LES ELECCIONS A CAN BARÇA

Jo no en sé gaire de futbol. De fet, gairebé no m'interessa. No obstant, avui parlaré de les eleccions per la presidència del Barça.

El Barça ha tingut presidents força divertits. Tenim en Nuñez que va estar vint-i-pico d'anys (com en Pujol), era petit i d'aspecte estrany (com en Pujol també). Pel que sabem, li agradaven molt els diners i plorava a la mínim ocasió. Les seves frases són propies d'un geni de la comèdia. Els de l'equip del Crackovia ens ho recorden constantment. Després d'en Nuñez va pujar el seu segon, un tal Gaspart que feia bastant mal rollo i tenia una retirada al senyor Burns en estat zombi. Els barcelonistes recorden aquest període fosc per l'escassetat de títols. Però l'espectacle ha de continuar i després va sortir elegit en Laporta. I aquest senyor si que va donar espectacle! Els seus crits de “Al loro!” i “que n'aprenguin!” seran una mina pels humoristes. A part d'això serà recordat per coincidir amb l'etapa amb més títols del club i pel seu independentisme a l'estil Joel Joan que fa les delícies de la gent de la COPE.

Però tot s'acaba i han hagut eleccions per escollir el president del club. Hi havia 4 candidats i ha sortit un tal Sandro Rossell que fa una mica de cosica (com els altres 3). Repeteixo que jo no tinc ni puta idea de futbol però em sembla que mentre hi hagi un bon entrenador com en Guardiola al capdavant, el president és secundari.

Les eleccions per la presidència del Barça fa com 3 setmanes que es segueixen amb molta passió als diaris i a la tele. Diria que han tingut més cobertura que les eleccions pel govern espanyol, nord-americà o fins i tot català. Ah, és cert, que ser president del Barça és més important que ser president de la Generalitat (Carretero dixit). Recordo que l'arribada a TV3 dels 4 candidats a president del Barça van ser rebuts amb tota pompa per la mateixa directora Mònica Terribas. Un tracte tant exquisit que diria que no han tingut en Zapatero o en Montilla, que agradi o no, per bo o per dolent, diria que tenen més rellevància que en Rossell i companyia.

Evidentment trobo malament tota aquesta pantomima. Però potser el problema és meu. Per la majoria de gent, el Barça és més que un club. Per mi, en canvi, el Barça només és un club de futbol. Sí, ja sé que aquesta frase fa una ràbia terrible a tot bon culé però jo ho veig així. Quan una cosa t'agrada li donés un gran contingut sentimental i l'engrandeixes. Bé, doncs per mi Star Wars, Porco Rosso o El apartamento són molt més que pel·lícules.

PARADOXES DE LA VIDA

Aquest matí el metro va tant ple de gent com qualsevol altre dia laborable. L'oficinista de les ulleres s'esmuny entre un grup d'homes amb pintes d'executius, adolescents cridaners i immigrants. La ferum és agressiva i el sacseig del vagó, violent. El temps passa molt a poc a poc. Encara queden unes quantes parades. I després cal fer un transbord per agafar la línia groga. El passadís sembla un escorxador. Gent amb cares tristes i resignades que remuga... L'oficinista de les ulleres s'ha de llevar abans de les 7 del matí per arribar a l'empresa a l'hora que toca. I així cada dia. Per un sou de 1000 euros i escaig. Quants anys fa d'això? Tres o quatre? Sempre hi ha un any que li balla. De quan va estar fent de becari sense cobrar res...

