EL MESTRE JOHN HUSTON

Dins dels grans genis del cine clàssic n'hi ha un que, al meu parer, no té tota la glòria que es mereix. Parlo de l'enorme John Huston, un director amb una filmografia de quaranta anys impressionant i d'allò més variada. Estem parlant d'un Hemingway del cinema, és a dir, d'un artista inquiet, aventurer, amic de la boxa, viatger, borratxo, molt mascle i genial. Va ser un gran amic d'en Bogart amb el que compartien festotes i joies del setè art. En Huston, fill i pare d'actors, resulta un personatge fascinant. De fet, sempre l'he preferit a l'altre gran director americano-irlandès, en John Ford que potser gaudeix de més fama pels seus westerns.

Des de petit m'han atret les pel·lícules d'aventures d'en Huston. Tinc una anècdota al respecte. A 5º d'EGB havíem d'escriure un relat i vaig agafar la història de El tesoro de Sierra Madre i la vaig modificar lleugerament. La mestra em va posar molt bona nota per la redacció, sense sospitar que estava plagiant al gran John Huston.

De debò, us animo a que mireu alguna de les seves pel·lícules. És un temps molt ben aprofitat! Us recomano les meves preferides:

1941 – El halcón maltés: La primera pel·lícula de Huston i una de les obres mestres de la història del cinema. Basada amb la novel·la de Dashiell Hammett, amb un Bogart fantàstic fent de Sam Spade i uns secundaris de luxe. Cine negre en estat pur!

1948 – Cayo Largo: Un altre títol imprescindible de cine negre amb Bogart i el magnífic Edward G. Robinson tancats a un hotel del sud de Florida. Força original i claustrofòbica.

1948 – El tesoro de Sierra Madre: L'únic cop que va guanyar un Oscar (i també el seu pare com actor). Ambientada a Mèxic, amb un Bogart bipolar i l'ambició com a tema de fons. De petit era una de les meves pelis preferides.

1950 – La jungla del asfalto: Un altre clàssic magnífic de cine negre sobre atracadors. De petit no m'agradava per la seva complexitat i foscor però ara la sé apreciar pel que val. Un dels primers papers de Marilyn Monroe.

1951 – La reina de África: Segurament la millor pel·lícula de Huston, la més rodona. Li va donar l'únic Oscar a en Bogart. Una aventura en un riu d'Àfrica durant la I Guerra Mundial. El guió és tant magistral que s'ensenya a totes les acadèmies de cinema. Un autèntic plaer en tots els sentits. No conec ningú que l'hagi vist i no l'entusiasmi.

1972: El juez de la horca: Una peli certament estranya però que de petit em flipava, sobretot per un Newman fent d'un jutge força particular que es salta la llei quan li convé i assassina a qui li molesta quan està jugant al poker.

1975 – El hombre que pudo reinar: Segons Maruja Torres, és la més bella pel·lícula d'aventures de tots els temps. Basada en una novel·la curta de Kipling a la que supera totalment. Els protagonistes són uns encantadors Sean Connery i Michael Caine que viatgen per terres inhòspites afganeses. Un 10! Del tot recomanable!

1981 – Evasión o victoria: Bé, no és que sigui una obra mestra però és molt entretinguda. A més, resulta interessant la barreja de futbol, nazis, Michael Caine, Pelé i l'Stallone fent de porter. Segurament, qualsevol altre director hauria patinat amb una combinació tant explosiva però no el gran mestre John Huston.

LA GUERRA DE SECESIÓN

Ahora que se cumplen 150 años del inicio de la insurrección del Sur contra el Norte, vale la pena repasar las grandes películas que ha dado el cine sobre la Guerra de Secesión de los Estados Unidos. El Viejo Sur, esa tierra de paletos desdentados y racistas según los tópicos, siempre me ha fascinado. Y no sé porqué...

1915 - El nacimiento de una nación: Es larga y muda pero vale la pena. El director Griffith hace el primer análisis serio de la Guerra Civil americana en el cine y rompe todos los esquemas anteriores, tanto por su modernidad narrativa como su ferviente glorificación del KKK...

1926 – El maquinista de la general: La mejor película de Buster Keaton. Una visión muy divertida de la guerra con un tren que se convierte en un personaje más. ¡Imprescindible!

1939 – Lo que el viento se llevó: El clásico de los clásicos. La mayor superproducción de la historia con un Clark Gable y una Vivien Leigh enormes. El color y el vestuario fascinan. A pesar de su antigüedad y sus 240 minutos (¡jamás he visto una película más larga!) se hace muy entretenida. Quizás su magia consiste en el retrato veraz del Viejo Sur y la nostalgia por una sociedad que ha desaparecido...

1966 – El bueno, el feo y el malo: La guerra sólo es una excusa, el marco donde se mueven los tres protagonistas en busca de un tesoro. Según Tarantino, es la mejor película de la historia. ¡Y no voy a ser yo quien le lleve la contraria!

1989 – Tiempos de gloria: Un dramón antibélico que le valió a Denzel Washington su primer Oscar. Muestra un regimiento de negros que luchan por el Norte y que también sufren discriminación en ese bando.

2003 – Cold Mountain: En la estela de “Lo que el viento se llevó”. La odisea de un soldado sudista (Jude Law) que escapa del frente para volver con una guapísima Nicole Kidman. Ofrece una visión bastante negativa del conflicto pero idealiza la sociedad sencilla y encantadora del Sur.

Y así, a bote pronto, no se me ocurren más. Lo que más sorprende de estas películas es que se dulcifica una sociedad cerrada y racista y sólo se resaltan los aspectos positivos como la cortesía, el encanto por el estilo de vida, la tranquilidad, la amabilidad... No conozco ninguna película donde los Confederados sean abiertamente los malos. Y no lo digo como una crítica. Está bien huir del maniqueísmo y que no se perjudique la imagen de los sureños. En este sentido, el trato a los vencidos después de la Guerra fue exquisito. Siempre se buscó la reconciliación, cerrar heridas, no hubo represión... Es decir, lo contrario que Franco en España... Los norteños querían que la gente del Sur se sintiera cómoda en el país. ¡Y eso que se cargaron a su gran presidente Lincoln!

LA TEORÍA DEL PÉNDULO

“PA NEGRE: Catalanismo y lobby gay arrasan en los Goyas” Esta es la rotunda y malévola conclusión que extraen en Intereconomia sobre la victoria de Pa Negre en los premios Goya. No soy uno de esos catalanes masoquistas que leen asiduamente “El Mundo” y miran programas de extrema derecha para poder quejarse más y mejor. ¡Otro trabajo tengo que alimentar mi bilis! Pero me ha chocado leer la opinión de esta gente. A los viejos tópicos de “cine subvencionado español” u “otra película sobre la Guerra Civil...” se añade el hecho de opinar con el mayor desparpajo sobre una película que estoy convencido que no han visto. No hay otra explicación.

