L’HUMOR ÉS UNA COSA MOLT SERIOSA (i van 2…)

Segueixo el fil d’allò que vaig escriure sobre el món de l’humor, la disbauxa i la rauxa...
Existeix la creença popular que els bufons, humoristes, còmics i guionistes de sit-com són gent d’allò més divertida a la vida real. Error! La majoria de cops, aquesta suposada cofoietat es limita al seu horari laboral. Com aquells pallassos que porten pintat un gran somriure a la cara però que per dins estan tristos, o plorant o jo que sé. I això com és possible? Però si haurien de ser simpatiquissims per força! Els productors de cine inexperts els conviden a les seves festotes perquè diverteixin al personal amb el seu humor i el seu enginy mordaç... El cert és que mai tornen a cometre el mateix error.

Normalment (i per anar bé), un humorista és una persona fosca, amargada i desencantada de la societat i del sistema. I molts cops de la gent, també. Sota la seva somrient màscara de cinisme ens trobem un idealista frustrat. La sensibilitat còmica busca que el món sigui perfecte però al seu voltant només troba avarícia, corrupció i bogeria. El resultat és un artista enfadat i deprimit.
De debò creieu que algú pot riure en un món com el nostre? Se li pot veure la gràcia a que milions i milions de persones votin dues vegades a gentussa com en Bush o l’Aznar? O que es permeti que al món cada setmana morin milers de nens de gana? No, en realitat això no fa puta gràcia... El món està fet una porqueria... En Woody Allen, per exemple, és un neuròtic i diu coses com “la humanitat està condemnada” i a la vegada porta més de quaranta anys escrivint gags brillants.

El paradigma de tot això és l’humor jueu, un dels més brillants i amb noms com els Germans Marx, Jerry Lewis, Mel Brooks, el mateix Allen, és clar, Billy Crystal, Ben Stiller, Jack Black... de fet quasi tots els còmics americans de qualitat al llarg del segle XX... És un tipus d’humor que neix enmig de la marginalitat, dels barris pobres i del prejudici racial... No sembla el lloc més adient perquè germini una bona comèdia, oi?
Els grans còmics i bufons americans (i crec que els nostres Buenafuentes també) són idealistes frustrats que saben que si es possen a sermonejar al món sobre la corrupció, ningú els escoltaria. Així que es dediquen a trivialitzar, a baixar els pantalons als rics i a donar puntades de peu al cul dels policies. Si la gent riu, potser les coses comencen a canviar. O potser s’equilibren una mica, no ho sé. O potser no poden canviar el món, només volen sobreviure i intentar fer feliç a la gent...

El fet que la majoria de població no se n’adoni de tot això i que els imagini com unes persones divertides i alegres, segurament és la seva última gran broma.