Aquesta és la rutina de l'oficinista de les ulleres. Però avui ha passat una cosa una mica diferent. Al seu costat hi havien dos senyors de mitjana edat que llegien la premsa esportiva. Xerraven de futbol. Sembla que l'erupció del volcà islandès i el caos aeri també ha afectat a can Barça. L'equip d'en Guardiola no pot viatjar a Milà amb avió i ho ha hagut de fer amb un autocar. Els senyors que llegien la premsa estaven preocupadissim per la incomoditat de viatjar tantes hores amb autocar i si això afectaria a la moral dels jugadors. Es lamentaven amb to teatral que això era una gran desgracia i que s'hauria d'anul·lar el partit pel tal que aquesta “crisis” no afectés als jugadors del Barça. El diari esportiu dedicaven unes 6 pàgines a aquesta noticia i titllava el viatge amb autocar fins a Milà “d'odissea”. És curiós que això sigui una gesta quan l'oficinista de les ulleres recorda haver fet de petit un viatge a Itali amb autocar (segurament una miqueta més cutre que amb el que viatgen els jugadors del Barça) i no va ser cap trauma. Ell (i els seus pares i dotzenes de persones més) va dormir a l'autocar i va viatjar més de 14 hores seguides i no recorda que ningú li pengés una medalla.

L'oficinista de les ulleres baixa del metro emprenyat. Entra al primer bar que troba i es posa a esmorzar sense preses. Un tallat i una pasta. Per primer cop a la vida arribarà tard a la feina. Al bar tothom parla de la gran proesa del dia: el viatge en autocar. No hi ha cap treballador que no planyi als jugadors del Barça. Joves milionaris que durant unes hores viatgen com la gent ordinària. Quin trauma! Només faltaria que vingués un malvat (madridista) i els obligués a agafar el metro un matí.

De sobte, l'oficinista de les ulleres es sent trist i enganyat...

QUE ÉS PER MI EL FUTBOL

“Hola, em dic David Serra i... no m'apassiona el futbol!” Aquesta podria ser la presentació que faria a una associació de gent rara. Els companys m'aplaudirien i em dirien “Ben fet, David. Ets molt valent!”. I es que aquestes darreres setmanes sembla que si no entres a l'espiral de futbolmania ets un asocial o una persona antipàtica. Malgrat això, penso que el futbol segurament deu ser el millor esport de tots i sóc del Barça malgrat que això mai m'ha tret la son. Suposo que no acabo d'entrar a la passió que sent la majoria de gent. Aquest sentiment blaugrana que jo analitzo racionalment en comptes de viure'l... ho faig amb el cap quan ho hauria de fer amb el cor. Però què voleu que us digui? El meu cor està per altres coses!

En fi, tot això no treu que per mi el futbol també té connotacions molt positives. Vinga, us regalaré una mica les orelles... Crec que el més gran del futbol és el sentiment de germanor que provoca a la gent. Aquest esperit de que tots anem a una i que si guanya el Barça guanyem tots. Sembla que aquest company que està al teu costat i que no teniu gaire en comú es converteix en el teu germà si el Barça li fot un gol al Madrid. L'abrases i saltes amb ell i sents un càlid sentiment de benestar. I el millor de tot és que aquest sentiment positiu no només és personal (com ho podria ser llegir un bon llibre) si no que és compartit per tots els que estan al teu voltant. I això en una societat tant individualista com la nostra hem de dir que té molt de mèrit. Fins i tot jo que m'ho miro fredament, des de fora i malgrat això ho trobo maco.

Recordo que quan era petit vaig anar un dia amb els meus cosins i el meu oncle a un bar de carajilleros a veure un partit del Barça. No recordo quin però deuria ser molt important. El bar estava ple de gom a gom i els nens ens ho miràvem de genolls a terra. Quan marcava el Romario de torn, el bar esclatava. Era com una mena d'orgasme col·lectiu en que la gent s'oblidava si estava a l'atur o la seva dona li fotia les banyes amb el veí. I és per tot això que trobo maco veure un partit important del teu equip rodejat de gent que ho viu. Malgrat jo no em pugui emocionar tant com voldria, segurament m'ho passaré bé i em sentiré ple d'una sensació de joia i benestar. Artificial o no, provocada o real... però allà estarà. Es possible que fins i tot l'alegria d'una victòria ens porti a fer bogeries que mai faríem per un llibre o una pel·lícula com banyar-nos en pilotes al mar o disfressar-nos de prostituta vietnamita.

En fi, que visca el Barça i visca el caliu!

