ÉS CORRECTE MENTIR I MANIPULAR PER LA CAUSA EN LA QUE CREUS?

No és que vulgui ser polèmic perquè la gent no comenta gaire aquest blog (que també...). Es que avui he llegit un article al diari que m'ha semblat interessant. Tracta del polèmic homenatge d'en Xirinacs, un representant de l'independentisme dels anys de la Transició. La veritat és que jo no sabia qui era aquest senyor... Un mossèn l'ha comparat amb Jesucrist i he pensat que potser és el nou messies. En Joel Joan (que també pateix un cert messianisme) es considera un deixeble seu. O sigui que Xirinacs seria Jesucrist i Joel Joan, Mikimoto, Oleguer, Oriol Jonqueras i la resta serien una mena d'apòstols. Imagino que en Joel Joan seria el més important i l'encarregat d'escriure la nova Biblia de l'independentisme i dir que el que està bé i el que no. I Judas seria algun espanyol que trairà la causa i acabaria votant al PP... Fins aquí tot sembla força normal, democràtic i del segle XXI... però és que resulta que en Xirinacs al 2001 es va declarar en una ocasió “amic d'ETA”. Així, amb aquestes paraules i amb dos collons! Bufa, quin messies del independentisme més tronat! Llavors suposo que l'atemptat d'ETA a l'hipercor de Barcelona devia ser una bona noticia per en Xirinacs perquè va ser el major èxit del grup terrorisme. Mai havien matat tant bé i a tanta gent innocent alhora! Visques i hurres, així hem de construir el nostre país!

La veritat és que a mi cada vegada m'agraden més les revolucions i menys els revolucionaris. Ells són persones i la poden cagar i dir barbaritats o sortir al carrer amb el puny alçat i la creença de ser superior a la resta, com en Joel de la foto de dalt. La veritat és que la causa independentista cada vegada em sembla més respectable i digne i pel contrari els seus autoproclamats “liders espirituals” em resulten cada vegada més patètics. De fet, excepte en Mikimoto, tots em semblen figures mediocres que sense aquests xous publicitaris no serien ningú. D'altra banda quan surt un lider d'ERC com en Carod Rovira i li diu a un senyor que “cap frontera ni cap ideologia mereix vessar ni una gota de sang. Ni l'independencia de Catalunya ni l'Espanya una i indivisible...” doncs jo no puc deixar d'aplaudir-ho. Comparar el pensament d'en Carod i altres líders responsables d'ERC amb aquesta opereta tronada de Joels, Xirinacs i demés és com comparar un sospir amb un eructe d'allò més vulgar i desagradable.

I enganxo l'article que m'ha semblat tant bo. Crec que parla del que he plantejat al títol. Hi ha moltes causes per les que lluitar. Algunes bones i altres dolentes. I no tenen res a veure entre elles. Bé, potser quan més s'acosten és quan algú decideix falsejar voluntàriament els fets per guanyar vots o adeptes a la causa...

Article de Toni Bolaño: 'No ens expliquin sopars de duro'