lunes, mayo 12, 2008

LLAMP DE RELLAMP! - va dir el capità Haddock.

Porto un parell de dies fullejant uns comics de Tintin. Sí, ja ho sé que no tinc excusa. Aquesta mena de perversions s'acostumen a deixar per quan estàs malalt al llit i t'agafa, misteriosament, un arrebat de nostàlgia, potser perquè ens recorda quan de petits exageràvem la febre per no anar a l'escola i ens posàvem a devorar tebeos de Mortadelo, Asterix o Tintin.

El cas de la meva redescoberta ha estat per llegir la noticia que Spielberg està rodant una peli de Tintin d'animació amb personatges reals. Sembla que el reporter belga era un dels personatges preferits d'infantesa del director. Tots coneixem l'afició (o obsessió?) de l'Steven per tot el que soni a nens i infància i no és estrany que ara vulgui fer una relectura. El que em sembla raru és que precisament Spielberg hagi tingut tanta afició per Tintin. Tintin és l'heroi dels nens europeus per excel·lència (juntament amb Asterix). Especialment dels nens francòfons. Potser al petit Steven no li agradaven els típics super herois americans de l'època daurada. Superman, per exemple. Que a més de ser creació de dos autors jueus i lluitar contra nazis als anys 40, presenta força similituds amb mites jueus com el de Moises. El seu abandó per un poble (o planeta) que està a punt de desaparèixer i que és trobat per uns benefactors que el crien i que quan es farà gran estarà destinat a fer grans coses. Després Toriyama va fer una nova revisió del mite bíblic amb en Goku i en Cor Petit.



Però sembla que malgrat que el judaisme inundi l'obra d'Spielberg, les seves lectures juvenils eren en Tintin d'Hergé. Un reflex de la societat europea de l'època, és a dir colonialista, amb un paternalisme que toca el racisme envers les “cultures inferiors” i fins i tot antisemita. No li lliga gaire, oi?

Molt s'ha parlat últimament d'aquesta mena de coses que farien a Tintin políticament incorrecte pels nens. El cert és que els primers àlbums d'Hergé (fins després de la II Guerra Mundial) estan farcits d'aventures, humor, amistat... però també de descripcions dels pobles negres bastant racistes. Quan Tintin va al Congo (una colònia de la seva Bèlgica) la població negre gairebé semblen animalons i el paper benèfic dels blancs sobre la població africana queda fora de dubte. El que passa és que Tintin era reporter (malgrat no se'l veu escriure gaire...) i viatjava buscant aventures a països exòtics: el Congo, Egipte, Aràbia, l'India, la Xina i Sudamerica, el Tibet... A l'aburgesada Europa no hi havia jungles, ni deserts, ni tresors i forçosament les aventures es traslladaven a llocs que pels europeus sonaven d'allò més enigmàtics.

Occident mirava a la resta del món amb ulls de superioritat, especialment perquè la resta del món eren colònies europees que eren explotades sense límit. Això és veu a qualsevol obra “standard” des de el segle XIX fins a la fi de Hitler i les seves idees de la superioritat racial portades als límits i que per tant van quedar desacreditades. Fins que aquestes idees no van quedar “maleïdes”, era d'allò més normal llegir obres de Kipling on els hindús necessitaven de l'home blanc o veure pelis del far-west i el seu tracte odiós respecte els pobles aborígens americans. Llavors per què volem pagar-ho tot amb el pobre Hergé? D'acord, l'home era bastant conservador, bastant catòlic i sembla que bastant anticomunista. El pitjor és que els 5 anys que Bèlgica va estar ocupada pels nazis, ell va seguir publicant còmics de Tintin com si res. Què maco hagués estat que s'hagués exiliat a Estats Units o Anglaterra i hagués dibuixant històries on els dolents eren els nazis! Però no va ser així... Ell es va quedar a casa seva, va intentar acomodar-se dibuixant les seves històries més a l'estil de Jules Verne. És a dir, pura evasió. Fins i tot va fer que el dolent de L'estel misteriós fos un ric banquer jueu.



Anys després es va penedir de tot això. Ho va descriure com “pecats de joventut” i va redibuixar certs punts polèmics de còmics anteriors. Si el jutgem durament des de el punt de vista d'avui dia també hem de jutjar a tota la societat europea del seu moment. Va ser fàcil semblar un heroi des de Nova York però a l'Europa ocupada no van haver-hi tants. De fet, la majoria va ser gent corrent que intentava sobreviure.

Crec que és totalment valid que els nois d'avui dia llegeixin Tintin, on surten gossos simpàtics, un noiet que viu mil aventures per tot el món i un capità de vaixell que es passa el dia renegant. Trobo que seria recomanable com a part del temari de Socials, divertit alhora que educatiu. Estudiant el seu context històric podem aprendre molt de l'Europa i el món que va des de 1929 fins als anys 70.

I quan a una pàgina aparegui una persona negre que digui “sóc un negre bo, jo voler ajudar als blancs bons...”, segurament el nen d'avui dia li dirà a la seva mestra que no entén perquè en aquest còmic, d'altra banda excel·lent, les persones fosques, tant fosques com alguns dels seus companys de classe amb els que juga cada dia, semblen una mica “tontus”...



Per acabar, s'ha parlat molt d'una suposada homosexualitat latent de Tintin. Veiem els següents motius de pes que ens poden porten a pensar això:



  • En Tintin mai va amb dones, sembla fins i tot que li molesta la seva companyia.

  • El seu millor amic és un mariner barbut i rude.

  • És una mica amanerat i gaudeix molt en companyia de noiets atractius (el nen de la Xina i el del Perú).

  • L'única dona amb la que en Tintin es relaciona sembla una vella travestorra del Paral·lel (la Castafiori).

  • Malgrat que te moltes ocasions, mai beu whisky ni fuma ni mata gent ni res.... El molt nenaza!

Això és el que passa entre aventura i aventura...



La setmana que ve analitzaré tots i cadascun dels moments en que es demostra que l'Asterix i l'Obelix són amants. Ah! El dia que deixi anar tot el que sé...





Etiquetas: , ,


Parador