EL MEJOR FUTBOLISTA DE LOS OCHENTA

Ahora que todos estamos entusiasmados con el Barça y que ha renacido una nueva pasión por el fútbol, creo que es un buen momento para recordar la vieja historia de una gloria futbolera. Y es prácticamente verídica... Al principio de los años ochenta, los equipos vascos jugaban muy bien. El Bilbao y la Real Sociedad ganaban títulos y su juego era imitado por todos. Fue entonces cuando surgió como de la nada, el mejor jugador que ha pisado un estadio de fútbol europeo. Se trataba de Gorka Izaberri, un auténtico mago del balón. Posiblemente a la mayoría no os suene este nombre porque sólo jugó un año. Pero fue una temporada realmente brillante. Y después desapareció. Algunos lo llaman el Baudelaire del fútbol.

Gorka era un chavalín salido de un barrio obrero de Basauri. Su padre era alcohólico y maltratador pero su madre aún lo era más. Entre los dos le ponían fino... Y en la escuela, las cosas no le iban mucho mejor al pobre Gorka. Franco acababa de morir y los profesores temían que con la nueva Constitución estaría prohibido pegar a los niños Así que aprovechaban cualquier ocasión para apalizar a los alumnos. Recordad que no se les puede juzgar con los ojos de hoy en día...

Para Gorka la única vía de escape era el fútbol. Y para eso tenía un don natural. Estaba dotado de un talento que se da en una persona entre un millón. Y eso es mucho para un vasco... Pronto empezó a destacar y un antiguo jugador brasileño que se llamaba Roberto lo metió en la cantera del Bilbao. ¿O eso pasaba en Oliver y Benji? Da igual, el caso es que con los años, Gorka pulió su técnica y se convirtió en el delantero más prometedor de Euskadi, de Navarra y de parte del extranjero. Finalmente debutó en el Bilbao en la temporada del 83. Era el jugador más joven de la Liga pero su calidad arrollaba a cualquier defensa. Era mejor que Romario, Zidane y Messi juntos.

Por desgracia, tuvo la mala suerte de vivir en una época complicada. En Madrid estaba la Movida Madrileña donde lo normal era vestirse de mujer, chutarse la vena con heroína y escuchar música de calidad discutible. En Barcelona el ambiente no era mucho más sano con un Maradona que agotaba las existencias de cocaína de la ciudad. Los mismos compañeros vascos de Gorka Izaberri también habían caído en las garras del vicio y la decadencia. El portero dijo que se gastó su fortuna en alcohol, prostitutas y coches de lujo... y que el resto lo malgastó.

Pero Gorka era un auténtico chicarrón del Norte sin otros vicios que levantar piedras y partir troncos. Sus compañeros sentían envidia y le odiaban por eso. Su rendimiento, claro, era mucho más bajo porque tenían una vida nocturna muy intensa. Como Guti y Ronaldinho en una despedida de soltero.

A medida que la liga avanzaba y Gorka marcaba hat tricks en casi todos los partidos, sus compañeros del Bilbao querían hundirlo en la miseria. Pero no sabían como hacerlo porque era un muchacho muy sanote. Traían prostitutas a los vestuarios, le ponían droga en el Cola-cao pero nada daba resultado. Su voluntad era inamovible. ¿Sería un hombre superior al resto de los mortales? ¿Es posible que Gorka simbolizara a la raza superior vasca que tanto idealizó Sabino Arana?

Finalmente Gorka Izaberri cayó en desgracia por un motivo que nadie había imaginado. Un compañero que se duchaba a su lado se dio cuenta que Gorka tenía un pene bastante pequeño. En otras palabras, ridículo. Y un día lo comentó al entrenador de forma casual. Por cierto, creo recordar que Javier Clemente era el entrenador del Bilbao en ese año. No se sabe qué pasó pero al día siguiente, todos los periódicos deportivos del país le pusieron el mote de Gorka “Kolita Korta”. El siguiente partido fue en Mestalla, contra el Valencia. Como todo el mundo sabe, es un campo desagradable, poblado de gente cruel y todos se mofaron de Gorka y su “pequeño amiguito”. Ese día, el joven crack de Basauri no metió ningún gol. De hecho, ya nunca más volvió a marcar. A partir de entonces Gorka se hundió en una terrible depresión. El Bilbao acabó perdiendo la Liga en la última jornada y Gorka abandonó el mundo del fútbol y se refugió en una botella de alcohol. La versión oficial es que murió de cirrosis el año de las Olimpiadas pero otros afirman que lo han visto en tugurios de mala muerte y que si le invitas a una copa te cuenta su historia.