Ayer vi Pa Negre y me ha hecho pensar en la teoría del péndulo. Es muy sencilla: consiste en que toda moda o corriente de opinión tiende a su contrario poco después de alcanzar su cima. Como si todo fuera un péndulo oscilante que va de un extremo al otro. Puede parecer una tontería pero me sirvió para explicar en clase los grandes cambios artísticos que giran del “Renacimiento al Barroco” o del “Romanticismo al Realismo”. Parece que cada época tiene su contrario en la siguiente y que cuando la gente se cansa de determinadas cosas, opta por su antagonista. Por ejemplo, a los hippies de los sesenta les siguieron los punks en los setenta. ¿Existen estéticas más diferentes? Del virtuosismo musical de “Stairway to heaven” a la música destoyer de Los Ramones.

¿Que dónde quiero llegar? Durante el franquismo se hicieron películas con una visión franquista sobre el la guerra civil (rojos devorando niños bautizados y todo eso). Con la muerte del dictador y la llegada de la democracia se idealizó a la República y la sociedad que pudo haber sido y no fue. De ahí surgieron un montón de películas con soldados republicanos de moral intachable, muy cultos... que acababan muriendo a manos de fascistas sanguinarios. Fue lo que muchos intelectuales fascistoides (je, je, suena a contradicción en si misma) calificaron como “la revancha de los perdedores”. No seré yo quien diga que este cine no ha pecado de un cierto maniqueísmo pero lo entiendo después de 40 años de dictadura. Pero claro, llega un punto que te cansas de la misma visión y quieres ver la guerra desde otra óptica.

El punto medio fue idealizado por genios como Aristóteles. Siempre he pensado que no todo es blanco o negro y que los grises tiñen la mayoría de temas. No todos los republicanos fueron víctimas ni todos los nacionales eran fanáticos fascistas. Aunque la represión franquista de la posguerra facilita mucho esta visión. Pero la gran mayoría de esa España ignorante y miserable luchaba y moría siguiendo las ordenes de sus “jefes” según la zona en la que estaban. Pocos soldados habían leído a José Antonio Primo de Rivera o Manuel Azaña. De hecho, la mayoría apenas sabía leer.

Pa Negre presenta una imagen nueva. No idealiza a nadie. La guerra y la posguerra fue miserable y embruteció a la sociedad. La gente, después de asesinar a curas o a comunistas, habían perdido una parte de su condición humana. Se habían convertido en monstruos.

La metáfora del director me parece de una sabiduría muy cruda “una guerra es como tirar una piedra a un charco lleno de mierda”. Y eso fue la guerra civil, una suciedad moral y física que llenó España de muerte, hambre y miseria. Afectó a todo el mundo (burguesía, campesinos, soldados...) aunque si somos un poco justos podemos hacernos una última pregunta: “¿Y quién empezó la guerra?”. Los mismos que hoy en día siguen contaminando con sus mentiras y manipulaciones. Aunque existen muchas tonalidades de grises, personalmente el franquismo me parece tan negro como el carbón.

LA GUERRA DE VIETNAM

Cuando uno piensa en un museo dedicado a la guerra de Vietnam seguramente le viene a la cabeza un garito montado por un veterano medio loco al que le falta un brazo o un ojo. O al menos esa es la imagen de las pelis. El otro día fui a un museo sobre la guerra del Vietnam ubicado en Castellfollit de la Roca (Garrotxa) que creo que es de los más importantes de Europa. Lo lleva un hombre de mediana edad al que hace años le picó el gusanillo por el tema. A cada uno le da por algo...

Vale la pena ir a Castellfollit. Por las vistas... y también por el museo. Este señor (le llamaremos, señor F, de Friki), hace años que almacena material auténtico. Desde uniformes hasta planos, armas... Con fotos, maquetas, explicaciones. En fin, muy completo. Aunque os advierto que la tienda huele a humedad y el señor F no tiene pinta de estar casado.

Esto me hace pensar en que la guerra de Vietnam ha sido la única, hasta la fecha, que Estados Unidos ha perdido. La derrota se debe a la dureza del entorno (junglas, mosquitos, enfermedades) y a la tenacidad y fanatismo de los vietnamitas. La guerra de guerrillas cobró en estos parajes un auténtico sentido. Los soldados americanos volvían a casa mutilados y traumatizados; con la sensación que había sido una guerra injusta. Es normal que el pesimismo y la crudeza sean tan habituales en las películas que se han hecho sobre la guerra de Vietnam. Normalmente no es un subgenero que me apasione ya que suelen ser muy deprimentes pero aprovecho para recomendar las que más me han gustado:

1979 – Apocalipsis Now. En teoría, es la mejor. Con un guión adaptado del Corazón de las Tinieblas, una magnífica dirección de Coppola y unas inmensos Martin Sheen y Marlon Brando. Aprendimos que la victoria huele a napalm y aún resuena ese coronel Kurtz alertando sobre “el horrooooor, el horrooooor...”

1987 – La Chaqueta Metálica. La mitad de película trata de la dura instrucción de los soldados y la otra mitad sobre la guerra en si. El sadismo y la verborrea del sargento Hartman son apabullantes.

1987 – Good Morning, Vietnam. Medio comedia y medio drama. Robin Williams como divertido locutor de radio Saigón con alergia a la autoridad.

1989 – Corazones de Hierro. Michael J. Fox y Sean Penn son soldados con diferentes maneras de ver el conflicto. Muy dura y muy real.

1994 – Forrest Gump. El bueno de Tom Hanks nos enseña que puede destacar en casi todo sin proponérselo. Cuando está en Vietnam salva a todo su destacamento y da otra oportunidad al teniente Dan que se ha quedado sin piernas.

Sé que me dejo algún título imprescindible como Platoon, Nacio el 4 de julio o Cuando eramos soldados pero es que no las he visto.

INDIANA CO-JONES Y EL ARCA DE NOÉ

El profesor Co-Jones, nieto del célebre Indiana Jones, entró en su despacho de la Universidad de Bellaterra. Un par de hombres musculosos y trajeados le estaban esperando.

• ¿Doctor Co-Jones? ¿Es usted el provocador y polémico experto en historia antigua?

• Mmm... Si se refieren a eso de la momia inca, ya estaba rota cuando la encontré...

• No se de que me habla...

• Entiendo. Les ha enviado el decano de la universidad. Puedo explicarlo todo... O casi. ¿¿Cómo iba a saber que algunas de mis alumnas de primero eran menores de edad??

• Venga con nosotros- dijo el otro gorila impaciente.

Sin decir nada más, los gorilas metieron al doctor Co-Jones en su coche y lo llevaron a casa de su amo, el despiadado constructor de casas adosadas en la Manga del Mar Menor, y fiel votante del PP, Antonio Donovan. En su casa se celebraba una fiesta de nivel. Todo el pijería del país se había reunido en aquella casa. En la sala principal de la mansión empezaron a quemar banderas republicanas y señeras. La fiesta estaba siendo un éxito. Antonio Donovan se ausentó un momento para hablar con el profesor de historia antigua.

