L’ESSÈNCIA DELS CÒMICS

L’altre dia vaig anar al Fnac i em vaig sorprendre per la nombrosa presencia de còmics. El motiu és clar: s’acosta Sant Jordi que a més coincideix amb el Saló del Còmic de Barcelona. Els més observadors haureu notat que la popularitat i el prestigi dels tebeos s’ha incrementat molt últimament. En principi és una bona noticia. Ara qualsevol persona de més de 15 anys pot dir “jo llegeixo còmics” sense caure en la vergonya i la ignomínia més absoluta. Bé, no es pot negar que és una millora...

Com a gran aficionat als còmics que he estat des de ben petit (molt abans que al videojocs, al cine o la literatura) estic una mica capacitat per parlar sobre això. El meu oncle era dibuixant de comics, ma mare sempre ha tingut una vena pictòrica i mon pare te una gran colecció de comics clàssics. Jo devorava (i devoro) tebeos tant bon punt arriben a les meves mans. Trobo inconcebible que algú s’hagi d’esforçar per llegir un còmic, per dolent que sigui, o que utilitzi un marca-pàgines perquè no el pot llegir tot d’un tirón. Quan jo era petit, un diumenge ideal per mi era el que comprava a un kiosc un tebeo de Mortadelo, Super Lopez per llegir-lo i rellegir-lo i copiar els seus dibuixos.
Ara amb els anys m’adono que potser hauria d’haver baixat més al carrer a jugar a pilota i afluixar una mica la meva obsessió pels còmics... Com a contrapartida, jo era el que dibuixava millor de tota la classe. I tinc proves. Ara dibuixo exactament igual que quan tenia 12 anys.

Vull queixar-me de la nova orientació que se’ls hi està donant als còmics. La seva acceptació i despenalització és prou bona però em molesta que quatre crítics gafapastas poperos i pedants alternatius els vulguin convertir en obres de culte increïblement pretensioses. I la cosa no va per aquí...

Els tebeos són el novè art però no són novel•les (tot i que he llegit novel•les gràfiques que m’han encantat). Són un art popular, que atreu a la canalla pel seu dinamisme. Que es fa atractiu de llegir només fer-hi un cop d’ull, que busca entretenir. I sé del que parlo perquè jo he llegit des de Mandrakes dels anys 30’, al Capitán Trueno, Mortadelos y demés, Asterixs, Corto Maltesos, mangas de tota mena, fumettis i comics europeus cultes i refinats. I no tenen res a veure amb això que s’està imposant ara! Crec que s’està perdent l’essència del còmic. Mal que ens pesi, l’autèntic esperit dels còmics té una arrel friki, introvertida i gairebé diria minoritària i ximpleta.
Diametralment oposada a aquesta pedanteria gafapasta retro-pop i de disseny pròpia de gent que ha descobert el món dels còmics als 25 anys i que, de fet, no li agraden.
I amb això no vull dir que Watchmen i els comics de Alan Moore o Frank Miller no siguin del tot recomanables. Però si juguem a que ens agrada tot això perquè últimament queda molt bé dir-ho, llavors no hem d’insultar els Super Lopez, els Akira Toriyama o les historietes del Jueves. O ens escalfem tots o l’estufa al carrer!