COMENCEN LES OPOSICIONS DISSABTE QUE VE!

S'acosta el dia D! Porto gairebé un any preparant-me per les Oposicions. Han sigut moments durs, amb nervis, enrabiades per les retallades del govern i moltes hores estudiant a la biblioteca de Badalona. Tinc ganes que arribi dissabte. Sortiran 5 temes i jo en triaré un. Vomitaré tot el coneixement que pugui, citaré autors que no m'importen en absolut i després respiraré tranquil. Encara quedaran més proves però el més dur haurà passat. Començo a notar la fatiga i en qualsevol moment em pot sortir fum del cap.

Suposo que la majoria de gent estarà bastant histèrica per la pressió i per les poques places però jo ho viuré com una alliberació. I si trec un 9'5 però finalment em quedo sense plaça doncs intentaré no fotre'm un tret i pensar que ha estat un any perdut. Hauré de buscar altres vies.

He comès errors i potser a vegades m'he perdut per camins que no duien enlloc. Però vull pensar que de tot s'aprèn. Sento que fins i tot quan les coses estan més fotudes hi ha esperances. Per molta crisis dels collons i atur desmesurat, les oportunitats estan a tot arreu. Només cal saber buscar-les.

EL SUICIDI DE LES ESQUERRES

Volia escriure alguna cosa de tot això de les Acampades a Plaça Catalunya i Sol però he preferit esperar a les eleccions municipals. La meva primera impressió d'aquest nou moviment era bastant ambigua però un cop em vaig acostar i em va agradar el que vaig veure. Hi ha de tot però en general és gent força normal que senzillament està farta de l'atur juvenil del 40% i de la falta d'oportunitats. La dreta els desprecia i parla d'una majoria silenciosa i “d'ordre”. L'indubtable és que malgrat la vistositat de les seves protestes, hi ha un gran nombre de persones que està a les antípodes dels que demanem més democràcia. I aquesta gent té por d'aquest que protesten i han anat a votar alarmats perquè tot continuï igual. Això explica l'ascens de la dreta. L'esquerres està més desunida que mai. El PSC ha perdut la Generalitat i ara Barcelona, Badalona i Girona. Ha caigut a tot arreu. ERC ha tingut la mateixa davallada. Haurien de renovar-se. Si en Montilla i en Puigcercós van treure els pitjors resultats de la història dels seus respectius partits haurien de dimitir i deixar pas a gent nova. Qui mana al PSC? No queda clar, l'ombra d'en Montilla segueix allà, avergonyint als seus simpatitzants. Em resulta increïble aquesta apatia del PSC i d'ERC! Sembla que es vulguin passar tota la vida a l'oposició? Si un dirigent d'una empresa presentés uns informes equivalents als resultats electorals d'aquests dos partits, us asseguro que es faria una bona reestructuració.

En canvi, el PP de Badalona, amb tàctiques que freguen el nazisme ha obtingut uns resultats impressionants. Una important lliçó a extreure: Sigues demagog, fomenta l'odi i embruta els sentiments de la gent i obtindràs vots. Ah, i el PP de València han donat la majoria absoluta a una gent que està pendents de judici per corrupció... Plataforma s'ha multiplicat i a Vic consolida el segon lloc a l'ajuntament. Realment el panorama és desolador. La crisis ens ha arrabassat la dignitat. Estem caient en picat.

L'únic consol és que el nou moviment que reclama una democràcia més real i participativa pot influir a molta gent. No a curt plaç, això acaba de quedar demostrat. Però si a llarg-mig plaç. La Revolució Francesa no es va gestar amb un any. De fet, la majoria dels intel.lectuals que la van provocar ja feia anys que estaven morts al 1789. Els polítics farien bé de tenir por a la veu dels ciutadans. Sembla que la victòria de la dreta i l'extrema dreta a les eleccions aigualeix el creixement de la protesta però ja veurem com acabarà.

El que pronostico pel futur és un gran creixement de la crispació. Tornarem al 2003 quan uns governants autoritaris i malcarats prenien decisions d'esquenes al poble. Veurem un govern despòtic i moltes manifestacions i protestes. A Madrid, a Barcelona, a Badalona. A tot arreu hi haurà tensió. Estem arribant al clímax de la crisis. L'any que ve segurament el PP arrasarà a Espanya i continuaran les retallades a la Generalitat. Si no sortim aviat potser ens engolirà.

El cas de Badalona és especialment trist. És com si als darrers temps, el PP ens hagués emborratxat mica en mica amb gotes de racisme i demagògia i hem acabat fent una enorme ximpleria: Votar-lo. Demà despertarem i molta gent es penedirà del que va fer la nit anterior. Però el mal ja estarà fet. I haurem de suportar una llarga ressaca de quatre anys.

¡QUIETO TODO EL MUNDO! ¡LLEGÓ LA LEY!

M'ha costat triar un títol que reflecteixi fidelment l'episodi que vaig viure ahir a la frontera catalano-andorrana. Tot el que relataré, encara que sembli increïble, va succeir realment (1.)

Andorra és un lloc fantàstic i ple de contrastos. Vaig arribar dissabte i durant tot el dia va lluir un sol espaterrant. L'endemà no va parar de nevar. Així són les coses per aquelles contrades. En pocs anys va passar de ser un país pobre i semi-feudal a un imperi comercial. La Laura i jo vam anar a Caldea. Algú m'havia dit que era un lloc una mica garrulo. Bé, malgrat que vaig veure més tatuatges d'espirals dels que voldria, el lloc em va encantar. Quin benestar! El punt més extasiant va ser sortir a una piscina-jacuzzi de l'exterior amb l'aigua ben calenteta mentre estava nevant (2.)

Que hi té a veure això amb els meus problemes amb l'autoritat? És un dels molts contrastos del Bell Principat. Per una banda a les botigues et tracten com un rei i t'inciten a comprar-ho tot, però a la frontera els guàrdies civils et fan sentir com un contrabandista. La Laura i jo vam sortir molt relaxats de Caldea i més tard, a la nit, els Guàrdia Civils ens van estressar força. Aquí exposo els fets desgraciats:

20'15. L'autocar arrenca. Ha parat de nevar i el vehicle no va tant ple com esperàvem. Salivejo pensant en fer-me un entrepà amb el formatge andorrà que he comprat.

20'30. Arribem a la frontera. Una senzilla formalitat.

20'32. Entra un Guàrdia Civil armat i demana la documentació NOMÉS a un parell de persones del fons de l'autocar (una d'elles porta un barret antic). Bé, deu ser una mena de tràmit.

20'40. Fan sortir a tothom de l'autocar de males maneres.

20'45. Un grup de policies increpa a les persones d'abans (que tenen un aspecte un tant sospitós). Em venen al cap els policies de Makinavaja en general i en Jesús Bonilla en concret. Ens fan treure l'equipatge de l'autocar i apareixen com per art de màgia un parell de maletes que no són de ningú.