Antonio Donovan era uno de esos nuevos ricos con pocos modales y afición por combinar los trajes de Emilio Tucci con las chancletas veraniegas. De hecho, hablaba como Torrente...

• Buenos días, señor Cojones.

• Co-Jones. Soy el nieto del célebre...

• ¡Yo le llamo como me da la gana! Además, Cojones es más español que coujons... Si hasta parece catalán y todo...

• No se ande por las ramas. ¿Para que me ha hecho venir?

Antonio Donovan le enseñó la portada de La Razón y de El Mundo. En ambas venía el mismo titular: “Zapatero y Carod Rovira enriquecen uranio” pero también aparecía un misterioso titular:

“INVESTIGADORES CHINOS ASEGURAR HABER LOCALIZADO EL ARCA DE NOÉ EN TURQUÍA”

• Supongo que un famoso arqueólogo como usted ya conocerá esta noticia- dijo Donovan-. Los periódicos son de ayer...

• No tenía ni idea... Por cierto, ¿qué es el Arca de Noé?

El millonario Donovan se rió por la ocurrencia mientras bebía un vaso de tinto Don Simon. No imaginaba que el doctor Co-Jones lo preguntaba en serio.

• ¡El Arca de Noé! ¿Se lo imagina doctor Cojones? El barco-patera en la que Noé metió a su familia y a todos los bichos del planeta. ¡Y ahora esos chinos, esos malditos comunistas, aseguran que la han encontrado!

• ¡Pues que se la queden!- dijo el arqueólogo muy serio-. Nosotros tenemos su pollo chop-suey. Me parece justo.

• ¿Es que no se da cuenta? ¡Ese arca es la radio que nos permitirá contactar con Dios! Y no podemos permitir que los amarillos hablen con Él. Debemos ser nosotros porque... ¡Dios es español!

• Ya entiendo. Usted quiere que vaya a Turquía y robe el Arca de Noé a los chinitos... ¿Y por qué no se lo pide a mi padre?

• Ya lo hicimos. Y la ha palmado... Le han hecho torturas chinas... Bfff... es muy asqueroso... A mi me entraron arcadas cuando me lo explicaron...

• Pues prefiero que no me cuente los detalles...

• ¡Le arrancaron los pulgares y se los metieron por el culo!- dijo Donovan precipitadamente-. He pensado que era mejor que lo supiera...

Y así fue como el doctor Co-Jones se embarcó en esta loca aventura y puso rumbo a Turquía. Nadie arranca los pulgares a su padre para luego metérselos por el culo...

CONTINUARÁ...

LOS OSCARS DE ESTE AÑO

Es cierto que debería hablar un poco de los Oscars de este año. Al fin y al cabo, este es un blog de cine... Venga, me voy a posicionar: en general, me gustan las “pelis de Oscar”. Soy consciente que hay mucho politiqueo en todo esto pero, dejando de lado los intereses, normalmente se dan Oscars a pelis buenas. Ahí están Forrest Gump o Sin Perdón para demostrarlo. Creo que si analizamos la gala de este año se confirma lo de la dos variantes fundamentales de la indústria del cine y los Oscars (calidad+intereses de todo tipo).

Para mí, la mejor noticia de esta gala ha sido el Oscar para el coronel Landa de Malditos Bastardos. Y más teniendo en cuenta que los críticos no aprecian demasiado a Tarantino por el toque provocador (o demencial) de sus películas.

Por otro lado, no estoy de acuerdo con los 3 oscars técnicos de Avatar. A mí me gustó. No sé si marcará un antes y un después en la historia del cine pero no entiendo a todos esos críticos que la destrozan por simplista. Bueno, sí que lo entiendo... Hicieron lo mismo con Star Wars o Indiana Jones en su momento y en cambio ahora las idolatran. Supongo que en principio da rabia esto de “película más taquillera de la historia”. Los críticos suelen verse como garantes de la calidad cinematográfica y dan por sentado que la gente es idiota. Si algo vende mucho, ellos ya se encargan de despedazarlo. Lo hipócrita es que con el paso de los años cambien de postura. Les molesta mucho que en Avatar los malos sean muy malos y los buenos muy buenos pero eso no parece importarles en Indiana Jones o cualquier otra peli de aventuras... Y sinceramente, yo no veo que los ejércitos de orcos o de soldados imperiales tengan una gran gama de matices... En mi opinión, Avatar es lo más cercano a la Star Wars de nuestra generación y no pienso caer en el tópico de decir que es una sucesión de tópicos.

Aunque entiendo la decisión de la Academia. Quizás James Cameron no necesita una sobredosis de ego. Ya ha dirigido auténticos taquillazos como Terminator, Alien o la misma Avatar y ganó 11 Oscars con Titanic. ¿Para qué más?

Por desgracia aún no he visto la gran triunfadora de esta gala, es decir, En Tierra Hostil. Supongo que no será una mala peli pero el juego es demasiado evidente. A los Estados Unidos de Obama les va de perlas proyectar un mensaje positivo de los soldados que luchan en Irak. Según he oído, la admiración por esos muchachos es de una rotundidad absoluta. A lo mejor, esto puede sorprender a todos los que hemos visto pelis de Vietnam con una fuerte carga contra las guerra imperialistas... No sé, la tendré que ver un día de estos. Y no es ningún secreto que el hecho que la directora sea la primera mujer que gana un Oscar y que lo haga con un tema tan masculino suma muchos puntos...

¿Qué más ha pasado? Ah, sí. Se rumorea que Sandra Bullock ha ganado el premio a la mejor actriz. ¡Menudo cachondeo! Creo que Miss Agente Especial aún no se lo cree. Y también han premiado a la actriz de Precious. Se ve que a los críticos siempre les ha gustado los grandes dramas: una mujer negra, de obesidad mórbida, analfabeta, a la que todos desprecian, se queda embarazada y... Bueno, bueno... Que una cosa es un drama y otra, esto. ¡Parece una calculada y efectista máquina de hacer llorar! También quiero ver Precious pero por lo que me han explicado sobrepasa todos los límites de tremendismo hasta llegar a la obscenidad. Desde luego, es cierto eso de que es más fácil hacer llorar que reír...

Pues en general, una gala bastante desafortunada. Pero el espectáculo debe continuar. A ver el año que viene...

QUATRE HISTÒRIES AMANIDES PER UNA DELICIOSA DOSIS D'IRREALITAT

Norma Desmond va ser una actriu molt important del passat. Guanyava molts premis i cobrava una autèntica fortuna a cada pel·lícula. Tots els directors de Hollywood volien treballar amb ella i els homes la desitjaven. Però tot això fa temps que es va acabar... Actualment Norma Desmond viu a una tètrica mansió mig abandonada i derruïda. Fa vint-i-cinc anys que no surt a cap pel·lícula i ha retirat els miralls de casa seva per no veure els estralls de la vellesa. Cada dia el seu majordom li escriu cartes d'admiració perquè la seva mestressa cregui que continua tenint una legió d'admiradors.

