QUATRE HISTÒRIES AMANIDES PER UNA DELICIOSA DOSIS D'IRREALITAT

Norma Desmond va ser una actriu molt important del passat. Guanyava molts premis i cobrava una autèntica fortuna a cada pel·lícula. Tots els directors de Hollywood volien treballar amb ella i els homes la desitjaven. Però tot això fa temps que es va acabar... Actualment Norma Desmond viu a una tètrica mansió mig abandonada i derruïda. Fa vint-i-cinc anys que no surt a cap pel·lícula i ha retirat els miralls de casa seva per no veure els estralls de la vellesa. Cada dia el seu majordom li escriu cartes d'admiració perquè la seva mestressa cregui que continua tenint una legió d'admiradors.

Un bon dia, Norma Desmond rep una visita: un famós director (dels d'ara) li ofereix un paper a la seva propera superproducció. Allò desperta les seves il·lusions més profundes. Fa esgotadors tractaments de bellesa i s'aprèn de memòria tot el guió com si fos la Biblia. Aquella serà la seva darrera oportunitat de tornar al més alt!

Per desgràcia, Norma Desmond ignora deliberadament que el paper que li han ofert no és el de la jove protagonista, si no el de la seva mare...

***

Avui el Führer s'ha aixecat de mal humor al seu bunker. Els seus colaboradors són una colla de derrotistes. Només pel fet que Berlín està envoltat de tropes enemigues, el poble alemany creu que la guerra està perduda. Malparits! Es que no recorden que ell, Adolf Hitler, ha dominat mig món? Ara les coses no van tant bé però pensa que els alemanys segueixen sent una raça superior a les altres i una força superior els ha d'ajudar. La reunió del matí no va gaire bé. Els generals fan cares llargues i semblen més morts que vius. Hitler ordena al mariscal encarregat de la defensa de Berlín que uneixi les dues divisions del sud i faci un atac fulminant contra els soviètics. El mariscal tartamudeja paraules incomprensibles però accepta la missió.

Segons el Führer, la unió d'aquestes forces sumen més de 200.000 soldats d'elit. Ells seran els salvadors de la pàtria. Un cop que els soviètics reculin cap a l'est, les tropes nazis hauran de fer un moviment de pinça i unir forces amb la II Divisió. Així neutralitzaran les forces angloamericanes que venen per l'oest.

Aquest pla brillant (digne del Führer que no s'equivoca mai) els donarà el temps necessari perquè es desenvolupin les armes definitives. Moscou, Londres i Nova York seran bombardejades sense compassió i els porcs dels aliats no tindran més remei que demanar la pau.

El Führer surt pletòric de la reunió. Veu la victòria a l'abast. Quan els generals es queden sols es fa un incòmode silenci. Després parla el mariscal:

• No disposem de les tropes que diu el Führer. Fa mesos que les van perdre però ningú ha tingut el valor de comunicar-li. I òbviament no tenim bombes atòmiques. La guerra està perduda, cavallers...

L'endemà, Hitler es suïcida sense entendre en què s'ha equivocat...

***

En J. Coromines camina pel carrer molt capficat amb les seves cabòries. L'altre dia va votar al referèndum per la independència. “Els mitjans feixistes tornen a riure's de Catalunya... Diuen que un 20% de participació no és gaire. Un 20% de patriotes són molts! I més tenint en compte que els grans partits botiflers no han fet gaire ressò i que el referèndum no té valor real. Amb propaganda i un referèndum vinculant segurament la participació seria del 60%. O més. Una victòria aclaparadora. Llavors tindríem un estat propi i podríem decidir. Tot seria genial...”

El noi va tant distret que topa amb un home que porta un turbant. Ni l'ha vist. Després agafa un autobús perquè no té ganes de caminar. L'autobús va ben ple (principalment de gent amb un color de pell fosca o xarnegos) però per en J. Coromines aquell autobús està ben buit. “El dia que es faci un referèndum tothom votarà per la independència... Al capdavall, un 20% de participació són molta gent. Si fos un partit haurien quedat segons o així... Guaita quanta gent! Tots aquests vots aniran al nou partit d'en Laporta. Quin autèntic patriota! El nostre país ben aviat sortirà del túnel. Mai Catalunya ha estat tant malament com ara. Ni amb Franco!”

Una senyora gran d'origen extremeny li demana que s'aparti de la porta de l'autobús o no podrà sortir. Però en J. Coromines no l'escolta i la vella ha d'esmunyir-se com pot. L'autobús travessa la ciutat de Santa Coloma de Gramenet i en J. Coromines pensa que es tracta d'una ciutat buida. Quina llàstima que allà no hi visqui ningú! Mentrestant s'intenta convèncer que, en realitat, a Perpinyà es parla molt el català. Segurament l'estat francès (conjurat amb l'estat ejpanyol) ha segrestat als catalanoparlants del Rosselló i els manté tancats a casa.

***

Un grup d'estudiants d'Humanitats de la UB decideix saltar-se una classe avorrida i anar al bar. Tots estan encesos perquè acaben de sortir de la classe d'en Gallego, un profe que consideren un “venut”. I mira que als anys setanta havia estat un autèntic revolucionari... El grup d'estudiants ocupen una taula del bar i parlen sobre com salvar el món. Una conversa animada, entre birres i porros. Les dones de la neteja (sud-americanes) s'encarreguen de netejar les restes de menjar, tabac i les deixalles que els alumnes escampen sense gaire cura.

• El problema és que aquests profes s'han acomodat- diu un noi amb clapes al cabell-. Ara tenen la seva paga, dona, fills... Viuen molt bé i són una colla de conservadors.

• El sistema està podrit!- diu una noia amb rastes-. El capitalisme segueix escanyant la gent, els pobres són explotats... Ara és l'hora d'una societat anarquista.

• El poble hauria de tenir el poder. Sense banquers, ni especuladors, ni polítics...

• Ni policia!- crida el noi amb clapes al cabell. Els nois de les taules del costat es giren un moment.

• I legalitzar la droga!- afegeix un altre.

Apareixen tantes propostes fantàstiques que fan una llista per donar-la al representant dels estudiants que la setmana vinent sortirà a un debat de televisió. El grup d'estudiants està esverat. Asseguren que si ells manessin, el món aniria molt millor. Que saben els polítics de justícia social? En Gallego, aquell profe venut i covard, els havia dit que l'anarquisme era un somni utòpic. Deia que qualsevol sistema polític havia de ser realista i tenir en compte que l'home és imperfecte i que cadascú pensa d'una manera diferent. Un discurs típic de conservador amargat! El grup d'estudiants, en canvi, creu allò de “un altre món és possible”. Ells es veuen com la flama de llibertat del poble. Paradoxalment, les dones de la neteja sud-americanes els veuen com una colla de nens mimats (malgrat han decidit vestir com uns homeless) que embruten les taules i el terra com uns porquets maleducats...