LES ELECCIONS A CAN BARÇA

Jo no en sé gaire de futbol. De fet, gairebé no m'interessa. No obstant, avui parlaré de les eleccions per la presidència del Barça.

El Barça ha tingut presidents força divertits. Tenim en Nuñez que va estar vint-i-pico d'anys (com en Pujol), era petit i d'aspecte estrany (com en Pujol també). Pel que sabem, li agradaven molt els diners i plorava a la mínim ocasió. Les seves frases són propies d'un geni de la comèdia. Els de l'equip del Crackovia ens ho recorden constantment. Després d'en Nuñez va pujar el seu segon, un tal Gaspart que feia bastant mal rollo i tenia una retirada al senyor Burns en estat zombi. Els barcelonistes recorden aquest període fosc per l'escassetat de títols. Però l'espectacle ha de continuar i després va sortir elegit en Laporta. I aquest senyor si que va donar espectacle! Els seus crits de “Al loro!” i “que n'aprenguin!” seran una mina pels humoristes. A part d'això serà recordat per coincidir amb l'etapa amb més títols del club i pel seu independentisme a l'estil Joel Joan que fa les delícies de la gent de la COPE.

Però tot s'acaba i han hagut eleccions per escollir el president del club. Hi havia 4 candidats i ha sortit un tal Sandro Rossell que fa una mica de cosica (com els altres 3). Repeteixo que jo no tinc ni puta idea de futbol però em sembla que mentre hi hagi un bon entrenador com en Guardiola al capdavant, el president és secundari.

Les eleccions per la presidència del Barça fa com 3 setmanes que es segueixen amb molta passió als diaris i a la tele. Diria que han tingut més cobertura que les eleccions pel govern espanyol, nord-americà o fins i tot català. Ah, és cert, que ser president del Barça és més important que ser president de la Generalitat (Carretero dixit). Recordo que l'arribada a TV3 dels 4 candidats a president del Barça van ser rebuts amb tota pompa per la mateixa directora Mònica Terribas. Un tracte tant exquisit que diria que no han tingut en Zapatero o en Montilla, que agradi o no, per bo o per dolent, diria que tenen més rellevància que en Rossell i companyia.

Evidentment trobo malament tota aquesta pantomima. Però potser el problema és meu. Per la majoria de gent, el Barça és més que un club. Per mi, en canvi, el Barça només és un club de futbol. Sí, ja sé que aquesta frase fa una ràbia terrible a tot bon culé però jo ho veig així. Quan una cosa t'agrada li donés un gran contingut sentimental i l'engrandeixes. Bé, doncs per mi Star Wars, Porco Rosso o El apartamento són molt més que pel·lícules.