LES REVOLTES AL MÓN ÀRAB (II)

Mubarak va caure, potser no tant ràpid com es preveia però, finalment no li va quedar més remei que cedir. Van ser 18 dies suportant el clamor del poble, responent amb prepotència els crits de llibertat, amb joc brut com pagar a gent perquè simulin ser els seus partidaris. Tot i així, va caure. Poca gent podia preveure que un dirigent, per despòtic que fos, actuaria com ho ha fet en Gaddafi. Es clar que porta gairebé quaranta anys al poder i està sonat. Això ho sabíem tots. Només veient-li les pintes. Però amb la conyeta del passat socialista i la fama d'excèntric no provocava tant fàstic com altres. Els informes de la CIA ja advertien que estava malament del cap. De fet, es veu que el seu cos de protecció als viatges oficials són 200 dones verges. Amazones...

Fins ara si algú criticava a Gaddafi sempre podia escoltar “Oh, és una altra cultura... Com que als americans imperialistes no els hi agrada doncs ja és dolent, oi?” Però ara s'han destapat les caretes. En Gaddafi és un fill de la gran puta. Així, amb totes les lletres. La solució del dirigent libi quan el poble protesta és assassinar-lo. Amb l'exèrcit per terra i també disparant amb avions de combat contra els manifestants.

Diuen que han mort centenars de persones i que ara Trípoli és un camp de batalla amb cadàvers per tot arreu. També diuen que el dictador ha fugit a Veneçuela. Ara mateix la informació té molts forats perquè a Líbia no hi ha reporters. En Gaddafi, com tots els cabrons sense escrúpols, no és estúpid. Ha vist com a una frontera queia el règim de Tunísia i a l'altra ho feia Egipte. Quan ha començat a sentir crits al seu palau deu haver ordenat que no tinguin miraments. Que les revoltes s'han de tallar de soca-rel abans que siguin massa perilloses i incontrolables. Així és com actuaven Hitler o Franco en cas d'una possible revolta: Utilitzant totes les armes disponibles contra les masses. A la història hi ha hagut dictadors o dèspotes que en una situació així han acabat cedint. Ja fora per debilitat de caràcter o per mala consciència. El rei Lluís XVI va acabar a la guillotina per ser un dèspota però sobretot per ser dèbil. Exactament el mateix que el tsar Nicolau II. Al seu lloc, un malparit astut com l'Stalin hauria pogut esclafar les revoltes.

Ara Gaddafi ha ensenyat les seves cartes. Ha reprimit amb una duresa extrema contra els manifestant per demostrar-los que no faroleja, que no està disposat a repetir el que ha passat als països veïns. Però no crec que li funcioni. Només servirà per embrutar el seu currículum amb les morts repugnants. Ni el manipulador més brillant el podrà fer passar a la Història com un llibertador.

Si la revolta acaba triomfant, de què haurà servit tota aquesta repressió? Líbia ha enrarit el clima de les revoltes al món àrab, fins ara bastant pacífiques i modèliques. A partir d'aquí qualsevol canvi serà traumàtic, tant pels dirigents com pel poble. El poble es radicalitzarà. I francament no sé com reaccionaran a Marroc o Algèria. Que diran ara els americans? I els russos? I la Unió Europea? Ara mateix el tarannà que poden agafar les coses és força tèrbol. Crec que la innocència de les revoltes ha mort. S'imposa la realitat tàctica, la realpolitik, la sang, les venjances i l'odi.

Tot plegat em recorda que les nostres grans preocupacions (finançament, estatut, centralisme madrileny, el Barça que no està molt fi...) són simples passatemps. No són autèntics problemes. En tot cas, només són problemes de pijos.