ESPANYA A LA FINAL!

Sembla que els de Media Market (que no són tontus) s'han passat de llestos i ara els toca pagar els plats trencats. Que Espanya passi de quarts de final és una cosa bastant rara. Gairebé anecdòtica. I ja és mala sort que sigui precisament aquest any. Ja ho comentaven Joaquín Reyes i Raul Cimas (a Eurovision...): “Espanya es un país de ganadores: la Armada Invencible, la guerra de Cuba... Nos van a votar aunque sea por miedo...”. També va ser profètic un amic meu de nom Gonzalo: Aquest any que ningú dóna un duro per Espanya i que no partim com a guanyadors, potser donem la sorpresa...

Jo dec ser un d'aquells mals catalans que no ens molesta que guanyi Espanya. Fins i tot ho preferim a que guanyi Azerbayan! A mi els esports no em solen motivar gaire així que quan juga el Barça, o la Penya, o Espanya (i també les Seleccions catalanes of course) me la suda bastant però si he d'escollir prefereixo que guanyin sempre. I per què no? A mi el que em molesta és la gent que dóna per fet que per ser un bon català has de ser, necessàriament, anti-espanyol. Em sembla una bajanada. I una bajanada molt poc pràctica, per cert... Perquè ha sigut sortir del bar on he vist las semis i al carrer la gent no parava de celebrar-ho i fer xivarri, exactament igual que quan guanya el Barça. Vull dir que, amb tots els meus respectes, molts independentistes haurien d'entendre bé en quin país viuen i ser consequents. Si el 70% de la població catalana vol que guanyi Espanya i els índex d'audiència són astronòmics, i la resta de població es debat entre d'indiferència i l'hostilitat... Doncs no sé. Crec que si a un dirigent d'ERC li pregunten és millor que digui que no l'importa el que faci Espanya a dir que tant de bo perdin i perquè és una selecció colonialista i feixista. Només per una qüestió de realisme polític... Sí, ja sé que en Puyol, Xavi, Cesc i companyia juguen a la selecció espanyola perquè un franctirador els està apuntant a cada partit des de les grades però... que es pot fer?

Ara això sí. En Luis Aragonès em fa bastant fàstic i l'altra dia vaig escoltar la retransmissió de la SER i el seu patriotisme espanyol em va semblar ranci, excessiu i, cal dir-ho també, ridículament divertit. Quan defensaven a en Sergio Ramos semblaven Torrente o Acebes. I com que Espanya ha eliminat a la URSS... vull dir a Rússia, sé que els esperits de Franco i de Hitler deuen estar ben contents. El que no tinc clar es si ho celebraran al cel o a l'infern perquè en vida van fer moltes coses i no em vull precipitar en el judici... No es pot jutjar a les persones tant a la valenta!

Tots hem vist com les hordes asiatico-bolxevics han perdut davant la División Azul que ha desfet el gel de la tirania soviètica. Demà, en el centre de Viena, el capità de la selecció nacional li entregarà les desferres russes al capità de les SS i el públic germànic estarà molt content i serà una festa. No importa qui guanyi o perdi. És un partit entre pobles amics. Germans...

Déu meu, com m'hagués agradat sentir l'Espanya-Rússia per la COPE!

