QUE ÉS PER MI EL FUTBOL

“Hola, em dic David Serra i... no m'apassiona el futbol!” Aquesta podria ser la presentació que faria a una associació de gent rara. Els companys m'aplaudirien i em dirien “Ben fet, David. Ets molt valent!”. I es que aquestes darreres setmanes sembla que si no entres a l'espiral de futbolmania ets un asocial o una persona antipàtica. Malgrat això, penso que el futbol segurament deu ser el millor esport de tots i sóc del Barça malgrat que això mai m'ha tret la son. Suposo que no acabo d'entrar a la passió que sent la majoria de gent. Aquest sentiment blaugrana que jo analitzo racionalment en comptes de viure'l... ho faig amb el cap quan ho hauria de fer amb el cor. Però què voleu que us digui? El meu cor està per altres coses!

En fi, tot això no treu que per mi el futbol també té connotacions molt positives. Vinga, us regalaré una mica les orelles... Crec que el més gran del futbol és el sentiment de germanor que provoca a la gent. Aquest esperit de que tots anem a una i que si guanya el Barça guanyem tots. Sembla que aquest company que està al teu costat i que no teniu gaire en comú es converteix en el teu germà si el Barça li fot un gol al Madrid. L'abrases i saltes amb ell i sents un càlid sentiment de benestar. I el millor de tot és que aquest sentiment positiu no només és personal (com ho podria ser llegir un bon llibre) si no que és compartit per tots els que estan al teu voltant. I això en una societat tant individualista com la nostra hem de dir que té molt de mèrit. Fins i tot jo que m'ho miro fredament, des de fora i malgrat això ho trobo maco.

Recordo que quan era petit vaig anar un dia amb els meus cosins i el meu oncle a un bar de carajilleros a veure un partit del Barça. No recordo quin però deuria ser molt important. El bar estava ple de gom a gom i els nens ens ho miràvem de genolls a terra. Quan marcava el Romario de torn, el bar esclatava. Era com una mena d'orgasme col·lectiu en que la gent s'oblidava si estava a l'atur o la seva dona li fotia les banyes amb el veí. I és per tot això que trobo maco veure un partit important del teu equip rodejat de gent que ho viu. Malgrat jo no em pugui emocionar tant com voldria, segurament m'ho passaré bé i em sentiré ple d'una sensació de joia i benestar. Artificial o no, provocada o real... però allà estarà. Es possible que fins i tot l'alegria d'una victòria ens porti a fer bogeries que mai faríem per un llibre o una pel·lícula com banyar-nos en pilotes al mar o disfressar-nos de prostituta vietnamita.

En fi, que visca el Barça i visca el caliu!