20'50. Tornem a entrar a l'autocar (excepte els dos sospitosos). La gent comenta que a aquelles maletes deu haver-hi armes, drogues, pornografia infantil, lacasitos o coses per l'estil.

20'55. Entren els sospitosos. Ningú els diu res per no contaminar-nos de la seva maldat. De sobte semblen una mica àrabs... La Laura comenta que la policia fa abús de poder i que li fan fàstic així en general. Jo li comento que el meu oncle era policia, el meu pare és un ex-policia i jo mateix sóc de la secreta. Ella riu però deu pensar que sóc una mica idiota.

21'00. Un Guàrdia Civil demana als sospitosos que tornin a sortir. Sí, definitivament tenen pinta de musulmans.

21'20. La gent truca a les seves famílies dient que arribaran més tard. La majoria són pijos i la seva conversa gira entorn segones residències a Andorra i viatges a Tailàndia.

21'30. Anem veient com la policia va aturant cotxes i escorcolla les maletes. Observo que segueixen el patró d'aturar una successió de "cotxe-sense-neu-al-capo/cotxe-nevat". Coincidència? Jo no ho crec.

21'50. Un Guàrdia Civil ens explica (d'aquella forma tant divertida com parlen) que no poden relacionar la maleta sospitosa amb els sospitosos. Però ells saben que són més culpables que un gitano fent footing (3.) Demana si algú els va veure entrar les maletes al autocar. Ningú diu res. El Guàrdia Civil ens convida a oblidar la nostra timidesa catalana i a denunciar-los. Finalment no ens posem d'acord i el policia se'n va una mica ofès.

21'57. Tornen a entrar els sospitosos a l'autocar. No llueixen cap blau ni símptomes d'agressions.

22'20. La Laura i jo creiem que els cotxes dels esquiadors que es veuen per la finestra, en realitat porten cocaïna al capó fent veure que és neu. Cada cop hi ha més paranoia a l'ambient. Al seient de darrera tinc un basc que es queixa molt de la policia (4.)

22'40. La gent abandona la posició més submisa i es comencen a sentir comentaris subversius. Opinen que els Guàrdies Civils són una mica ximplets.

22'55. Tornen a fer sortir els sospitosos. Per passar l'estona, la Laura i jo fem bromes estúpides. Som els únics.

23'00. Entren de nou els sospitosos. Els molt desgraciats no han tingut ni el detall de portar-nos alguna cosa per menjar.

23'10. Unes noietes pijes molt bufones surten a fora.

23'20. Tornen les pijes rosses. Les observo una bona estona tot sospitant que han arribat a alguna mena de tracte amb la policia o bé que elles són les autèntiques culpables. La Laura malinterpreta el fet que les miri fixament. Es veu que es pensava que estava mirant-lis el cul. Quina imaginació tenen les noies!

23'30. Un Guàrdia Civil comença a agafar les dades a tothom. Ho fa a una velocitat molt lenta. La gent insinua que el xicot és una mica de l'estil Forrest Gump. Res d'això! A més de transcriure les dades, el policia es molesta a dibuixar un retrat de cada passatger. La Laura surt especialment afavorida. El Guàrdia Civil diu que ho fa perquè tenen la fotocopiadora espatllada.

00'00. El Guàrdia Civil ens deixen sortir a prendre la fresca i em sembla que finalment no han agafat les dades a tothom.

00'15. A fora la gent opina que la Guàrdia Civil és cutre i ineficient. Jo comento que fan la seva feina i que són uns xicots molt trempats. Tothom em mira. Crec que he fet nous amics. Per alguna raó, la Laura s'aparta del meu costat i es posa a xerrar amb un super-esquiador ros i força atractiu (en general).

00'30. Arriba un altre autocar i la Guàrdia Civil ens fa pujar a tots perquè tornem cap a Barcelona. Estranyament, els sospitosos també venen amb nosaltres. En canvi, el conductor de l'autocar es queda retingut. No hi ha justícia en eixe món...

01'30. Per fi hem creuat la frontera, passem per La Seu, Organyà i llocs així. No hi ha llums a cap casa. Són pobles fantasmes.

02'30. Un cop a Barcelona (amb tres hores de retard), arribem com podem a casa, sense metro i esgotats.

El més divertit és que la gent comentava al final que havien sabut que el contingut de les famoses maletes no era droga ni explosius. Era tabac. De sobte perdo la meva fe en l'autoritat i no vull veure un Guàrdia Civil en molt de temps (5.)

Notes a peu de pàgina:

(1.) l'autor es reserva l'opció d'exagerar una mica els fets per accentuar la comicitat i la irreverència.

(2.) Com els micos japonesos a les fonts d'aigua calenta.

(3.) L'autor lamenta aquests comentaris racistes que mai pensava que podrien sortir de la boca d'un representant de la llei.

(4.) Sospito que és un terrorista de vacances.

(5.) Cremo les entrades que tenia per anar a veure la pel·lícula sobre el 23-F.

AVUI UNA MANI I DEMÀ UNA FINAL DE COPA

Aquesta tarda a les 6 hi ha una manifestació en defensa de l'Estatut. És fàcil preveure una participació multitudinària i la posterior i variada interpretació dels fets. Cadascú jutjarà l'esdeveniment segons el seu punt de vista. Doncs vet aquí el meu:

En primer lloc és positiu que agrupi a gairebé tots els partits polítics. Una cosa força difícil, per cert, en un poble tant donat a l'enfrontament i que gairebé mai es posa d'acord en res. Per desgracia, som uns cainistes. I alguns parlen de la guerra civil espanyola com si aquí tots haguéssim anat a una, com si aquí no s'haguessin cremat convents i assassinat a burgesos, com si ningú hagués anat amb els franquistes...

A l'Edat Mitjana, quan els jueus estaven espargits per mig món, es deia que dos hebreus necessitaven tres sinagogues. Als catalans crec que ens passa una mica el mateix...

Jo també aniré a aquesta manifestació i potser això podria estranyar a algun bordegàs. No sóc independentista ni gaire aficionat a les manifestacions però crec que aquesta vegada val la pena. Com la mítica manifestació del 77 o la de la guerra d'Irak. No es tracta de reclamar una selecció de hockey catalana i en català (cosa que m'importa ben poc) sinó de fer-se respectar. “Un poco de respeto, coño”, que diria en Torrente. Tampoc crec que aquesta manifestació pugui canviar gaires coses del dictamen del tribunal.

