EL SUICIDI DE LES ESQUERRES

Volia escriure alguna cosa de tot això de les Acampades a Plaça Catalunya i Sol però he preferit esperar a les eleccions municipals. La meva primera impressió d'aquest nou moviment era bastant ambigua però un cop em vaig acostar i em va agradar el que vaig veure. Hi ha de tot però en general és gent força normal que senzillament està farta de l'atur juvenil del 40% i de la falta d'oportunitats. La dreta els desprecia i parla d'una majoria silenciosa i “d'ordre”. L'indubtable és que malgrat la vistositat de les seves protestes, hi ha un gran nombre de persones que està a les antípodes dels que demanem més democràcia. I aquesta gent té por d'aquest que protesten i han anat a votar alarmats perquè tot continuï igual. Això explica l'ascens de la dreta. L'esquerres està més desunida que mai. El PSC ha perdut la Generalitat i ara Barcelona, Badalona i Girona. Ha caigut a tot arreu. ERC ha tingut la mateixa davallada. Haurien de renovar-se. Si en Montilla i en Puigcercós van treure els pitjors resultats de la història dels seus respectius partits haurien de dimitir i deixar pas a gent nova. Qui mana al PSC? No queda clar, l'ombra d'en Montilla segueix allà, avergonyint als seus simpatitzants. Em resulta increïble aquesta apatia del PSC i d'ERC! Sembla que es vulguin passar tota la vida a l'oposició? Si un dirigent d'una empresa presentés uns informes equivalents als resultats electorals d'aquests dos partits, us asseguro que es faria una bona reestructuració.

En canvi, el PP de Badalona, amb tàctiques que freguen el nazisme ha obtingut uns resultats impressionants. Una important lliçó a extreure: Sigues demagog, fomenta l'odi i embruta els sentiments de la gent i obtindràs vots. Ah, i el PP de València han donat la majoria absoluta a una gent que està pendents de judici per corrupció... Plataforma s'ha multiplicat i a Vic consolida el segon lloc a l'ajuntament. Realment el panorama és desolador. La crisis ens ha arrabassat la dignitat. Estem caient en picat.

L'únic consol és que el nou moviment que reclama una democràcia més real i participativa pot influir a molta gent. No a curt plaç, això acaba de quedar demostrat. Però si a llarg-mig plaç. La Revolució Francesa no es va gestar amb un any. De fet, la majoria dels intel.lectuals que la van provocar ja feia anys que estaven morts al 1789. Els polítics farien bé de tenir por a la veu dels ciutadans. Sembla que la victòria de la dreta i l'extrema dreta a les eleccions aigualeix el creixement de la protesta però ja veurem com acabarà.

El que pronostico pel futur és un gran creixement de la crispació. Tornarem al 2003 quan uns governants autoritaris i malcarats prenien decisions d'esquenes al poble. Veurem un govern despòtic i moltes manifestacions i protestes. A Madrid, a Barcelona, a Badalona. A tot arreu hi haurà tensió. Estem arribant al clímax de la crisis. L'any que ve segurament el PP arrasarà a Espanya i continuaran les retallades a la Generalitat. Si no sortim aviat potser ens engolirà.

El cas de Badalona és especialment trist. És com si als darrers temps, el PP ens hagués emborratxat mica en mica amb gotes de racisme i demagògia i hem acabat fent una enorme ximpleria: Votar-lo. Demà despertarem i molta gent es penedirà del que va fer la nit anterior. Però el mal ja estarà fet. I haurem de suportar una llarga ressaca de quatre anys.

LA DRETA EM REPUGNA!

Tenia entès que a mesura que ens fèiem grans ens tornem conservadors, de fet em sembla raonable i desconfio dels joves molt conservadors o dels yayus molt d'esquerres. Però jo dec estar patint una greu involució perquè no em sentia tant d'esquerres des de les mentides de l'11M. Suposo que no és estrany perquè tot just encetem un govern de dretes a Catalunya (no ens enganyem, CIU no és un partit de centre, se'ls veu el llautó) i la perspectiva espanyola és que governarà el PP, potser per majoria absoluta. Potser sóc un antiquat però aquesta perspectiva em repugna totalment.

La campanya de desprestigi que van fer els mitjans rancis espanyols i també la burgesia catalana va enfonsar la credibilitat del tripartit, molt més que els seus propis errors o la terrorífica conjuntura econòmica. Recordo que a la universitat al 2003 tots ens felicitàvem pel nou govern d'esquerres. I els fatxes s'han passat set anys llençant “sapos i culebras” fins que ens hem cregut que el PSC, Esquerra Republicana i Iniciativa eren una colla de bandarres que enfonsaven el país. En realitat jo mai vaig veure la magnitud de la tragèdia, malgrat ens van convèncer que era així. Però això no és nou. Les campanyes contra el catalanisme i les esquerres van arribar a provocar un alçament militar i una guerra civil. Molta gent va creure realment que la República estava destrossant el país. Avui dia els mitjans s'han refinat molt i de la violència física s'ha passat a la violència verbal. La manipulació de la dreta catalana i espanyola continua quan es tracta de desprestigiar als que no són dels seus.