Un bon dia, Norma Desmond rep una visita: un famós director (dels d'ara) li ofereix un paper a la seva propera superproducció. Allò desperta les seves il·lusions més profundes. Fa esgotadors tractaments de bellesa i s'aprèn de memòria tot el guió com si fos la Biblia. Aquella serà la seva darrera oportunitat de tornar al més alt!

Per desgràcia, Norma Desmond ignora deliberadament que el paper que li han ofert no és el de la jove protagonista, si no el de la seva mare...

***

Avui el Führer s'ha aixecat de mal humor al seu bunker. Els seus colaboradors són una colla de derrotistes. Només pel fet que Berlín està envoltat de tropes enemigues, el poble alemany creu que la guerra està perduda. Malparits! Es que no recorden que ell, Adolf Hitler, ha dominat mig món? Ara les coses no van tant bé però pensa que els alemanys segueixen sent una raça superior a les altres i una força superior els ha d'ajudar. La reunió del matí no va gaire bé. Els generals fan cares llargues i semblen més morts que vius. Hitler ordena al mariscal encarregat de la defensa de Berlín que uneixi les dues divisions del sud i faci un atac fulminant contra els soviètics. El mariscal tartamudeja paraules incomprensibles però accepta la missió.

Segons el Führer, la unió d'aquestes forces sumen més de 200.000 soldats d'elit. Ells seran els salvadors de la pàtria. Un cop que els soviètics reculin cap a l'est, les tropes nazis hauran de fer un moviment de pinça i unir forces amb la II Divisió. Així neutralitzaran les forces angloamericanes que venen per l'oest.

Aquest pla brillant (digne del Führer que no s'equivoca mai) els donarà el temps necessari perquè es desenvolupin les armes definitives. Moscou, Londres i Nova York seran bombardejades sense compassió i els porcs dels aliats no tindran més remei que demanar la pau.

El Führer surt pletòric de la reunió. Veu la victòria a l'abast. Quan els generals es queden sols es fa un incòmode silenci. Després parla el mariscal:

• No disposem de les tropes que diu el Führer. Fa mesos que les van perdre però ningú ha tingut el valor de comunicar-li. I òbviament no tenim bombes atòmiques. La guerra està perduda, cavallers...

L'endemà, Hitler es suïcida sense entendre en què s'ha equivocat...

***

En J. Coromines camina pel carrer molt capficat amb les seves cabòries. L'altre dia va votar al referèndum per la independència. “Els mitjans feixistes tornen a riure's de Catalunya... Diuen que un 20% de participació no és gaire. Un 20% de patriotes són molts! I més tenint en compte que els grans partits botiflers no han fet gaire ressò i que el referèndum no té valor real. Amb propaganda i un referèndum vinculant segurament la participació seria del 60%. O més. Una victòria aclaparadora. Llavors tindríem un estat propi i podríem decidir. Tot seria genial...”

El noi va tant distret que topa amb un home que porta un turbant. Ni l'ha vist. Després agafa un autobús perquè no té ganes de caminar. L'autobús va ben ple (principalment de gent amb un color de pell fosca o xarnegos) però per en J. Coromines aquell autobús està ben buit. “El dia que es faci un referèndum tothom votarà per la independència... Al capdavall, un 20% de participació són molta gent. Si fos un partit haurien quedat segons o així... Guaita quanta gent! Tots aquests vots aniran al nou partit d'en Laporta. Quin autèntic patriota! El nostre país ben aviat sortirà del túnel. Mai Catalunya ha estat tant malament com ara. Ni amb Franco!”

Una senyora gran d'origen extremeny li demana que s'aparti de la porta de l'autobús o no podrà sortir. Però en J. Coromines no l'escolta i la vella ha d'esmunyir-se com pot. L'autobús travessa la ciutat de Santa Coloma de Gramenet i en J. Coromines pensa que es tracta d'una ciutat buida. Quina llàstima que allà no hi visqui ningú! Mentrestant s'intenta convèncer que, en realitat, a Perpinyà es parla molt el català. Segurament l'estat francès (conjurat amb l'estat ejpanyol) ha segrestat als catalanoparlants del Rosselló i els manté tancats a casa.

***

Un grup d'estudiants d'Humanitats de la UB decideix saltar-se una classe avorrida i anar al bar. Tots estan encesos perquè acaben de sortir de la classe d'en Gallego, un profe que consideren un “venut”. I mira que als anys setanta havia estat un autèntic revolucionari... El grup d'estudiants ocupen una taula del bar i parlen sobre com salvar el món. Una conversa animada, entre birres i porros. Les dones de la neteja (sud-americanes) s'encarreguen de netejar les restes de menjar, tabac i les deixalles que els alumnes escampen sense gaire cura.

• El problema és que aquests profes s'han acomodat- diu un noi amb clapes al cabell-. Ara tenen la seva paga, dona, fills... Viuen molt bé i són una colla de conservadors.

• El sistema està podrit!- diu una noia amb rastes-. El capitalisme segueix escanyant la gent, els pobres són explotats... Ara és l'hora d'una societat anarquista.

• El poble hauria de tenir el poder. Sense banquers, ni especuladors, ni polítics...

• Ni policia!- crida el noi amb clapes al cabell. Els nois de les taules del costat es giren un moment.

• I legalitzar la droga!- afegeix un altre.

Apareixen tantes propostes fantàstiques que fan una llista per donar-la al representant dels estudiants que la setmana vinent sortirà a un debat de televisió. El grup d'estudiants està esverat. Asseguren que si ells manessin, el món aniria molt millor. Que saben els polítics de justícia social? En Gallego, aquell profe venut i covard, els havia dit que l'anarquisme era un somni utòpic. Deia que qualsevol sistema polític havia de ser realista i tenir en compte que l'home és imperfecte i que cadascú pensa d'una manera diferent. Un discurs típic de conservador amargat! El grup d'estudiants, en canvi, creu allò de “un altre món és possible”. Ells es veuen com la flama de llibertat del poble. Paradoxalment, les dones de la neteja sud-americanes els veuen com una colla de nens mimats (malgrat han decidit vestir com uns homeless) que embruten les taules i el terra com uns porquets maleducats...

LOS MUSICALES SON ALGO BONITO DE VER

Dentro de poco estrenarán una peli musical llamada Nine que según parece está basada en un musical de Broadway, que a la vez era una versión musical de la película 8 y medio de Fellini. Me parece una buena idea esto de reciclar historias. Ahí tenemos West Side Story que versiona los amores imposibles de Romeo y Julieta con bandas de Nueva York o el Rey León que se inspira en la historia de Hamlet pero en plan selvático. Si de Shakespeare se puede sacar tanto jugo, es lógico que también pueda aprovecharse la obra de Fellini o... ¿por qué no? ¡Ingmar Bergman!

