LES REVOLTES AL MÓN ÀRAB

Realment feia bastant de temps que no actualitzava el blog. Tenia el cap a altres llocs i no gaire a dir, suposo. Ara tinc un parell de coses: les revoltes que estan succeint als països àrabs. En realitat la gent no m'atura pel carrer per preguntar-me el meu punt de vista d'historiador del que està passant al Magreb. Però ho faré igualment. I és que aquest tema com diria en Julián López de Muchachada Nuí són “movidas muuu gordas”. Ningú s'esperava que un bon dia sortirien revoltes populars i ciutadanes als països àrabs. Però tampoc s'esperaven que el bloc comunista cauria ràpidament el 1989... Cal recordar que a la zona del Pròxim Orient no hi ha pràcticament cap règim democràtic. I com pot ser això? Si Egipte, Tunísia o Marroc són llocs molt turístics i aliats dels Estats Units i Europa. Doncs perquè aquestes autocràcies xungues són contràries als islamistes radicals i amb això ja n'hi ha prou per ser amics d'Occident. Així de clar. De la mateixa manera que el règim de Franco era aliat de les democràcies pel seu anticomunisme. La diferència, i el que em fa certa enveja, és que mentre que Franco va morir al llit i només llavors va ser possible una democràcia, al Magreb la revolta ciutadana està sacsejant els règims.

El govern corrupte de Tunisia ha caigut i el de Mubarak a Egipte està a punt de caure. El vell dictador porta 30 anys al poder però ningú, per molt malparit que sigui, pot governar si té la immensa majoria del poble en contra. Centenars de milers de persones al sortit als carrers a protestar. A més, l'exèrcit ha dit que no atacarà al poble o sigui que, en la meva opinió, la revolució triomfarà definitivament aquesta mateixa setmana. En Mubarak i el seu fill hauran d'agafar un avió a Aràbia Saudi. No es descarta que l'impuls del poble estengui la revolució a altres països àrabs que també pateixen la falta de llibertat com Jordània o Argelia i potser la Líbia de Gadafi. En tot cas, la dictadura monàrquica de Marroc sembla, per desgràcia, la més arrelada.

Des del primer moment que vaig veure les revoltes em van recordar en cert sentit a la Revolució Francesa i com es va estendre en pocs anys per mitja Europa. És possible que ara estem vivim l'equivalent del món àrab. Molts experts opinaven que era un poble submís i que si protestaven ho feien els fonamentalistes amb bombes contra Occidento. Bé, doncs aquestes revoltes són civils, de gent jove que està desesperada per la falta d'oportunitats i de feina i que desitja lliberta. Exacte, llibertat, el mateix que la resta de la humanitat. Potser això callarà molts prejudicis que es tenen del món àrab, que molts savis qualifiquen alegrement de “gent xunga”. Sí, ja sabeu ho diuen experts com l'Aznar, els neo-cons americans i qualsevol veïna del cinquè segona.

La pregunta que es fa Occident (i també Israel) és “I ara què?” Els canvis poden ser bons però també dolents. Fins i tot una acció contundent fàcilment pot provocar una reacció encara més forta. Els exemples són abundants:

• 1919, Alemanya: cau el govern del kaiser i el substitueix una república de Weimar, la mar de democràtica (bien!). Al 1933 la gent vota a un tal Adolf Hitler que promet patria, treball i poder ari (molt malament!)

• 1931, Espanya: Una República democràtica substitueix un dictador (bien!). Anys després i una guerra civil pel mig, els sectors xungos imposen una dictadura més dura que qualsevol rei absolutista de l'Edat Mitjana (mal!)

• 1979, Iran: Es derroca al sha de Persia per corrupte (bien!) i poc després agafen el poder un grup de fanàtics (mal!)

És a dir, un cop de puny a un malparit molts cops desencadena que el malparit s'hi torni... amb una barra de ferro. Llavors hauríem de renunciar a qualsevol canvi i ésser submisos davant dels tirans? Definitivament, no! Cada canvi, cada nova generació, porten inscrita l'esperança de que és possible un món millor.

Avui dia la gent està més informada (suposem) i no es permetria l'arribada al poder d'un genocida (suposem). En el cas egipci, no és provable un futur govern fanàtic que s'enfronti als americans i israelites. Entre els opositors destaquen els “Germans musulmans”, una gent pacífica i moderada que miren molt més al govern de Turquia que a la bogeria iraniana.

El temps ho dirà però jo vull tenir esperança.