FILMETS 2009

Ara feia bastant que no actualitzava. Tampoc tenia gaire que explicar... La darrera novetat és que aquest cap de setmana comença el festival de curts de Badalona anomenat Filmets. És un dels certàmens més prestigiosos del país i porta més de trenta edicions. A mi sempre m'ha donat bon rollo: es presenten curts de tot el món i de qualitat, es fa al mític teatre Zorrilla, és gratis... En fi, tot ajuda.

Aquest any he presentat un curt que vaig fer l'estiu passat. No és gran cosa però crec que resulta bastant divertit. El vam gravar amb un grup d'amics una nit a casa meva. El més destacable és que és mut i en blanc i negre, a l'estil Chaplin i això sempre és un punt. Si el passen al festival només és perquè hi ha un dia pels curts fets per badalonins i no hi ha cap control de qualitat (o de bon gust). Tot i així, es podrà veure el DISSABTE, 7 DE NOVEMBRE, A PARTIR DE LES DEU DEL MATÍ, AL TEATRE CÍRCOL CATÒLIC. Ja he vist la competència. És poc nombrosa... Així que us demano que els que podeu us acosteu a Badalona a veure el curt i votar-lo. Entre tots podem aconseguir que no guanyi un curt amb missatge!

Adjunto la pàgina on es pot veure el programa. El meu curt està a la pàgina 190:

http://www.festivalfilmets.cat/principal.php

Fa la sensació que m'encanten les pessigolles...














... Però el que més m'agrada és fer petons a les noies maques.

MATINS PUNT SÍ, MATINS PUNT NO

Willie: A ver, ¿qué tiene de fantástico ese lider suyo?

Homer: (veu de flipat) Oh, el liiiider lo sabe toooodo...

Willie: (que l'ha convençut) ¿¿En serio?? Vaya, si que parece bueno...

Al diari avui sortien unes declaracions molt divertides d'en Joan Carretero, ex- d'Esquerra Republicana i ara liiiider d'un partit independentista que es diu Reagrupament.

Ha afirmat que el càrrec de president del Barça és mil vegades més important que el de president de la Generalitat que, segons ell, no té cap transcendència. Ostia, a mi em sona a la típica declaració de l'Esperanza Aguirre o l'Acebes però no, no. Se suposa que ve d'una persona que estima Catalunya...

Segons sembla, aquest senyor es presentarà a les eleccions catalanes de l'any vinent com a candidat a president de la Generalitat. Entenc que vulgui atreure a en Laporta, que últimament ha insistit en el seu independentisme, i li faci una mica la pilota però... No sé, pel meu gust són unes paraules bastant desafortunades i de mal gust. Ell que és independentista hauria de ser el primer interessat en no tirar merda damunt el Palau de la Generalitat. D'això ja s'encarrega el PP i la COPE...

Vaja, que tot plegat em sembla d'un baix to i d'un nivell baixissim... Però clar, com que jo mai acabo d'entendre el món del futbol potser no hi ha per tant. Algú em pot ajudar a veure-hi clar?

EN XAVI MASDÉU M'HA DIT QUE T'HA VIST PER BARCELONA...

Ara fa temps que no escric res i aprofito per parlar-vos d'una serie fantàstica que, de moment, agrada a tothom que la veu. Seràs tu, lector raret de blogs, l'única excepció?? Es diu Arròs Covat i l'estrenen el dimarts 29 de setembre (demà!!), a les 23'00 de la nit al C33. Per sort ja han penjat 4 capítols a un blog així hem pogut veure-ho. Us passo l'enllaç per si li voleu donar una oportunitat:

http://blogs.tv3.cat/arroscovat

El dibuix és molt senzillet, no us enganyaré. Entre altres coses, els personatges no tenen ulls, nas ni boca. S'ha buscat un disseny pràctic, original, minimalista i divertit, que sembla sortit d'una revista de tendències. Crec que els ha quedat prou bé. En teoria la sèrie tracta del conflicte d'en Xavi, el protagonista, de fer-se gran i que se li covi l'arròs. Per mi només és l'excusa. El més divertit és el rollet que té, dins d'una Barcelona de disseny plena de moderniquis. Aquesta sèrie està enfocada a un públic urbà (més que res barceloní), gafapastas i guai de la vida. No tots els espectadors som així però igualment fa molta gràcia. Ahir em deia en Lluis, el meu amic de Girona, que la gent que reflexa Arròs Covat li fa ràbia més aviat però no obstant això la sèrie li encanta.