Me lo puedo imaginar en grandes letras de león que iluminen los teatros más prestigiosos de Broadway, el West-End, la Gran Vía madrileña o el Paral.lel de Barcelona: El Séptimo Sello: El musical. Sería una caña. De los creadores de Grease, llega el gran musical sobre el cine de autor... Se podrían adaptar las obras maestras de directores tan prestigiosos como Bergman, Truffaut o Kurosawa. Estoy convencido que llenarían cada función. Todo el mundo iría a verlo, desde los intelectuales hasta las porteras. El entusiasmo se desbordaría con canciones como “La muerte es tan deprimente...”, “Los escandinavos somos gente divertida” o el super éxito “Mi vejez es desoladora”. Todas ellas repletas de bailes sugerentes y ritmos pegadizos. ¿Y por qué no? ¿No se ha hecho un musical de Mecano? Claro que combinar la comedia ligera y las crisis existenciales puede ser una tarea complicada pero eso añadiría riqueza a este musical. Tendrían un aire culto y popular a la vez. Como Joaquín Sabina, Hemingway o... Guti.

El argumento podría ser el siguiente: Un anciano profesor universitario reflexiona sobre los sinsabores de la vida. Entonces aparecen de la nada unas bailarinas cachondas y le quieren animar con una coreografía. Hasta aquí todo correcto, ¿no? Entonces el viejo mira una fotografía en blanco y negro de cuando era niño. Tras un monólogo de diez minutos sobre lo efímero de la juventud, aparecen bailarines y bailarinas esculturales disfrazados de colegiales. ¡Ovación asegurada! Otro número musical ilustraría el primer amor encarnado por una cabra iraní (mestizaje). Después nuestro protagonista estudia en la universidad y entraría en una lucha interior: Por un lado quiere ser un filosofo francés (a pesar de ser sueco) y por el otro, un samurai. Eso posibilitaría un merecido homenaje a las películas de Kurosawa. Pero finalmente el joven acaba dejando de lado su formación y se convierte en un golfo callejero al estilo de Truffaut. Esto se expresaría con canciones reivindicativas del estilo “Los peores ladrones son los banqueros” o "El capitalismo no me mola en absoluto".

El segundo acto se centraría en la identidad sexual. De tanto frecuentar ambientes truculentos poblados de drogadictos, prostitutas y peludos marineros, nuestro protagonista se replantea su sexualidad. El necesario guiño a la tolerancia estaría marcada por la sutileza y el buen gusto con la canción titulada “¡Ay madre mía... de repente me gustan los pepinos!”. Sin duda, sería un himno valiente y comprometido con los gays, homosexuales y demás invertidos que tanto abundan en el mundo del espectáculo.

El tercer acto estaría marcado por una búsqueda existencial. De tabaco, una noche que los estancos están cerrados. Pero el público más inteligente entenderá esta metáfora como el hombre que busca desesperadamente a Dios en el universo. El vacío existencial se llenaría con las canciones “Jugando al ajedrez con la muerte” o “Buda, Jesús y Mahoma, creo en todos y en ninguno”. Llegados a este punto, es posible que la obra sufriera algún tipo de respuesta contundente por parte de colectivos religiosos... El escándalo sería parte de la promoción.

Para mayor goce de los entendidos, esta obra se escribiría en un idioma minoritario (estoniano o mongol) para que siempre pueda verse en versión original subtitulada. En el fondo del escenario se colocaría una gran pantalla con letras que fueran pasando. Sin duda, la gente culta encontrará mucho goze en leer subtitulos durante tres horas y perderse parte de los bailes.

¡Pronto se estrenará el musical que los gafapastas llevan años reclamando! ¡Que tiemblen los directores comerciales!

LAS VERSIONES DE KING KONG

A veces la obsesión de una persona arrastra a otra. Es el caso de un amigo mío que últimamente está revisando todas las versiones que se han hecho de King Kong y ayer vi con él la versión de 1976, que casi no recordaba. Es interesante compararlas y ver sus diferencias y como cada una es un reflejo de su época.

La original es de 1933 y, como todo el mundo sabe, es una pasada. Se basa en el mito de la bella y la bestia y marca las pautas que seguirán todas las versiones. Una expedición americana viaja a una isla tropical del Pacífico desconocida. Una tribu adora a un mono de treinta metros, el simio se enamora de la chica, muy rubia y muy mona, y los exploradores capturan a la bestia y se la llevan a Nueva York. Allí se expone como octava maravilla del mundo pero se escapa y causa destrozos por la ciudad. Finalmente escapa de la jungla urbana y sube al símbolo de modernidad de la época (Empire State en los años treinta y las Torres Gemelas en los setenta) y es abatido por los aviones.

El King Kong de 1933 tuvo un éxito grandioso en un mundo en crisis. Grandes y pequeños se emocionaron con las aventuras del gran simio. En esa época se pensaba que aún quedaban rincones inexplorados en el planeta, puntos en blanco en el mapa. Y si unos exploradores accedían, ¿por qué no podía estar poblado de bestias antediluvianas, incluidos dinosaurios? Hay muchas películas, libros o cómics de la época que van por ese camino. El equivalente hoy día serían los OVNIS en el espacio... Me llama la atención el ritmo endiabladamente rápido y ágil del guión y unos efectos especiales impresionantes para la época. Sería el Avatar de los años 30. Quizás por eso, esta película ha marcado a varias generaciones y casi todos la hemos visto y la seguiremos viendo. No se me ocurren muchas películas de esa época que sigan impresionando a la juventud de hoy día.

En los años 70 hubo otra gran crisis, esta vez por el petroleo y se hizo una revisión del mito. Los actores son buenos (Jessica Lange, Jeff Bridges) y se ha hecho un esfuerzo para adaptarlo a los tiempos modernos. Los exploradores son de una compañía que buscan petroleo, el protagonista es ecologista y la película tiene un punto de desinhibición sexual producto de su época. Aunque me parece un tanto vulgar... Mientras que el King Kong original es tierno con la chica, el de los setenta parece un mono salido que sólo quiere tirarse a una sensual Jessica Lange. Le quita la ropa, la toca y la retoca... A veces la cara de Kong me recuerda la de un viejo verde...

Y por último está la versión de Peter Jackson del 2005. Es gigantesca, digna del director del Señor de los Anillos. Los efectos especiales son alucinantes y se ha optado por ambientarla en los años treinta. De alguna manera, parece que la versión anterior no existe. Vuelven a aparecer dinosaurios en la isla (tendría que haber salido algún orco...), se describe los años de depresión y el viaje a la isla Calavera tiene un aire muy oscuro, en la línea del Corazón de las tinieblas de Josep Conrad. Aquí vemos un King Kong maduro y solitario, cansado de estar solo en una isla poblada de monstruos. Las escenas por Nueva York y especialmente en lo alto del Empire State son acojonantes. Para mi gusto, el mito de la Bella y la Bestia adquiere unas connotaciones mucho más poéticas que las versiones anteriores. Naomi Watts está sublime y parece sentir más conexiones con el simio que con un Adrien Brody más bien feucho. Esta vuelta de tuerca hubiera sido imposible en el pasado, el espectador de los años treinta no estaba para tanta profundidad psicológica...