Així, els catalans hem votat en Mas perquè, òbviament, calia un canvi. El primer que va fer el molt honorable va ser trair aquelles promeses electorals que havia fet. Ho podem entendre, això ho fan tots els polítics... Després van venir les salvatges retallades socials. Ens vam consolar pensant que és normal per la crisis i assumint que aquestes coses no agraden a ningú però cal fer-les. La retallada de CIU s'estan centrant bàsicament a les millores socials (SANITAT i EDUCACIÓ). També amb menys diners a la xarxa de metro però ho entenc perfectament, cap diputat de CIU ha agafat el metro o l'autobús a la seva puta vida. Tots venen de casa bona, de la zona alta i allà no agafen els transports de la “xusma” com vosaltres o com jo. La majoria va anar a universitats privades com l'ESADE que vol dir que els seus papis van pagar una milionada a la que pocs tenen accés. Creieu que això representa a la majoria de catalans??

Ens vam creure que feien falta calers però llavors per què collons es carregaran l'IMPOST DE SUCCESSIONS?? Només grava a les classes més altes (un 5% de la població catalana, la més rica). L'alta burgesia catalana no vol pagar i CIU que són els seus gossos doncs prefereixen escanyar als currants. Tu com a lector, formes part d'aquesta exquisida minoria? Imagino que no. El govern no vol redistribuir la riquesa de la forma més justa. Prefereix ofegar al poble català per servir als interessos dels milionaris. Molts mitjans que serveixen a aquesta elit utilitzen la demagògia per espantar a la gent i els fan creure que si deixen un piset als seus fills hauran de pagar aquest impost. Doncs no! NOMÉS PAGAVEN ELS QUE REBEN UNA HERÈNCIA DE MÉS D'UN MILIÓ D'EUROS (166'386 milions de les antigues pessetes). Home, és una xifra que crec que supera moltíssim a la classe mitjana. Només afecta als milionaris o que deixin més d'un milió (d'aquí el nom). Està clar, que no afecta al poble pla.

Però es clar, la gent va escollir al candidat més guapo. Personalment, si no surt a la llum cap noticia esfereïdora del tripartit, cosa que dubto, continuaré reivindicant la seves millores socials (les dèries patrioteres ja no m'agraden tant). El tripartit va fer amb set anys molts més pisos de protecció oficial, parades de metro, escoles i hospitals que CIU en 23 anys. Si estàs en contra d'aquestes accions o ets un super milionari o sincerament ets un idiota que no sap el lloc que ocupa. És clar que el tripartit va gastar diners de les arques públiques però en coses que beneficiaven al poble català i no a quatre rics podrits de diners.

A partir d'ara tindrem molts anys de govern de dretes a Catalunya, a veure com inverteixen els recursos. Riure molt quan tornin a pactar amb el PP, quan es destapin escàndols financers com el cas Palau, quan mostrin a tothom com en són de racista i carcas. Però ploraré quan no pugui accedir a una plaça de mestre per retallades neo-feixistes que ha fet.

Ja sé que molta gent odiava el tripartit (qui sap si per iniciativa pròpia o repetint el que deien a certs mitjans), però voldria que algú m'assenyalés els gravíssims errors que va cometre el govern d'esquerres que estiguin a l'alçada de les que jo he exposat. Crec que ho haureu de rumiar molt i molt.

LA TEORÍA DEL PÉNDULO

“PA NEGRE: Catalanismo y lobby gay arrasan en los Goyas” Esta es la rotunda y malévola conclusión que extraen en Intereconomia sobre la victoria de Pa Negre en los premios Goya. No soy uno de esos catalanes masoquistas que leen asiduamente “El Mundo” y miran programas de extrema derecha para poder quejarse más y mejor. ¡Otro trabajo tengo que alimentar mi bilis! Pero me ha chocado leer la opinión de esta gente. A los viejos tópicos de “cine subvencionado español” u “otra película sobre la Guerra Civil...” se añade el hecho de opinar con el mayor desparpajo sobre una película que estoy convencido que no han visto. No hay otra explicación.

Ayer vi Pa Negre y me ha hecho pensar en la teoría del péndulo. Es muy sencilla: consiste en que toda moda o corriente de opinión tiende a su contrario poco después de alcanzar su cima. Como si todo fuera un péndulo oscilante que va de un extremo al otro. Puede parecer una tontería pero me sirvió para explicar en clase los grandes cambios artísticos que giran del “Renacimiento al Barroco” o del “Romanticismo al Realismo”. Parece que cada época tiene su contrario en la siguiente y que cuando la gente se cansa de determinadas cosas, opta por su antagonista. Por ejemplo, a los hippies de los sesenta les siguieron los punks en los setenta. ¿Existen estéticas más diferentes? Del virtuosismo musical de “Stairway to heaven” a la música destoyer de Los Ramones.

