sábado, junio 27, 2009

LES EXIGÈNCIES DEL JOVE AKRAM

De totes les històries de Les Mil i una Nits que van ser excloses del llibre hi ha una que m'agrada molt. Tracta d'un jove nascut al desert del que avui seria Uzbekistan. Es deia Akram i pertanyia a una tribu turcomana que feia poc que s'havia islamitzat. El seu pare, el seu avi i tots els seus avantpassats s'havien enriquit amb les caravanes que feien la Ruta de la Seda (el mític trajecte comercial que enllaçava el Mediterrani i la Xina durant l'Edat Mitjana). El petit Akram va créixer escoltant històries meravelloses de terres estranyes i veient marxar llargues cues de camells plenes d'objectes valuosos. Moltes vegades li havia demanat acompanyar al seu pare però la resposta sempre era la mateixa: era massa petit per un viatge tant perillós.



Van passar els anys i un dia la caravana on viatjaven el seu pare i els seus germans va ser assaltada per uns bandits. No van fer cap presoner. L'Akram es va fer càrrec del negoci però es va centrar a les tasques administratives i evitava formar part d'aquelles caravanes on la meitat de la seva família havia trobat la mort. De totes maneres, patia molt per elles. Com sabia que les tornaria a veure? En aquells dies va agafar el costum de resar a Alà perquè tingués cura dels seus negocis. A canvi, prometia donar almoina als pobres i ser millor persona. Els seus precs no eren gaire útils i moltes vegades el desert es menjava aquella columna de camells i mercaders. I també era bastant freqüent que els terribles mongols saquegessin les mercaderies. Quan passava això, l'Akram s'enfadava molt amb Alà, Mahoma i tots els sants musulmans. De què servia molestar-se a resar a Déu si no en treia cap avantatge? Potser tot plegat era una enganyifa i hauria de tornar a creure en els deus dels seus avantpassats... Potser així la seva sort canviaria... L'Akram estava convençut que estava maleit perquè ni els més vells del poblat recordaven un anys tant dolents. Havien patit epidèmies, plagues, gana... La seva primera dona va morir en el part i amb la segona no havia tingut més sort. Només li havia donat nenes i corria el rumor que li era infidel. Evidentment, no li va quedar més remei que repudiar a aquella donota desvergonyida!


Un dia, aquella dona repudiada es va posar molt malalta i el metge només li va donar uns dies de vida. Al principi, l'Akram va creure que aquella mort no l'afectaria gaire després d'encaixar tantes desgràcies però es va adonar que no podia suportar l'idea que ella es morís. Es va passar dos dies i dues nits al seu costat, plorant i demanant a Alà i a Mahoma per la seva recuperació. Per primera vegada, es preocupava i resava a Déu per algú que no era ell mateix ni les seves riqueses. Va pensar que era trist que només ens recordéssim de Déu quan volíem demanar-li favors però encara es va sentir més miserable al adonar-se que no ens preocupem en demanar favors pels altres. Només busquem la nostra felicitat individual.

Finalment la seva antiga dona es va recuperar misteriosament. L'Akram mai va saber si allò havia estat una casualitat o alguna cosa més. Potser a Alà només li agrada que el molesti la gent que es preocupa dels altres i en canvi ignora als egoistes que li demanen gaudir de fama, riquesa fàcil i coses per l'estil.



Etiquetas:


Parador