LAS VERSIONES DE KING KONG

A veces la obsesión de una persona arrastra a otra. Es el caso de un amigo mío que últimamente está revisando todas las versiones que se han hecho de King Kong y ayer vi con él la versión de 1976, que casi no recordaba. Es interesante compararlas y ver sus diferencias y como cada una es un reflejo de su época.

La original es de 1933 y, como todo el mundo sabe, es una pasada. Se basa en el mito de la bella y la bestia y marca las pautas que seguirán todas las versiones. Una expedición americana viaja a una isla tropical del Pacífico desconocida. Una tribu adora a un mono de treinta metros, el simio se enamora de la chica, muy rubia y muy mona, y los exploradores capturan a la bestia y se la llevan a Nueva York. Allí se expone como octava maravilla del mundo pero se escapa y causa destrozos por la ciudad. Finalmente escapa de la jungla urbana y sube al símbolo de modernidad de la época (Empire State en los años treinta y las Torres Gemelas en los setenta) y es abatido por los aviones.

El King Kong de 1933 tuvo un éxito grandioso en un mundo en crisis. Grandes y pequeños se emocionaron con las aventuras del gran simio. En esa época se pensaba que aún quedaban rincones inexplorados en el planeta, puntos en blanco en el mapa. Y si unos exploradores accedían, ¿por qué no podía estar poblado de bestias antediluvianas, incluidos dinosaurios? Hay muchas películas, libros o cómics de la época que van por ese camino. El equivalente hoy día serían los OVNIS en el espacio... Me llama la atención el ritmo endiabladamente rápido y ágil del guión y unos efectos especiales impresionantes para la época. Sería el Avatar de los años 30. Quizás por eso, esta película ha marcado a varias generaciones y casi todos la hemos visto y la seguiremos viendo. No se me ocurren muchas películas de esa época que sigan impresionando a la juventud de hoy día.

En los años 70 hubo otra gran crisis, esta vez por el petroleo y se hizo una revisión del mito. Los actores son buenos (Jessica Lange, Jeff Bridges) y se ha hecho un esfuerzo para adaptarlo a los tiempos modernos. Los exploradores son de una compañía que buscan petroleo, el protagonista es ecologista y la película tiene un punto de desinhibición sexual producto de su época. Aunque me parece un tanto vulgar... Mientras que el King Kong original es tierno con la chica, el de los setenta parece un mono salido que sólo quiere tirarse a una sensual Jessica Lange. Le quita la ropa, la toca y la retoca... A veces la cara de Kong me recuerda la de un viejo verde...

Y por último está la versión de Peter Jackson del 2005. Es gigantesca, digna del director del Señor de los Anillos. Los efectos especiales son alucinantes y se ha optado por ambientarla en los años treinta. De alguna manera, parece que la versión anterior no existe. Vuelven a aparecer dinosaurios en la isla (tendría que haber salido algún orco...), se describe los años de depresión y el viaje a la isla Calavera tiene un aire muy oscuro, en la línea del Corazón de las tinieblas de Josep Conrad. Aquí vemos un King Kong maduro y solitario, cansado de estar solo en una isla poblada de monstruos. Las escenas por Nueva York y especialmente en lo alto del Empire State son acojonantes. Para mi gusto, el mito de la Bella y la Bestia adquiere unas connotaciones mucho más poéticas que las versiones anteriores. Naomi Watts está sublime y parece sentir más conexiones con el simio que con un Adrien Brody más bien feucho. Esta vuelta de tuerca hubiera sido imposible en el pasado, el espectador de los años treinta no estaba para tanta profundidad psicológica...

VENTAJAS E INCONVENIENTES:

Versión 1933

• Es el clásico por excelencia.

• Ritmo endiablado

• Efectos especiales majestuosos.

• Los actores son más justitos que los de otras versiones.

• No tiene lecturas tan profundas

Versión 1976

• Interesante adaptación a los tiempos

• Jessica Lange en todo su esplendor

• El guión es mucho más lento y poco trabajado

• Tiene muchos defectos típicos de los años 70.

Versión 2005

• Obra maestra con sólidos pilares: guión, actores, director, efectos especiales...

• Dimensión poética que se ha dado a King Kong

• Perfecta recreación de los años 30.

• Quizás es demasiado larga.

