MIRA, PASSAVA PER AQUÍ I...

Fa molt que no escric res. Però això no es deu a que se m’hagin acabat les idees o els pensaments interessants ni que m’hagi mort ni res... Senzillament em feia mandra. Tant de bo tingués un fotolog en comptes d’un blog! Llavors penjaria una foto divertida i escriuria una frase ximpleta... Ei, no vull ofendre ningú, només és que, ja sabeu, no exigeix tanta atenció... Com una mascota. Un blog seria com un gosset i un fotolog... com una tros de fusta. XD

També hi ha un punt d’orgull, com el director de cine que acaba de rodar la seva obra mestra i li fa por que el seu següent projecte no estigui a l’alçada. Doncs així em sentia jo després de parlar del Risk!

En realitat últimament em passa una cosa curiosa. Tinc molts temes dels que m’agradaria parlar i que trobo molt interessants (el que sigui... actualitat, vivències, paranoies...) i trobo que al blog no tinc prou espai per explicar-les mínimament bé. Seria amanir un bistec de luxe amb ketchup. I a la vegada no trobo res que em motivi prou com per emprendre l’arriscat viatge que significa començar a escriure un senyor guió de 90 pàgines... Tot plegat és força significatiu i a la vegada empipador.

I això no és tot: se m’acaba la bona vida. El dilluns de la setmana que ve començo a treballar a un parking. Com el darrer estiu. Sí, exactament, el mateix estiu i el mateix treball on vaig jurar que mai més tornaria... A vegades ens hem d’empassar l’orgull i fer coses que no ens agrada fer per diners (ui, però que lleig sona això...). El meu fracàs alhora de buscar una feina vinculada amb l’educació i amb martiritzar nens amb dades històriques m’hi obliga. Esperem que el setembre sigui un mes més propici...

La bona noticia és que l’agost treballaré a Badalona i segurament serà bastant tranquil. I no ens oblidem que em treuré una bona pasta (que ja em fa falta!). Al final jo també caic en la típica psique posmoderna i hedonista... Aquella que diu que els nostres problemes queden adormits per un narcòtic que consisteix en anar al Fnac i concedir-se petits capricis amb una targeta de crèdit sanejada. Sense meditar que moltes vegades allò que comprem realment no ens fa falta, es clar.

Crec que és força significatiu i a la vegada empipador...