¿Que dónde quiero llegar? Durante el franquismo se hicieron películas con una visión franquista sobre el la guerra civil (rojos devorando niños bautizados y todo eso). Con la muerte del dictador y la llegada de la democracia se idealizó a la República y la sociedad que pudo haber sido y no fue. De ahí surgieron un montón de películas con soldados republicanos de moral intachable, muy cultos... que acababan muriendo a manos de fascistas sanguinarios. Fue lo que muchos intelectuales fascistoides (je, je, suena a contradicción en si misma) calificaron como “la revancha de los perdedores”. No seré yo quien diga que este cine no ha pecado de un cierto maniqueísmo pero lo entiendo después de 40 años de dictadura. Pero claro, llega un punto que te cansas de la misma visión y quieres ver la guerra desde otra óptica.

El punto medio fue idealizado por genios como Aristóteles. Siempre he pensado que no todo es blanco o negro y que los grises tiñen la mayoría de temas. No todos los republicanos fueron víctimas ni todos los nacionales eran fanáticos fascistas. Aunque la represión franquista de la posguerra facilita mucho esta visión. Pero la gran mayoría de esa España ignorante y miserable luchaba y moría siguiendo las ordenes de sus “jefes” según la zona en la que estaban. Pocos soldados habían leído a José Antonio Primo de Rivera o Manuel Azaña. De hecho, la mayoría apenas sabía leer.

Pa Negre presenta una imagen nueva. No idealiza a nadie. La guerra y la posguerra fue miserable y embruteció a la sociedad. La gente, después de asesinar a curas o a comunistas, habían perdido una parte de su condición humana. Se habían convertido en monstruos.

La metáfora del director me parece de una sabiduría muy cruda “una guerra es como tirar una piedra a un charco lleno de mierda”. Y eso fue la guerra civil, una suciedad moral y física que llenó España de muerte, hambre y miseria. Afectó a todo el mundo (burguesía, campesinos, soldados...) aunque si somos un poco justos podemos hacernos una última pregunta: “¿Y quién empezó la guerra?”. Los mismos que hoy en día siguen contaminando con sus mentiras y manipulaciones. Aunque existen muchas tonalidades de grises, personalmente el franquismo me parece tan negro como el carbón.

AVUI UNA MANI I DEMÀ UNA FINAL DE COPA

Aquesta tarda a les 6 hi ha una manifestació en defensa de l'Estatut. És fàcil preveure una participació multitudinària i la posterior i variada interpretació dels fets. Cadascú jutjarà l'esdeveniment segons el seu punt de vista. Doncs vet aquí el meu:

En primer lloc és positiu que agrupi a gairebé tots els partits polítics. Una cosa força difícil, per cert, en un poble tant donat a l'enfrontament i que gairebé mai es posa d'acord en res. Per desgracia, som uns cainistes. I alguns parlen de la guerra civil espanyola com si aquí tots haguéssim anat a una, com si aquí no s'haguessin cremat convents i assassinat a burgesos, com si ningú hagués anat amb els franquistes...

A l'Edat Mitjana, quan els jueus estaven espargits per mig món, es deia que dos hebreus necessitaven tres sinagogues. Als catalans crec que ens passa una mica el mateix...

Jo també aniré a aquesta manifestació i potser això podria estranyar a algun bordegàs. No sóc independentista ni gaire aficionat a les manifestacions però crec que aquesta vegada val la pena. Com la mítica manifestació del 77 o la de la guerra d'Irak. No es tracta de reclamar una selecció de hockey catalana i en català (cosa que m'importa ben poc) sinó de fer-se respectar. “Un poco de respeto, coño”, que diria en Torrente. Tampoc crec que aquesta manifestació pugui canviar gaires coses del dictamen del tribunal.

Tal com jo veig, un tribunal ple de jutges arcaics ha anul.lat articles de la nova Carta Magna catalana. Un Estatut aprovat pel poble català i les Corts espanyoles, per cert. I aquests senyors s'han passat quatre anys deliberant i deteriorant les relacions entre Catalunya i Espanya mentre s'acceptaven articles exactament iguals a altres comunitats com Andalusia. Per mi això és injust i crec que és bo alçar la veu per dir-ho. Encara que això no canvii res, és important demostrar que no ens la poden “meter doblada” sempre que vulguin. Que poden ignorar i humiliar als catalans sense cap resposta. Així entenc jo aquesta manifestació: com un “tour de force”, una prova de força. Potser és arriscat perquè pot crispar més l'ambient i això (per mi) és dolent. Però si surt un milió de persones al carrer potser l'Espanya cavernaria i anti-catalana actuarà amb més por i respecte.

