¡QUIETO TODO EL MUNDO! ¡LLEGÓ LA LEY!

M'ha costat triar un títol que reflecteixi fidelment l'episodi que vaig viure ahir a la frontera catalano-andorrana. Tot el que relataré, encara que sembli increïble, va succeir realment (1.)

Andorra és un lloc fantàstic i ple de contrastos. Vaig arribar dissabte i durant tot el dia va lluir un sol espaterrant. L'endemà no va parar de nevar. Així són les coses per aquelles contrades. En pocs anys va passar de ser un país pobre i semi-feudal a un imperi comercial. La Laura i jo vam anar a Caldea. Algú m'havia dit que era un lloc una mica garrulo. Bé, malgrat que vaig veure més tatuatges d'espirals dels que voldria, el lloc em va encantar. Quin benestar! El punt més extasiant va ser sortir a una piscina-jacuzzi de l'exterior amb l'aigua ben calenteta mentre estava nevant (2.)

Que hi té a veure això amb els meus problemes amb l'autoritat? És un dels molts contrastos del Bell Principat. Per una banda a les botigues et tracten com un rei i t'inciten a comprar-ho tot, però a la frontera els guàrdies civils et fan sentir com un contrabandista. La Laura i jo vam sortir molt relaxats de Caldea i més tard, a la nit, els Guàrdia Civils ens van estressar força. Aquí exposo els fets desgraciats:

20'15. L'autocar arrenca. Ha parat de nevar i el vehicle no va tant ple com esperàvem. Salivejo pensant en fer-me un entrepà amb el formatge andorrà que he comprat.

20'30. Arribem a la frontera. Una senzilla formalitat.

20'32. Entra un Guàrdia Civil armat i demana la documentació NOMÉS a un parell de persones del fons de l'autocar (una d'elles porta un barret antic). Bé, deu ser una mena de tràmit.

20'40. Fan sortir a tothom de l'autocar de males maneres.

20'45. Un grup de policies increpa a les persones d'abans (que tenen un aspecte un tant sospitós). Em venen al cap els policies de Makinavaja en general i en Jesús Bonilla en concret. Ens fan treure l'equipatge de l'autocar i apareixen com per art de màgia un parell de maletes que no són de ningú.

20'50. Tornem a entrar a l'autocar (excepte els dos sospitosos). La gent comenta que a aquelles maletes deu haver-hi armes, drogues, pornografia infantil, lacasitos o coses per l'estil.

20'55. Entren els sospitosos. Ningú els diu res per no contaminar-nos de la seva maldat. De sobte semblen una mica àrabs... La Laura comenta que la policia fa abús de poder i que li fan fàstic així en general. Jo li comento que el meu oncle era policia, el meu pare és un ex-policia i jo mateix sóc de la secreta. Ella riu però deu pensar que sóc una mica idiota.

21'00. Un Guàrdia Civil demana als sospitosos que tornin a sortir. Sí, definitivament tenen pinta de musulmans.

21'20. La gent truca a les seves famílies dient que arribaran més tard. La majoria són pijos i la seva conversa gira entorn segones residències a Andorra i viatges a Tailàndia.

21'30. Anem veient com la policia va aturant cotxes i escorcolla les maletes. Observo que segueixen el patró d'aturar una successió de "cotxe-sense-neu-al-capo/cotxe-nevat". Coincidència? Jo no ho crec.

21'50. Un Guàrdia Civil ens explica (d'aquella forma tant divertida com parlen) que no poden relacionar la maleta sospitosa amb els sospitosos. Però ells saben que són més culpables que un gitano fent footing (3.) Demana si algú els va veure entrar les maletes al autocar. Ningú diu res. El Guàrdia Civil ens convida a oblidar la nostra timidesa catalana i a denunciar-los. Finalment no ens posem d'acord i el policia se'n va una mica ofès.

21'57. Tornen a entrar els sospitosos a l'autocar. No llueixen cap blau ni símptomes d'agressions.

22'20. La Laura i jo creiem que els cotxes dels esquiadors que es veuen per la finestra, en realitat porten cocaïna al capó fent veure que és neu. Cada cop hi ha més paranoia a l'ambient. Al seient de darrera tinc un basc que es queixa molt de la policia (4.)

22'40. La gent abandona la posició més submisa i es comencen a sentir comentaris subversius. Opinen que els Guàrdies Civils són una mica ximplets.

22'55. Tornen a fer sortir els sospitosos. Per passar l'estona, la Laura i jo fem bromes estúpides. Som els únics.

23'00. Entren de nou els sospitosos. Els molt desgraciats no han tingut ni el detall de portar-nos alguna cosa per menjar.

23'10. Unes noietes pijes molt bufones surten a fora.

23'20. Tornen les pijes rosses. Les observo una bona estona tot sospitant que han arribat a alguna mena de tracte amb la policia o bé que elles són les autèntiques culpables. La Laura malinterpreta el fet que les miri fixament. Es veu que es pensava que estava mirant-lis el cul. Quina imaginació tenen les noies!

23'30. Un Guàrdia Civil comença a agafar les dades a tothom. Ho fa a una velocitat molt lenta. La gent insinua que el xicot és una mica de l'estil Forrest Gump. Res d'això! A més de transcriure les dades, el policia es molesta a dibuixar un retrat de cada passatger. La Laura surt especialment afavorida. El Guàrdia Civil diu que ho fa perquè tenen la fotocopiadora espatllada.

00'00. El Guàrdia Civil ens deixen sortir a prendre la fresca i em sembla que finalment no han agafat les dades a tothom.

00'15. A fora la gent opina que la Guàrdia Civil és cutre i ineficient. Jo comento que fan la seva feina i que són uns xicots molt trempats. Tothom em mira. Crec que he fet nous amics. Per alguna raó, la Laura s'aparta del meu costat i es posa a xerrar amb un super-esquiador ros i força atractiu (en general).

00'30. Arriba un altre autocar i la Guàrdia Civil ens fa pujar a tots perquè tornem cap a Barcelona. Estranyament, els sospitosos també venen amb nosaltres. En canvi, el conductor de l'autocar es queda retingut. No hi ha justícia en eixe món...

01'30. Per fi hem creuat la frontera, passem per La Seu, Organyà i llocs així. No hi ha llums a cap casa. Són pobles fantasmes.

02'30. Un cop a Barcelona (amb tres hores de retard), arribem com podem a casa, sense metro i esgotats.

El més divertit és que la gent comentava al final que havien sabut que el contingut de les famoses maletes no era droga ni explosius. Era tabac. De sobte perdo la meva fe en l'autoritat i no vull veure un Guàrdia Civil en molt de temps (5.)

