ESPERIT CONTRADICTORI

Aparco un cop més el món del cine i el frikisme desmesurat per parlar de coses polítiques. Deu n’hi do la dreta, no? En Mas ha guanyat les eleccions àmpliament. A vegades no sé si estem al segle XXI o al XIX... A Espanya la dreta té molta força i simpatia (el PP) però a Catalunya no es queda enrera amb aquests esbojarrats votants de CIU... Ara només espero que l’Acebes sigui president d’Espanya i un germà bessó (malvat) de Bush s’assegui a la Casa Blanca. Canya als rojos!

Aprofito per explicar uns fets estranys i misteriosos que van succeir temps enrera. Era una tarda fosca, on es respirava la mort a cada cantonada. Era un dia tretze, del mes tretze... Jo faig Història a la UAB i si això ja no és prou desgràcia, uns amics em van convidar a una conferencia a l’Ateneu de Barcelona sobre el centenari de Solidaritat Catalana. En veritat era una excusa per enaltir a tots els carlins de l’univers. Els carlistes suposadament són l’extrema dreta més reaccionaria. Uns skinheads de geriàtric.

I sabeu qui presidia la taula? L’hereu al tro d’Espanya (de la branca carlina, es clar): Don Carlos Hugo de Borbón y Parma. Un parent llunyà de Juan Carlos I, el campechano. La majoria del públic tenia més de seixanta anys i fins i tot veies venerables ancians amb l’uniforme carlista i pins de la falange. He de confessar que començava a sentir-me intranquil...
Els carlins són una colla bastant curiosa i contradictòria... La majoria deia que Franco els havia enganyat a la guerra civil, que eren el partit catalanista més antic i autèntic, que defensaven un model federal d’Espanya... Per acabar la conferencia tothom es va aixecar i va cantar els Segadors amb molta emotivitat (també hi havia conferenciants de CIU i ERC). Un dels carlins va aixecar el puny a l’estil comunista... I es provable que hagués lluitat a la guerra per enderrocar la República.

El pretendent al tro Carlos Hugo era un vell savi que parlava set idiomes, admirava Catalunya i se l’anomena el Príncipe Rojo per les seves postures d’esquerres... Els meus amics (són d’Olot i els excita aquesta mena de coses) van aconseguir entrevistar-lo per un treball. Ens va donar la mà i us enganyaria si digués que no va ser molt amable... Els vellets venerables ens rodejaven i feien comentaris com “que bé, carlins joves!” Una mica com aquells vampirs decrèpits d’Ana Rice que no s’han adaptat als nous temps...

En fi, una tarda molt estranya. Però potser el més estrany de tot va ser una imatge fugaç que vaig observar mentre uns carlins ens explicaven velles històries. Entre el grup de gent que volia saludar a Sa altesa reial, hi havia un japonès d’uns trenta anys, que duia roba d’executiu i un casc de moto a la mà. Va esperar pacientment que li toqués el torn i finalment li va fer una reverencia molt cortès. Van xerrar una mica i desprès se’n va anar. Com un samurai rendint homenatge al seu Senyor Feudal just abans de la batalla... Que hi feia allà un executiu japonès? Qui era? I com es van conèixer?...

Per desgràcia no conec la resposta.