Crec que l'Estatut quedarà tal com està, agradi o no, però si demostrem que no som una societat dòcil i submisa potser no caldrà tornar a manifestar-nos més endavant. Ho veig com un assumpte gairebé higiènic. I com ja he dit, per mi no és tracta de l'article aquest on diu si Catalunya és una nació, una nacionalitat, una comunitat autònoma o un ves-comtat. Cadascú sent la terra d'una manera diferent i Catalunya serà el que vulgui el poble català, diguin el que diguin uns quants jutges de setanta anys. En la meva opinió, aquests termes abstractes no mereixen una mani. Els articles que parlen de competències, de PIB, de gestió i eficàcia, en definitiva, de diners, sí que mereixen que passem una tarda de calor al Passeig de Gracia. Tot i que no nego que també hi haurà un punt d'orgull nacional trepitjat.

D'altra banda, també és casualitat que en el moment que les relacions Catalunya-Espanya estan més deteriorades que mai, la selecció espanyola hagi arribat per primera vegada a la final del Mundial. I per primera vegada veig banderes espanyoles a molts balcons catalans. De forma desacomplexada. Si demà Espanya guanya el mundial (cosa bastant provable) es desfermarà una eufòria hispana enorme. Mai vista a terres catalanes en temps democràtics. Entenc que això preocupi i molt a la gent de la JERC, les CUP, i en Laporta perquè demostra que, malgrat tot, Catalunya no és tant anti-espanyola com voldrien. I també confondrà a molts fatxes de la Meseta. Creuran que Catalunya deu estar a un pas de la guerra tribal i que hi ha dos bàndols molt diferents: per una banda, els que es manifestaran avui (dolents separatistes) i per un altra, els que han estat celebrant les victòries de la selecció (nois ben macos). En la secta d'en Joel Joan el mateix però exactament a l'inrevés. Uns són botiflers espanyolistes i els altres bells patriotes. Com sempre allò de blanc i negre, bons i dolents, amics i enemics.

Els sorprendria saber que molts dels catalans que avui aniran a la manifestació sota el lema “Som una nació” també sortiran a celebrar la victòria d'Espanya al Mundial. Potser si reflexionessin sobre aquest fet (no ho faran) arribarien a comprendre una mica millor l'esperit català.

Bé, com a apunt final diria que estarem uns quants dies veient banderes (espanyoles, senyeres, estelades...) fins a l'avorriment. Espero que quan acabi l'estiu ens posem les piles i entre tots fem baixar una mica l'atur.

QUATRE HISTÒRIES AMANIDES PER UNA DELICIOSA DOSIS D'IRREALITAT

Norma Desmond va ser una actriu molt important del passat. Guanyava molts premis i cobrava una autèntica fortuna a cada pel·lícula. Tots els directors de Hollywood volien treballar amb ella i els homes la desitjaven. Però tot això fa temps que es va acabar... Actualment Norma Desmond viu a una tètrica mansió mig abandonada i derruïda. Fa vint-i-cinc anys que no surt a cap pel·lícula i ha retirat els miralls de casa seva per no veure els estralls de la vellesa. Cada dia el seu majordom li escriu cartes d'admiració perquè la seva mestressa cregui que continua tenint una legió d'admiradors.

Un bon dia, Norma Desmond rep una visita: un famós director (dels d'ara) li ofereix un paper a la seva propera superproducció. Allò desperta les seves il·lusions més profundes. Fa esgotadors tractaments de bellesa i s'aprèn de memòria tot el guió com si fos la Biblia. Aquella serà la seva darrera oportunitat de tornar al més alt!

Per desgràcia, Norma Desmond ignora deliberadament que el paper que li han ofert no és el de la jove protagonista, si no el de la seva mare...

***

Avui el Führer s'ha aixecat de mal humor al seu bunker. Els seus colaboradors són una colla de derrotistes. Només pel fet que Berlín està envoltat de tropes enemigues, el poble alemany creu que la guerra està perduda. Malparits! Es que no recorden que ell, Adolf Hitler, ha dominat mig món? Ara les coses no van tant bé però pensa que els alemanys segueixen sent una raça superior a les altres i una força superior els ha d'ajudar. La reunió del matí no va gaire bé. Els generals fan cares llargues i semblen més morts que vius. Hitler ordena al mariscal encarregat de la defensa de Berlín que uneixi les dues divisions del sud i faci un atac fulminant contra els soviètics. El mariscal tartamudeja paraules incomprensibles però accepta la missió.

Segons el Führer, la unió d'aquestes forces sumen més de 200.000 soldats d'elit. Ells seran els salvadors de la pàtria. Un cop que els soviètics reculin cap a l'est, les tropes nazis hauran de fer un moviment de pinça i unir forces amb la II Divisió. Així neutralitzaran les forces angloamericanes que venen per l'oest.