Notes a peu de pàgina:

(1.) l'autor es reserva l'opció d'exagerar una mica els fets per accentuar la comicitat i la irreverència.

(2.) Com els micos japonesos a les fonts d'aigua calenta.

(3.) L'autor lamenta aquests comentaris racistes que mai pensava que podrien sortir de la boca d'un representant de la llei.

(4.) Sospito que és un terrorista de vacances.

(5.) Cremo les entrades que tenia per anar a veure la pel·lícula sobre el 23-F.

LA GUERRA DE VIETNAM

Cuando uno piensa en un museo dedicado a la guerra de Vietnam seguramente le viene a la cabeza un garito montado por un veterano medio loco al que le falta un brazo o un ojo. O al menos esa es la imagen de las pelis. El otro día fui a un museo sobre la guerra del Vietnam ubicado en Castellfollit de la Roca (Garrotxa) que creo que es de los más importantes de Europa. Lo lleva un hombre de mediana edad al que hace años le picó el gusanillo por el tema. A cada uno le da por algo...

Vale la pena ir a Castellfollit. Por las vistas... y también por el museo. Este señor (le llamaremos, señor F, de Friki), hace años que almacena material auténtico. Desde uniformes hasta planos, armas... Con fotos, maquetas, explicaciones. En fin, muy completo. Aunque os advierto que la tienda huele a humedad y el señor F no tiene pinta de estar casado.

Esto me hace pensar en que la guerra de Vietnam ha sido la única, hasta la fecha, que Estados Unidos ha perdido. La derrota se debe a la dureza del entorno (junglas, mosquitos, enfermedades) y a la tenacidad y fanatismo de los vietnamitas. La guerra de guerrillas cobró en estos parajes un auténtico sentido. Los soldados americanos volvían a casa mutilados y traumatizados; con la sensación que había sido una guerra injusta. Es normal que el pesimismo y la crudeza sean tan habituales en las películas que se han hecho sobre la guerra de Vietnam. Normalmente no es un subgenero que me apasione ya que suelen ser muy deprimentes pero aprovecho para recomendar las que más me han gustado:

1979 – Apocalipsis Now. En teoría, es la mejor. Con un guión adaptado del Corazón de las Tinieblas, una magnífica dirección de Coppola y unas inmensos Martin Sheen y Marlon Brando. Aprendimos que la victoria huele a napalm y aún resuena ese coronel Kurtz alertando sobre “el horrooooor, el horrooooor...”

1987 – La Chaqueta Metálica. La mitad de película trata de la dura instrucción de los soldados y la otra mitad sobre la guerra en si. El sadismo y la verborrea del sargento Hartman son apabullantes.

1987 – Good Morning, Vietnam. Medio comedia y medio drama. Robin Williams como divertido locutor de radio Saigón con alergia a la autoridad.

1989 – Corazones de Hierro. Michael J. Fox y Sean Penn son soldados con diferentes maneras de ver el conflicto. Muy dura y muy real.

1994 – Forrest Gump. El bueno de Tom Hanks nos enseña que puede destacar en casi todo sin proponérselo. Cuando está en Vietnam salva a todo su destacamento y da otra oportunidad al teniente Dan que se ha quedado sin piernas.

Sé que me dejo algún título imprescindible como Platoon, Nacio el 4 de julio o Cuando eramos soldados pero es que no las he visto.

JA VE L'ESTIU

Abans d'ahir vaig patir una insolació. Em vaig passar tot el matí repartint curriculums a escoles de Barcelona. Unes cinc hores. I allò que no t'adones però el sol picava fort. El proper cop em sembla que aniré amb un barret (estil Bogart) o una gorra (estil Manu Chao) perquè he estat un parell de dies bastant atontat. Més atontat del normal, vull dir. Els guiris també els hi passen coses d'aquestes a la platja però com que jo anava vestit, doncs el sol només em va afectar el cap... No diré que he acabat tenint visions però sí que notava coses rares. A part de marejos i mals de cap, percebia que el temps passava molt lentament. M'estava estirat al llit cinc minuts i em semblava que portés allà una hora... No vaig dormir bé si no que tenia intervals de són curts i intensos en que els somnis semblaven especialment reals. Tot plegat força desconcertant...

Vaig arribar a casa caminant com un zombi i esquivant els rajos de sol com un vampir. El meu cos, i especialment la cara i el coll, desprenien molta calor. Very, very hot! Em posava mocadors amb gel al front i notava com es desfeien ràpidament. Sentia que si em concentrava molt podria tirar una bola de foc, com aquell superheroi dels 4 fantàstic. Però no ho vaig fer, perquè ja sabeu que diuen: “Un gran poder, comporta una gran responsabilitat”.

Però això no és el pitjor. Em vaig posar algu a la tele per distreure'm i com que no tenia a mà cap capítol nou de Perdidos doncs... vaig veure uns quants capítols de Twin Peaks! Si jo ja estava marejat i confús, al acabar de veure la sèrie de David Lynch el meu desconcert es va multiplicar per mil. Tenia por que em vinguessin a veure enanitos i gegants per donar-me complicats missatges en clau...

Vaja, el meu consell és que si patiu una insolació, absteniu-vos de mirar Twin Peaks i coses per l'estil.

GENERACIÓ NI-NI

Quan l'esperit d'Edison va llegir el diari aquell matí es va enfurismar com una mona. L'inventor de la bombeta no es podia creure el que deia l'article. Un percentatge molt alt dels joves espanyols no treballaven ni estudiaven.

• A què es dediquen, doncs, aquesta colla de pòtols?

Jules Verne, escriptor incansable del segle XIX, li va explicar que molts joves estaven desmotivats per la societat en la que vivien i que per això es dedicaven a fer el dropo. Bàsicament, mirar la tele, llegir el diari, anar a passejar... La seva rutina era força semblant a la dels jubilats però quan arribava el cap de setmana es desmelenaven i sortien de festa fins les tantes de la matinada.

• Però això no pot ser!- va exclamar Edison-. Sortir de marxa val una pasta i sé del que parlo: La beguda, el tabac, la coca... D'on diantre treuen els diners per pagar tot això?

• Normalment dels pares. Aquests són els que penquen.

• Quina poca-soltada! Els seus papes els han comprat una moto quan suspenien una assignatura. I així han sortit!

