JA VE L'ESTIU

Abans d'ahir vaig patir una insolació. Em vaig passar tot el matí repartint curriculums a escoles de Barcelona. Unes cinc hores. I allò que no t'adones però el sol picava fort. El proper cop em sembla que aniré amb un barret (estil Bogart) o una gorra (estil Manu Chao) perquè he estat un parell de dies bastant atontat. Més atontat del normal, vull dir. Els guiris també els hi passen coses d'aquestes a la platja però com que jo anava vestit, doncs el sol només em va afectar el cap... No diré que he acabat tenint visions però sí que notava coses rares. A part de marejos i mals de cap, percebia que el temps passava molt lentament. M'estava estirat al llit cinc minuts i em semblava que portés allà una hora... No vaig dormir bé si no que tenia intervals de són curts i intensos en que els somnis semblaven especialment reals. Tot plegat força desconcertant...

Vaig arribar a casa caminant com un zombi i esquivant els rajos de sol com un vampir. El meu cos, i especialment la cara i el coll, desprenien molta calor. Very, very hot! Em posava mocadors amb gel al front i notava com es desfeien ràpidament. Sentia que si em concentrava molt podria tirar una bola de foc, com aquell superheroi dels 4 fantàstic. Però no ho vaig fer, perquè ja sabeu que diuen: “Un gran poder, comporta una gran responsabilitat”.

Però això no és el pitjor. Em vaig posar algu a la tele per distreure'm i com que no tenia a mà cap capítol nou de Perdidos doncs... vaig veure uns quants capítols de Twin Peaks! Si jo ja estava marejat i confús, al acabar de veure la sèrie de David Lynch el meu desconcert es va multiplicar per mil. Tenia por que em vinguessin a veure enanitos i gegants per donar-me complicats missatges en clau...

Vaja, el meu consell és que si patiu una insolació, absteniu-vos de mirar Twin Peaks i coses per l'estil.