El guió és molt divertit i el doblatge és totalment genial. Per exemple, les veus dels companys de l'estudi del protagonista (un xarnego i un modern una mica gili) són brutals i es complementen perfectament bé. Les veus de les dues noies de la sèrie aconsegueixen realisme i sensualitat i la del prota i la tieta també estan molt bé. Els sons de mòbil i timbres estan fets amb la boca i són molt cutres però això li dóna gràcia. I al contrari que la majoria de produccions catalanes, els personatges parlen com la gent del carrer. No fan servir paraules cultes i estranyes, sinó pur barceloní ple d'errades, barbarismes i demés. Una mica com Plats Bruts però molt més ben fet. No és que em congratuli que destrossin la llengua catalana però m'agrada que un diàleg em soni mínimament realista i proper. A més, per compensar aquestes maldats ja fan mil programes com Bocamoll, no?

Aquesta proximitat, que em recorda al grup Manel, serà una de les claus de la bona acollida d'Arròs Covat (perquè és evident que tindrà bona acollida). És ben provable que en poc temps sigui una sèrie de culte, de l'estil el Dr. Katz, aquella sèrie dels 90 sobre un psiquiatre calb que se li movia el cos al parlar. Que guai era!

EL DOBLATGE DE BOLA DE DRAGÓN

Estem molt ben acostumats a un doblatge excel·lent de les pelis i series que veiem (malgrat que després el que queda cool de debò és defensar la Versió original). Diuen que a Espanya és dels països del món on el doblatge és més bo però caldria recordar que una immensa majoria d'aquests grans professionals són catalans i que els millors estudis de gravació són a Barcelona. Quan escoltem en castellà les veus genials d'actors com Robin Williams, Brad Pitt o Jack Nicholson no hi pensem però la majoria són d'aquí. Que jo sàpiga, l'únic gran doblador bo que no és català és el de Bruce Willis i els dels Simpsons.

A vegades hi ha series que podem veure en català i castellà de dobladors diferents i llavors el contrast és horrible. Els Joves, l'Escurçó Negre... Potser perquè no són gaire conegudes fora de Catalunya i no es va cuidar gaire... Però el resultat és patètic. El pitjor cas de tots és Bola de Dragon. Els aficionats a la sèrie sabreu que el doblatge en català era magistral, amb veus plenes d'humor, matisos i amb molta personalitat. En castellà quan es va passar a Antena 3 i després a Cuatro, era una tortura. Com tocar una simfonia de Mozart a base de pets... Us adjunto uns quants exemples d'aquest treball pèssim. Les veus no només són planes i sense personalitat, a més els traductors s'inventaven coses d'una manera escandalosa, desvirtuant el producte i tacant aquesta sèrie. Jutgeu vosaltres mateixos i sobretot, sobretot, valoreu un bon doblatge:

En Goku no és tant bona persona com pensàvem...

En Vegeta el samurai...

En Vegeta vol posar una bomba a la nau d'en Babidi...

En Goku no sap els seus propis atacs...

En Cor Petit formava part d'una tribu màgica...

En Babidi passa droga a en Dabla...

En Goku no sap que en Vegeta és un guerrer de l'espai...?

Les misterioses tècniques científiques d'en Goku...

En Cor Petit és un humà...

En Frizer té poders sobre el foc o era el planeta Namek que es destruïa...?

NOCHE AGRADABLE

Que mal rollo. Acabo de volver a casa después de ver Anticristo de Lars von Trier. Es una de las pelis más asfixiantes y repulsivas que he visto en mi vida. Para algunos quizás es una obra maestra pero yo no soy aficionado a ir al cine a sufrir como un cerdo el día de la matanza. Vamos, que sales del cine con un mal cuerpo importante. Por si eso fuera poco no me encuentro muy bien. Sólo es un resfriado, no es gripe A pero fastidia un poco en verano...

Cuando llego a casa (vacía) me sorprende un poco ver gente en el descampado que hay debajo de mi balcón. Se ven luces, son jóvenes. ¿Están haciendo un canuto? ¡Ojalá! Para mi sorpresa veo que justo bajo mi casa hay seis adolescentes sentados frente a un tablero a la mortecina luz de dos velas. No hablan, no hacen bromas, parece que no respiren. Creo que están haciendo la ouija.

La verdad es que da bastante mal rollito. No es que crea mucho en estas cosas pero espero que no convoquen ningún espíritu cabroncete porque me gustaría dormir del tirón. En fin, buenas noches y a soñar con los angelitos...

TODOS LOS RAROS FUIMOS AL CONCIERTO...

Avui toquen els Manel a les festes de Gracia i anirem tot il·lusionats. A vegades em pregunto com pot ser que un grup senzillet que només te un disc em pugui emocionar tant... En tot cas no he sigut l'únic que s'ha deixat entabanar pel seu estil volgudament intranscendent. Realment aquest grup ha tingut un fort impacte. Suposo que les causes són diverses però intentaré comentar un dels motius principals que, al meu entendre, ha sigut clau per la seva bona acollida.