Va intervenir una tercera persona: Leonardo Da Vinci, un inventor hiperactiu. Va ser ell qui va informar als altres que la situació no era gens fàcil i que el mercat laboral a l'Espanya del 2010 feia fàstic. Els polítics no feien gaire cosa perquè baixessin les taxes d'atur. La mala gestió econòmica venia de feia molt temps, quan no s'invertia en I+D i a Espanya es construïen tants pisos com a mitja Europa junta. A més, cap govern s'havia preocupat dels treballs temporals o l'atur juvenil, el més alt dels països desenvolupats. Després d'una estona de debatre aquests temes, les tres ànimes van prendre una decisió. Anirien a veure a Buda i li demanarien reencarnar-se en cossos de joves d'avui dia. En nadons, no. En joves de vint-i-tants anys que estiguessin a l'atur. L'Il·luminat es va estranyar de la proposta però va acabar acceptant.

I aquesta és l'explicació que de tant en tant apareguin joves que no havien fet res a la vida i de sobte han descobert un gran avenç. O han construït un aparell molt enginyós que serveix per això o allò altre.

LOS MUSICALES SON ALGO BONITO DE VER

Dentro de poco estrenarán una peli musical llamada Nine que según parece está basada en un musical de Broadway, que a la vez era una versión musical de la película 8 y medio de Fellini. Me parece una buena idea esto de reciclar historias. Ahí tenemos West Side Story que versiona los amores imposibles de Romeo y Julieta con bandas de Nueva York o el Rey León que se inspira en la historia de Hamlet pero en plan selvático. Si de Shakespeare se puede sacar tanto jugo, es lógico que también pueda aprovecharse la obra de Fellini o... ¿por qué no? ¡Ingmar Bergman!

Me lo puedo imaginar en grandes letras de león que iluminen los teatros más prestigiosos de Broadway, el West-End, la Gran Vía madrileña o el Paral.lel de Barcelona: El Séptimo Sello: El musical. Sería una caña. De los creadores de Grease, llega el gran musical sobre el cine de autor... Se podrían adaptar las obras maestras de directores tan prestigiosos como Bergman, Truffaut o Kurosawa. Estoy convencido que llenarían cada función. Todo el mundo iría a verlo, desde los intelectuales hasta las porteras. El entusiasmo se desbordaría con canciones como “La muerte es tan deprimente...”, “Los escandinavos somos gente divertida” o el super éxito “Mi vejez es desoladora”. Todas ellas repletas de bailes sugerentes y ritmos pegadizos. ¿Y por qué no? ¿No se ha hecho un musical de Mecano? Claro que combinar la comedia ligera y las crisis existenciales puede ser una tarea complicada pero eso añadiría riqueza a este musical. Tendrían un aire culto y popular a la vez. Como Joaquín Sabina, Hemingway o... Guti.

El argumento podría ser el siguiente: Un anciano profesor universitario reflexiona sobre los sinsabores de la vida. Entonces aparecen de la nada unas bailarinas cachondas y le quieren animar con una coreografía. Hasta aquí todo correcto, ¿no? Entonces el viejo mira una fotografía en blanco y negro de cuando era niño. Tras un monólogo de diez minutos sobre lo efímero de la juventud, aparecen bailarines y bailarinas esculturales disfrazados de colegiales. ¡Ovación asegurada! Otro número musical ilustraría el primer amor encarnado por una cabra iraní (mestizaje). Después nuestro protagonista estudia en la universidad y entraría en una lucha interior: Por un lado quiere ser un filosofo francés (a pesar de ser sueco) y por el otro, un samurai. Eso posibilitaría un merecido homenaje a las películas de Kurosawa. Pero finalmente el joven acaba dejando de lado su formación y se convierte en un golfo callejero al estilo de Truffaut. Esto se expresaría con canciones reivindicativas del estilo “Los peores ladrones son los banqueros” o "El capitalismo no me mola en absoluto".

El segundo acto se centraría en la identidad sexual. De tanto frecuentar ambientes truculentos poblados de drogadictos, prostitutas y peludos marineros, nuestro protagonista se replantea su sexualidad. El necesario guiño a la tolerancia estaría marcada por la sutileza y el buen gusto con la canción titulada “¡Ay madre mía... de repente me gustan los pepinos!”. Sin duda, sería un himno valiente y comprometido con los gays, homosexuales y demás invertidos que tanto abundan en el mundo del espectáculo.

El tercer acto estaría marcado por una búsqueda existencial. De tabaco, una noche que los estancos están cerrados. Pero el público más inteligente entenderá esta metáfora como el hombre que busca desesperadamente a Dios en el universo. El vacío existencial se llenaría con las canciones “Jugando al ajedrez con la muerte” o “Buda, Jesús y Mahoma, creo en todos y en ninguno”. Llegados a este punto, es posible que la obra sufriera algún tipo de respuesta contundente por parte de colectivos religiosos... El escándalo sería parte de la promoción.

Para mayor goce de los entendidos, esta obra se escribiría en un idioma minoritario (estoniano o mongol) para que siempre pueda verse en versión original subtitulada. En el fondo del escenario se colocaría una gran pantalla con letras que fueran pasando. Sin duda, la gente culta encontrará mucho goze en leer subtitulos durante tres horas y perderse parte de los bailes.

¡Pronto se estrenará el musical que los gafapastas llevan años reclamando! ¡Que tiemblen los directores comerciales!

EN AQUESTES FESTES TAN MAQUES...

BON NADAL!
¡FELIZ NAVIDAD!
MERRY XMAS!
JOYEUX NOEL!



I que per Cap d'any tots acabem aixi!

EL QUE RECORDO DEL MEU SOPAR D'ANIVERSARI

PIM-PAM, PIM-PAM!!! COPAS VIENEN, COPAS VAN!!!

MATINS PUNT SÍ, MATINS PUNT NO

Willie: A ver, ¿qué tiene de fantástico ese lider suyo?

Homer: (veu de flipat) Oh, el liiiider lo sabe toooodo...

Willie: (que l'ha convençut) ¿¿En serio?? Vaya, si que parece bueno...

Al diari avui sortien unes declaracions molt divertides d'en Joan Carretero, ex- d'Esquerra Republicana i ara liiiider d'un partit independentista que es diu Reagrupament.

Ha afirmat que el càrrec de president del Barça és mil vegades més important que el de president de la Generalitat que, segons ell, no té cap transcendència. Ostia, a mi em sona a la típica declaració de l'Esperanza Aguirre o l'Acebes però no, no. Se suposa que ve d'una persona que estima Catalunya...

Segons sembla, aquest senyor es presentarà a les eleccions catalanes de l'any vinent com a candidat a president de la Generalitat. Entenc que vulgui atreure a en Laporta, que últimament ha insistit en el seu independentisme, i li faci una mica la pilota però... No sé, pel meu gust són unes paraules bastant desafortunades i de mal gust. Ell que és independentista hauria de ser el primer interessat en no tirar merda damunt el Palau de la Generalitat. D'això ja s'encarrega el PP i la COPE...