Tal com jo veig, un tribunal ple de jutges arcaics ha anul.lat articles de la nova Carta Magna catalana. Un Estatut aprovat pel poble català i les Corts espanyoles, per cert. I aquests senyors s'han passat quatre anys deliberant i deteriorant les relacions entre Catalunya i Espanya mentre s'acceptaven articles exactament iguals a altres comunitats com Andalusia. Per mi això és injust i crec que és bo alçar la veu per dir-ho. Encara que això no canvii res, és important demostrar que no ens la poden “meter doblada” sempre que vulguin. Que poden ignorar i humiliar als catalans sense cap resposta. Així entenc jo aquesta manifestació: com un “tour de force”, una prova de força. Potser és arriscat perquè pot crispar més l'ambient i això (per mi) és dolent. Però si surt un milió de persones al carrer potser l'Espanya cavernaria i anti-catalana actuarà amb més por i respecte.

Crec que l'Estatut quedarà tal com està, agradi o no, però si demostrem que no som una societat dòcil i submisa potser no caldrà tornar a manifestar-nos més endavant. Ho veig com un assumpte gairebé higiènic. I com ja he dit, per mi no és tracta de l'article aquest on diu si Catalunya és una nació, una nacionalitat, una comunitat autònoma o un ves-comtat. Cadascú sent la terra d'una manera diferent i Catalunya serà el que vulgui el poble català, diguin el que diguin uns quants jutges de setanta anys. En la meva opinió, aquests termes abstractes no mereixen una mani. Els articles que parlen de competències, de PIB, de gestió i eficàcia, en definitiva, de diners, sí que mereixen que passem una tarda de calor al Passeig de Gracia. Tot i que no nego que també hi haurà un punt d'orgull nacional trepitjat.

D'altra banda, també és casualitat que en el moment que les relacions Catalunya-Espanya estan més deteriorades que mai, la selecció espanyola hagi arribat per primera vegada a la final del Mundial. I per primera vegada veig banderes espanyoles a molts balcons catalans. De forma desacomplexada. Si demà Espanya guanya el mundial (cosa bastant provable) es desfermarà una eufòria hispana enorme. Mai vista a terres catalanes en temps democràtics. Entenc que això preocupi i molt a la gent de la JERC, les CUP, i en Laporta perquè demostra que, malgrat tot, Catalunya no és tant anti-espanyola com voldrien. I també confondrà a molts fatxes de la Meseta. Creuran que Catalunya deu estar a un pas de la guerra tribal i que hi ha dos bàndols molt diferents: per una banda, els que es manifestaran avui (dolents separatistes) i per un altra, els que han estat celebrant les victòries de la selecció (nois ben macos). En la secta d'en Joel Joan el mateix però exactament a l'inrevés. Uns són botiflers espanyolistes i els altres bells patriotes. Com sempre allò de blanc i negre, bons i dolents, amics i enemics.

Els sorprendria saber que molts dels catalans que avui aniran a la manifestació sota el lema “Som una nació” també sortiran a celebrar la victòria d'Espanya al Mundial. Potser si reflexionessin sobre aquest fet (no ho faran) arribarien a comprendre una mica millor l'esperit català.

Bé, com a apunt final diria que estarem uns quants dies veient banderes (espanyoles, senyeres, estelades...) fins a l'avorriment. Espero que quan acabi l'estiu ens posem les piles i entre tots fem baixar una mica l'atur.

LA GUERRA DE VIETNAM

Cuando uno piensa en un museo dedicado a la guerra de Vietnam seguramente le viene a la cabeza un garito montado por un veterano medio loco al que le falta un brazo o un ojo. O al menos esa es la imagen de las pelis. El otro día fui a un museo sobre la guerra del Vietnam ubicado en Castellfollit de la Roca (Garrotxa) que creo que es de los más importantes de Europa. Lo lleva un hombre de mediana edad al que hace años le picó el gusanillo por el tema. A cada uno le da por algo...

Vale la pena ir a Castellfollit. Por las vistas... y también por el museo. Este señor (le llamaremos, señor F, de Friki), hace años que almacena material auténtico. Desde uniformes hasta planos, armas... Con fotos, maquetas, explicaciones. En fin, muy completo. Aunque os advierto que la tienda huele a humedad y el señor F no tiene pinta de estar casado.

Esto me hace pensar en que la guerra de Vietnam ha sido la única, hasta la fecha, que Estados Unidos ha perdido. La derrota se debe a la dureza del entorno (junglas, mosquitos, enfermedades) y a la tenacidad y fanatismo de los vietnamitas. La guerra de guerrillas cobró en estos parajes un auténtico sentido. Los soldados americanos volvían a casa mutilados y traumatizados; con la sensación que había sido una guerra injusta. Es normal que el pesimismo y la crudeza sean tan habituales en las películas que se han hecho sobre la guerra de Vietnam. Normalmente no es un subgenero que me apasione ya que suelen ser muy deprimentes pero aprovecho para recomendar las que más me han gustado:

1979 – Apocalipsis Now. En teoría, es la mejor. Con un guión adaptado del Corazón de las Tinieblas, una magnífica dirección de Coppola y unas inmensos Martin Sheen y Marlon Brando. Aprendimos que la victoria huele a napalm y aún resuena ese coronel Kurtz alertando sobre “el horrooooor, el horrooooor...”

1987 – La Chaqueta Metálica. La mitad de película trata de la dura instrucción de los soldados y la otra mitad sobre la guerra en si. El sadismo y la verborrea del sargento Hartman son apabullantes.

1987 – Good Morning, Vietnam. Medio comedia y medio drama. Robin Williams como divertido locutor de radio Saigón con alergia a la autoridad.

1989 – Corazones de Hierro. Michael J. Fox y Sean Penn son soldados con diferentes maneras de ver el conflicto. Muy dura y muy real.

1994 – Forrest Gump. El bueno de Tom Hanks nos enseña que puede destacar en casi todo sin proponérselo. Cuando está en Vietnam salva a todo su destacamento y da otra oportunidad al teniente Dan que se ha quedado sin piernas.

Sé que me dejo algún título imprescindible como Platoon, Nacio el 4 de julio o Cuando eramos soldados pero es que no las he visto.

JA VE L'ESTIU

Abans d'ahir vaig patir una insolació. Em vaig passar tot el matí repartint curriculums a escoles de Barcelona. Unes cinc hores. I allò que no t'adones però el sol picava fort. El proper cop em sembla que aniré amb un barret (estil Bogart) o una gorra (estil Manu Chao) perquè he estat un parell de dies bastant atontat. Més atontat del normal, vull dir. Els guiris també els hi passen coses d'aquestes a la platja però com que jo anava vestit, doncs el sol només em va afectar el cap... No diré que he acabat tenint visions però sí que notava coses rares. A part de marejos i mals de cap, percebia que el temps passava molt lentament. M'estava estirat al llit cinc minuts i em semblava que portés allà una hora... No vaig dormir bé si no que tenia intervals de són curts i intensos en que els somnis semblaven especialment reals. Tot plegat força desconcertant...

