lunes, septiembre 22, 2008

I EN WOODY ALLEN VA DIR AL MÓN: ANEU A BARCELONA!

Vaig fer el que tocava: anar a veure l'última pel·lícula d'en Woody Allen al cine. Ell sempre m'ha agradat i veig les seves pelis des que era petit i no entenia les seves bromes tant adultes. D'altra banda, cada any que el geni jueu estrena una nova perla, jo vaig al cine a veure-la (excepte Sueños de Casandra que no em cridava en absolut...). Diria que vaig començar aquesta tradició amb Un Final Made in Hollywood, que va ser justament el meu primer any de carrera. Els universitaris de lletres admiren en Woody Allen perquè és el toca. A mi ja feia anys que mon pare em posava les seves pelis en cintas VHS. No és que el meu pare sigui un “pseudo-intelectual” si no que ho feia seguint la línea còmica dels germans Marx. Una branca força oblidada però també vital per entendre en Woody Allen, especialment el dels primers anys.


Ja fa molt que es parla de Vicky Cristina Barcelona. Potser massa... En Woody, a qui li agrada Barcelona com qualsevol turista, li va semblar bé rodar una de les seves típiques històries ambientada a aquella ciutat tant maca, igual que estava rodant Match Point i Scoop a Gran Bretanya amb tants bons resultats. Evidentment la productora catalana Mediapro es va desviure perquè el projecte es fes realitat pel prestigi i la imatge de Barcelona que es podia donar al món. Potser per això, aquesta pel·lícula feia una certa pudor d'encàrrec o d'anunci turístic... Però en Woody, amb 73 anys i a l'ocàs de la seva carrera, es deuria dir “i per què no?” Fa una peli per any, així que uns mesos rodant a Barcelona no era una mala idea...


El resultat crec que és fluix. I mira que vull ser benèvol amb el mestre jueu. M'agraden els actors que hi surten, m'encanta que es rodi una pel·lícula d'en Woody a Barcelona i normalment admiro els seus guions. Però clar, per algú d'aquí, es veu que els personatges estan construïts a base de tòpics. I no podia ser d'una altra manera! Amb Match Point i Scoop se'n va sortir perquè va fer uns britànics que eren americans però una mica més estirats, rics i snobs. Les diferències són puntuals. Però la cultura hispànica ja és una altra cosa i a més, fins ara resulta bastant desconeguda pel públic americà en general. I no només pel que situa Madrid com la capital d'un país sud-americà hostil. Els mateixos intel·lectuals americans (dels que sens dubte en Woody en forma part) no tenen una noció gaire clara de Barcelona, Catalunya o Espanya. Darrera del tòpic dels toros, el flamenc i la gent passional, pocs països europeus són tant desconeguts i exòtics pels americans. Espanya va ser una pària mundial aïllada pel franquisme, a més gairebé no han emigrat espanyols a Estats Units (trobem Coppolas italians, John Fords irlandesos... però molt pocs descendents d'espanyols). I l'art hispànic exceptuant Picasso i Dalí ha estat bastant d'autoconsum... Això explica que en Woody Allen hagués pensat que el personatge d'en Bardem seria torero (fins que algú d'aquí li devia dir que això ja no es portava... i ho va canviar per un pintor). Però és normal. Els intel·lectuals d'aquí tampoc coneixen gaire bé els costums i la personalitat, posem per cas, sueca. I més tenint en compte la tendencia que tenim a mirar-nos tot el dia el melic...

El personatge de la Penelope sembla una gitana vulgarota i suposo que en Woody s'haurà inspirat en les grans dones sicilianes del neorealisme italià. Quan va escriure la peli va utilitzar els personatges i les trames de sempre però en comptes de situar-ho a Manhattan ho feia a la zona alta de Barcelona. En comptes d'anar a les atraccions de la carrinclona Long Island, els personatges ho fan al Tibidabo... L'únic canvi és que els personatges tenen un afegit “hispànic” que són els tòpics que es poden tenir a Estats Units sobre la gent espanyola. Aquestes Maria Elenas que intenten matar als seus amants perquè miren a altres dones i que fumen molt, són artistes i malcarades. És interessant la contraposició que es fa entre la vida “mojigata” americana i el suposat estil llibertí europeu o mediterrani.


Tot plegat, és tant bonic i artificial com quan es troben en Bardem i la Rebeca Hall al parc Güell. S'aturen justament davant del drac de colors del parc, en un enquadrament perfecte, amb una llum perfecte i amb una molesta sensació que allò està massa preparat.

Tant de bo fóssim d'un altre ciutat per rendir-nos a aquest embruix barceloní i no veure-li les pegues!




Parador