Aquest pla brillant (digne del Führer que no s'equivoca mai) els donarà el temps necessari perquè es desenvolupin les armes definitives. Moscou, Londres i Nova York seran bombardejades sense compassió i els porcs dels aliats no tindran més remei que demanar la pau.

El Führer surt pletòric de la reunió. Veu la victòria a l'abast. Quan els generals es queden sols es fa un incòmode silenci. Després parla el mariscal:

• No disposem de les tropes que diu el Führer. Fa mesos que les van perdre però ningú ha tingut el valor de comunicar-li. I òbviament no tenim bombes atòmiques. La guerra està perduda, cavallers...

L'endemà, Hitler es suïcida sense entendre en què s'ha equivocat...

***

En J. Coromines camina pel carrer molt capficat amb les seves cabòries. L'altre dia va votar al referèndum per la independència. “Els mitjans feixistes tornen a riure's de Catalunya... Diuen que un 20% de participació no és gaire. Un 20% de patriotes són molts! I més tenint en compte que els grans partits botiflers no han fet gaire ressò i que el referèndum no té valor real. Amb propaganda i un referèndum vinculant segurament la participació seria del 60%. O més. Una victòria aclaparadora. Llavors tindríem un estat propi i podríem decidir. Tot seria genial...”

El noi va tant distret que topa amb un home que porta un turbant. Ni l'ha vist. Després agafa un autobús perquè no té ganes de caminar. L'autobús va ben ple (principalment de gent amb un color de pell fosca o xarnegos) però per en J. Coromines aquell autobús està ben buit. “El dia que es faci un referèndum tothom votarà per la independència... Al capdavall, un 20% de participació són molta gent. Si fos un partit haurien quedat segons o així... Guaita quanta gent! Tots aquests vots aniran al nou partit d'en Laporta. Quin autèntic patriota! El nostre país ben aviat sortirà del túnel. Mai Catalunya ha estat tant malament com ara. Ni amb Franco!”

Una senyora gran d'origen extremeny li demana que s'aparti de la porta de l'autobús o no podrà sortir. Però en J. Coromines no l'escolta i la vella ha d'esmunyir-se com pot. L'autobús travessa la ciutat de Santa Coloma de Gramenet i en J. Coromines pensa que es tracta d'una ciutat buida. Quina llàstima que allà no hi visqui ningú! Mentrestant s'intenta convèncer que, en realitat, a Perpinyà es parla molt el català. Segurament l'estat francès (conjurat amb l'estat ejpanyol) ha segrestat als catalanoparlants del Rosselló i els manté tancats a casa.

***

Un grup d'estudiants d'Humanitats de la UB decideix saltar-se una classe avorrida i anar al bar. Tots estan encesos perquè acaben de sortir de la classe d'en Gallego, un profe que consideren un “venut”. I mira que als anys setanta havia estat un autèntic revolucionari... El grup d'estudiants ocupen una taula del bar i parlen sobre com salvar el món. Una conversa animada, entre birres i porros. Les dones de la neteja (sud-americanes) s'encarreguen de netejar les restes de menjar, tabac i les deixalles que els alumnes escampen sense gaire cura.

• El problema és que aquests profes s'han acomodat- diu un noi amb clapes al cabell-. Ara tenen la seva paga, dona, fills... Viuen molt bé i són una colla de conservadors.

• El sistema està podrit!- diu una noia amb rastes-. El capitalisme segueix escanyant la gent, els pobres són explotats... Ara és l'hora d'una societat anarquista.

• El poble hauria de tenir el poder. Sense banquers, ni especuladors, ni polítics...

• Ni policia!- crida el noi amb clapes al cabell. Els nois de les taules del costat es giren un moment.

• I legalitzar la droga!- afegeix un altre.

Apareixen tantes propostes fantàstiques que fan una llista per donar-la al representant dels estudiants que la setmana vinent sortirà a un debat de televisió. El grup d'estudiants està esverat. Asseguren que si ells manessin, el món aniria molt millor. Que saben els polítics de justícia social? En Gallego, aquell profe venut i covard, els havia dit que l'anarquisme era un somni utòpic. Deia que qualsevol sistema polític havia de ser realista i tenir en compte que l'home és imperfecte i que cadascú pensa d'una manera diferent. Un discurs típic de conservador amargat! El grup d'estudiants, en canvi, creu allò de “un altre món és possible”. Ells es veuen com la flama de llibertat del poble. Paradoxalment, les dones de la neteja sud-americanes els veuen com una colla de nens mimats (malgrat han decidit vestir com uns homeless) que embruten les taules i el terra com uns porquets maleducats...