Vaig arribar a casa caminant com un zombi i esquivant els rajos de sol com un vampir. El meu cos, i especialment la cara i el coll, desprenien molta calor. Very, very hot! Em posava mocadors amb gel al front i notava com es desfeien ràpidament. Sentia que si em concentrava molt podria tirar una bola de foc, com aquell superheroi dels 4 fantàstic. Però no ho vaig fer, perquè ja sabeu que diuen: “Un gran poder, comporta una gran responsabilitat”.

Però això no és el pitjor. Em vaig posar algu a la tele per distreure'm i com que no tenia a mà cap capítol nou de Perdidos doncs... vaig veure uns quants capítols de Twin Peaks! Si jo ja estava marejat i confús, al acabar de veure la sèrie de David Lynch el meu desconcert es va multiplicar per mil. Tenia por que em vinguessin a veure enanitos i gegants per donar-me complicats missatges en clau...

Vaja, el meu consell és que si patiu una insolació, absteniu-vos de mirar Twin Peaks i coses per l'estil.

HABEMUS PAPAM!!

A la memòria del meu oncle, Josep Serra.

El seu darrer còmic. El dibuix és estil anys 80', una mica com en Jordi Bernet. L'humor és bastant El Jueves.

Feu click a les pàgines perquè es vegin més grans. Espero que us faci gràcia.

EL QUE RECORDO DEL MEU SOPAR D'ANIVERSARI

PIM-PAM, PIM-PAM!!! COPAS VIENEN, COPAS VAN!!!

BLANC I NEGRE. TRIEU!

Ho he de confessar... Sempre m'han atret els personatges que viuen entre dos aigües.

Aquells desafortunats que es mantenen en un difícil equilibri entre dos bàndols enfrontats. Totes les Pocahontas enamorades dels Johns Smith, els soldats soviètics que odien els invasors nazis però que a la vegada tenen una formació cultural alemanya, els Pasquals Maragalls que provenen d'il·lustres nissagues catalanistes i militen a partits amb seu a Madrid...

A molta gent aquesta mena de personatges els capgiren l'estomac. La paraula “traïdor” sempre planeja sobre els seus caps, són incompresos i molts cops pateixen finals cruels. Segurament el soldat soviètic lector de Goethe serà afusellat com un petit burgés amic dels feixistes, els indis refusaran a qui es barregi amb l'home blanc i els blancs mai veuran als pell-roges com un dels seus. I bé, el cas de l'expresident Maragall també és conegut... Sembla que a vegades l'esperit humà no accepta els matisos. O blanc o negre. O estàs amb mi o estàs en contra meu. Crec que aquesta darrera frase és d'en George Bush fill...

És lògic que en temps de crisis es fomenti la intolerància i el radicalisme però per la meva banda, sempre aplaudiré al seguidor fanàtic del Madrid que admira una bona jugada de Messi o al aficionat blaugrana que reconeix que en Casillas és un gran porter. Segurament molta gent veurà aquests actes com covards o dèbils però cada dia em semblen més valents. Malgrat que el més fàcil és creure que tots els de l'altre equip/bàndol/país/ètnia són una colla de malparits...

En alguns ambients castellans m'han arribat a anomenat “Jordi”, un error que suposo que es deu a que em veien com el típic catalanet amb accent quan parla castellà. Actualment els alumnes immigrants a vegades em pregunten perquè insisteixo tant en el tema de que parlin en català... Paradoxalment descobreixo que per alguns amics meus amb dos cognoms catalans jo sóc un referent de l'espanyolitat...

Em fa il·lusió. Potser el meu destí és acabar convertint-me en un personatge literari?

FILMETS 2009

Ara feia bastant que no actualitzava. Tampoc tenia gaire que explicar... La darrera novetat és que aquest cap de setmana comença el festival de curts de Badalona anomenat Filmets. És un dels certàmens més prestigiosos del país i porta més de trenta edicions. A mi sempre m'ha donat bon rollo: es presenten curts de tot el món i de qualitat, es fa al mític teatre Zorrilla, és gratis... En fi, tot ajuda.

Aquest any he presentat un curt que vaig fer l'estiu passat. No és gran cosa però crec que resulta bastant divertit. El vam gravar amb un grup d'amics una nit a casa meva. El més destacable és que és mut i en blanc i negre, a l'estil Chaplin i això sempre és un punt. Si el passen al festival només és perquè hi ha un dia pels curts fets per badalonins i no hi ha cap control de qualitat (o de bon gust). Tot i així, es podrà veure el DISSABTE, 7 DE NOVEMBRE, A PARTIR DE LES DEU DEL MATÍ, AL TEATRE CÍRCOL CATÒLIC. Ja he vist la competència. És poc nombrosa... Així que us demano que els que podeu us acosteu a Badalona a veure el curt i votar-lo. Entre tots podem aconseguir que no guanyi un curt amb missatge!

Adjunto la pàgina on es pot veure el programa. El meu curt està a la pàgina 190:

http://www.festivalfilmets.cat/principal.php

Fa la sensació que m'encanten les pessigolles...














... Però el que més m'agrada és fer petons a les noies maques.

NOCHE AGRADABLE

Que mal rollo. Acabo de volver a casa después de ver Anticristo de Lars von Trier. Es una de las pelis más asfixiantes y repulsivas que he visto en mi vida. Para algunos quizás es una obra maestra pero yo no soy aficionado a ir al cine a sufrir como un cerdo el día de la matanza. Vamos, que sales del cine con un mal cuerpo importante. Por si eso fuera poco no me encuentro muy bien. Sólo es un resfriado, no es gripe A pero fastidia un poco en verano...

Cuando llego a casa (vacía) me sorprende un poco ver gente en el descampado que hay debajo de mi balcón. Se ven luces, son jóvenes. ¿Están haciendo un canuto? ¡Ojalá! Para mi sorpresa veo que justo bajo mi casa hay seis adolescentes sentados frente a un tablero a la mortecina luz de dos velas. No hablan, no hacen bromas, parece que no respiren. Creo que están haciendo la ouija.

La verdad es que da bastante mal rollito. No es que crea mucho en estas cosas pero espero que no convoquen ningún espíritu cabroncete porque me gustaría dormir del tirón. En fin, buenas noches y a soñar con los angelitos...

TODOS LOS RAROS FUIMOS AL CONCIERTO...

Avui toquen els Manel a les festes de Gracia i anirem tot il·lusionats. A vegades em pregunto com pot ser que un grup senzillet que només te un disc em pugui emocionar tant... En tot cas no he sigut l'únic que s'ha deixat entabanar pel seu estil volgudament intranscendent. Realment aquest grup ha tingut un fort impacte. Suposo que les causes són diverses però intentaré comentar un dels motius principals que, al meu entendre, ha sigut clau per la seva bona acollida.