Vaja, que tot plegat em sembla d'un baix to i d'un nivell baixissim... Però clar, com que jo mai acabo d'entendre el món del futbol potser no hi ha per tant. Algú em pot ajudar a veure-hi clar?

EL DOBLATGE DE BOLA DE DRAGÓN

Estem molt ben acostumats a un doblatge excel·lent de les pelis i series que veiem (malgrat que després el que queda cool de debò és defensar la Versió original). Diuen que a Espanya és dels països del món on el doblatge és més bo però caldria recordar que una immensa majoria d'aquests grans professionals són catalans i que els millors estudis de gravació són a Barcelona. Quan escoltem en castellà les veus genials d'actors com Robin Williams, Brad Pitt o Jack Nicholson no hi pensem però la majoria són d'aquí. Que jo sàpiga, l'únic gran doblador bo que no és català és el de Bruce Willis i els dels Simpsons.

A vegades hi ha series que podem veure en català i castellà de dobladors diferents i llavors el contrast és horrible. Els Joves, l'Escurçó Negre... Potser perquè no són gaire conegudes fora de Catalunya i no es va cuidar gaire... Però el resultat és patètic. El pitjor cas de tots és Bola de Dragon. Els aficionats a la sèrie sabreu que el doblatge en català era magistral, amb veus plenes d'humor, matisos i amb molta personalitat. En castellà quan es va passar a Antena 3 i després a Cuatro, era una tortura. Com tocar una simfonia de Mozart a base de pets... Us adjunto uns quants exemples d'aquest treball pèssim. Les veus no només són planes i sense personalitat, a més els traductors s'inventaven coses d'una manera escandalosa, desvirtuant el producte i tacant aquesta sèrie. Jutgeu vosaltres mateixos i sobretot, sobretot, valoreu un bon doblatge:

En Goku no és tant bona persona com pensàvem...

En Vegeta el samurai...

En Vegeta vol posar una bomba a la nau d'en Babidi...

En Goku no sap els seus propis atacs...

En Cor Petit formava part d'una tribu màgica...

En Babidi passa droga a en Dabla...

En Goku no sap que en Vegeta és un guerrer de l'espai...?

Les misterioses tècniques científiques d'en Goku...

En Cor Petit és un humà...

En Frizer té poders sobre el foc o era el planeta Namek que es destruïa...?

LOS ABDOMINALES DEL MAL

Después de hablar de Haikus giro mi atención hacia ciertos individuos que tienen un cuerpo que no concuerda con su imagen. Son gente malvada y perversa que se emperran en destruir todo cuanto es puro en este país. Efectivamente, estoy hablando de Jose Maria Aznar y Pablo Motos. Cada uno en su campo, han aterrorizado a más gente que el Hombre del Saco. Sus cuerpos no deberían tener nada destacable pero últimamente ambos han lucido unos abdominales que la prensa especializada ha calificado como "del mal". Algunos podríais decir que es admirable que consigan resultados con dedicación y ejercicio. ¡Falso! Esto que vemos aquí es muy raro y estoy convencido que se debe más bien a un tipo de pacto satánico. Juzquen ustedes mismos:

LAS OPOS

El sábado por la mañana fui a un cole cerca de San Roque (barrio de Badalona con cierta mala fama) para hacer las oposiciones. Nada serio. Como no me lo había preparado tanto como la mayoría de gente pues iba un poco a probar suerte. Un profe de la uni nos dijo que la primera vez fuéramos sin aspiraciones, sólo para ver como funciona. La verdad es que es un mundillo algo raro, todo es bastante confuso y cada persona te cuenta una cosa distinta. Así que yo iba en misión suicida, rollo kamikaze. O como me gustaba verlo, en plan espía, a recoger información.

Quizás no os resulte muy sorprendente pero la mayoría de gente que estaba ahí tenían una cara de profesor que tiraban patrás. ¿Yo también tengo la típica cara de profe? No lo sé, en todo caso, ellos más. Como no conocía a nadie y la mayoría de gente iba en grupitos me sentí un poco Forrest Gump. Allí donde miraba veía ojos llenos de pánico y algunos parecían aún más desinformados que yo.... Aquello no estaba muy bien organizado y entre entregar un trabajo y el examen pasó una hora en la que me fui a un bar a seguir estudiando temas que llevaba flojos (el arte Gótico en la Alemania del siglo XIV sin ir más lejos...) En el temario de Geografía e Historia hay 72 temazos y la mitad no son ni de Historia...

Cuando llegó la hora del examen me enteré como era el sistema de elección de los temas. Un bombo de lotería sacaría cinco números y cada número representaba un tema. De los cinco temas se escoge uno y lo desarrollas durante dos horitas. El azar tiene un papel bastante importante. Yo no me había preparado ni la mitad de temas así que entenderéis porque lo consideraba una misión kamikaze. Salió un número. Que si teoría del arte. Otro. Que si comparar teorías políticas... ¡Aquello iba a ser una masacre! Pero el destino quiso que el cuarto número fuera un tema familiar: “Fascismo y neofascismo”. En mi mente oí un “¡ting, ting, ting!”. Premio. Me levanté extasiado de la silla y grité “¡Bingo”! Casi me expulsan por esto... Para mí no hacía falta que sacaran la última bolita que quedaba porque yo con aquello tenía más que suficiente.

Es gracioso porque los temas que me había preparado eran los que llevaba peor y si hubieran salido tampoco me hubiera defendido dignamente. En cambio me sale un tema que no me había mirado ni una línea y me puse muy contento. Me pasé dos horas escribiendo sin parar. Yo iba pidiendo folios y más folios. El profe que estaba ahí me miraba raro... La mano me dolía una barbaridad pero yo estaba ahí, emocionado, hablando de Hitler, Mussolini, Goebbels y otros angelotes. Y en el fondo sé que les debo una...

Cuando pasaron las dos horas y me encontraba solo, el profe me pidió que le entregara el examen. Le dije que ni hablar. ¡Estaba con lo más emocionante! Al final tras un breve forcejeo y un par de narices rotas le tuve que dar el examen. Imagino que pensareis que tengo mucha potra y que la plaza de funcionario ya es mía pero no es tan fácil... Aquello sólo fue una parte de las oposiciones. También hay un trabajo sobre programar todo un curso, que además debo explicar delante de un tribunal y otras pequeñas sorpresas. Pero en todo caso estoy contento. Es muy probable que me tumben o sencillamente que haya miles de personas con mejores notas que yo pero sé que de momento la cosa funciona. De hecho, he superado en mucho todas mis expectativas. Y eso esta muy bien.