TOTS SOM HAITIANS AVUI

Estic impressionat i colpit. I enrabiat. És per aquesta noticia que vaig llegir ahir sobre un terratrèmol a Haiti. No és la primera desgràcia que afecta a un país del tercer món ni crec que sigui l'última. Però m'ha sorprès el ball de xifres. De les primeres noticies que deien que havien mort milers de persones fins a les dades del govern: 100.000 persones. Això cal tornar-ho a llegir. 100.000 vides humanes que s'han extingit per sempre entre les runes. Un calcul ràpid diu que això és més gent que la que hi ha a ciutats com Girona o Tarragona. Tots morts. Homes, dones, nens i nenes, vells... Aquesta catàstrofe ha colpejat el país més pobre d'Amèrica. Algunes fonts parlen de que tota la capital, Port-au-Prince s'ha anat a la merda i s'han ensorrat el govern, la universitat, els edificis públics... No vull ni pensar que ha passat amb les dèbils barraques on viu amuntonada les masses de població pobre. L'únic que es podem fer en aquests casos és col·laborar, enviant diners, roba, aliments o medicines a una ONG a veure si ajuda a aquesta pobra gent.

I com cada vegada que m'assabento de noticies així, em ve al cap una frase de Stalin: la mort d'una persona és una tragèdia. La d'un milió de persones és una estadística... Aquesta frase torna a ser fastigosament certa. I creieu-me, el que la va dir sabia de que parlava perquè ell va matar a milions de russos... En canvi la desgracia i la mort d'un personatge de pel·lícula ens pot fer plorar. Si el director aconsegueix que ens identifiquem amb ell. En canvi, escoltem que han mort 100.000 persones a Haití i hi ha el risc que ens quedem freds. No, això no es pot permetre!

Estic enrabiat al pensar que aquestes morts no valen res per molta gent. Només són negres pobres i morts de gana... El món va canviar per 3000 morts a les Torres Bessones o 200 morts a Madrid o Londres. Què passaria si s'ensorrés el Camp Nou i morissin 100.000 catalans? Quina cobertura mediàtica hi haurà el dia que hi hagi un terratrèmol de gran intensitat sobre el sud de Califòrnia?? (que pot passar en qualsevol moment, segons els científics). El dia que mig Beverly Hill se'n vagi a la merda semblarà que el món s'acabi. I en canvi ara, no passa res. Això m'altera terriblement. Ahir em costava conciliar la son per aquest motiu. Vaig obrir les webs de moltes pàgines de diaris per informar-me i quina va ser la meva sorpresa al veure la web de l'Avui. Aquesta tragedia tenia un breu espai al final de tot, entre una entrevista a Rosa Díez i el Nacionalisme i no sé què del facebook en català... La portada estava ocupada pel partit del Barça i per les Olimpíades d'hivern a Barcelona... Mare meva. Quina monstruositat! No són importants aquestes morts perquè no són blanques, europees o per què no parlen català?

No recordo haver sentit tant de fàstic per un diari a la meva vida. Ni agafant La Razón ni El Mundo... Em repugna que aquest diari ignori la mort de 100.000 persones a Haití i que avui tingui una portada sobre eurodiputats catalans que demanen que es retiri la simbologia franquista del Parlament Europeu. No és conya, aneu a aquesta pàgina i comproveu que suposo que encara estarà així...

O sigui que segons el cap d'aquest diari, això és la noticia del dia i el terratrèmol d'Haiti és una mera anècdota? Fa temps que llegeixo uns quants diaris a internet i sabia que l'Avui es centrava a publicar noticies sobre que Espanya és dolenta i Catalunya som unes víctimes... Però mai hauria pensat que arribarien tant lluny. El seu fanatisme provincià em sembla gairebé criminal. Desaconsello a qualsevol ésser humà que compri aquest diari perquè no té més valor que un pamflet de propaganda.

Ja estem tacats. Les persones del futur tindran accés a l'hemeroteca del segle XXI. Llegiran sorpresos les portades i es preguntaran perquè 3000 morts americans valen milers i milers de paraules de condol més que uns morts negres. Encara que siguin 20 vegades més nombrosos. Com és això possible? Fa anys, després de l'11-S els titulars de molts diaris deien que “Tots erem americans”... Per què ara no ens solidaritzem amb el poble haitià?

Sento que la humanitat és a dia d'avui una mica més pobre. Segurament algun dia tindrem un càstig proporcional a les nostres accions.

BLANC I NEGRE. TRIEU!

Ho he de confessar... Sempre m'han atret els personatges que viuen entre dos aigües.

Aquells desafortunats que es mantenen en un difícil equilibri entre dos bàndols enfrontats. Totes les Pocahontas enamorades dels Johns Smith, els soldats soviètics que odien els invasors nazis però que a la vegada tenen una formació cultural alemanya, els Pasquals Maragalls que provenen d'il·lustres nissagues catalanistes i militen a partits amb seu a Madrid...

