MARXO A CROÀCIA!

Demà me'n vaig de vacances. Bé, potser això no és del tot correcte, vistos els comments del darrer post. Demà me'n vaig de viatge. Sí, millor... Tinc molts viatges somiats (anar al Japó, a Austràlia, recórrer tota Sibèria amb el Transsiberià...) i aquest és un d'ells. Si hi penso, fins ara he viatjat bastant però encara no he sortit d'Europa. Malgrat que m'atreuen els viatges exòtics com a qualsevol lector de Tintin, Europa sempre m'ha donat tot el que he volgut. Si hi ha gent que només viatja per Espanya i diu que té tot el que es pot desitjar, imagineu Europa com a escenari...

Demà agafaré l'avió amb la Laura i anirem fins a Treviso, una petita ciutat italiana propera a Venècia. Allà ens quedarem una nit i a l'endemà anirem en cotxe fins a Ljubljana, la capital d'Eslovènia. Diuen que és un petit país molt maco. Sense gaire temps, després anirem a Zagreb, la capital de Croàcia. Sembla que té un aire centreeuropeu semblant a Viena, Praga o Budapest. O sigui que deu ser fantàstica.

A l'endemà ens xuparem uns 400 km en cotxe fins arribar a Split. És la primera ciutat costera que veurem. Té una història bastant particular. Fa 1700 anys era el palau de l'emperador Dioclesià. Amb la caiguda de l'Imperi Romà, l'arribada dels bàrbars i el pas dels anys, aquest palau va ser ocupat i va esdevenir una ciutat. Es veu que passeges pel casc antic i veus cases construïdes en antics edificis romans. Una meravella.

La següent parada serà Dubrovnik, coneguda com la perla de l'Adriàtic. Pel que he vist sembla una ciutat de conte. Massa maca per ser real. Com a tota la província de la Dalmàcia es nota una forta influència italiana (més ben dit veneciana) unida al toc eslau i mediterrani. Com que a Dubrovnik tenim més temps, a més d'anar a la platja i visitar la ciutat podem fer una petita escapada a Montenegro, que està a 40 km d'allà.

Dubrovnik és a la punta més meridional del país i després haurem de tornar a pujar. Serà llarg però finalment arribarem a Zadar, una ciutat marítima molt bufona que es troba una mica més amunt de Split. La següent parada serà Pula, a la península d'Istria. És una petita ciutat prop de la frontera i allà hi ha un dels amfiteatres romans més ben conservats del món. D'allà, passarem la frontera i a l'endemà tornarem a agafar l'avió de Treviso cap a Girona. De camí, suposo que pararem a dinar a la ciutat italiana de Trieste.

I aquest és el viatge planificat. Molta costa adriàtica, molt carretera i manta, moltes ruïnes romanes... I paisatges encara més macos que els que surten al programa “El paisatge favorit de Catalunya” i sense cap retoc informàtic!

Molta gent encara tenen l'idea que Croacia és xunga, per les guerres iuguslaves dels anys 90'. Però allò va acabar fa 15 anys! És com si ens fes mal rotllo anar a França l'any 1960 per la II Guerra Mundial... Bé, espero que no ens passi res greu com que ens robin el cotxe o que em violi una colla d'albano-kosovars. O potser m'agradarà tant aquest paisatge que Hayao Miyazaki va dibuixar a Porco Rosso que m'hi quedi indefinidament. Encara que el més provable és que el 23 de juliol estigui de tornada a casa.

Fins aviat!

LES EXIGÈNCIES DEL JOVE AKRAM

De totes les històries de Les Mil i una Nits que van ser excloses del llibre hi ha una que m'agrada molt. Tracta d'un jove nascut al desert del que avui seria Uzbekistan. Es deia Akram i pertanyia a una tribu turcomana que feia poc que s'havia islamitzat. El seu pare, el seu avi i tots els seus avantpassats s'havien enriquit amb les caravanes que feien la Ruta de la Seda (el mític trajecte comercial que enllaçava el Mediterrani i la Xina durant l'Edat Mitjana). El petit Akram va créixer escoltant històries meravelloses de terres estranyes i veient marxar llargues cues de camells plenes d'objectes valuosos. Moltes vegades li havia demanat acompanyar al seu pare però la resposta sempre era la mateixa: era massa petit per un viatge tant perillós.