NOTICIES INQUIETANTS

Últimament els diaris venen mogudets. Suposo que us heu assabentat que ha mort en David Carradine però a mi em va sorprendre una mica quan vaig saber que l'han trobat despullat i amb una corda al coll i als testicles. Sembla que el mític actor de Kung Fu i Kill Bill s'estava masturbant asfixiant-se i no es va saber controlar i s'ha acabat ofegant. Suposo que tots pensem que podia haver contractat els serveis d'una prostituta tailandesa i ara encara estaria viu... Però molts actors de Hollywood sembla que hagin assumit el vici i la xerinola com una forma de vida. Però crec que és una mort una mica humiliant per un actor famós...

I ara fa un moment obro el diari i em trobo un parell de noticies encara més estranyes. Una actriu que es diu Sara Casasnovas ha estat atacada per un fan emprenyat a la sortida d'un teatre... AMB UNA BALLESTA! Rollo John Lennon però més excèntric. I al costat d'aquesta al·lucinant noticia, veig que en Peter Doherty (cantant i aficionat a la vida sana) l'han detingut per injectar-se heroïna EN UN AVIÓ!

No seré pas jo l'encarregat de defensar la moral cristiana i el bon gust però totes aquestes coses em sobten una mica. No em puc imaginar als personatges públics de la meva infància amb noticies com aquesta. En Tom Hanks o l'Spielberg? Impossible! Si es veuen tant campechanos i tant senzills... O sempre ha sigut tot tant decadent i estrambòtic? Potser abans també passaven aquestes coses però mai arribaven a la llum i no ens assabentàvem. Potser el Hollywood de la nostra infància era tant o més desfasat que el d'ara però aconseguien que els seus draps bruts no sortissin a la llum... De totes maneres tot i que l'Errol Flynt tocava el piano a les festes amb la polla i la Marilyn es tirava a tot Cristu sembla que ho feien més discretament. O no en feien tanta ostentació....

No ho sé. Vosaltres que creieu?

EL MEJOR FUTBOLISTA DE LOS OCHENTA

Ahora que todos estamos entusiasmados con el Barça y que ha renacido una nueva pasión por el fútbol, creo que es un buen momento para recordar la vieja historia de una gloria futbolera. Y es prácticamente verídica... Al principio de los años ochenta, los equipos vascos jugaban muy bien. El Bilbao y la Real Sociedad ganaban títulos y su juego era imitado por todos. Fue entonces cuando surgió como de la nada, el mejor jugador que ha pisado un estadio de fútbol europeo. Se trataba de Gorka Izaberri, un auténtico mago del balón. Posiblemente a la mayoría no os suene este nombre porque sólo jugó un año. Pero fue una temporada realmente brillante. Y después desapareció. Algunos lo llaman el Baudelaire del fútbol.

Gorka era un chavalín salido de un barrio obrero de Basauri. Su padre era alcohólico y maltratador pero su madre aún lo era más. Entre los dos le ponían fino... Y en la escuela, las cosas no le iban mucho mejor al pobre Gorka. Franco acababa de morir y los profesores temían que con la nueva Constitución estaría prohibido pegar a los niños Así que aprovechaban cualquier ocasión para apalizar a los alumnos. Recordad que no se les puede juzgar con los ojos de hoy en día...

Para Gorka la única vía de escape era el fútbol. Y para eso tenía un don natural. Estaba dotado de un talento que se da en una persona entre un millón. Y eso es mucho para un vasco... Pronto empezó a destacar y un antiguo jugador brasileño que se llamaba Roberto lo metió en la cantera del Bilbao. ¿O eso pasaba en Oliver y Benji? Da igual, el caso es que con los años, Gorka pulió su técnica y se convirtió en el delantero más prometedor de Euskadi, de Navarra y de parte del extranjero. Finalmente debutó en el Bilbao en la temporada del 83. Era el jugador más joven de la Liga pero su calidad arrollaba a cualquier defensa. Era mejor que Romario, Zidane y Messi juntos.

Por desgracia, tuvo la mala suerte de vivir en una época complicada. En Madrid estaba la Movida Madrileña donde lo normal era vestirse de mujer, chutarse la vena con heroína y escuchar música de calidad discutible. En Barcelona el ambiente no era mucho más sano con un Maradona que agotaba las existencias de cocaína de la ciudad. Los mismos compañeros vascos de Gorka Izaberri también habían caído en las garras del vicio y la decadencia. El portero dijo que se gastó su fortuna en alcohol, prostitutas y coches de lujo... y que el resto lo malgastó.

Pero Gorka era un auténtico chicarrón del Norte sin otros vicios que levantar piedras y partir troncos. Sus compañeros sentían envidia y le odiaban por eso. Su rendimiento, claro, era mucho más bajo porque tenían una vida nocturna muy intensa. Como Guti y Ronaldinho en una despedida de soltero.

A medida que la liga avanzaba y Gorka marcaba hat tricks en casi todos los partidos, sus compañeros del Bilbao querían hundirlo en la miseria. Pero no sabían como hacerlo porque era un muchacho muy sanote. Traían prostitutas a los vestuarios, le ponían droga en el Cola-cao pero nada daba resultado. Su voluntad era inamovible. ¿Sería un hombre superior al resto de los mortales? ¿Es posible que Gorka simbolizara a la raza superior vasca que tanto idealizó Sabino Arana?

Finalmente Gorka Izaberri cayó en desgracia por un motivo que nadie había imaginado. Un compañero que se duchaba a su lado se dio cuenta que Gorka tenía un pene bastante pequeño. En otras palabras, ridículo. Y un día lo comentó al entrenador de forma casual. Por cierto, creo recordar que Javier Clemente era el entrenador del Bilbao en ese año. No se sabe qué pasó pero al día siguiente, todos los periódicos deportivos del país le pusieron el mote de Gorka “Kolita Korta”. El siguiente partido fue en Mestalla, contra el Valencia. Como todo el mundo sabe, es un campo desagradable, poblado de gente cruel y todos se mofaron de Gorka y su “pequeño amiguito”. Ese día, el joven crack de Basauri no metió ningún gol. De hecho, ya nunca más volvió a marcar. A partir de entonces Gorka se hundió en una terrible depresión. El Bilbao acabó perdiendo la Liga en la última jornada y Gorka abandonó el mundo del fútbol y se refugió en una botella de alcohol. La versión oficial es que murió de cirrosis el año de las Olimpiadas pero otros afirman que lo han visto en tugurios de mala muerte y que si le invitas a una copa te cuenta su historia.