Manel és un grup que fa una mena de folk-pop bastant accessible i amb lletres emotives i suggerents. No parlen de grans veritats de la vida, no ens volen alliçonar ni adoctrinar-nos. No parlen de lluites armades, ni de qui em de votar. Ni tant sols citen als grans escriptors i filòsofs del segle XX. Senzillament parlen de coses senzilles i properes, normalment d'amor, de les petites coses que tenen les relacions i sobre algunes ruptures. La cançó “Al mar” només tracta d'un noi i una noia que volen anar a passar el dia a la platja. Aquesta superficialitat per molts deu ser sinònim d'una imbecil·litat aguda. Res més lluny de la realitat. Que parlin de petites coses que ens acompanyen durant tota la vida no és cap ximpleria (com se li va criticar a la Casa Azul en el seu moment). També pot ser una cosa molt valuosa. Per mi, la majoria de vegades, les grans causes i els ideals més grans amaguen injustícia i fanatisme. Després de tots els desastres que em anat acumulant al llarg dels anys (capitalisme, feixisme, comunisme, anarquisme...) només puc creure en les petites coses, els retrats minúsculs i la quotidianitat. Al cap i a la fi, són les més importants per la majoria de la gent.

Per això, us dic que escolteu el disc de Manel i us deixeu endur per la seva màgia casolana i canteu “Aqueesta caançó és per dir/ que no et troooobo gens en falta/ i quan me'n vaaaig a dormir/ amb la mà dretaaa ja em baaasta...” o el que t'ha dit un tal Bernat quan t'ha vist a Barcelona, les desventures amoroses de la Maria i en Marcel o com afrontar una ruptura amb una tal Dolors. Escolteu el disc, sí, però que no se us acudeixo anar aquesta nit a veure'ls a Gracia perquè té tota la pinta que no hi haurà lloc per a tothom!

En Bernat m'ha dit... "Quins pajaros!"

LAS OPOS

El sábado por la mañana fui a un cole cerca de San Roque (barrio de Badalona con cierta mala fama) para hacer las oposiciones. Nada serio. Como no me lo había preparado tanto como la mayoría de gente pues iba un poco a probar suerte. Un profe de la uni nos dijo que la primera vez fuéramos sin aspiraciones, sólo para ver como funciona. La verdad es que es un mundillo algo raro, todo es bastante confuso y cada persona te cuenta una cosa distinta. Así que yo iba en misión suicida, rollo kamikaze. O como me gustaba verlo, en plan espía, a recoger información.

Quizás no os resulte muy sorprendente pero la mayoría de gente que estaba ahí tenían una cara de profesor que tiraban patrás. ¿Yo también tengo la típica cara de profe? No lo sé, en todo caso, ellos más. Como no conocía a nadie y la mayoría de gente iba en grupitos me sentí un poco Forrest Gump. Allí donde miraba veía ojos llenos de pánico y algunos parecían aún más desinformados que yo.... Aquello no estaba muy bien organizado y entre entregar un trabajo y el examen pasó una hora en la que me fui a un bar a seguir estudiando temas que llevaba flojos (el arte Gótico en la Alemania del siglo XIV sin ir más lejos...) En el temario de Geografía e Historia hay 72 temazos y la mitad no son ni de Historia...

Cuando llegó la hora del examen me enteré como era el sistema de elección de los temas. Un bombo de lotería sacaría cinco números y cada número representaba un tema. De los cinco temas se escoge uno y lo desarrollas durante dos horitas. El azar tiene un papel bastante importante. Yo no me había preparado ni la mitad de temas así que entenderéis porque lo consideraba una misión kamikaze. Salió un número. Que si teoría del arte. Otro. Que si comparar teorías políticas... ¡Aquello iba a ser una masacre! Pero el destino quiso que el cuarto número fuera un tema familiar: “Fascismo y neofascismo”. En mi mente oí un “¡ting, ting, ting!”. Premio. Me levanté extasiado de la silla y grité “¡Bingo”! Casi me expulsan por esto... Para mí no hacía falta que sacaran la última bolita que quedaba porque yo con aquello tenía más que suficiente.

Es gracioso porque los temas que me había preparado eran los que llevaba peor y si hubieran salido tampoco me hubiera defendido dignamente. En cambio me sale un tema que no me había mirado ni una línea y me puse muy contento. Me pasé dos horas escribiendo sin parar. Yo iba pidiendo folios y más folios. El profe que estaba ahí me miraba raro... La mano me dolía una barbaridad pero yo estaba ahí, emocionado, hablando de Hitler, Mussolini, Goebbels y otros angelotes. Y en el fondo sé que les debo una...

Cuando pasaron las dos horas y me encontraba solo, el profe me pidió que le entregara el examen. Le dije que ni hablar. ¡Estaba con lo más emocionante! Al final tras un breve forcejeo y un par de narices rotas le tuve que dar el examen. Imagino que pensareis que tengo mucha potra y que la plaza de funcionario ya es mía pero no es tan fácil... Aquello sólo fue una parte de las oposiciones. También hay un trabajo sobre programar todo un curso, que además debo explicar delante de un tribunal y otras pequeñas sorpresas. Pero en todo caso estoy contento. Es muy probable que me tumben o sencillamente que haya miles de personas con mejores notas que yo pero sé que de momento la cosa funciona. De hecho, he superado en mucho todas mis expectativas. Y eso esta muy bien.

QUE ÉS PER MI EL FUTBOL

“Hola, em dic David Serra i... no m'apassiona el futbol!” Aquesta podria ser la presentació que faria a una associació de gent rara. Els companys m'aplaudirien i em dirien “Ben fet, David. Ets molt valent!”. I es que aquestes darreres setmanes sembla que si no entres a l'espiral de futbolmania ets un asocial o una persona antipàtica. Malgrat això, penso que el futbol segurament deu ser el millor esport de tots i sóc del Barça malgrat que això mai m'ha tret la son. Suposo que no acabo d'entrar a la passió que sent la majoria de gent. Aquest sentiment blaugrana que jo analitzo racionalment en comptes de viure'l... ho faig amb el cap quan ho hauria de fer amb el cor. Però què voleu que us digui? El meu cor està per altres coses!

En fi, tot això no treu que per mi el futbol també té connotacions molt positives. Vinga, us regalaré una mica les orelles... Crec que el més gran del futbol és el sentiment de germanor que provoca a la gent. Aquest esperit de que tots anem a una i que si guanya el Barça guanyem tots. Sembla que aquest company que està al teu costat i que no teniu gaire en comú es converteix en el teu germà si el Barça li fot un gol al Madrid. L'abrases i saltes amb ell i sents un càlid sentiment de benestar. I el millor de tot és que aquest sentiment positiu no només és personal (com ho podria ser llegir un bon llibre) si no que és compartit per tots els que estan al teu voltant. I això en una societat tant individualista com la nostra hem de dir que té molt de mèrit. Fins i tot jo que m'ho miro fredament, des de fora i malgrat això ho trobo maco.