QUAN ELS DIARIS PROVOQUEN MAREIG

Hi ha dies que sembla que el món hagi posat la cinquena marxa i avanci acceleradament. Avui és un d'aquells dies. Només obrir el diari veiem que Kosovo acaba de proclamar la independència i que això ha aixecat una (previsible) agitació. Per una banda sembla de justícia que aquesta regió de Sèrbia amb un 90% de població albanesa i musulmana que vol la independència es separi d'un estat amb un passat tant horrible. Per l'altra, els serbis no van ser els únics responsables de les guerres i matances de l'ex-Iugoslàvia però n'han estat les úniques castigades. Al puzle balcànic i la creació d'estat del no-res com Bòsnia, Macedònia, s'afegeix la recent separació de Montenegro i ara la de Kosovo, que es considera el bastió sentimental del país (una mena de Montserrat). Els serbis diuen que no i els russos que tornen a sentir-se una superpotència s'afanya a recolzar els seus tradicionals “germans eslaus”, aprofiten per fer un pols als Estats Units i la UE i a més avisen a regions conflictives de la pròpia Rússia que no permetran secessions. El món es divideix entre qui estan a favor o en contra d'aquesta independència. Espanya, amb els ulls posats a les eleccions i per por a que s'estableixi una relació entre Kosovo i Catalunya o Euskadi es declara contrària i diu que aquesta declaració és unilateral i massa precipitada. Esperem que la cosa es resolgui sense massa maldecaps. Com va dir Bismark amb un enorme to profètic “Europa se n'anirà a la merda per qualsevol xorrada als Balcans...”. Bé, ara no ho recordo exactament... però que la I Guerra Mundial va esclatar sense que ningú ho pretengués per un incident a una zona tant conflictiva i marginal com els Balcans.

El diari d'avui ve farcit de més perles. Demà arribarà l'esperat AVE a Barcelona. Hi ha gent que porta desitjant aquesta data des de fa vint anys quan un error garrafal va decidir portar l'AVE a Sevilla en comptes de Barcelona. N'hi ha d'altres que sembla que vulguin que aquest AVE sigui un fracàs, que vagi lent, que enfonsi la Sagrada Família o que descarrili directament. Però jo encara no sé exactament per què...

Han passat més coses encara. El carismàtic i barbut dictador de Cuba ha anunciat avui que es retira del poder, després de gairebé 50 anys com a cap d'estat. A vegades t'hi trobes tant bé allà i saps que ho fas collonut que t'oblides de cedir el poder o convocar eleccions. Coses que passen. Ara el món sencer mira amb un ull a Kosovo i l'altre a Cuba. Què passarà? Es farà una transició cap a la democràcia a l'estil espanyol? S'enfonsarà l'economia a l'estil soviètic? Es tornarà Cuba una mena de protectorat yankee quan s'obri el bloqueig? O senzillament el germà d'en Fidel seguirà el model sense canvis a l'estil nord-coreà?

Totes les opcions estan obertes de moment i ningú pot assegurar res. Ni tant sols els més grans estadistes i estrategues del món (dels quals formo part per les meves últimes victòries al Risk) podem saber que passarà. Però com va dir en Bill Murray a Atrapado en el tiempo “Qualsevol canvi és bo”. Especialment quant portes anys repetint el mateix dia una i una altra vegada o davant d'una dictadura que s'ha allargat dues generacions...

Aquesta coincidència de dates històriques ja seria suficient per fer que recordéssim eternament aquest 19 de febrer de 2008, però es que a més avui el format HD-DVD ha tirat la tovallola deixant via lliure al seu competidor Blu-Ray. La pugna entre aquests dos nous formats d'última generació queda així tancada, cosa que crec que facilitarà el camí cap a l'abandonament del DVD que tots tenim al menjador i estimem. Recordeu els vells VHS i BETA? Doncs avui s'ha escollit que en el futur el model serà Blu-Ray com abans ho va ser VHS.

Totes aquestes dades en un sol dia haurien de sorprendre a qualsevol. No sé qui ha pitjat l'accelerador de la història i ha fet que s'acumulessin tants fets importants en un període de temps tant curt. Per part meva demanaria que frenessin una mica perquè amb tantes curves m'he acabat marejant i encara vomitaré...