Ahora he recordado otra película excelente ambientada en los años 40: Las normas de la casa de la sidra. Tobey Maguire es un jovencito introvertido que sólo ha visto una película en su vida. Exacto, King Kong. Charlize Theron lo lleva al cine y ven una peli de amor. Al salir el chico dice algo así como “Me ha gustado. Sólo digo que no es King Kong...”

EN AQUESTES FESTES TAN MAQUES...

BON NADAL!
¡FELIZ NAVIDAD!
MERRY XMAS!
JOYEUX NOEL!



I que per Cap d'any tots acabem aixi!

EL QUE RECORDO DEL MEU SOPAR D'ANIVERSARI

PIM-PAM, PIM-PAM!!! COPAS VIENEN, COPAS VAN!!!

BLANC I NEGRE. TRIEU!

Ho he de confessar... Sempre m'han atret els personatges que viuen entre dos aigües.

Aquells desafortunats que es mantenen en un difícil equilibri entre dos bàndols enfrontats. Totes les Pocahontas enamorades dels Johns Smith, els soldats soviètics que odien els invasors nazis però que a la vegada tenen una formació cultural alemanya, els Pasquals Maragalls que provenen d'il·lustres nissagues catalanistes i militen a partits amb seu a Madrid...

A molta gent aquesta mena de personatges els capgiren l'estomac. La paraula “traïdor” sempre planeja sobre els seus caps, són incompresos i molts cops pateixen finals cruels. Segurament el soldat soviètic lector de Goethe serà afusellat com un petit burgés amic dels feixistes, els indis refusaran a qui es barregi amb l'home blanc i els blancs mai veuran als pell-roges com un dels seus. I bé, el cas de l'expresident Maragall també és conegut... Sembla que a vegades l'esperit humà no accepta els matisos. O blanc o negre. O estàs amb mi o estàs en contra meu. Crec que aquesta darrera frase és d'en George Bush fill...

És lògic que en temps de crisis es fomenti la intolerància i el radicalisme però per la meva banda, sempre aplaudiré al seguidor fanàtic del Madrid que admira una bona jugada de Messi o al aficionat blaugrana que reconeix que en Casillas és un gran porter. Segurament molta gent veurà aquests actes com covards o dèbils però cada dia em semblen més valents. Malgrat que el més fàcil és creure que tots els de l'altre equip/bàndol/país/ètnia són una colla de malparits...

En alguns ambients castellans m'han arribat a anomenat “Jordi”, un error que suposo que es deu a que em veien com el típic catalanet amb accent quan parla castellà. Actualment els alumnes immigrants a vegades em pregunten perquè insisteixo tant en el tema de que parlin en català... Paradoxalment descobreixo que per alguns amics meus amb dos cognoms catalans jo sóc un referent de l'espanyolitat...

Em fa il·lusió. Potser el meu destí és acabar convertint-me en un personatge literari?

FILMETS 2009

Ara feia bastant que no actualitzava. Tampoc tenia gaire que explicar... La darrera novetat és que aquest cap de setmana comença el festival de curts de Badalona anomenat Filmets. És un dels certàmens més prestigiosos del país i porta més de trenta edicions. A mi sempre m'ha donat bon rollo: es presenten curts de tot el món i de qualitat, es fa al mític teatre Zorrilla, és gratis... En fi, tot ajuda.

Aquest any he presentat un curt que vaig fer l'estiu passat. No és gran cosa però crec que resulta bastant divertit. El vam gravar amb un grup d'amics una nit a casa meva. El més destacable és que és mut i en blanc i negre, a l'estil Chaplin i això sempre és un punt. Si el passen al festival només és perquè hi ha un dia pels curts fets per badalonins i no hi ha cap control de qualitat (o de bon gust). Tot i així, es podrà veure el DISSABTE, 7 DE NOVEMBRE, A PARTIR DE LES DEU DEL MATÍ, AL TEATRE CÍRCOL CATÒLIC. Ja he vist la competència. És poc nombrosa... Així que us demano que els que podeu us acosteu a Badalona a veure el curt i votar-lo. Entre tots podem aconseguir que no guanyi un curt amb missatge!

Adjunto la pàgina on es pot veure el programa. El meu curt està a la pàgina 190:

http://www.festivalfilmets.cat/principal.php

Fa la sensació que m'encanten les pessigolles...