Recordo que quan era petit vaig anar un dia amb els meus cosins i el meu oncle a un bar de carajilleros a veure un partit del Barça. No recordo quin però deuria ser molt important. El bar estava ple de gom a gom i els nens ens ho miràvem de genolls a terra. Quan marcava el Romario de torn, el bar esclatava. Era com una mena d'orgasme col·lectiu en que la gent s'oblidava si estava a l'atur o la seva dona li fotia les banyes amb el veí. I és per tot això que trobo maco veure un partit important del teu equip rodejat de gent que ho viu. Malgrat jo no em pugui emocionar tant com voldria, segurament m'ho passaré bé i em sentiré ple d'una sensació de joia i benestar. Artificial o no, provocada o real... però allà estarà. Es possible que fins i tot l'alegria d'una victòria ens porti a fer bogeries que mai faríem per un llibre o una pel·lícula com banyar-nos en pilotes al mar o disfressar-nos de prostituta vietnamita.

En fi, que visca el Barça i visca el caliu!

¿MADRÍ, MADRID O MADRIZ?

Ahir vaig tornar amb l'AVE d'un viatge a Madrid i ha estat força interessant. En primer lloc, m'ha semblat una meravella de ciutat. Malgrat tots els prejudicis que pot tenir un català per causes reals o inventades, no conec ningú a qui no li agradi la capital de les Espanyes un cop que la visita.

He anat per Setmana Santa, d'acord, però he vist i he sentit coses que m'han sobtat: una assistència massiva a les esglésies com si es tractés d'un partit de futbol, una processó molt solemne a les tantes de la nit amb aquells encaputxats que sembla que estiguin emprenyats perquè Obama és president, unes quantes botigues de records religiosos... I tot això en ple centre de Madrid! Suposo que tampoc és tant terrible que es conservin aquestes tradicions espanyoles, potser és que a l'àrea metropolitana de Barcelona som una colla de descreguts i d'apòstates... però el cert és jo he nascut i he crescut a una ciutat on la presencia del catolicisme era més discreta. Una conversa real entre tres iaies escoltada al costat del Congreso de los Diputados:

• Pues el párroco de mi pueblo, ya lo han hecho obispo de Covagonda...

• Ay, que bien, hija...

No sé, sembla que a Barcelona les àvies tenen altres temes de conversa. No és que siguin iaies punkis però... D'altra banda, un matí un amic i jo vam entrar a un bar del centre que ens va impressionar: érem els únics clients del local i tot tenia un ambient fosc i macabre. Al fons, la tele retransmetia una missa en llatí i a la barra només es podia llegir El Mundo. La cambrera era una iaia que feia la pinta de censurar que parléssim en català entre nosaltres. Vaig anar a pagar els dos tallats en gel i va dir amb aire casual que eren quatre euros. Quin abús! I a sobre al pagar un bitllet gran la iaia feixista i un borratxo que acabava de venir es van mirar i remirar el bitllet vint vegades i debatien sobre si era autèntic davant meu. Potser sóc massa refinat i català però jo d'això en dic mala educació...

Podria tancar aquí el post i no diria cap mentida però tampoc relataria tota la realitat: seria només una visió sesgada i demagògica del que he vist. Aquesta ha estat la part que no m'ha agradat. Tota la resta de Madrid em sembla genial. El contrast entre la gent jove i la gent gran és abismal. Pels carrers es veuen xavals que van vestits o disfressats de totes les maneres i en cap moment em van semblar amenaçadors. Tenia aquesta percepció. A qualsevol parc públic es veuen grupets de joves asseguts a la gespa i xerrant i semblen encantadors. Gente mu sanota. Un es pot quedar mirant un skin, un punk, un mod, un pijo del PP, un heavy... I no sembla que t'hagin d'apunyalar per això! No fan cara de ressentiment i d'odiar a l'humanitat... En aquest sentit a Barcelona sembla que hi hagi més mala llet. Per exemple, aquestes mogudes contra Bolonya han passat a Barcelona però a Madrid no s'ha sentit res. És que nosaltres som uns nobles agitadors i ells uns feixistes conformistes? Tant de bo fos això! Allà la gent sembla més feliç, amb menys palles mentals i més preocupada del que realment importa, que és passar-ho bé i ser feliç. Crec que el tòpic que a Madrid es surt més que a Barcelona deu ser cert. A les nits es veu un ambient engrescador a barris com Chueca, Letras o Lavapies que és impossible trobar a Barcelona. També es respira una tolerància allunyada del sectarisme que per desgracia abunda a tants llocs. Cadascú és el que vol pero no cal barallar-se amb els que pensen diferents. El barri per sortir dels gays també és el barri on surten els heteros i els clubs fashion es barregen amb La casa Paco on hi ha tapes castizas i delicioses. El parque del Retiro em va enamorar en tots sentits i un diumenge a la tarda qualsevol es veu una gentada de totes les edats i ètnies gaudint de la vida com mai he vist. Semblava Woodstock o qualsevol gran esdeveniment! Clar que jo puc atribuir-ho gelosament a que ens xuclen els impostos a Catalunya, no treballen gaire i per això són més feliços... Però evidentment els trets no van per aquí...

Ahir vaig arribar a Barcelona i plovia. Observava la gent de Rodalies i em semblava que tenien expressió trista i meditativa. D'altra banda tot tenia un aspecte com més europeu, gairebé afrancesat. No sé, amb sinceritat és el que vaig percebre.

Evidentment espero tornar algun dia amb l'AVE i passar-ho bé en aquesta ciutat tant plena de diversió, cultura, gangues al Rastro, racons encantadors i gent que parla com el Jorge Sanz. No és perfecta però és fantàstica. I també tinc la sensació que damunt de rivalitats polítiques, futboleras, econòmiques, idiomàtiques i altres zarandajas... madrilenys i catalans estem fets per entendre'ns. Sé que molts no estareu d'acord i potser jo tinc aquesta impressió perquè la meva àvia era de Puente Vallecas i això em fa ser subjectiu però crec sincerament que la comunicació entre les dos ciutats pot ser molt beneficiosa per a tots. Ens complementem bé precisament per les nostres diferències i pels contrastos de la nostra manera de ser. De la mateixa manera que ho feien Don Quijote y Sancho, Sherlock Holmes i Watson o Asterix i Obelix.

UNA TARDE CON MURAKAMI

Ayer fui a una conferencia de Haruki Murakami, el famoso escritor japonés. También estaba la directora de cine Isabel Coixet que ha rodado una peli en Japón y aprovechaba para hacerle preguntas. Yo descubrí a Murakami la semana pasada cuando me leí del tirón Tokyo Blues. Muy recomendable, por cierto. Así que cuando un amigo me dijo que él estaba en Barcelona y daba una conferencia en una biblioteca de Gracia me apunté enseguida. Y aunque no lo parezca, este señor tiene sesenta tacos... Así que pensé que quizás quería compartir el secreto de la juventud eterna conmigo.