VENTAJAS E INCONVENIENTES:

Versión 1933

• Es el clásico por excelencia.

• Ritmo endiablado

• Efectos especiales majestuosos.

• Los actores son más justitos que los de otras versiones.

• No tiene lecturas tan profundas

Versión 1976

• Interesante adaptación a los tiempos

• Jessica Lange en todo su esplendor

• El guión es mucho más lento y poco trabajado

• Tiene muchos defectos típicos de los años 70.

Versión 2005

• Obra maestra con sólidos pilares: guión, actores, director, efectos especiales...

• Dimensión poética que se ha dado a King Kong

• Perfecta recreación de los años 30.

• Quizás es demasiado larga.

Ahora he recordado otra película excelente ambientada en los años 40: Las normas de la casa de la sidra. Tobey Maguire es un jovencito introvertido que sólo ha visto una película en su vida. Exacto, King Kong. Charlize Theron lo lleva al cine y ven una peli de amor. Al salir el chico dice algo así como “Me ha gustado. Sólo digo que no es King Kong...”

FILMETS 2009

Ara feia bastant que no actualitzava. Tampoc tenia gaire que explicar... La darrera novetat és que aquest cap de setmana comença el festival de curts de Badalona anomenat Filmets. És un dels certàmens més prestigiosos del país i porta més de trenta edicions. A mi sempre m'ha donat bon rollo: es presenten curts de tot el món i de qualitat, es fa al mític teatre Zorrilla, és gratis... En fi, tot ajuda.

Aquest any he presentat un curt que vaig fer l'estiu passat. No és gran cosa però crec que resulta bastant divertit. El vam gravar amb un grup d'amics una nit a casa meva. El més destacable és que és mut i en blanc i negre, a l'estil Chaplin i això sempre és un punt. Si el passen al festival només és perquè hi ha un dia pels curts fets per badalonins i no hi ha cap control de qualitat (o de bon gust). Tot i així, es podrà veure el DISSABTE, 7 DE NOVEMBRE, A PARTIR DE LES DEU DEL MATÍ, AL TEATRE CÍRCOL CATÒLIC. Ja he vist la competència. És poc nombrosa... Així que us demano que els que podeu us acosteu a Badalona a veure el curt i votar-lo. Entre tots podem aconseguir que no guanyi un curt amb missatge!

Adjunto la pàgina on es pot veure el programa. El meu curt està a la pàgina 190:

http://www.festivalfilmets.cat/principal.php

Fa la sensació que m'encanten les pessigolles...














... Però el que més m'agrada és fer petons a les noies maques.

EL DOBLATGE DE BOLA DE DRAGÓN

Estem molt ben acostumats a un doblatge excel·lent de les pelis i series que veiem (malgrat que després el que queda cool de debò és defensar la Versió original). Diuen que a Espanya és dels països del món on el doblatge és més bo però caldria recordar que una immensa majoria d'aquests grans professionals són catalans i que els millors estudis de gravació són a Barcelona. Quan escoltem en castellà les veus genials d'actors com Robin Williams, Brad Pitt o Jack Nicholson no hi pensem però la majoria són d'aquí. Que jo sàpiga, l'únic gran doblador bo que no és català és el de Bruce Willis i els dels Simpsons.

A vegades hi ha series que podem veure en català i castellà de dobladors diferents i llavors el contrast és horrible. Els Joves, l'Escurçó Negre... Potser perquè no són gaire conegudes fora de Catalunya i no es va cuidar gaire... Però el resultat és patètic. El pitjor cas de tots és Bola de Dragon. Els aficionats a la sèrie sabreu que el doblatge en català era magistral, amb veus plenes d'humor, matisos i amb molta personalitat. En castellà quan es va passar a Antena 3 i després a Cuatro, era una tortura. Com tocar una simfonia de Mozart a base de pets... Us adjunto uns quants exemples d'aquest treball pèssim. Les veus no només són planes i sense personalitat, a més els traductors s'inventaven coses d'una manera escandalosa, desvirtuant el producte i tacant aquesta sèrie. Jutgeu vosaltres mateixos i sobretot, sobretot, valoreu un bon doblatge:

En Goku no és tant bona persona com pensàvem...

En Vegeta el samurai...

En Vegeta vol posar una bomba a la nau d'en Babidi...

En Goku no sap els seus propis atacs...

En Cor Petit formava part d'una tribu màgica...

En Babidi passa droga a en Dabla...

En Goku no sap que en Vegeta és un guerrer de l'espai...?

Les misterioses tècniques científiques d'en Goku...

En Cor Petit és un humà...

En Frizer té poders sobre el foc o era el planeta Namek que es destruïa...?

NOCHE AGRADABLE

Que mal rollo. Acabo de volver a casa después de ver Anticristo de Lars von Trier. Es una de las pelis más asfixiantes y repulsivas que he visto en mi vida. Para algunos quizás es una obra maestra pero yo no soy aficionado a ir al cine a sufrir como un cerdo el día de la matanza. Vamos, que sales del cine con un mal cuerpo importante. Por si eso fuera poco no me encuentro muy bien. Sólo es un resfriado, no es gripe A pero fastidia un poco en verano...

Cuando llego a casa (vacía) me sorprende un poco ver gente en el descampado que hay debajo de mi balcón. Se ven luces, son jóvenes. ¿Están haciendo un canuto? ¡Ojalá! Para mi sorpresa veo que justo bajo mi casa hay seis adolescentes sentados frente a un tablero a la mortecina luz de dos velas. No hablan, no hacen bromas, parece que no respiren. Creo que están haciendo la ouija.

La verdad es que da bastante mal rollito. No es que crea mucho en estas cosas pero espero que no convoquen ningún espíritu cabroncete porque me gustaría dormir del tirón. En fin, buenas noches y a soñar con los angelitos...

LA NOVA GRIP

Potser m'ho sembla a mi però veig un sentiment una mica paranoic amb això de la grip A. Hi ha molta por i malgrat les autoritats diguin que no passa res la gent no se'n fia i creuen que quan arribin els freds hivernals això serà una autèntica epidèmia. He vist gent que tenien una mica de mal de cap i ja creien que estaven covant aquesta nova grip. I ho entenc perquè jo, de tant veure tantes pelis de Woody Allen, també sóc una mica hipocondríac...

Això em fa pensar que les pandèmies espanten molt. En un món global com el nostre en el que hom pot viatjar de punta a punta del món i transportar així una malaltia que abans només era local ens porta a imaginar un món futur a l'estil de la pel·lícula Doce Monos o Apocalipsis de Stephen King. Realment la cosa és tant greu? A vegades penso que l'estrany no és que hi hagi una terrible pandèmia que aniquili a mitja humanitat si no que això no hagi passat ja. La història de la humanitat està plena de massacres d'aquest estil però no són tant vistoses com altres holocausts. La Pesta Negra va arribar a Europa d'Àsia a l'Edat Mitjana i amb pocs anys van morir milions de persones i el continent va quedar mig buit. O que la principal causa del genocidi dels indis americans va ser l'arribada de malalties europees i no pas la colonització espanyola o el Setè de Cavalleria. No oblidem que l'anomenada Grip Espanyola que va sorgir just després de la I Guerra Mundial, va matar molta més gent que la mateixa Gran Guerra...