Van passar els anys i un dia la caravana on viatjaven el seu pare i els seus germans va ser assaltada per uns bandits. No van fer cap presoner. L'Akram es va fer càrrec del negoci però es va centrar a les tasques administratives i evitava formar part d'aquelles caravanes on la meitat de la seva família havia trobat la mort. De totes maneres, patia molt per elles. Com sabia que les tornaria a veure? En aquells dies va agafar el costum de resar a Alà perquè tingués cura dels seus negocis. A canvi, prometia donar almoina als pobres i ser millor persona. Els seus precs no eren gaire útils i moltes vegades el desert es menjava aquella columna de camells i mercaders. I també era bastant freqüent que els terribles mongols saquegessin les mercaderies. Quan passava això, l'Akram s'enfadava molt amb Alà, Mahoma i tots els sants musulmans. De què servia molestar-se a resar a Déu si no en treia cap avantatge? Potser tot plegat era una enganyifa i hauria de tornar a creure en els deus dels seus avantpassats... Potser així la seva sort canviaria... L'Akram estava convençut que estava maleit perquè ni els més vells del poblat recordaven un anys tant dolents. Havien patit epidèmies, plagues, gana... La seva primera dona va morir en el part i amb la segona no havia tingut més sort. Només li havia donat nenes i corria el rumor que li era infidel. Evidentment, no li va quedar més remei que repudiar a aquella donota desvergonyida!

Un dia, aquella dona repudiada es va posar molt malalta i el metge només li va donar uns dies de vida. Al principi, l'Akram va creure que aquella mort no l'afectaria gaire després d'encaixar tantes desgràcies però es va adonar que no podia suportar l'idea que ella es morís. Es va passar dos dies i dues nits al seu costat, plorant i demanant a Alà i a Mahoma per la seva recuperació. Per primera vegada, es preocupava i resava a Déu per algú que no era ell mateix ni les seves riqueses. Va pensar que era trist que només ens recordéssim de Déu quan volíem demanar-li favors però encara es va sentir més miserable al adonar-se que no ens preocupem en demanar favors pels altres. Només busquem la nostra felicitat individual.

Finalment la seva antiga dona es va recuperar misteriosament. L'Akram mai va saber si allò havia estat una casualitat o alguna cosa més. Potser a Alà només li agrada que el molesti la gent que es preocupa dels altres i en canvi ignora als egoistes que li demanen gaudir de fama, riquesa fàcil i coses per l'estil.

LAS OPOS

El sábado por la mañana fui a un cole cerca de San Roque (barrio de Badalona con cierta mala fama) para hacer las oposiciones. Nada serio. Como no me lo había preparado tanto como la mayoría de gente pues iba un poco a probar suerte. Un profe de la uni nos dijo que la primera vez fuéramos sin aspiraciones, sólo para ver como funciona. La verdad es que es un mundillo algo raro, todo es bastante confuso y cada persona te cuenta una cosa distinta. Así que yo iba en misión suicida, rollo kamikaze. O como me gustaba verlo, en plan espía, a recoger información.

Quizás no os resulte muy sorprendente pero la mayoría de gente que estaba ahí tenían una cara de profesor que tiraban patrás. ¿Yo también tengo la típica cara de profe? No lo sé, en todo caso, ellos más. Como no conocía a nadie y la mayoría de gente iba en grupitos me sentí un poco Forrest Gump. Allí donde miraba veía ojos llenos de pánico y algunos parecían aún más desinformados que yo.... Aquello no estaba muy bien organizado y entre entregar un trabajo y el examen pasó una hora en la que me fui a un bar a seguir estudiando temas que llevaba flojos (el arte Gótico en la Alemania del siglo XIV sin ir más lejos...) En el temario de Geografía e Historia hay 72 temazos y la mitad no son ni de Historia...