... Però el que més m'agrada és fer petons a les noies maques.

MATINS PUNT SÍ, MATINS PUNT NO

Willie: A ver, ¿qué tiene de fantástico ese lider suyo?

Homer: (veu de flipat) Oh, el liiiider lo sabe toooodo...

Willie: (que l'ha convençut) ¿¿En serio?? Vaya, si que parece bueno...

Al diari avui sortien unes declaracions molt divertides d'en Joan Carretero, ex- d'Esquerra Republicana i ara liiiider d'un partit independentista que es diu Reagrupament.

Ha afirmat que el càrrec de president del Barça és mil vegades més important que el de president de la Generalitat que, segons ell, no té cap transcendència. Ostia, a mi em sona a la típica declaració de l'Esperanza Aguirre o l'Acebes però no, no. Se suposa que ve d'una persona que estima Catalunya...

Segons sembla, aquest senyor es presentarà a les eleccions catalanes de l'any vinent com a candidat a president de la Generalitat. Entenc que vulgui atreure a en Laporta, que últimament ha insistit en el seu independentisme, i li faci una mica la pilota però... No sé, pel meu gust són unes paraules bastant desafortunades i de mal gust. Ell que és independentista hauria de ser el primer interessat en no tirar merda damunt el Palau de la Generalitat. D'això ja s'encarrega el PP i la COPE...

Vaja, que tot plegat em sembla d'un baix to i d'un nivell baixissim... Però clar, com que jo mai acabo d'entendre el món del futbol potser no hi ha per tant. Algú em pot ajudar a veure-hi clar?

EN XAVI MASDÉU M'HA DIT QUE T'HA VIST PER BARCELONA...

Ara fa temps que no escric res i aprofito per parlar-vos d'una serie fantàstica que, de moment, agrada a tothom que la veu. Seràs tu, lector raret de blogs, l'única excepció?? Es diu Arròs Covat i l'estrenen el dimarts 29 de setembre (demà!!), a les 23'00 de la nit al C33. Per sort ja han penjat 4 capítols a un blog així hem pogut veure-ho. Us passo l'enllaç per si li voleu donar una oportunitat:

http://blogs.tv3.cat/arroscovat

El dibuix és molt senzillet, no us enganyaré. Entre altres coses, els personatges no tenen ulls, nas ni boca. S'ha buscat un disseny pràctic, original, minimalista i divertit, que sembla sortit d'una revista de tendències. Crec que els ha quedat prou bé. En teoria la sèrie tracta del conflicte d'en Xavi, el protagonista, de fer-se gran i que se li covi l'arròs. Per mi només és l'excusa. El més divertit és el rollet que té, dins d'una Barcelona de disseny plena de moderniquis. Aquesta sèrie està enfocada a un públic urbà (més que res barceloní), gafapastas i guai de la vida. No tots els espectadors som així però igualment fa molta gràcia. Ahir em deia en Lluis, el meu amic de Girona, que la gent que reflexa Arròs Covat li fa ràbia més aviat però no obstant això la sèrie li encanta.

El guió és molt divertit i el doblatge és totalment genial. Per exemple, les veus dels companys de l'estudi del protagonista (un xarnego i un modern una mica gili) són brutals i es complementen perfectament bé. Les veus de les dues noies de la sèrie aconsegueixen realisme i sensualitat i la del prota i la tieta també estan molt bé. Els sons de mòbil i timbres estan fets amb la boca i són molt cutres però això li dóna gràcia. I al contrari que la majoria de produccions catalanes, els personatges parlen com la gent del carrer. No fan servir paraules cultes i estranyes, sinó pur barceloní ple d'errades, barbarismes i demés. Una mica com Plats Bruts però molt més ben fet. No és que em congratuli que destrossin la llengua catalana però m'agrada que un diàleg em soni mínimament realista i proper. A més, per compensar aquestes maldats ja fan mil programes com Bocamoll, no?

Aquesta proximitat, que em recorda al grup Manel, serà una de les claus de la bona acollida d'Arròs Covat (perquè és evident que tindrà bona acollida). És ben provable que en poc temps sigui una sèrie de culte, de l'estil el Dr. Katz, aquella sèrie dels 90 sobre un psiquiatre calb que se li movia el cos al parlar. Que guai era!