RECORDEU EN LESLIE NIELSEN FENT D’ARBITRE DE BEISBOL??

He de dir que de totes les meves aficions inconfessables, la més confessable de totes és que m’encanta el beisbol. Si, ja ho sé que pensareu: “ja esta aquest tiu amb la seva deria friki del beisbol...”. Bé, doneu-me una oportunitat i llegiu el que escriuré. Després continueu amb el vostre còmode despreci.

No estic aquí per ficar-me amb el futbol perquè realment penso que deu ser l’esport en equip més complet, divertit i fàcil de jugar. El que m’atreveixo a dir es que està sobrevalorat i que no m’agrada el paper que ha acabat prenent en aquesta societat...

Avui he anat a veure el meu segon partit de beisbol a Montjuic (el primer va ser fa uns 12 anys i no vaig entendre res). Era l’últim partit d’una competició europea entre Espanya i Suècia. És jugaven el 3 i 4 lloc. Res important, de fet. L’estadi estava ple de gom a gom però comptant que només era de 800 places no és una xifra espectacular. El públic: guiris nòrdics borratxos, xinesos, una colònia de cubans i famílies (suposo que amb algun parentiu amb els jugadors...). I entre mig alguna noia gafapasta bastant mona però imagino que una mica desubicada. Jo estava acompanyat pel millor gironí del món i per un sol típic de les 5 de la tarda. Ara entenc perquè els jugadors de beisbol porten gorra! Per sort aquesta vegada coneixia perfectament el reglament i sabia quan un pitcher havia de llençar tirs nets o buscar boles o fins i tot m’adonava dels errors i virtuts de cada equip. Els espanyols eren bons robant bases (aii la picaresca hispànica) però no tenien gaire força als swings. Els suecs jugaven amb innocència i quan connectaven una pilota anava directament als guants dels espanyols. Però feien un joc metòdic i gris, abusant de les boles perquè els rivals no fessin home-runs.

Intento descriure l’ambient però no puc plasmar l’emoció que em feia veure aquest partit. És difícil ficar-se a la pell d’un nen gran amb ulleres que mai se li ha donat bé cap esport però que sempre s’ha sentit fascinat pel beisbol per un motiu enigmàtic i, si voleu, estrafolari. L’atractiu que representa un esport estrany i exòtic, propi de països llunyans i fascinats. La promesa d’un joc pel qual jo imaginava que estava molt dotat. No ho sé, una mica tot.

Mai he entès el silenci absolut del beisbol en aquest país. Tots sabem quin és l’esport hegemònic, el que aixeca passions. Res a dir. El que no suporto és que aquest esport monopolitzi el 90% dels aficionats i la seva oferta i que la resta d’esports s’acontentin amb les engrunes. Els altres esports tenen moments de glòria que es deuen, bàsicament, a que hi hagi un esportista espanyol o català de fama mundial. Aquí tenim el basket de Pau Gasol, el tenis de Nadal o, sobretot, la formula 1, del mai prou elogiat Fernando Alonso. Bé, jo reso als deus pagans perquè aparegui un jugador de beisbol nostrat que triomfi als Yankees de New York o als Giants de Tokyo. A la setmana següent legions d’Antonios, Manolos (i també Joseps) anirien al bar a seguir els partits del nostre jugador de beisbol fictici i semblaria gairebé que ells haguessin inventat aquest esport. O creieu que m’equivoco de molt?

Per mi l’ideal és el sistema americà de molts esports amb molta popularitat repartida. A Estats Units el beisbol, el basket, el futbol americà i també el hockey són esport de masses a nivells bastant semblants. T’agradin més o menys aquests esports en particular, racionalment això és molt millor i evitaria la desbordada histèria que molts cops genera l’esport rei en aquest país. En altres àmbits imagineu que la gent només pogués votar un partit o només es fessin pel·lícules d’un sol gènere. Quin monopoli més fastigós i dictatorial, oi? Doncs ras i curt això és el que passa amb futbol. Es cobren sous vergonyosos i el que és pitjor, s’ofereixen partits cada cop més grisos i avorrits.

Després del partit de beisbol (8 carreres a 5), hem anat a un bar a gaudir del partit del Barça. 0-0 i un avorriment per morir-se... Just com fa dos jornades. Però no passa res! Ja podrien fer això fins al final de lliga que no hi hauria cap soci que es doni de baixa.

Però tampoc em feu gaire cas perquè dec ser un ressentit estrambòtic que odia el futbol per anar de llest. Com diu un vell acudit d’oficinistes:

- Oiga Fernández, después del trabajo, ¿vamos al bar a ver un partido de futbol?

- De acuerdo. Aunque no me gusta mucho el futbol.

- ¡Pero mire que es usted antipático!