A molta gent aquesta mena de personatges els capgiren l'estomac. La paraula “traïdor” sempre planeja sobre els seus caps, són incompresos i molts cops pateixen finals cruels. Segurament el soldat soviètic lector de Goethe serà afusellat com un petit burgés amic dels feixistes, els indis refusaran a qui es barregi amb l'home blanc i els blancs mai veuran als pell-roges com un dels seus. I bé, el cas de l'expresident Maragall també és conegut... Sembla que a vegades l'esperit humà no accepta els matisos. O blanc o negre. O estàs amb mi o estàs en contra meu. Crec que aquesta darrera frase és d'en George Bush fill...

És lògic que en temps de crisis es fomenti la intolerància i el radicalisme però per la meva banda, sempre aplaudiré al seguidor fanàtic del Madrid que admira una bona jugada de Messi o al aficionat blaugrana que reconeix que en Casillas és un gran porter. Segurament molta gent veurà aquests actes com covards o dèbils però cada dia em semblen més valents. Malgrat que el més fàcil és creure que tots els de l'altre equip/bàndol/país/ètnia són una colla de malparits...

En alguns ambients castellans m'han arribat a anomenat “Jordi”, un error que suposo que es deu a que em veien com el típic catalanet amb accent quan parla castellà. Actualment els alumnes immigrants a vegades em pregunten perquè insisteixo tant en el tema de que parlin en català... Paradoxalment descobreixo que per alguns amics meus amb dos cognoms catalans jo sóc un referent de l'espanyolitat...

Em fa il·lusió. Potser el meu destí és acabar convertint-me en un personatge literari?

MATINS PUNT SÍ, MATINS PUNT NO

Willie: A ver, ¿qué tiene de fantástico ese lider suyo?

Homer: (veu de flipat) Oh, el liiiider lo sabe toooodo...

Willie: (que l'ha convençut) ¿¿En serio?? Vaya, si que parece bueno...

Al diari avui sortien unes declaracions molt divertides d'en Joan Carretero, ex- d'Esquerra Republicana i ara liiiider d'un partit independentista que es diu Reagrupament.

Ha afirmat que el càrrec de president del Barça és mil vegades més important que el de president de la Generalitat que, segons ell, no té cap transcendència. Ostia, a mi em sona a la típica declaració de l'Esperanza Aguirre o l'Acebes però no, no. Se suposa que ve d'una persona que estima Catalunya...

Segons sembla, aquest senyor es presentarà a les eleccions catalanes de l'any vinent com a candidat a president de la Generalitat. Entenc que vulgui atreure a en Laporta, que últimament ha insistit en el seu independentisme, i li faci una mica la pilota però... No sé, pel meu gust són unes paraules bastant desafortunades i de mal gust. Ell que és independentista hauria de ser el primer interessat en no tirar merda damunt el Palau de la Generalitat. D'això ja s'encarrega el PP i la COPE...

Vaja, que tot plegat em sembla d'un baix to i d'un nivell baixissim... Però clar, com que jo mai acabo d'entendre el món del futbol potser no hi ha per tant. Algú em pot ajudar a veure-hi clar?

LES ELECCIONS EUROPEES I LA DEMAGOGIA DEL PSOE

He decidit fer un post que farà les delícies de tothom. Per què? Doncs perquè penso criticar al meu “estimat” PSC com diria algun dels meus amics. En realitat jo no em caso amb ningú, i tot sovint he defensat i he criticat coses de tots els partits i vario el meu vot freqüentment (això sí, dins la franja de l'esquerra). Però ara vull fer un toc d'atenció sobre la campanya del PSC que em sembla escandalosa.

Les últimes eleccions que va guanyar Zapatero (amb el vot massiu dels catalans) es va fer una campanya de por basada en dir que si no sortia el PSOE vindrien el PP de Rajoy on l'ombra d'Aznar encara era allargada. Bé, no cal recordar que el Partit Popular no deixa precisament bon gust de boca a Catalunya... Així que evocar als “dolents” va ser una bona tàctica per dir que calia escollir el mal menor. Fins i tot es van fer servir cartells de propaganda electoral inspirats amb Reservoir Dogs on comparaven als gangsters de la peli de Tarantino amb en Rajoy i els sempre suggerents Acebes i Zaplana. Amb aquesta campanya es va aconseguir mobilitzar a gent que no acostuma votar o que ho hauria fet per altres partits d'esquerra i que van acabar votant a Zapatero per allò del vot útil. Molt bé. Una mica agressiu, una mica demagògic pel meu gust però va funcionar... Però ara a les eleccions europees repeteixen la mateixa formula! I fins i tot augmenten la intensitat. A l'actual campanya del PSOE només he vist crítiques al PP i cap proposta. Als seus anuncis es veu el Trio de las Azores i quan l'Aznar va guanyar les eleccions i altres escenes que fan ràbia a qualsevol persona decent. També han omplert la ciutat amb les cares d'Aznar, Berlusconi, Bush... amb una pinta molt amenaçadora. Per Déu, quin mal gust!