Ah! I encara m'oblidava de la noticia més important de totes! Demà juga el Barça contra el Celtic de Glasgow i encara no sabem si en Ronaldinho es troba deprimit perquè folla massa o si l'Etoo s'ha recuperat de la seva lesió a una ungleta del peu dret i podrà jugar. A mi me la suda si Estats Units o Rússia reviuen la guerra freda i tenen míssils atòmics apuntant-se o si Cuba es transforma en democràcia o no. Per sobre de tot, jo demà vull que guanyi el Barça!

SIGUEM PROVOCADORS: NO MOLA QUE POLÍTICA I ESPORT VAGIN DE LA MÀ

Ahir es va jugar un partit no oficial entre les seleccions de Catalunya i Euskadi. El resultat va ser empat a u però sembla que en aquest partit el resultat final no era gens important. Bé, suposo que cap dels dos volia perdre però la gracia es que perdés la selecció espanyola.

He de dir abans de res que a mi el futbol ni fu ni fa i que la selecció espanyola me la suda bastant i la catalana tres quarts del mateix (la basca ja ni diguem...) Ara bé, si estigués a les meves mans fer possible que la selecció catalana jugués a organismes oficials segurament triaria que si. I per què no? Quin mal fa? Si això fa taaanta il.lusió a taaaanta gent doncs endavant. El que em preocupa una mica és que aquesta ximpleria obsessioni a tanta gent i les connotacions que se li dona.

Gal·les, Escòcia, Irlanda del Nord o les Illes Feroe sempre han tingut seleccions nacionals i no per això els seus ciutadans viuen millor i ni tant sols tenen tanta autonomia com, per exemple, el País Basc. Aquestes seleccions fan un paper mediocre tant als Mundials com a l'Eurocopa (si arriben a classificar-se) i quant perden tornen a casa contents i feliços i el sol brilla i els ocells canten. I no hi per menys! Ells tenen seleccions nacionals!

I ara ve quant algun lector espavilat em podria dir: “miserable, ja estàs xerrant amb demagògia i mesclant dades que no tenen res a veure...”. És possible... Però el missatge que vull donar és que la política i els esports acostumen a donar mals resultats quan es barregen. Dit d'una altra manera: només se m'acudeixen mals exemples (Hitler i les seves olimpíades del 36, els soviètics i els jocs de Moscou del 80, l'Espanya rància i la seva selecció del toro i la pandereta o pròximament els xinesos i el seu escaparat olímpic per dir-li al món que allà no tenen cap dictadura...). Algun exemple bo? A mi no se m'acudeix cap.

Us sona aquest nen dentut? Aquest spot ens va ensenyar que encara es poden fer servir tècniques de publicitat Goebbelianes en ple segle XXI...

El que em molesta realment és aquest idealisme, aquest sentiment de que s'està lluitant per una bona causa, per una cosa que millorarà el món i en veritat només es demana que Catalunya jugui partits oficials. I ho sento però una cosa és que TV3 transmeti la Marató contra les malalties o que transmeti el partit d'ahir entre Catalunya i Euskadi. La primera és important, plena de bons sentiments i de candidesa humana, l'altra només és un partit de futbol normal i corrent. Qui cregui que anant a Bilbao a veure aquest partit o fent-se soci de la plataforma pro-seleccions està posant el seu granet per millorar la societat catalana és que te un problema o que barreja termes... Vaja seria com creure que és igual de noble donar sang i anar a un bar a beure una cervesa. Mai diré que beure cervesa és innoble però tampoc l'elevem al rang d'una bona causa. Una mani per una bona causa (i pràctica) seria contra l'especulació immobiliària.

Sense allunyar-nos gaire de la demagògia es podria recordar que durant el franquisme es van jugar molts partits no oficials de Catalunya amb gent com Ramallets de porter. I que bé que anava el Principat en aquells temps! Quanta llibertat reconeguda!

I francament no veig diferencies substancials entre l'ambientillo que ahir hi hauria a les grades cridant “Espanyol el que no voti” i cremant alguna foto del rei mentre algú es marturba que en una concentració de fatxes que canten “puta Catalunya i Carod terrorista” ...

