martes, junio 26, 2007

A MIG CAMÍ ENTRE LA CIÈNCIA I LA SUPERSTICIÓ...

Us sona? És una part de la presentació de La Dimensió Desconeguda (Twilight Zone). Fa temps vaig cantar les delícies d’Herois i ara toca parlar d’aquesta mítica sèrie de principis dels seixanta i que va ser pionera de la majoria de coses que s’han fet posteriorment sobre fantasia, terror o ciència ficció. Abans de res cal parlar del creador, en Rod Serling, una ment brillant i jueva i que no només va escriure més de la meitat dels capítols si no que els presentava i era la veu en Off. I la veritat és que la gran majoria són una passada.


A grans trets podríem dir que a cada capítol ens presenten la història d’un personatge (sense relació amb el del capítol anterior) que pateix una mena de situació fora del corrent. Com els contes de Poe però no tant macabres. Normalment són persones corrents i fins i tot grises que de sobte veuen capgirada la seva quotidianitat. Els motius poden ser ancestrals com el Diable o contemporanis com un desastre nuclear. També és molt corrent alguna mena de succés extraordinari que no te cap explicació. Heu vist Atrapado en el Tiempo de Bill Murray? Doncs si li trèieu l’encantador actor i el toc més dolç tindreu una mena de capítol estàndard de la Dimensió Desconeguda.

I no us deixeu enganyar, els fets paranormals que en principi semblen positius al final acostuma a revelar-se com una maledicció amb una bona dosis d’ironia. La veritat és que fa poc n’he fet una revisió i m’ha sorprès la forta dosis moralitzant de la sèrie. En Rod Serling sembla que era un home d’esquerres, espantat per la possibilitat d’un holocaust nuclear i que condemnava la part més rància de la societat americana. O aquesta és l’idea que jo n’he extret... Darrera aquells enigmàtics monstres que fan que un poblet idíl·lic es comenci a destruir per acusacions i enveges és fàcil endevinar una denuncia a la famosa caça de bruixes del senador McCarthy.


M’encanta la subtilesa de l’angoixa, una mena d’inquietud que no te res a veure amb la sang ni els efectes especials si no amb trames ben construïdes. Em recorda molt i molt al millor Hitchcok. I, de la mateixa manera que a Psicosis, el final sorprenent és la culminació d’una bona trama que la converteix en meravellosa.

La petjada que van deixar al món del cine i la televisió és evident. Recordeu el capítol dels Simpsons on en Bart veu un gremlin a l’autobús? O quan aquells marcians bavosos tenen un llibre per cuinar a la família Simpsons? Tot això són capítols de la Dimensió. I n’hi ha mooolts més i a Futurama també.


També he vist capítols que m’han recordat massa a Saw, El Muñeco Diabólico, El último gran heroe o moltes histories de Stephen King. És una casualitat? Un homenatge? O un plagi descarat? Res d’això! Senzillament aquests guionistes o escriptors un dia estaven tranquil·lament escrivint a casa seva i van sentir una misteriosa melodia a la tele que els va absorvir, una mena de nino-nino-nino que altera els sentits. I després van sentir el següent:


“Més enllà de la percepció humana hi ha una cinquena dimensió. Una dimensió basta com l’espai i eterna com l’infinit. Just a mig camí entre la llum i l’ombra, entre la ciència i la superstició. Va des del més profund dels temors fins al límit dels nostres coneixements. És la dimensió de la imaginació. És el que coneixem com la dimensió desconeguda...”


I van quedar atrapats. Com ho estareu vosaltres si li feu una ullada.

Etiquetas: , ,

5 Comments:

At 6:55 p. m., Anonymous Anónimo said...

Muy buen post. Desde luego, sabes escribir,así que deberias ponerte manos a la obra en el corto "Crotos" jeje.
Recuerdo de chinorri un verano que una vez a la semana daban por la tele la dimensió desconeguda, la otra serie del spielberg que iba de esto tambien, y altres limits, varios capitulos de cada, con lo cual yo disfrutaba como un enano (porque lo era jeje).
Un saludo!

 
At 1:09 p. m., Blogger David said...

Ostia, no me acordaba de la también mitica Altres limits... Y no sé porque mis recuerdos de ese verano se mezclan también con las pelis de miedo de los ochenta que tenía Alexis y que nosotros devorabamos: Cementerio de animales, El muñeco diabólico, It... y también Apocalipsis ¿Quién dice que son cutres?

 
At 10:33 p. m., Anonymous Anónimo said...

El que diga que son cutres que se muera.

 
At 3:17 p. m., Anonymous Anónimo said...

Si algú diu que són cutres desconfieu d'ell, no pot ser bona persona

 
At 12:55 p. m., Anonymous Anónimo said...

Algu se'n recorda de la serie d'en Bowie? la emetien les matinades al 33. Era d'ambient opressiu, i temàtica "paranormal", va passar sense pena ni glòria, pero era fantàstica...

 

Publicar un comentario

<< Home


Parador