UNA VELLA HISTÒRIA INQUIETANT

Avui m'ha vingut al cap una vella història que feia temps que havia volgut oblidar (sense gaire èxit). Tracta d'un amic meu - no diré noms-, i es remunta a fa uns quants anys, concretament a quan fèiem la selectivitat. La situació a casa seva no era gaire bona. La seva família era bastant conservadora i tradicional i tenien unes peculiaritats que escapaven dels canons del que considerem “normal”. No sé si eren d'alguna secta estranya o simplement tenien uns codis morals massa rígids o desfasats. Un dia el meu amic va tornar a casa després de passar-se tota la tarda i part de la nit estudiant a una biblioteca del barri. Estava cansat, el cap li donava voltes i a més a més l'endemà tenia un examen que l'aterria especialment.

Quan va arribar a casa, tothom ja dormia. Hi havia una obscuritat densa, gairebé desagradable. Sense poder-ho evitar li recordava els caps de setmana que tornava de festa. No va encendre cap llum i va caminar a les fosques per aquella casa que coneixia tant bé. Abans de ficar-se al llit va anar a picar alguna cosa a la cuina sense imaginar que aquest senzill fet li canviaria la vida per sempre. Per alguna estranya raó, que encara avui no es pot explicar, va trobar un cervell de mida humana dins la nevera. Enmig dels iogurts, la verdura i el formatge hi havia un cervell fastigós, ple de venes i amb restes de sang al plat. El meu amic va tancar la nevera, va esbufegar unes quantes vegades i va estar a punt de patir un atac de cor. Allò no podia ser real. Tot devia ser producte d'una imaginació desbordada i cansada. Va beure un glop d'aigua i va mirar la nevera tot desitjant que quan la tornés a obrir no trobaria aquella presencia que pertorbava la seva normalitat. Però no va ser així.

El següent que el meu amic recorda va ser com es va despertar a l'endemà. Era real o es tractava d'un malson sense sentit? El primer que va fer és anar corrents fins a la nevera. Per sort, no hi havia cap cervell. Sa mare, molt matinera, li va desitjar sort als exàmens d'aquell dia i li va recordar (amb un to malèvol segons em diria ell més tard) que no menges res fins que tornés a casa perquè avui havia preparat unes croquetes d'allò més bones...

Evidentment el meu amic va suspendre aquell examen que li feia tanta por i de passada tots els altres. L'incident del cervell a la cuina l'havia trasbalsat massa com per poder concentrar-se. El dinar amb les seves croquetes corresponents va ser tens. Ell no les va provar però observava com la seva família les devorava amb una voracitat que li semblava repugnant. No podia prestar gaire atenció a la típica conversa familiar de sobretaula però va enganxar una frase de son pare que li va semblar força significativa: “la roba bruta sempre s'ha de rentar a casa...” Era una amenaça soterrada?

Suposo que arribats a aquest punt teniu una certa curiositat per com continua aquesta història. No sé que hauríeu fet vosaltres. Segurament avisar a la policia a l'endemà, tant bon punt ell es va trobar un nou cervell dins la nevera (aquest cop més petit i més ben conservat). El meu amic tenia amb la seva família un sentiment de fidelitat que gairebé podria definir com de clan i no podia trucar a la policia. No deixava de torturar-se sobre si eren imaginacions seves o si estava convivint amb una colla d'assassins sàdics i caníbals però davant el dubte semblava confiar més amb els seus pares que amb els seus propis ulls.

Misteriosament, ni els seus pares ni els seus germans semblaven advertir aquella presencia molesta i surrealista que de tant en tant visitava la cuina. Però va advertir que cada cop es menjaven més croquetes, més canalons i més hamburgueses (fetes a casa). Ell, paral·lelament es va tornar vegetarià...

Com em diria després, el meu amic va estar molts anys turmentat, sense gosar explicar-li a ningú les seves estranyes paranoies. Com que va suspendre la selectivitat, no va poder entrar a la carrera que volia i va haver de triar la seva segona opció. Als matins anava a la universitat i a les tardes tenia un treball molt dur però que el permetia estalviar alguna cosa i també passar el menys temps possible a casa.

Els anys van anar passant i amb una relació familiar que llindava l'autisme, finalment es va aconseguir independitzar. Fins i tot va conèixer una noia molt maca a la universitat.

Les coses van tornar a la normalitat, tant com va ser possible. Ell va tallar qualsevol relació amb la seva família i va fer allò de bon vent i barca nova. Un dia, sense venir gaire al cas, em va explicar la seva història que semblava sortida d'un relat de Stephen King. No el vaig voler creure però la seva expressió no era la d'un mentider si no la d'un home turmentat.

Sigui com sigui els fantasmes del passat no es van oblidar d'ell i cada dia em semblava més pertorbat. Segons sembla, discutia bastant amb la seva novia, no durava gens als treballs, els amics li donaven l'esquena i es passava el dia tancat a casa...

I això em porta fins aquesta tarda. L'he anat a veure després de mesos sense tenir noticies d'ell. Casa seva estava feta un fàstic. Bruta, plena d'escarabats i muntanyes de plats que feia setmanes que ningú rentava. La visió del meu amic m'ha semblat especialment desoladora...

Li he preguntat – per encetar d'alguna manera la conversa -, que si ja no vivia amb parella. M'ha dit que no, sense atrevir-se a mirar-me els ulls, que ella s'acabava d'anar i que l'havia abandonat. Qualsevol pregunta que li he fet me l'ha respòs amb frases estranyes i sense gaire sentit.

Cansat de parlar amb l'ombra del que va ser el meu amic, he anat al lavabo (la part més bruta i decadent de la casa) i després, amb curiositat una mica malsana, he volgut comprovar si tenia menjar a la cuina. He patit molt per ell, com si fos un vell que ja no es podia valer per si mateix... A la nevera no tenia res comestible, excepte algun iogurt caducat, una mica de verdura podrida i formatge florit. I un cervell humà, es clar...

Vull pensar que és la meva imaginació que em juga una mala passada però de sobte em crec totes les seves velles històries familiars. Ara un munt de dubtes em cremen per dins.... Ha assassinat a la seva novia o a una altra persona? És real allò que veig? I en cas afirmatiu, l'he de denunciar o he de mantenir-me fidel, com va fer ell abans que jo?

No sé quina és la resposta correcte però sigui com sigui, encara no he agafat el telèfon.