Que em disculpi qui es pugui ofendre, això només es tracta d'una columna d'opinió... O com diria en Groucho Marx: qui s'hagi ofès lleugerament amb alguna de les meves paraules, cregui'm que ho lamento moltissim. No he pogut trobar altres de més ofensives...

CONOCÍ A UNA ACTRIZ TAN TONTA QUE PARA CONSEGUIR UN PAPEL SE ACOSTÓ CON EL GUIONISTA...

Supongo que os habéis acabado enterando: los guionistas yanquis están en huelga. Sé que no tiene la espectacularidad de las míticas huelgas universitarias en que un grupo de jovenes aburridos y bien alimentados deciden un día que se merecen unas vacaciones. Como en el mundo hay muchos problemas no les faltan excusas para paralizar el tráfico de la Diagonal (o quedarse en casa, la mayor parte de las veces) entre gritos y protestas. El mundo está hecho una mierda, de acuerdo. Pero hay guerras más guays que otras. Por ejemplo, viste más protestar por el conflicto Israel-Palestina que otras matanzas internas más espectaculares como las que se dan en Sudán o Indonesia.

Bien, sin desmerecer a estos jovenes idealistas y con rastas, ahora mismo hay miles de escritores de Hollywood mobilizados en las calles de Los Angeles. ¿Qué piden esta gente? Seguramente muchos pensaréis que son unos notas y que no tienen mucho que exigir. La última huelga de estas proporciones fue en los años ochenta, se paralizó la industria y hubo perdidas de miles de millones de dolares...

Este colectivo de frikis y algún judio con talento exigen mayores beneficios, especialmente en los nuevos formatos como el DVD (hasta ahora no cobran nada de este formato). Evidentemente me gustará que consigan sus justas reivindicaciones pero lo que aún me gusta más el tinglado que están montando y al que se han sumado actores de Hollywood y de estas series que ahora están triunfando tanto.

Me gusta que la gente se de cuenta que si un colectivo de gente detiene sus máquinas de escribir y sus ordenadores, la todopoderosa industria del entretenimiento americano se paraliza. ¡Oh, mágia! Y la mayoría de gente que se cree que con un buen director y un grupo de actores competentes ya se hacen buenas películas... Si con esta huelga que puede durar bastante la gente consigue comprender parcialmente esto y dejar de tratar a los guionistas como apestados yo creo que las reivindicaciones del sindicato se habrán cumplido. Al fin y al cabo, ¿quién crea de la nada las ingeniosas frases del Dr. House? ¿Quién imagina las enrevesadas tramas de Perdidos o consigue que nos enganchemos a tal o cual serie irremisiblemente?

Hablando de esto, el otro día fui al bar a ver un partido horrible del Barça. No sólo me aburrí como una ostra por el juego horrible sino que todo el rato tuve la sensación que me estaban estafando. Comentaba que me habían hecho perder el tiempo, mi tiempo, que podría haber aprovechado con otra cosa. Y la gente me miraba mal... Cosas de futboleros. Viendo las escenas de esta huelga indefinida de Hollywood me reafirmo en mi critica.

El ocio es una cosa demasiado importante como para dejarla en manos del azar, un mal arbitraje, el estado físico de 22 jugadores o que si tu equipo juega fuera de casa ya no se atreve a chutar a la porteria...

RECORDEU EN LESLIE NIELSEN FENT D’ARBITRE DE BEISBOL??

He de dir que de totes les meves aficions inconfessables, la més confessable de totes és que m’encanta el beisbol. Si, ja ho sé que pensareu: “ja esta aquest tiu amb la seva deria friki del beisbol...”. Bé, doneu-me una oportunitat i llegiu el que escriuré. Després continueu amb el vostre còmode despreci.

No estic aquí per ficar-me amb el futbol perquè realment penso que deu ser l’esport en equip més complet, divertit i fàcil de jugar. El que m’atreveixo a dir es que està sobrevalorat i que no m’agrada el paper que ha acabat prenent en aquesta societat...