Cuando llegó la hora del examen me enteré como era el sistema de elección de los temas. Un bombo de lotería sacaría cinco números y cada número representaba un tema. De los cinco temas se escoge uno y lo desarrollas durante dos horitas. El azar tiene un papel bastante importante. Yo no me había preparado ni la mitad de temas así que entenderéis porque lo consideraba una misión kamikaze. Salió un número. Que si teoría del arte. Otro. Que si comparar teorías políticas... ¡Aquello iba a ser una masacre! Pero el destino quiso que el cuarto número fuera un tema familiar: “Fascismo y neofascismo”. En mi mente oí un “¡ting, ting, ting!”. Premio. Me levanté extasiado de la silla y grité “¡Bingo”! Casi me expulsan por esto... Para mí no hacía falta que sacaran la última bolita que quedaba porque yo con aquello tenía más que suficiente.

Es gracioso porque los temas que me había preparado eran los que llevaba peor y si hubieran salido tampoco me hubiera defendido dignamente. En cambio me sale un tema que no me había mirado ni una línea y me puse muy contento. Me pasé dos horas escribiendo sin parar. Yo iba pidiendo folios y más folios. El profe que estaba ahí me miraba raro... La mano me dolía una barbaridad pero yo estaba ahí, emocionado, hablando de Hitler, Mussolini, Goebbels y otros angelotes. Y en el fondo sé que les debo una...

Cuando pasaron las dos horas y me encontraba solo, el profe me pidió que le entregara el examen. Le dije que ni hablar. ¡Estaba con lo más emocionante! Al final tras un breve forcejeo y un par de narices rotas le tuve que dar el examen. Imagino que pensareis que tengo mucha potra y que la plaza de funcionario ya es mía pero no es tan fácil... Aquello sólo fue una parte de las oposiciones. También hay un trabajo sobre programar todo un curso, que además debo explicar delante de un tribunal y otras pequeñas sorpresas. Pero en todo caso estoy contento. Es muy probable que me tumben o sencillamente que haya miles de personas con mejores notas que yo pero sé que de momento la cosa funciona. De hecho, he superado en mucho todas mis expectativas. Y eso esta muy bien.

LA CALLE DE LA FELICIDAD

El caso es que nunca me había detenido a pensarlo... pero cuando paseaba por la calle X en el Born siempre me ponía de buen humor. Aún no sé exactamente el motivo, si es que hay alguno, pero mi mente empezaba a pensar en cosas alegres. Me asaltaban sensaciones cálidas o recuerdos divertidos. ¿Alguna vez habéis ido por la calle y de repente os viene a la mente una anécdota realmente tronchante? Seguro que sí. Y no podéis disimular una sonrisa cuando pasa esto; aunque estéis en la calle, en el metro o en una entrevista de trabajo. Es algo estúpido y os da vergüenza por si alguien os ve riendo solos sin venir a cuento pero es algo que no se puede evitar. Bueno, pues cuando entrabas en la calle X del Born de Barcelona siempre te cruzabas con alguien que se le escapaba una risita.

La de veces que mis pies me habían llevado a ese lugar en momentos de tristeza o depresión sin que yo fuera realmente consciente... Y la misteriosa calle me servía de bálsamo y siempre había salido un poco más reconfortado. Un día intenté descubrir el secreto pero no encontré nada de particular. Ni había marihuana en los balcones, ni sonaba música de una flauta mágica ni nada por el estilo. Sencillamente pasaba. Como esas viejas leyendas que dicen que el mar limpia los corazones de los marineros. Quizás es que esa calle limpiaba los corazones de los caminantes...

Alguien, con una mentalidad más analítica que la mía, también se debió preguntar por el secreto de todo esto. Y hace un par de años se anunció a bombo y platillo que la calle X del Born de Barcelona tenía propiedades curativas. El alcalde asociaba a su partido político aquellas ventajas; los turistas se acercaban en masa y un gran número de ciudadanos tristes y deprimidos buscaban una felicidad que no viniera en cápsulas. Como os podéis imaginar, a partir de entonces, cuando paseo por la calle X no siento nada en particular. La muchedumbre sigue visitándola como una atracción turística pero creo que nadie ha vuelto a sentir aquella extraña y reconfortante sensación de bienestar. Es una calle como cualquier otra. ¿Pero quien sabe? Puede que un día de estos, cuando la gente se olvide un poco de esta “atracción” yo pueda volver a sonreír cuando dé una vuelta por ahí.

