MARTA, SEBAS, GUILLE Y LOS DEMÁS...

No us ha passat mai que us poseu a mirar fotografies a l’ordinador i us envaeix un somriure trencat? En principi fa gràcia i és una sensació agradable. Rius amb qualsevol pallassada que ha quedat immortalitzada o per un amic que surt amb un barret de gàngster o per una colla de brètols fent una ganyota a la camera. Sorprèn l’escàs sentit del ridícul que teníem fa uns pocs anys... O potser ara en tenim massa.

Aviat arriba un malestar, com una punxada al clatell que t’adverteix que tal amic que surt sovint a les teves fotos fa massa temps que no el veus. Hauries de trucar-lo per anar a fer un cafè però saps que alguna cosa estranya t’impedeix trucar-lo. No és orgull, no són diferencies irreconciliables... Potser només és que ja has perdut el costum.

També hi ha colegues del passat que, no saps com, els tenies sempre enganxat i ara viuen molt lluny i els trobes a faltar. O noies fabuloses que no vas tenir l’oportunitat de conèixer millor. Però potser el que fa més mal és veure com canvia la gent amb tant poc temps. Sobretot parlo per mi. És que he portat tant mala vida? Això no és normal!
En fi. Viatges entranyables, borratxeres mítiques, celebracions de tota mena... La camera digital va irrompre amb força fa uns anys però ara, asfixiada per la rutina, romana avorrida a un calaix. Com tants altres aparells que pateixen una febre i un oblit molt intens. No hi ha punt mig.
De totes maneres em queda la seguretat que els millors records no van ser fotografiats però que es conserven frescos a la nostra memòria. Segurament deformats pel romanticisme que només dóna el pas del temps. Potser millor així.

P.D: Aquest divendres és el meu cumple! (jooo, semblo un adolescent nauseabund) Encara no sé que faré exactament però m’agradaria que fos una mica diferent dels altres anys. Potser la Carmen de Mairena em cantarà el “Happy Birthday Mr.Serra”? Qui sap... De totes formes, qui oblidi felicitar-me potser queda fora del cercle de confiança. Nanos, no jugueu amb foc!