A medida que me acercaba a la biblioteca presentí que quizás habría bastante gente. De hecho, Murakami es el escritor japonés más famoso en su país y en todo el mundo. Pero nunca hubiera pensado que una auténtica multitud se congregaría en las puertas de la biblioteca. Una hora antes de la conferencia la cola daba la vuelta a la plaza y los fans se contaban por centenares... Miles. ¡Aquello era bestial! Parecía un concierto de una estrella de rock. Pensé que en toda Catalunya no había tantos aficionados a la lectura... ¡Es que llenábamos el Camp Nou! Esa era la parte buena. La mala es que se acercó un guardia y nos dijo que ya nos podíamos ir porque había demasiada gente y la sala de actos era pequeña. Por suerte, pudimos colarnos por unos conocidos de una amiga que estaban muy por delante. Incluso nos dieron unos tickets. ¡Finalmente sí que entraríamos! La cola se extendía cada vez más y adquiría proporciones bíblicas. Mientras esperábamos observaba a los japoneses y japonesas que había por ahí. Supongo que para ellos debía ser un motivo de orgullo. Vamos, yo estoy en Japón y encuentro una cola así de japoneses que quieren ver a Quim Monzó o Pérez-Reverte y me da un infarto de la alegría...

Lo que sucedió a continuación adquiriere tintes surrealistas. De pesadilla dantesca diría yo. Se acercaba la hora del inicio de la conferencia y la cola apenas avanzaba. Y la gente se impacientaba. “¿Podré entrar y ver a mi ídolo?” Los fans soltaban risas nerviosas y el orden de la cola se resquebrajaba. La muchedumbre empezó a entrar sin respetar el orden ni nada. La policía y cuerpos de seguridad no habían previsto tamaña multitud y eran muy pocos. Pronto se vieron desbordados por esa marea humana. Los empujones e insultos cada vez eran más violentos y los jóvenes lectores arrollaban a ancianos y niños para poder entrar. Se oían gritos de “¡¡Murakami, Murakami!!” que recordaban a los cánticos futboleros o a la adoración de un líder carismático.

Los hechos trágicos que seguramente habréis visto en la tele empezaron cuando los aficionados de Murakami se cruzó con los hooligans de Julio Verne y las novelas de aventuras. Creedme: la violencia fue extrema. Ambos estaban armados con palos, cadenas y botellas rotas. Encima de mi cabeza volaron algunos explosivos de fabricación casera. El resultado fue seis muertos, veinte heridos y dos japonesas embarazadas. ¡Y aclaro que yo no tomé parte de los altercados!

Evidentemente la charla de Murakami se suspendió. Los Mossos de Esquadra sacaron discretamente de la biblioteca al escritor japonés. No hubo incidentes excepto una joven lectora que se acercó a Murakami, se levantó la camiseta y le pidió a su ídolo que “le firmara las tetas”. Los responsables culturales han prometido una respuesta contundente para los culpables. Y esta tarde se ha programado una quema de libros de Verne, Stevenson y Salgari en la plaza del MACBA de Barcelona. Creo que todo esto se debe a que ahora la cultura ya es una afición de masas y eso tiene cosas buenas y cosas malas.

¡Ah, casi se me olvida! Los responsables de Educación de la Generalitat han pedido a Murakami que escriba una novela ambientada en Barcelona. Tratará de dos estudiantes japonesas que vienen a hacer un master a Barcelona y a fotografiar todas las obras de Gaudí. Ambas se enamoran de un pintor español y saldrán todos los tópicos locales para encandilar a los paletos de Nagoya, Kyushu y Osaka. Parece que se titularía “Midori, Naoko, Barcelona”.

JA TINC COMPTADOR DE VISITES!

Sí, el teniu aquí a la dreta. Ja sé que de moment té un nombre de visitants més aviat ridícul però tot just el vaig posar ahir a la nit. Llàstima que ha començat de zero perquè si em donessin deu cèntims per cada visita que ha tingut el meu blog ara mateix tindria uns cinc euros amb trenta-set... A més, hauria de tenir també un comptador de visites il·lustres, no trobeu? Que es pugés detectar per la IP o així si un famós ha visitat el teu blog i llavors podríem dir “Aquest blog l'ha visitat l'Alex de la Iglesia, en Sabina i un actor d'una telesèrie...”. Una mica com els restaurants que tenen penjades fotos dels famosos que l'han visitat. Això dona un cert prestigui... Per cert, se m'ha acudit que si mai tinc un restaurant seria genial penjar fotos amb muntatges barroers en les que sortís al costat de gent famosa que és impossible que hagi menjat al restaurant (Luther King, Clinton, Churchill, Hitler...)

També aprofito el benentès per recomanar una pel·lícula que vaig veure ahir i que m'ha deixar flipat: “The Good, the Bad, the Weird” És coreana i només es pot veure en VOSE perquè no està doblada. De fet, he vist per internet que encara no ha arribat ni als Estats Units... Bé, això excitarà a alguns posmoderns anti-Hollywood i fastiguejarà a la majoria... Però en veritat és un remake a la coreana de “El bueno, el feo y el malo”, el mític spaguetti western d'en Clint Eastwood.

Ha sigut LA PEL.LÍCULA COREANA del 2008 i els tres protagonistes es veu que són les tres estrelles més importants del cine coreà. Està ambientada a Manxuria als anys 30, té tocs de westerns, de cine d'aventures, d'humor, d'acció i de tiros. Tiros a punta pala... No sé, és una peli que volia veure de fa temps. Una mena de mescla estranya d'un spaguetti western de Sergio Leone, Indiana Jones, Tarantino i cine oriental. A més, entretinguda a més no poder i amb una banda sonora que recorda a la de Kill Bill. El personatge de “el raro” és un d'aquells que recordes durant força temps després d'haver vist la pel·lícula.

Oi que tot sona prou bé? Doncs, vinga! A què espereu? Baixeu-la abans que ens treguin l'Emule! Si no em creieu o teniu moltes pelis bones per veure, us deixo l'enllaç del trailer perquè us feu una petita idea del que us estic venent.

Bon apettit!

ENLLAÇ DEL TRAILER DE "EL BUENO, EL MALO Y EL RARO"

CAL POSAR L'ACCENT SOBRE LES COSES?