No me extrañaría que pronto se destape una calle de propiedades parecidas en una calle del casco antiguo de una ciudad europea. Puede que sea Praga o Viena o incluso Budapest. Pero estoy seguro que cuando esto suceda, la magia se evaporará muy pronto.

NOTICIES INQUIETANTS

Últimament els diaris venen mogudets. Suposo que us heu assabentat que ha mort en David Carradine però a mi em va sorprendre una mica quan vaig saber que l'han trobat despullat i amb una corda al coll i als testicles. Sembla que el mític actor de Kung Fu i Kill Bill s'estava masturbant asfixiant-se i no es va saber controlar i s'ha acabat ofegant. Suposo que tots pensem que podia haver contractat els serveis d'una prostituta tailandesa i ara encara estaria viu... Però molts actors de Hollywood sembla que hagin assumit el vici i la xerinola com una forma de vida. Però crec que és una mort una mica humiliant per un actor famós...

I ara fa un moment obro el diari i em trobo un parell de noticies encara més estranyes. Una actriu que es diu Sara Casasnovas ha estat atacada per un fan emprenyat a la sortida d'un teatre... AMB UNA BALLESTA! Rollo John Lennon però més excèntric. I al costat d'aquesta al·lucinant noticia, veig que en Peter Doherty (cantant i aficionat a la vida sana) l'han detingut per injectar-se heroïna EN UN AVIÓ!

No seré pas jo l'encarregat de defensar la moral cristiana i el bon gust però totes aquestes coses em sobten una mica. No em puc imaginar als personatges públics de la meva infància amb noticies com aquesta. En Tom Hanks o l'Spielberg? Impossible! Si es veuen tant campechanos i tant senzills... O sempre ha sigut tot tant decadent i estrambòtic? Potser abans també passaven aquestes coses però mai arribaven a la llum i no ens assabentàvem. Potser el Hollywood de la nostra infància era tant o més desfasat que el d'ara però aconseguien que els seus draps bruts no sortissin a la llum... De totes maneres tot i que l'Errol Flynt tocava el piano a les festes amb la polla i la Marilyn es tirava a tot Cristu sembla que ho feien més discretament. O no en feien tanta ostentació....

No ho sé. Vosaltres que creieu?

LES ELECCIONS EUROPEES I LA DEMAGOGIA DEL PSOE

He decidit fer un post que farà les delícies de tothom. Per què? Doncs perquè penso criticar al meu “estimat” PSC com diria algun dels meus amics. En realitat jo no em caso amb ningú, i tot sovint he defensat i he criticat coses de tots els partits i vario el meu vot freqüentment (això sí, dins la franja de l'esquerra). Però ara vull fer un toc d'atenció sobre la campanya del PSC que em sembla escandalosa.

Les últimes eleccions que va guanyar Zapatero (amb el vot massiu dels catalans) es va fer una campanya de por basada en dir que si no sortia el PSOE vindrien el PP de Rajoy on l'ombra d'Aznar encara era allargada. Bé, no cal recordar que el Partit Popular no deixa precisament bon gust de boca a Catalunya... Així que evocar als “dolents” va ser una bona tàctica per dir que calia escollir el mal menor. Fins i tot es van fer servir cartells de propaganda electoral inspirats amb Reservoir Dogs on comparaven als gangsters de la peli de Tarantino amb en Rajoy i els sempre suggerents Acebes i Zaplana. Amb aquesta campanya es va aconseguir mobilitzar a gent que no acostuma votar o que ho hauria fet per altres partits d'esquerra i que van acabar votant a Zapatero per allò del vot útil. Molt bé. Una mica agressiu, una mica demagògic pel meu gust però va funcionar... Però ara a les eleccions europees repeteixen la mateixa formula! I fins i tot augmenten la intensitat. A l'actual campanya del PSOE només he vist crítiques al PP i cap proposta. Als seus anuncis es veu el Trio de las Azores i quan l'Aznar va guanyar les eleccions i altres escenes que fan ràbia a qualsevol persona decent. També han omplert la ciutat amb les cares d'Aznar, Berlusconi, Bush... amb una pinta molt amenaçadora. Per Déu, quin mal gust!