Hi ha hagut altres epidèmies al llarg de la història però semblava que les vacunes i la ciència podien eradicar les malalties i convertir la terra en una mena de llar d'infants o un quiròfan esterilitzat. Per desgràcia la realitat no és correspon i sempre estarem exposats a malalties noves que al principi no sabrem com combatre. En certa manera ens sentirem tant desorientats com els savis de l'Edat Mitjana quan la pesta negra aniquilava un poble sencer. Mai haurien pensat que el problema venia dels polls i les rates. Mentrestant, això sí, es dedicaven a cremar jueus o a fuetejar-se fins sagnar per apaivagar l'ira de Déu a l'estil asteca.

No crec que aquesta grip sigui LA GRIP però en teoria pot arribar qualsevol dia sense avisar. I fins que no hi hagi una autèntica epidèmia que afecti a les ciutats occidentals no començarem a entendre que la natura, amb el seu caràcter indomable, sempre li passarà la mà per la cara a la humanitat. Només espero que nosaltres no ho veiem...

NOTICIES INQUIETANTS

Últimament els diaris venen mogudets. Suposo que us heu assabentat que ha mort en David Carradine però a mi em va sorprendre una mica quan vaig saber que l'han trobat despullat i amb una corda al coll i als testicles. Sembla que el mític actor de Kung Fu i Kill Bill s'estava masturbant asfixiant-se i no es va saber controlar i s'ha acabat ofegant. Suposo que tots pensem que podia haver contractat els serveis d'una prostituta tailandesa i ara encara estaria viu... Però molts actors de Hollywood sembla que hagin assumit el vici i la xerinola com una forma de vida. Però crec que és una mort una mica humiliant per un actor famós...

I ara fa un moment obro el diari i em trobo un parell de noticies encara més estranyes. Una actriu que es diu Sara Casasnovas ha estat atacada per un fan emprenyat a la sortida d'un teatre... AMB UNA BALLESTA! Rollo John Lennon però més excèntric. I al costat d'aquesta al·lucinant noticia, veig que en Peter Doherty (cantant i aficionat a la vida sana) l'han detingut per injectar-se heroïna EN UN AVIÓ!

No seré pas jo l'encarregat de defensar la moral cristiana i el bon gust però totes aquestes coses em sobten una mica. No em puc imaginar als personatges públics de la meva infància amb noticies com aquesta. En Tom Hanks o l'Spielberg? Impossible! Si es veuen tant campechanos i tant senzills... O sempre ha sigut tot tant decadent i estrambòtic? Potser abans també passaven aquestes coses però mai arribaven a la llum i no ens assabentàvem. Potser el Hollywood de la nostra infància era tant o més desfasat que el d'ara però aconseguien que els seus draps bruts no sortissin a la llum... De totes maneres tot i que l'Errol Flynt tocava el piano a les festes amb la polla i la Marilyn es tirava a tot Cristu sembla que ho feien més discretament. O no en feien tanta ostentació....

No ho sé. Vosaltres que creieu?

QUÈ PENSA EN TORIYAMA DE LA PELI DE BOLA DE DRAC??

Diuen que el contrari d'amor no és odi si no indiferència. Però com que acabo de veure Dragon Ball Evolution no sé el que sento exactament. És odi o és indiferència? Per una part és indiferència perquè és una pel·lícula tant allunyada de l'esperit original de Bola de Drac que és com veure els Powers Rangers... I per un altra banda és odi perquè tot plegat és un seguit de despropòsits pels quals un home de bé no pot deixar d'emprenyar-se.

Abans de res, sóc el primer en reconèixer que adaptar a la gran pantalla Bola de Drac no és una tasca gens fàcil. No segueix un esquema de peli típica i està plena d'alts i baixos. A més calen molts efectes especials i tot i així segurament quedarà millor en dibuixos animats. Hi ha personatges estrambòtics que no veig com podrien quedar bé en una peli amb el seu físic (Ulong, Chaos, Frízer...) Tot i això, el que ha fet aquest director no té nom. En James Wong sap com fer mal als que vam veure Bola de Drac de petits i recordem la sèrie amb nostàlgia. Realment ha pitjat tots els botons que calien per embrutar el manga més famós de tots els temps. I ho ha fet amb una saviesa i dedicació magistral. Començo a pensar que aquest senyor és un geni del mal i que li agrada destruir coses sense sentit. Potser és una mena d'homenatge als dolents de Bola de Drac...

Realment en James Wong i els seus guionistas han agafat la història i l'han prostituït, sodomitzat, maltractat i en acabat han esculpit a una foto amb la cara d'en Toriyama . Entre els fets més vergonyosos podem dir que en Goku és un noi de divuit any que va a l'institut i els altres xicotots es fiquen amb ell, la Xixi és la tia bona de l'institut, en Mutenroshi és jove, té cabell i viu a la ciutat (i gairebé no fa referències sexuals, no fos cas que la peli no agradi a tots els públics...) En Cor Petit ha fet una mena d'aliança amb guerrers de l'espai convertits en mico... La personalitat dels protagonistes és nul·la i quan es mor algun d'ells senzillament te la suda... A més, els efectes especials són fluixos, de telesèrie cutre... On han anat a parar els 100 milions de dolars que diuen que ha costat? Perquè la peli dura una hora i deu minuts... És possible treure res de bo de tot això?? Les xorrades es succeïxen a tanta velocitat que no tens ni temps de pair-les... Per exemple, ara recordo que quan la Bulma es troba amb en Goku es sorprèn que existeixi MÉS D'UNA Bola de Drac... I un minut després li ensenya el radar que ella mateixa ha construït i que serveix per localitzat LES BOLES (en plural). Mai havia vist un guió que insultés d'aquesta manera a la intel.ligència de l'espectador. Sincerament, no entenc perquè està tot tant mal fet. Hollywood té crisis d'idees i a la vegada desaprofita una saga que podria omplir moltes trilogies i que agrada a milions i milions de fans de Bola de Drac de tot el món.

El fet que s'hagin passat tota la saga de Bola de Drac pel forro em fa mala sang perquè he vist adaptacions d'altres obres, també molt difícils de fer, que són obres mestres i que s'han cuidat molt els detalls. Fa poc vaig veure Watchmen i segons el meu parer és una meravella tot i que hi ha gent no li ha agradat. En tot cas, el que és indiscutible és que han adaptat el còmic tant minuciosament com han pogut. O el Senyor dels Anells... Un llibre de 1500 pàgines amb un univers propi ple de màgia, monstres, batalles apocalíptiques... Gens fàcil de rodar. I en Peter Jackson ho va fer a la perfecció! Potser tot es deu a que en Tolkien era un erudit anglès i en Toriyama només un maleit pinta mones groc del que ens podem aprofitar i enganyar com a un xino? A mi em sembla que tot plegat és prou racista...