Ahir vaig anar per primer vegada al centre comercial Màgic de Badalona... i què voleu que us digui? Em va semblar lleig, fred i gens atractiu. Sí, la pilota gegant fa gràcia però la resta no. Potser es que anava amb prejudicis negatius perquè aviat ens haurem de desplaçar fins a aquests multicines perquè tanquen el mític Picarol però trobo objectivament més macos els centres comercials de la Maquinista i Diagonal Mar que aquest. Ah, pels que no sigueu de Badalona us explicaré una història molt divertida. Hi ha hagut una petita controvèrsia respecte l'accent obert que porta la A de Màgic. Bé, en veritat és bastant fort perquè als mitjans badalonins se n'ha parlat bastant. Jo ho havia llegit ja a diferents canals. I al facebook hi ha un grup de més de mil persones que exigeixen que es posi l'accent perquè asseguren que és una vergonya i que el català està amenaçat per això. Els “altres” per coses així diuen que està amenaçada la unitat d'Espanya... i jo no sé qui té més raó.

Sembla que és molt important que al cartell no hi digui Magic si no Màgic perquè aquest accent esbiaixat converteix la paraula en anglesa. Menys mal que no la fa en espanyola perquè si no hi hauria hagut el doble de polèmica! Bé, aquesta és una de tantes protestes ximpletes que no faig molt de cas i que em semblen minúcies comparades amb problemes de debò però com ja he dit ahir vaig visitar el centre Màgic. I al recordar-ho em va semblar el doble d'estúpida! Vaig entrar a dues botigues i només em van parlar en castellà. A una botiga de roba hi havien les típiques xenis bufones, sense estudis i que destrossen el castellà i òbviament no parlen català ni que les matin. I a una cafeteria el mateix... A veure, entenc la lògica empresarial... Aquest centre comercial està a prop de moltes barriades de castellano-parlants que no els importa si els venedors no parlen català. Per cert, al centre de Badalona no és així... També potser que com les botigues són multinacionals no dediquin especial interès en que els seus treballadors siguin bilingues. No ho sé... Però després de veure tot això la demanda del fotut accent em va semblar infinitament més ridícula. O potser els catalans d'avui dia som així: obsessionats pels símbols i les coses visibles i ens la sua el dia a dia i les coses pràctiques. Acabarem tenint un esperit encara més quixotesc que els castellans més mesetaris? Deixarem que les futures generacions oblidin el català i a la vegada obligarem a que tots els carrers estiguin senyalitzats en català? Ho dic perquè a Perpinyà el català el deu parlar l'1% de la població però està senyalitzat a tot arreu... Déu ser que tenir una llengua morta vesteix molt.

JO TAMBÉ PENSO QUE EL VOYERISME ÉS GUAI AIXÍ QUE M'HE PASSAT AL FACEBOOK!

Doncs sí, al final hi he caigut... Com que sóc un esclau de les modes i veig que això dels blogs i els fotologs i els xorraflogs ja està més mort que el VHS, doncs m'he registrat al Facebook. En aquestes coses acostumo a entrar tard i malament. Vull dir que em vaig comprar la Super Nintendo quan estava a punt de sortir la Play i coses d'aquestes i em vaig assabentar tard que eren els Grans Hermanos i OT, i tot i així mai m'han interessat. Em pregunto que és el que em “distreu” així de les modes del moment...

El Facebook sembla entretingudot però espero que no em tregui masses hores (en concret les que hauria d'estar buscant feina...). I això de poder veure (espiar) fotos de la gent em sembla una mica malsà però força interessant. De moment he enviat moltes peticions d'amistat a la gent (que maco!). Ara només queda que me les acceptin per ser ben considerat socialment. Perquè encara no pillo gaire el rollo que es porta he penjat algunes fotos i m'he fet fan de coses guais com són l'Arale i en Joan Pera. També he posat que la meva religió és Billy Wilder i que la meva ideologia política és la d'aquell homenet amb bigoti. No passa res, oi?

El que no entenc és que el meu perfil insisteix a posar que busco parella quan jo no ho he marcat... I ara m'agradaria aprendre una mica a organitzar-ho això. Com es fa perquè et surtin aquells tests com per veure quin personatge del Simpsons ets? Ho vull saber i visc a una angoixa constant!

Per cert, és cert que el Facebook és un instrument de la CIA per tenir-nos controlats fins que apareguin aquells xips que ens implantaran al cap? No em sembla malament però voldria saber-ho del cert.

OJO POR OJO...

Ayer me pasó una cosa un poco rara... Estaba en el balcón tomando el sol mientras leía algo y noté que la claridad me molestaba más de lo normal. Después de la operación con láser, llevé gafas de sol durante un tiempo pero ahora ya no las uso. No tengo la costumbre y no me molestan tantos los rayos del sol como al principio... En fin. Pero ayer noté algo un poco raro. La visión como difuminada. Me sorprendí al comprobar que si cerraba un ojo lo veía todo de color un poco más apagado que con el otro. Claro, al tener abiertos los dos no lo notaba mucho pero si abría y cerraba los ojos y miraba algo fijamente el cambio era considerable.

Con el ojo derecho mi camiseta roja se veía desteñida, en cambio con el otro ojo, la camiseta adquiría una tonalidad intensa. Y mi piel igual. Con un ojo tenía un moreno saludable y con el otro parecía gris y de un color más bien malsano. Estuve jugando un rato con esto y me veía como una especie de David Bowie, con un ojo de cada color. O un Husky siberiano... Después caí que quizás esto no era bueno y por lo tanto, no era divertido. Me aparté del sol y un rato después ya veía los colores exactamente igual en los dos ojos. Supongo que respiré tranquilo. El pensamiento de que me hiciera falta una segunda operación de la vista era bastante desagradable...

Muchas horas después recuerdo otra cosa vagamente. Todo tenía un tono difuso, sin una lógica aparente. Estaba con alguien (no recuerdo con quien) y me quejaba que no veía bien por un ojo. Como si fuera una cosa muy normal, me arranqué el ojo con la mano y lo lavé con agua. No recuerdo que me doliera... Era un ojo raro, en la parte de atrás tenía un culo largo, parecido a una bombilla pero más largo. Acabado en punta, casi como un porrón. Recuerdo que me picó la curiosidad y me miré en el espejo a ver como quedaba la cuenca vacía. No se veía nada. Tan sólo un agujero oscuro y sin final.

Era como una especie de Terminator o zombi... Cuando el ojo estaba limpio me lo quería volver a colocar pero eso ya no era tan fácil porque me daba mucha cosa volver a ponérmelo. Con esa punta que debía encajarme al fondo... Pensaba que me haría daño, aunque arrancármelo no había sido ni doloroso ni complicado. Es curioso porque cuando llevaba lentillas siempre me daba mucho más respeto ponerme la lentilla en el ojo que quitármela...

Recuerdo que estaba muy nervioso y entonces me desperté. ¡Qué sueño más desagradable!

Y ahora estoy por llamar a la doctora que me operó la vista y comentarle lo de que me parecía ver unas tonalidades diferentes en cada ojo. Incluso puede que le comente mi sueño...