(ELS MILLORS COMICS) ANYS 10: CHAPLIN

Diuen que va ser el més gran i que tenia una capacitat innata per fer riure a qualsevol sense esforçar-se gens. Diuen que és el mite per excel·lència, el major geni de la història del cine (amb perdó de Orson Welles). En tot cas va ser el primer.

Aquest genial actor (i director i guionista i realitzador i músic i productor...) va comprendre millor que ningú el nou mitja de comunicació que era el cinema i en va treure profit a la perfecció. El seu art, malgrat que silenciós, és atemporal.

He de confessar que jo mateix no m’ho acabava de creure... Sempre m’ha agradat Chaplin però pensava que com que han passat 90 anys i el món ha canviat molt, les seves velles pallassades ja no farien riure a un públic jove i acostumat a l’humor “de brocha gorda” com els Scarys Movies i tota la pesca. És com donar un menjar car i exquisit a un paladar només acostumat a McDonals i amb el gust saturat pels ketchup...

Quan feia pràctiques a un cole els vaig posar trossos del Gran Dictador i vaig comprovar alleugerit que als adolescents encara els hi fa gràcia Chaplin. Potser no són riallades exagerades com les que provocava just després de la I Guerra Mundial. Potser només són petits somriures o una curiositat divertida cap a la seva figura... Ja és suficient per saber que el món, després de tot, encara té sentit.

Charlot és un vagabund desmanegat que simbolitza tots els pobres i desheretats de la terra. En Charlie va tenir una infància difícil, gairebé dickesiana a Londres. Sa mare estava com un llum i ja de ben petit s’havia de guanyar les mongetes solet. El seu futur personatge estarà terriblement marcat per aquests primers anys. I és per això que sota el seu aparent sentit de l’humor s’amaga una profunda tristesa, una malenconia estranya i fatal. Com quan es menja la seva pròpia sabata perquè s’està morint de gana (això sí, com un autèntic gourmet). El món de Charlot és el dels pobres que en el fons no es deixen trepitjar i que si cal, donen puntades de peu al culs dels policies que li fan la guitza. Un món ple de vídues, nens orfes i pobres que malgrat tot aconsegueix robar-nos un somriure.

Va ser un artista complet i universal. Qualsevol persona del segle passat o d’aquest reconeixerà la seva figura allunyant-se d’esquenes a la camera, caminant grotescament en direcció a un horitzó ple d’incertesa.

FILMOGRAFIA IMPRESCINDIBLE: La calle de la paz (1917), El chico (1921), Luces de ciudad (1931), Tiempos modernos (1936), El gran dictador (1940)