VIDEOS DIVERTITS

Adjunto uns quants videos divertits del youtube que vaig veure l'altre dia. Són una frikada molt grossa, d'aquelles de les que rius de tant estúpides com són... Però no sé, em van fer gràcia i volia deixar constància. Gairebé tots són montatges de Bola de Drac però hi ha un dels Simpsons. llàstima que no estan en català... Gaudiu-los de tota manera:

El Granjer del principi de Bola de Drac Z es venja d'en Raditz.

En Goku també s'equivoca i comet errors estúpids

I aquesta és la gran venjança del príncep dels guerrers...

Això és un doblatge friki del primer capítol de Bola de Drac Z. Sóc una mica ximplet pk em fa gràcia?

I un montatge d'en Homer Torrente. Normalment no em molen gaire aquestes coses tant típiques però aquest em va fer molta gràcia.

A la que et descuides, perds una de temps amb aquestes xorrades. I jo, que vull fer el bé al món, ja l'he perdut i us he escollit les millors. Així us evito la selecció...

UNA TARDE CON MURAKAMI

Ayer fui a una conferencia de Haruki Murakami, el famoso escritor japonés. También estaba la directora de cine Isabel Coixet que ha rodado una peli en Japón y aprovechaba para hacerle preguntas. Yo descubrí a Murakami la semana pasada cuando me leí del tirón Tokyo Blues. Muy recomendable, por cierto. Así que cuando un amigo me dijo que él estaba en Barcelona y daba una conferencia en una biblioteca de Gracia me apunté enseguida. Y aunque no lo parezca, este señor tiene sesenta tacos... Así que pensé que quizás quería compartir el secreto de la juventud eterna conmigo.

A medida que me acercaba a la biblioteca presentí que quizás habría bastante gente. De hecho, Murakami es el escritor japonés más famoso en su país y en todo el mundo. Pero nunca hubiera pensado que una auténtica multitud se congregaría en las puertas de la biblioteca. Una hora antes de la conferencia la cola daba la vuelta a la plaza y los fans se contaban por centenares... Miles. ¡Aquello era bestial! Parecía un concierto de una estrella de rock. Pensé que en toda Catalunya no había tantos aficionados a la lectura... ¡Es que llenábamos el Camp Nou! Esa era la parte buena. La mala es que se acercó un guardia y nos dijo que ya nos podíamos ir porque había demasiada gente y la sala de actos era pequeña. Por suerte, pudimos colarnos por unos conocidos de una amiga que estaban muy por delante. Incluso nos dieron unos tickets. ¡Finalmente sí que entraríamos! La cola se extendía cada vez más y adquiría proporciones bíblicas. Mientras esperábamos observaba a los japoneses y japonesas que había por ahí. Supongo que para ellos debía ser un motivo de orgullo. Vamos, yo estoy en Japón y encuentro una cola así de japoneses que quieren ver a Quim Monzó o Pérez-Reverte y me da un infarto de la alegría...

Lo que sucedió a continuación adquiriere tintes surrealistas. De pesadilla dantesca diría yo. Se acercaba la hora del inicio de la conferencia y la cola apenas avanzaba. Y la gente se impacientaba. “¿Podré entrar y ver a mi ídolo?” Los fans soltaban risas nerviosas y el orden de la cola se resquebrajaba. La muchedumbre empezó a entrar sin respetar el orden ni nada. La policía y cuerpos de seguridad no habían previsto tamaña multitud y eran muy pocos. Pronto se vieron desbordados por esa marea humana. Los empujones e insultos cada vez eran más violentos y los jóvenes lectores arrollaban a ancianos y niños para poder entrar. Se oían gritos de “¡¡Murakami, Murakami!!” que recordaban a los cánticos futboleros o a la adoración de un líder carismático.

Los hechos trágicos que seguramente habréis visto en la tele empezaron cuando los aficionados de Murakami se cruzó con los hooligans de Julio Verne y las novelas de aventuras. Creedme: la violencia fue extrema. Ambos estaban armados con palos, cadenas y botellas rotas. Encima de mi cabeza volaron algunos explosivos de fabricación casera. El resultado fue seis muertos, veinte heridos y dos japonesas embarazadas. ¡Y aclaro que yo no tomé parte de los altercados!

Evidentemente la charla de Murakami se suspendió. Los Mossos de Esquadra sacaron discretamente de la biblioteca al escritor japonés. No hubo incidentes excepto una joven lectora que se acercó a Murakami, se levantó la camiseta y le pidió a su ídolo que “le firmara las tetas”. Los responsables culturales han prometido una respuesta contundente para los culpables. Y esta tarde se ha programado una quema de libros de Verne, Stevenson y Salgari en la plaza del MACBA de Barcelona. Creo que todo esto se debe a que ahora la cultura ya es una afición de masas y eso tiene cosas buenas y cosas malas.

¡Ah, casi se me olvida! Los responsables de Educación de la Generalitat han pedido a Murakami que escriba una novela ambientada en Barcelona. Tratará de dos estudiantes japonesas que vienen a hacer un master a Barcelona y a fotografiar todas las obras de Gaudí. Ambas se enamoran de un pintor español y saldrán todos los tópicos locales para encandilar a los paletos de Nagoya, Kyushu y Osaka. Parece que se titularía “Midori, Naoko, Barcelona”.

JA TINC COMPTADOR DE VISITES!

Sí, el teniu aquí a la dreta. Ja sé que de moment té un nombre de visitants més aviat ridícul però tot just el vaig posar ahir a la nit. Llàstima que ha començat de zero perquè si em donessin deu cèntims per cada visita que ha tingut el meu blog ara mateix tindria uns cinc euros amb trenta-set... A més, hauria de tenir també un comptador de visites il·lustres, no trobeu? Que es pugés detectar per la IP o així si un famós ha visitat el teu blog i llavors podríem dir “Aquest blog l'ha visitat l'Alex de la Iglesia, en Sabina i un actor d'una telesèrie...”. Una mica com els restaurants que tenen penjades fotos dels famosos que l'han visitat. Això dona un cert prestigui... Per cert, se m'ha acudit que si mai tinc un restaurant seria genial penjar fotos amb muntatges barroers en les que sortís al costat de gent famosa que és impossible que hagi menjat al restaurant (Luther King, Clinton, Churchill, Hitler...)

També aprofito el benentès per recomanar una pel·lícula que vaig veure ahir i que m'ha deixar flipat: “The Good, the Bad, the Weird” És coreana i només es pot veure en VOSE perquè no està doblada. De fet, he vist per internet que encara no ha arribat ni als Estats Units... Bé, això excitarà a alguns posmoderns anti-Hollywood i fastiguejarà a la majoria... Però en veritat és un remake a la coreana de “El bueno, el feo y el malo”, el mític spaguetti western d'en Clint Eastwood.

