viernes, septiembre 21, 2007

UNA INQUIETANT EXPERIÈNCIA PERSONAL EN UNA ESCOLA PROBLEMÀTICA

Us vull explicar una anècdota que no per ser estranya és menys verídica. He anat a una escola d’un carrer problemàtic, d’una zona problemàtica de Sant Roc (pels qui no ho saben, es tracta d’un barri problemàtic). Estic buscant feina de professor d’història però de moment sense gaire èxit. El director del centre, no diré noms, m’ha dit que malgrat que darrerament els últims professors d’història han mort apunyalats no estan gaire interessats en mi. Surto del despatx trist i em trobo una colla de vàndals fent malifetes. Són de la mena de delinqüents que assalten biblioteques i es posen a traduir obres de Baudelaire del francès a l’anglès. Púrria degenerada i decadent!


M’acosto a ells fent-me passar per un jove esgarriat de 14 anys amb molt temps lliure i ganes de gresca. Evidentment ningú sospita res. El líder la banda està arengant els altres pinxos i els diu que Den Xiaoping (màxim dirigent de Xina de 1978 fins a la seva mort al 1997) és un paio collonut i que els tenia ben posats i que, Gorbachov en canvi, és fill d’una prostituta sifilítica. M’indigna el que diu aquell brètol i em disposo a replicar-li. Per mantenir l’anonimat del macarra l’anomenarem X. O millor encara Johnny Martínez y Hernández.

Li comento al Xoni que Den Xiaoping era un dictador i que va ser el màxim responsable de la masacre de Tiananmen de 1989. Tothom calla davant el meu atreviment i mira el líder de la banda. En Xoni, molt enfadat, em diu que sóc un “comepollas” i que em guanyaré una “guantá” si no callo. Després defensa la seva postura tot dient que de fet no va ser una masacre perquè van morir menys de 500 persones i que, filant prim, aquells fets van succeir als voltants de la plaça i que a Tiananmen mateix no es va vessar ni una gota de sang. Em recorda en un to groller que a la URSS i a la Xina de Mao es van fer col·lectivitzacions forçoses on van morir dotzenes de milions de persones. O que, sense anar més lluny, a la Revolució Cultural també van haver milions de víctimes innocents. I que no entén perquè l’incident de Tiananmen aixeca moltes més critiques només perquè està filmat per televisió.


Accepto l’arenga estoic mentre els macarres m’envolten i criden: “uhhhh... pique, pique...”. Torno a la càrrega i recordo que els estudiants morts per l’exercit xinès eren innocents i només anhelaven llibertat. Una noia que anomenarem Yessi i que pel que sembla és la novia del Xoni em diu que el canvi del sistema xinès vindrà des de dins del mateix sistema i que no es pot esperar que quatre arreplegats fills de papà canviïn un país de 1300 milions de persones i que es, per definició, seguidora de l’ordre establert segons el seu tradicional confucianisme.


No es pot intentar raonar amb aquells monstres addictes a les drogues i a les begudes gasoses així que em limito a respondre que Den Xiaoping és un dictador sanguinari i en Gorbachov el revulsiu de la democratització de Rússia. Allò ofèn moltíssim a la banda d’en Xoni i es llencen sobre mi amb navalles i botelles trencades. Per sort en Xoni els atura tot i que un macarra encara te temps de cridar que "te voy a dar" i altres coses menys interessants com que si Xina hagués fet la transició cap al liberalisme polític (a l’estil rus) en comptes de fer-ho cap a l’econòmic com ha fet cada dia estarien morint més xinesos de gana que en aquells incidents que jo m’encaparro a criticar. Em sento ferit quan es refereixen a mi com “ese notas de ahí”.

Com que la cosa s’escalfa molt han de venir els professors del centre i el mateix director a separar-nos. La Yessi explica que sóc un porc que li ha volgut tocar les tetas i tots els altres corroboren aquesta versió. No cal dir que això desvirtua la realitat i que només és parcialment cert.


El director del centre em diu que sóc un provocador i que en una institució cristiana com aquella no es toleren aquesta mena de coses. Em remarca que jo mai podré treballar en aquell centre i que foti el camp.


Marxo plorant cap a casa enmig d’un fort sentiment de por i humiliació. El primer que faig quan arribo es prendre una dutxa freda. Em fa l’efecte que em netejaria de la vergonya però no funciona. Em segueixo sentint brut, violat psicològicament. De sobte entenc perquè la professió de mestre és la que té la taxa més alta de depressions.

Etiquetas: ,


Parador