Una recomanació: No la veieu. Ni tant sols per internet i per poder criticar-la, com he fet jo. Es que no té cap sentit, només us farà malicia i no us aportarà absolutament res.

REALMENT ENS ESTEM TORNANT MÉS CULTES?

Quan una persona com cal llegeix el diari ja espera trobar noticies dolentes o estudis que incitin a la preocupació. Que si la crisis, que si ens estem carregant el planeta, que si els nens cada vegada tenen menys comprensió lectora... En canvi, ahir llegeixo un reportatge a El País que diu que cada vegada la cultura és més de masses i que obres de gran qualitat també són èxits de taquilla extraordinaris. Per fi bones notícies!

Sempre he pensat que un dels grans mals de la cultura en aquest país és que resulta molt elitista. Per una banda, una gran massa de gent que afirma (gairebé presumeix) que no llegeix mai i per l'altre una minoria culta amb llibres densos, difícils i avorrits. Espanya sempre ha estat un país de contrastos i històricament hem tingut unes taxes d'analfabetisme increïbles i quatre intel·lectuals de gran nivell però allunyats de la realitat del país. Per això tenim Unamunos, Azorínes, Pios Barojas i tota la pesca. Que poden estar molt bé però que sembla que mai despertaran un interès real en la població. Als països anglosaxons i francòfons sempre han sigut més espavilats i han sabut dotat de gran qualitat i profunditat moltes de les seves obres més “populars”. Qualsevol pot llegir a Shakespeare, Moliere, Mark Twain o Jules Verne. Són agradables, entren fàcilment i són obres mestres universals. Em canvi s'ha de tenir molts collons per llegir la Regenta, per bona que sigui. No estic defensant una infantilització de l'art però trobo que l'abismal distancia que hi ha hagut sempre a les Espanyes entre literatura “culta” i la “popular” és tant profunda que ha fet molt de mal a l'extensió de la cultura.

Els estudis indiquen que s'acurten distàncies i els ciutadans corrents cada vegada llegeixen més, van més als museus i les pel·lícules que veuen són aclamades per la crítica. També deu tenir alguna cosa a veure que la crítica ja no és tant gili com fa anys. Segurament als anys 70' haurien maltractat Wall.E o l'última de Batman exactament igual com van maltractar Tiburón, Star Wars, E.T o altres pelis de culte avui dia i que van ser despreciades per una crítica miop i pretensiosa que repetia que aquestes pelis, malgrat rebentaven la taquilla, no estaven a l'alçada de Ciudadano Kane.

També diuen que la crisis actual fa que la gent llegeixi més o vegi més pel·lícules. Té certa lògica... Des que l'home primitiu s'asseia al voltant del foc i el cap de la tribu explicava contes fins avui dia, tothom té a necessitat de distreure's. I ara que hi ha menys diners... Hi ha alguna distracció més barata que la cultura? Un llibre és una de les millors opcions per divertir-se durant moltes hores per un preu baix. Potser ara la gent no viatjarà tant ni es vendran tants cotxes. La societat del benestar ens havia acostumat a consumir compulsivament, a gastar i a llençar per tornar a consumir de nou. Ara potser les famílies hauran de pensar-ho dues vegades abans de comprar un videojoc al seu fill o en comptes de fer les vacances a Nova York potser hauran d'anar a Jaén, al poble dels avis tal com es feia abans. El xoc pot ser dur però tampoc s'acaba el món. Ningú pot dubtar que, en molts sentits, veníem d'un extrem que no es podia sostenir.

Per la meva banda ara estic gaudint amb un llibre que recomano: “Los mejores cuentos de los Mares del Sur” de Jack London. És l'escriptor de Colmillo Blanco (en català Queixal Blanquinós... XD) i a la seva època va gaudir de molt èxit (de públic i de crítica) escrivint novel·les d'aventures. És un llibre deliciós i bastant desconegut i conté moltes històries ambientades a illes del Pacífic com Polinèsia o Bora Bora. Avui dia són molt confortables i glamoroses però al segle XIX estaven poblades de caníbals, aventurers, predicadors fanàtics, taurons devoradors d'homes, traficants... Segurament mai podré permetre'm el capritx de viatjar a aquestes illes però aquests dies ho estic fent de la mateixa manera com s'ha fet ancestralment. Amb la imaginació.

JA TINC COMPTADOR DE VISITES!

Sí, el teniu aquí a la dreta. Ja sé que de moment té un nombre de visitants més aviat ridícul però tot just el vaig posar ahir a la nit. Llàstima que ha començat de zero perquè si em donessin deu cèntims per cada visita que ha tingut el meu blog ara mateix tindria uns cinc euros amb trenta-set... A més, hauria de tenir també un comptador de visites il·lustres, no trobeu? Que es pugés detectar per la IP o així si un famós ha visitat el teu blog i llavors podríem dir “Aquest blog l'ha visitat l'Alex de la Iglesia, en Sabina i un actor d'una telesèrie...”. Una mica com els restaurants que tenen penjades fotos dels famosos que l'han visitat. Això dona un cert prestigui... Per cert, se m'ha acudit que si mai tinc un restaurant seria genial penjar fotos amb muntatges barroers en les que sortís al costat de gent famosa que és impossible que hagi menjat al restaurant (Luther King, Clinton, Churchill, Hitler...)

També aprofito el benentès per recomanar una pel·lícula que vaig veure ahir i que m'ha deixar flipat: “The Good, the Bad, the Weird” És coreana i només es pot veure en VOSE perquè no està doblada. De fet, he vist per internet que encara no ha arribat ni als Estats Units... Bé, això excitarà a alguns posmoderns anti-Hollywood i fastiguejarà a la majoria... Però en veritat és un remake a la coreana de “El bueno, el feo y el malo”, el mític spaguetti western d'en Clint Eastwood.

Ha sigut LA PEL.LÍCULA COREANA del 2008 i els tres protagonistes es veu que són les tres estrelles més importants del cine coreà. Està ambientada a Manxuria als anys 30, té tocs de westerns, de cine d'aventures, d'humor, d'acció i de tiros. Tiros a punta pala... No sé, és una peli que volia veure de fa temps. Una mena de mescla estranya d'un spaguetti western de Sergio Leone, Indiana Jones, Tarantino i cine oriental. A més, entretinguda a més no poder i amb una banda sonora que recorda a la de Kill Bill. El personatge de “el raro” és un d'aquells que recordes durant força temps després d'haver vist la pel·lícula.

Oi que tot sona prou bé? Doncs, vinga! A què espereu? Baixeu-la abans que ens treguin l'Emule! Si no em creieu o teniu moltes pelis bones per veure, us deixo l'enllaç del trailer perquè us feu una petita idea del que us estic venent.

Bon apettit!

ENLLAÇ DEL TRAILER DE "EL BUENO, EL MALO Y EL RARO"