Ha sigut LA PEL.LÍCULA COREANA del 2008 i els tres protagonistes es veu que són les tres estrelles més importants del cine coreà. Està ambientada a Manxuria als anys 30, té tocs de westerns, de cine d'aventures, d'humor, d'acció i de tiros. Tiros a punta pala... No sé, és una peli que volia veure de fa temps. Una mena de mescla estranya d'un spaguetti western de Sergio Leone, Indiana Jones, Tarantino i cine oriental. A més, entretinguda a més no poder i amb una banda sonora que recorda a la de Kill Bill. El personatge de “el raro” és un d'aquells que recordes durant força temps després d'haver vist la pel·lícula.

Oi que tot sona prou bé? Doncs, vinga! A què espereu? Baixeu-la abans que ens treguin l'Emule! Si no em creieu o teniu moltes pelis bones per veure, us deixo l'enllaç del trailer perquè us feu una petita idea del que us estic venent.

Bon apettit!

ENLLAÇ DEL TRAILER DE "EL BUENO, EL MALO Y EL RARO"

LLIÇONS DE LA HISTÒRIA

El senyor Rossell feia una entrevista de feina a una escola de Barcelona.

• El seu currículum és espectacular, senyor Rossell... - va dir el director de l'escola – Ha estudiat a les millors universitats europees, nord-americanes i de Mongòlia... La seva tesis doctoral sobre la invasió alemanya de Polònia és tant brillant que no puc descriure-la amb paraules. El felicito perquè, a dia d'avui, és vostè l'historiador que sap més coses sobre els nazis del món.

• He d'entendre, doncs, que la plaça de professor de Ciències Socials d'ESO és meva?- va preguntar el senyor Rossell amb un aire murri. Feia temps que no trobava una feina decent...

• Em sap greu però no hi ha vacants en aquesta matèria...

El senyor Rossell no s'esperava aquesta resposta i es va alçar de cop i va tirar al terra d'una manotada tots els papers que hi havia a la taula del director.

• I llavors perquè m'ha cridat tros de quòniam?!

• Tranquil·litzis... No li puc donar el que vostè vol però hi ha hagut una baixa de maternitat al Parvulari. Hauria de donar totes les matèries i sobretot, sobretot, encarregar-se que facin pipi abans d'entrar a classe.

• Això mai! Vaig ser el primer de la meva promoció i els historiadors de tot el món em truquen si tenen algun dubte sobre la II Guerra Mundial... No penso netejar els mocs a uns taps de bassa!

El senyor Rossell se'n va anar del centre molt enfadat. Dues setmanes després, quan se li van acabar els diners de l'atur i va començar a veure el seu gat com quelcom apetitós va trucar al director d'escola i va acceptar el lloc de treball. El que ve a continuació és conegut per tots. El senyor Rossell es va resignar a la feina però va voler aportar alguna cosa de la seva especialitat. Heus aquí la llista de barbaritats que va cometre a la llar d'infants:

• A classe de Matemàtiques ensenyava als nanos a sumar i a restar amb problemes sobre jueus morts als camps d'extermini.

• A Castellà els llegia fragments del Mein Kampf i els obligava a aprendre's les reflexions del Furher que “trobava més divertides” i a recitar-les als seus pares.

• A Català els feia traduir del castellà el Mein Kampf. Segons sembla prestava especial atenció als diftongs i als pronoms febles.

• A Anglès els ensenyava Alemany. Els textos que llegien sempre eren discursos de Goebbels.

• A Naturals els explicava la jerarquia de les races humanes, de la més baixa fins a la millor. Com a joc pels petits, les desordenava i feia que els nens les tornessin a ordenar.

• A Química els ensenyava formules per crear substàncies que, segons ell, “ens lliurarien de les races paràsites...”

• A Educació Física els ensenyava disciplina, a formar files i desfilar militarment.

• A Geografia traçaven mapes dels territoris de parla alemanya i els ensenyava estratègia militar.

• A Història els ensenyava el que a ell li agradava definir com a “la Història que mai surt als llibres”. Segons aquestes tesis l'Holocaust és una exageració d'Israel, la guerra civil espanyola la va provocar la República i Windows és millor que Apple.

• A Ètica els posava les pel·lícules de Chuck Norris i Steven Seagal.

Després d'un any, van acabar despatxant al senyor Rossell quan un pare es va queixar que el seu fill havia suspès injustament una assignatura. Quan es va descobrir que fomentava valors poc democràtics i que feia bulling a un nen negre, gitano i homosexual va acabar a la presó on encara hi està reclòs. Sembla que es dedica a escriure un llibre pseudo-biogràfic on exposa les seves tesis racistes mentre espera que el deixin lliure. Alguns politicòlegs creuen que donada la seva carisma i la crisis econòmica que hi ha a l'actualitat, si el senyor Rossell es presentés a unes eleccions guanyaria per majoria absoluta. “I llavors si que faria una bona neteja...” - han afirmat els seus seguidors.

CAMPANA SOBRE CAMPANA

“Siempre he odiado la Navidad, doctor. Y no estoy exagerando. No soy como todos esos meapilas que dicen odiar la Navidad pero que en verdad quieren criticar los excesos consumistas, las comilonas incesantes, los reencuentros con familiares pesados… A mí eso me la trae al fresco. En mi caso el uso del verbo odiar no es exagerado. No es una manera de hablar. Me dan auténticas arcadas, ¿sabe?”

“Creo que sería interesante que habláramos de su infancia… ¿Tuvo alguna mala experiencia relacionada con la Navidad?”

“Le podría hacer una lista… Mis padres se pasaban el día discutiendo y nunca me regalaron lo que quería. Si pedía a los Reyes un camión de juguete me regalaban carbón. Y si pedía un scalextric me regalaban carbón… Un año me di por vencido y escribí a los Reyes que quería carbón directamente. Ese año tuve una bicicleta…”

“Es la historia más desoladora que he escuchado en mi vida. No me extraña que esté usted loco de atar…”

“Pues acabo de empezar, doctor… Mis padres se divorciaron precisamente en estas fiestas. Fue una ruptura muy teatral, muy exagerada. Con muchos gritos e insultos por ambas partes. Armas blancas, ráfagas de disparos, olor a pólvora… Bueno, lo típico.”

“Yo sé mejor que nadie lo que es un divorcio complicado…”

“Ah, ¿está usted divorciado, doctor?”