No sé qui és el responsable d'aquesta campanya però em sembla vergonyosa. Com que els altres són pitjors això fa que ni s'esforcin a oferir propostes pròpies. Que ens diu el PSOE? Com vol millorar les nostres condicions de vida? Només critiquen als altres... Es com dir “a qui preferiu: a un lladre o a un lladre assassí?” i em sembla molt trist. Sincerament no m'imagino a Felipe Gonzalez basant la seva campanya només en una crítica al PP o al record dels anys del franquisme. I tampoc m'imaginava a Zapatero caient tant baix. Destruir en comptes de construir... No es pot tirar molt de temps d'un truc tant mesquí. En fi, si segueixen per aquest camí, entre això i la crisis a les properes eleccions veig al PP a Espanya i a CIU a la Generalitat.

I a sobre no em podré enfadar perquè ells s'ho hauran buscat...

QUE ÉS PER MI EL FUTBOL

“Hola, em dic David Serra i... no m'apassiona el futbol!” Aquesta podria ser la presentació que faria a una associació de gent rara. Els companys m'aplaudirien i em dirien “Ben fet, David. Ets molt valent!”. I es que aquestes darreres setmanes sembla que si no entres a l'espiral de futbolmania ets un asocial o una persona antipàtica. Malgrat això, penso que el futbol segurament deu ser el millor esport de tots i sóc del Barça malgrat que això mai m'ha tret la son. Suposo que no acabo d'entrar a la passió que sent la majoria de gent. Aquest sentiment blaugrana que jo analitzo racionalment en comptes de viure'l... ho faig amb el cap quan ho hauria de fer amb el cor. Però què voleu que us digui? El meu cor està per altres coses!

En fi, tot això no treu que per mi el futbol també té connotacions molt positives. Vinga, us regalaré una mica les orelles... Crec que el més gran del futbol és el sentiment de germanor que provoca a la gent. Aquest esperit de que tots anem a una i que si guanya el Barça guanyem tots. Sembla que aquest company que està al teu costat i que no teniu gaire en comú es converteix en el teu germà si el Barça li fot un gol al Madrid. L'abrases i saltes amb ell i sents un càlid sentiment de benestar. I el millor de tot és que aquest sentiment positiu no només és personal (com ho podria ser llegir un bon llibre) si no que és compartit per tots els que estan al teu voltant. I això en una societat tant individualista com la nostra hem de dir que té molt de mèrit. Fins i tot jo que m'ho miro fredament, des de fora i malgrat això ho trobo maco.

Recordo que quan era petit vaig anar un dia amb els meus cosins i el meu oncle a un bar de carajilleros a veure un partit del Barça. No recordo quin però deuria ser molt important. El bar estava ple de gom a gom i els nens ens ho miràvem de genolls a terra. Quan marcava el Romario de torn, el bar esclatava. Era com una mena d'orgasme col·lectiu en que la gent s'oblidava si estava a l'atur o la seva dona li fotia les banyes amb el veí. I és per tot això que trobo maco veure un partit important del teu equip rodejat de gent que ho viu. Malgrat jo no em pugui emocionar tant com voldria, segurament m'ho passaré bé i em sentiré ple d'una sensació de joia i benestar. Artificial o no, provocada o real... però allà estarà. Es possible que fins i tot l'alegria d'una victòria ens porti a fer bogeries que mai faríem per un llibre o una pel·lícula com banyar-nos en pilotes al mar o disfressar-nos de prostituta vietnamita.

En fi, que visca el Barça i visca el caliu!