lunes, noviembre 05, 2007

BOM DIA SAUSADE (buenos días tristeza)

Acabo de tornar del meu viatge a Lisboa i Oporto i em sembla que han passat masses coses per poder resumir-les en un espai tant petit amb èxit. Em limitaré a escriure sobre una visita que vam fer a un local de Fado del barri de l'Alfama. I què és el Fado? Doncs la música nacional portuguesa, a mig camí entre el flamenc, el blues i el tango. Sobresurt la gran evocació que produeix. Gairebé tots els fados parlen de Sausade, una mena de nostàlgia molt portuguesa plena de tristesa del passat.


El nostre hostal a Lisboa es deia TravellersHouse, estava situat a prop de la Praça do Comercio (una mena de Plaça Reial portuguesa). Molt cèntric, res a dir. Bé, tret de que l'hostal es podria definir com un experiment de comuna neo-marxista. Quan els meus companys i jo vam entrar al menjador ens vam quedar sorpresos: turistes de tots els països del món estirats a l'estora o a pufs bevent o fumant petas, gent descalça que agafava cerveses del menjador com si allò fos casa seva... Després de l'impacte inicial he de dir que és el millor hostal que he estat mai i que el recomano totalment. A més és molt barat! Allà vam conèixer noies franceses, canadenques i una colònia d'australians que deixen en ridícul als americans de les pelis en bretoleria i apologia de l'alcoholisme.


Però tornem al fado. Després de sortir de festa amb tota la gent de l'hostal, una nit als meus amics i a mi se'ns va ficar al cap anar a un d'aquells locals cutres de l'Alfama (una mena de Barceloneta de fa trenta anys) a escoltar cantants de fados. Ens va acompanyar un canadenc informàtic que vam conèixer que parlava castellà.

Mig per casualitat vam trobar un local a un carrer que feia pujada, prop d'una plaça on hi havia una església blanca (no te pèrdua...). Era una casa petita, de sostre baix i atapeïda de gent que em recordava a les casetes de tota la vida de Dalt la Vila (Badalona). Allà un parell de portuguesos tocaven la mandolina i la guitarra espanyola. Un d'ells era igual a l'Ozores i aprofitava l'espai entre cançó i cançó per pelar-se una taronja i el següent per anar cruspint-se-la. Els meus amics van trobar adequat pel moment demanar uns gots d'oporto. Per crear ambient.

Aviat es van anar succeint els cantants de fados que es veu que anaven fent la ronda de local en local. Vaig contar tres. Un que duia un barret i tenia un aire agitanat, un vell alcohòlic i decadent que portava roba cinc talles més grans i un home perfectament vestit que semblava un oficinista. De tant en tant les cuineres o cambreres s'afegien al cant.


Quan algú cantava es feia un respectuós silenci i ens banyàvem d'aquella música trista i decadent i observàvem com el cantant tancava els ulls i reflexava una tristesa i un dolor que semblava arrancat de les entranyes. Totes les cançons semblaven parlar de desamor, de nostàlgia, de mala sort... No cal dir que tant jo com els meus amics ens colpia aquell espectacle. El noi canadenc, en canvi, tenia un aire entre distret i poruc. Com si allò l'avorrís i alhora ens recrimines haver-lo portat a un lloc tant decadent i de mala reputació. Això era especialment patent quan l'homenet alcohòlic em posava la mà a sobre i m'explicava histories incomprensibles en un idioma que, com ens va dir després la propietària del local, ni ella mateixa entenia.

La jefa es mereixeria un poema. Es va asseure a la nostra taula i em deia alguna cosa. Era una dona de mitjana edat, trista, que se li perdia la vista jugant amb el seu anell de casada (tot i que a mi em feia l'efecte que era divorciada...). Mirava l'avi amb pena, com si fos un familiar que havia d'aguantar. Potser tots eren familiars. Sigui com sigui no crec que ningú pugui aguantar llargues sessions de fado cada nit sense contagiar-se d'un aire trist i depriment. Per molts diners que faci a costa de turistes riallers que no entenen res de tot això.


Vaig pensar en explicar-li en poques paraules al nostre company canadenc que els vells portuguesos són terriblement nostàlgics del seu passat imperial però que a més senten la pitjor nostàlgia que es pot tenir. Aquella que raja d'alguna cosa inconcreta i etèria que, en realitat, mai ha succeït. Senten tristesa pel seu dia a dia que no es tant bo com esperaven. No paren de rebuscar entre els seus records esperant trobar un gran moment i quan no el tenen idealitzen el que mai han tingut. Em fa l'efecte que és un bucle i que acaben tenint nostàlgia fins i tot de la seva mateixa nostàlgia.

Però com se li explica tot això a un xicot de Canada?? Un país enorme, jove i glaçat que gaudeix d'un dels estat del benestar més elevats del món... Així que vaig optar per dir-li senzillament, abans de fer un terrible monòleg que no hagués servit per a res: “no creo que esta musica la pueda comprender un americano...”


I em vaig quedar tant ample.

Etiquetas: ,


Parador