“No, pero lo he visto en la tele… Continúe, por favor. Es realmente interesante…”

“Cuando era pequeño mi padre me obligó a ir a la cabalgada de Reyes y fue un desastre. Era un invierno especialmente frío y yo tenía la gripe. Mi padre disfrutaba como un niño con todas esas monsergas y se peleaba con los otros padres por los caramelos que tiraban los pajes. Recuerdo que estuvimos recogiendo chucherías del suelo hasta la madrugada. Después me pasé cinco meses guardando cama… Las navidades siguientes tampoco fueron mejores. Las luces de Navidad provocaron un cortocircuito que incendió el árbol de Navidad. Yo tuve graves quemaduras concentradas principalmente en la zona testicular. No quiero entrar en detalles...”

“Al contrario. ¡Me encantan las historias morbosas! ¿Por qué cree que me hice psiquiatra?”

“Básicamente todas las navidades de mi vida han sido un desastre…”

“Y todo esto culminó ayer cuando descubrió a su mujer montándoselo con un tipo que iba de Papa Noel, ¿no es cierto?”

“Correcto. Y en la habitación también había unos cuantos hombres disfrazados de elfos saltarines.”

“¿Y no estaban los tres Reyes Magos?”

“Bueno, sólo dos… Mi mujer es algo racista y Baltasar esperaba en la puerta”.

“Creo que ya entiendo los motivos de su odio visceral a las fiestas navideñas. De todos modos esto no justifica lo que ha hecho… Es usted un ser retorcido y monstruoso. ¡No conozco a nadie tan desequilibrado como para hacer algo así!”

“No me juzgue, doctor. ¡En mi pellejo cualquiera hubiera hecho lo mismo! Después de todo esto me resultaba insoportable la idea que me hubieran tocado tres millones de euros en el Gordo. Es como si el espíritu navideño me devolviera todo lo que me ha quitado…”

“¿Y por eso rompió el boleto?”

“Prefiero seguir odiando la Navidad como he hecho toda mi vida que ser millonario.”

“¡Está usted loco!”

“Tan sólo soy coherente…”

US DESITJO BON NADAL!!!

JO TAMBÉ PENSO QUE EL VOYERISME ÉS GUAI AIXÍ QUE M'HE PASSAT AL FACEBOOK!

Doncs sí, al final hi he caigut... Com que sóc un esclau de les modes i veig que això dels blogs i els fotologs i els xorraflogs ja està més mort que el VHS, doncs m'he registrat al Facebook. En aquestes coses acostumo a entrar tard i malament. Vull dir que em vaig comprar la Super Nintendo quan estava a punt de sortir la Play i coses d'aquestes i em vaig assabentar tard que eren els Grans Hermanos i OT, i tot i així mai m'han interessat. Em pregunto que és el que em “distreu” així de les modes del moment...

El Facebook sembla entretingudot però espero que no em tregui masses hores (en concret les que hauria d'estar buscant feina...). I això de poder veure (espiar) fotos de la gent em sembla una mica malsà però força interessant. De moment he enviat moltes peticions d'amistat a la gent (que maco!). Ara només queda que me les acceptin per ser ben considerat socialment. Perquè encara no pillo gaire el rollo que es porta he penjat algunes fotos i m'he fet fan de coses guais com són l'Arale i en Joan Pera. També he posat que la meva religió és Billy Wilder i que la meva ideologia política és la d'aquell homenet amb bigoti. No passa res, oi?

El que no entenc és que el meu perfil insisteix a posar que busco parella quan jo no ho he marcat... I ara m'agradaria aprendre una mica a organitzar-ho això. Com es fa perquè et surtin aquells tests com per veure quin personatge del Simpsons ets? Ho vull saber i visc a una angoixa constant!

Per cert, és cert que el Facebook és un instrument de la CIA per tenir-nos controlats fins que apareguin aquells xips que ens implantaran al cap? No em sembla malament però voldria saber-ho del cert.

HITLER S'ENFADA AMB LA PELI DE BOLA DE DRAC

Ja fa temps que tots sospitem que la peli de Bola de Drac que està preparant la Fox serà una puta merda. Es mou informació preocupant com que en Goku no serà aquell trapella que viu sol a les muntanyes i que mai ha tingut contacte amb éssers humans (excepte el seu avi). Els productors de Hollywood, que són molt llestos, han pensat que això és un horror i que amb un personatge així els joves americans no s'hi poden identificar. L'èxit de la serie a pràcticament tot el món deu ser un fet anecdòtic... Ignoren que en Goku sigui un nen que viu aïllat a les muntanyes perquè els deu recordar el dia a dia de Bin Laden i fan que en Goku és un noiet urbanita que va al insti. Ja sé que sona molt fort! Així doncs, va al insti i és un pringat que està enamorat de la Xixi i no li fa cas i a més els companys de classe es riuen d'ell. Però això que és? American Pie?

Un amic em va comentar que hi havia un video molt bo d'una escena de El Hundimiento on surt en Hitler desesperat protestant per aquests “canvis” de Bola de Drac. El penjo aquí perquè el gaudiu. A molts segurament us semblara fastigós ajuntar una cosa tant dolenta i seriosa amb un manga. Què voleu que us digui? A mi em fa molta gràcia i coordina bé!

Enllaç del video de Hitler al youtube

A part del video, trobo que tot plegat és una falta de respecte. Deuen pensar que com és un manga japonès dibuixat per un pervertidot com en Toriyama no mereix gaire fidelitat. És com si en Frodo en comptes de viure a la Comarca el fan ser un nan d'un circ a l'Anglaterra del segle XIX. Però això no ho haguessin fet mai! Per què els frikis del Senyor dels Anells mereixen més respecte que els nobles aficionats de Bola de Drac? Entenc els canvis, diguem, anecdòtics. Vale, si la Bulma no pot anar amb el cabell blau, doncs que sigui castanya... Si en Follet Tortuga no pot sortir ficant el cap entre els pits d'adolescentes perquè els americans són una mica puritans... vale. Fins i tot si el namek bo no es pot dir Déu perquè això insulta al salvador que va morir per nosaltres i bla... bla... d'acord. Però com a mínim que guardi un mínim de coherència amb la sèrie!

També us penjo imatges que no tenen desperdici... Un Cor Petit marró que sembla un dolent de Power Ranger i un Goku transformat en mico que sembla... Deu sap que! Tot això ens assegura que aquesta peli serà una merda. Però als productors de la Fox se la suda. Al cap i a la fi, els crítics la posaran verda sigui un seguit de despropòsits o estigui basada en el conte més apreciat d'Orient com és a l'original. I els seguidors de Bola de Drac per molt que la critiquem... l'acabarem anat a veure perquè és una cosa que no es pot deixar passar, independentment de que sigui una passada o una vergonya. Quan reflexiono sobre tot això penso que a vegades les coses són una mica injustes...