Manel és un grup que fa una mena de folk-pop bastant accessible i amb lletres emotives i suggerents. No parlen de grans veritats de la vida, no ens volen alliçonar ni adoctrinar-nos. No parlen de lluites armades, ni de qui em de votar. Ni tant sols citen als grans escriptors i filòsofs del segle XX. Senzillament parlen de coses senzilles i properes, normalment d'amor, de les petites coses que tenen les relacions i sobre algunes ruptures. La cançó “Al mar” només tracta d'un noi i una noia que volen anar a passar el dia a la platja. Aquesta superficialitat per molts deu ser sinònim d'una imbecil·litat aguda. Res més lluny de la realitat. Que parlin de petites coses que ens acompanyen durant tota la vida no és cap ximpleria (com se li va criticar a la Casa Azul en el seu moment). També pot ser una cosa molt valuosa. Per mi, la majoria de vegades, les grans causes i els ideals més grans amaguen injustícia i fanatisme. Després de tots els desastres que em anat acumulant al llarg dels anys (capitalisme, feixisme, comunisme, anarquisme...) només puc creure en les petites coses, els retrats minúsculs i la quotidianitat. Al cap i a la fi, són les més importants per la majoria de la gent.

Per això, us dic que escolteu el disc de Manel i us deixeu endur per la seva màgia casolana i canteu “Aqueesta caançó és per dir/ que no et troooobo gens en falta/ i quan me'n vaaaig a dormir/ amb la mà dretaaa ja em baaasta...” o el que t'ha dit un tal Bernat quan t'ha vist a Barcelona, les desventures amoroses de la Maria i en Marcel o com afrontar una ruptura amb una tal Dolors. Escolteu el disc, sí, però que no se us acudeixo anar aquesta nit a veure'ls a Gracia perquè té tota la pinta que no hi haurà lloc per a tothom!

En Bernat m'ha dit... "Quins pajaros!"

LA NOVA GRIP

Potser m'ho sembla a mi però veig un sentiment una mica paranoic amb això de la grip A. Hi ha molta por i malgrat les autoritats diguin que no passa res la gent no se'n fia i creuen que quan arribin els freds hivernals això serà una autèntica epidèmia. He vist gent que tenien una mica de mal de cap i ja creien que estaven covant aquesta nova grip. I ho entenc perquè jo, de tant veure tantes pelis de Woody Allen, també sóc una mica hipocondríac...

Això em fa pensar que les pandèmies espanten molt. En un món global com el nostre en el que hom pot viatjar de punta a punta del món i transportar així una malaltia que abans només era local ens porta a imaginar un món futur a l'estil de la pel·lícula Doce Monos o Apocalipsis de Stephen King. Realment la cosa és tant greu? A vegades penso que l'estrany no és que hi hagi una terrible pandèmia que aniquili a mitja humanitat si no que això no hagi passat ja. La història de la humanitat està plena de massacres d'aquest estil però no són tant vistoses com altres holocausts. La Pesta Negra va arribar a Europa d'Àsia a l'Edat Mitjana i amb pocs anys van morir milions de persones i el continent va quedar mig buit. O que la principal causa del genocidi dels indis americans va ser l'arribada de malalties europees i no pas la colonització espanyola o el Setè de Cavalleria. No oblidem que l'anomenada Grip Espanyola que va sorgir just després de la I Guerra Mundial, va matar molta més gent que la mateixa Gran Guerra...

Hi ha hagut altres epidèmies al llarg de la història però semblava que les vacunes i la ciència podien eradicar les malalties i convertir la terra en una mena de llar d'infants o un quiròfan esterilitzat. Per desgràcia la realitat no és correspon i sempre estarem exposats a malalties noves que al principi no sabrem com combatre. En certa manera ens sentirem tant desorientats com els savis de l'Edat Mitjana quan la pesta negra aniquilava un poble sencer. Mai haurien pensat que el problema venia dels polls i les rates. Mentrestant, això sí, es dedicaven a cremar jueus o a fuetejar-se fins sagnar per apaivagar l'ira de Déu a l'estil asteca.

No crec que aquesta grip sigui LA GRIP però en teoria pot arribar qualsevol dia sense avisar. I fins que no hi hagi una autèntica epidèmia que afecti a les ciutats occidentals no començarem a entendre que la natura, amb el seu caràcter indomable, sempre li passarà la mà per la cara a la humanitat. Només espero que nosaltres no ho veiem...