REALMENT ENS ESTEM TORNANT MÉS CULTES?

Quan una persona com cal llegeix el diari ja espera trobar noticies dolentes o estudis que incitin a la preocupació. Que si la crisis, que si ens estem carregant el planeta, que si els nens cada vegada tenen menys comprensió lectora... En canvi, ahir llegeixo un reportatge a El País que diu que cada vegada la cultura és més de masses i que obres de gran qualitat també són èxits de taquilla extraordinaris. Per fi bones notícies!

Sempre he pensat que un dels grans mals de la cultura en aquest país és que resulta molt elitista. Per una banda, una gran massa de gent que afirma (gairebé presumeix) que no llegeix mai i per l'altre una minoria culta amb llibres densos, difícils i avorrits. Espanya sempre ha estat un país de contrastos i històricament hem tingut unes taxes d'analfabetisme increïbles i quatre intel·lectuals de gran nivell però allunyats de la realitat del país. Per això tenim Unamunos, Azorínes, Pios Barojas i tota la pesca. Que poden estar molt bé però que sembla que mai despertaran un interès real en la població. Als països anglosaxons i francòfons sempre han sigut més espavilats i han sabut dotat de gran qualitat i profunditat moltes de les seves obres més “populars”. Qualsevol pot llegir a Shakespeare, Moliere, Mark Twain o Jules Verne. Són agradables, entren fàcilment i són obres mestres universals. Em canvi s'ha de tenir molts collons per llegir la Regenta, per bona que sigui. No estic defensant una infantilització de l'art però trobo que l'abismal distancia que hi ha hagut sempre a les Espanyes entre literatura “culta” i la “popular” és tant profunda que ha fet molt de mal a l'extensió de la cultura.

Els estudis indiquen que s'acurten distàncies i els ciutadans corrents cada vegada llegeixen més, van més als museus i les pel·lícules que veuen són aclamades per la crítica. També deu tenir alguna cosa a veure que la crítica ja no és tant gili com fa anys. Segurament als anys 70' haurien maltractat Wall.E o l'última de Batman exactament igual com van maltractar Tiburón, Star Wars, E.T o altres pelis de culte avui dia i que van ser despreciades per una crítica miop i pretensiosa que repetia que aquestes pelis, malgrat rebentaven la taquilla, no estaven a l'alçada de Ciudadano Kane.

També diuen que la crisis actual fa que la gent llegeixi més o vegi més pel·lícules. Té certa lògica... Des que l'home primitiu s'asseia al voltant del foc i el cap de la tribu explicava contes fins avui dia, tothom té a necessitat de distreure's. I ara que hi ha menys diners... Hi ha alguna distracció més barata que la cultura? Un llibre és una de les millors opcions per divertir-se durant moltes hores per un preu baix. Potser ara la gent no viatjarà tant ni es vendran tants cotxes. La societat del benestar ens havia acostumat a consumir compulsivament, a gastar i a llençar per tornar a consumir de nou. Ara potser les famílies hauran de pensar-ho dues vegades abans de comprar un videojoc al seu fill o en comptes de fer les vacances a Nova York potser hauran d'anar a Jaén, al poble dels avis tal com es feia abans. El xoc pot ser dur però tampoc s'acaba el món. Ningú pot dubtar que, en molts sentits, veníem d'un extrem que no es podia sostenir.

Per la meva banda ara estic gaudint amb un llibre que recomano: “Los mejores cuentos de los Mares del Sur” de Jack London. És l'escriptor de Colmillo Blanco (en català Queixal Blanquinós... XD) i a la seva època va gaudir de molt èxit (de públic i de crítica) escrivint novel·les d'aventures. És un llibre deliciós i bastant desconegut i conté moltes històries ambientades a illes del Pacífic com Polinèsia o Bora Bora. Avui dia són molt confortables i glamoroses però al segle XIX estaven poblades de caníbals, aventurers, predicadors fanàtics, taurons devoradors d'homes, traficants... Segurament mai podré permetre'm el capritx de viatjar a aquestes illes però aquests dies ho estic fent de la mateixa manera com s'ha fet ancestralment. Amb la imaginació.