Avui he anat a veure el meu segon partit de beisbol a Montjuic (el primer va ser fa uns 12 anys i no vaig entendre res). Era l’últim partit d’una competició europea entre Espanya i Suècia. És jugaven el 3 i 4 lloc. Res important, de fet. L’estadi estava ple de gom a gom però comptant que només era de 800 places no és una xifra espectacular. El públic: guiris nòrdics borratxos, xinesos, una colònia de cubans i famílies (suposo que amb algun parentiu amb els jugadors...). I entre mig alguna noia gafapasta bastant mona però imagino que una mica desubicada. Jo estava acompanyat pel millor gironí del món i per un sol típic de les 5 de la tarda. Ara entenc perquè els jugadors de beisbol porten gorra! Per sort aquesta vegada coneixia perfectament el reglament i sabia quan un pitcher havia de llençar tirs nets o buscar boles o fins i tot m’adonava dels errors i virtuts de cada equip. Els espanyols eren bons robant bases (aii la picaresca hispànica) però no tenien gaire força als swings. Els suecs jugaven amb innocència i quan connectaven una pilota anava directament als guants dels espanyols. Però feien un joc metòdic i gris, abusant de les boles perquè els rivals no fessin home-runs.

Intento descriure l’ambient però no puc plasmar l’emoció que em feia veure aquest partit. És difícil ficar-se a la pell d’un nen gran amb ulleres que mai se li ha donat bé cap esport però que sempre s’ha sentit fascinat pel beisbol per un motiu enigmàtic i, si voleu, estrafolari. L’atractiu que representa un esport estrany i exòtic, propi de països llunyans i fascinats. La promesa d’un joc pel qual jo imaginava que estava molt dotat. No ho sé, una mica tot.

Mai he entès el silenci absolut del beisbol en aquest país. Tots sabem quin és l’esport hegemònic, el que aixeca passions. Res a dir. El que no suporto és que aquest esport monopolitzi el 90% dels aficionats i la seva oferta i que la resta d’esports s’acontentin amb les engrunes. Els altres esports tenen moments de glòria que es deuen, bàsicament, a que hi hagi un esportista espanyol o català de fama mundial. Aquí tenim el basket de Pau Gasol, el tenis de Nadal o, sobretot, la formula 1, del mai prou elogiat Fernando Alonso. Bé, jo reso als deus pagans perquè aparegui un jugador de beisbol nostrat que triomfi als Yankees de New York o als Giants de Tokyo. A la setmana següent legions d’Antonios, Manolos (i també Joseps) anirien al bar a seguir els partits del nostre jugador de beisbol fictici i semblaria gairebé que ells haguessin inventat aquest esport. O creieu que m’equivoco de molt?

Per mi l’ideal és el sistema americà de molts esports amb molta popularitat repartida. A Estats Units el beisbol, el basket, el futbol americà i també el hockey són esport de masses a nivells bastant semblants. T’agradin més o menys aquests esports en particular, racionalment això és molt millor i evitaria la desbordada histèria que molts cops genera l’esport rei en aquest país. En altres àmbits imagineu que la gent només pogués votar un partit o només es fessin pel·lícules d’un sol gènere. Quin monopoli més fastigós i dictatorial, oi? Doncs ras i curt això és el que passa amb futbol. Es cobren sous vergonyosos i el que és pitjor, s’ofereixen partits cada cop més grisos i avorrits.

Després del partit de beisbol (8 carreres a 5), hem anat a un bar a gaudir del partit del Barça. 0-0 i un avorriment per morir-se... Just com fa dos jornades. Però no passa res! Ja podrien fer això fins al final de lliga que no hi hauria cap soci que es doni de baixa.

Però tampoc em feu gaire cas perquè dec ser un ressentit estrambòtic que odia el futbol per anar de llest. Com diu un vell acudit d’oficinistes:

- Oiga Fernández, después del trabajo, ¿vamos al bar a ver un partido de futbol?

- De acuerdo. Aunque no me gusta mucho el futbol.

- ¡Pero mire que es usted antipático!