No sé qui és el responsable d'aquesta campanya però em sembla vergonyosa. Com que els altres són pitjors això fa que ni s'esforcin a oferir propostes pròpies. Que ens diu el PSOE? Com vol millorar les nostres condicions de vida? Només critiquen als altres... Es com dir “a qui preferiu: a un lladre o a un lladre assassí?” i em sembla molt trist. Sincerament no m'imagino a Felipe Gonzalez basant la seva campanya només en una crítica al PP o al record dels anys del franquisme. I tampoc m'imaginava a Zapatero caient tant baix. Destruir en comptes de construir... No es pot tirar molt de temps d'un truc tant mesquí. En fi, si segueixen per aquest camí, entre això i la crisis a les properes eleccions veig al PP a Espanya i a CIU a la Generalitat.

I a sobre no em podré enfadar perquè ells s'ho hauran buscat...

EL MEJOR FUTBOLISTA DE LOS OCHENTA

Ahora que todos estamos entusiasmados con el Barça y que ha renacido una nueva pasión por el fútbol, creo que es un buen momento para recordar la vieja historia de una gloria futbolera. Y es prácticamente verídica... Al principio de los años ochenta, los equipos vascos jugaban muy bien. El Bilbao y la Real Sociedad ganaban títulos y su juego era imitado por todos. Fue entonces cuando surgió como de la nada, el mejor jugador que ha pisado un estadio de fútbol europeo. Se trataba de Gorka Izaberri, un auténtico mago del balón. Posiblemente a la mayoría no os suene este nombre porque sólo jugó un año. Pero fue una temporada realmente brillante. Y después desapareció. Algunos lo llaman el Baudelaire del fútbol.

Gorka era un chavalín salido de un barrio obrero de Basauri. Su padre era alcohólico y maltratador pero su madre aún lo era más. Entre los dos le ponían fino... Y en la escuela, las cosas no le iban mucho mejor al pobre Gorka. Franco acababa de morir y los profesores temían que con la nueva Constitución estaría prohibido pegar a los niños Así que aprovechaban cualquier ocasión para apalizar a los alumnos. Recordad que no se les puede juzgar con los ojos de hoy en día...

Para Gorka la única vía de escape era el fútbol. Y para eso tenía un don natural. Estaba dotado de un talento que se da en una persona entre un millón. Y eso es mucho para un vasco... Pronto empezó a destacar y un antiguo jugador brasileño que se llamaba Roberto lo metió en la cantera del Bilbao. ¿O eso pasaba en Oliver y Benji? Da igual, el caso es que con los años, Gorka pulió su técnica y se convirtió en el delantero más prometedor de Euskadi, de Navarra y de parte del extranjero. Finalmente debutó en el Bilbao en la temporada del 83. Era el jugador más joven de la Liga pero su calidad arrollaba a cualquier defensa. Era mejor que Romario, Zidane y Messi juntos.

Por desgracia, tuvo la mala suerte de vivir en una época complicada. En Madrid estaba la Movida Madrileña donde lo normal era vestirse de mujer, chutarse la vena con heroína y escuchar música de calidad discutible. En Barcelona el ambiente no era mucho más sano con un Maradona que agotaba las existencias de cocaína de la ciudad. Los mismos compañeros vascos de Gorka Izaberri también habían caído en las garras del vicio y la decadencia. El portero dijo que se gastó su fortuna en alcohol, prostitutas y coches de lujo... y que el resto lo malgastó.

Pero Gorka era un auténtico chicarrón del Norte sin otros vicios que levantar piedras y partir troncos. Sus compañeros sentían envidia y le odiaban por eso. Su rendimiento, claro, era mucho más bajo porque tenían una vida nocturna muy intensa. Como Guti y Ronaldinho en una despedida de soltero.

A medida que la liga avanzaba y Gorka marcaba hat tricks en casi todos los partidos, sus compañeros del Bilbao querían hundirlo en la miseria. Pero no sabían como hacerlo porque era un muchacho muy sanote. Traían prostitutas a los vestuarios, le ponían droga en el Cola-cao pero nada daba resultado. Su voluntad era inamovible. ¿Sería un hombre superior al resto de los mortales? ¿Es posible que Gorka simbolizara a la raza superior vasca que tanto idealizó Sabino Arana?

Finalmente Gorka Izaberri cayó en desgracia por un motivo que nadie había imaginado. Un compañero que se duchaba a su lado se dio cuenta que Gorka tenía un pene bastante pequeño. En otras palabras, ridículo. Y un día lo comentó al entrenador de forma casual. Por cierto, creo recordar que Javier Clemente era el entrenador del Bilbao en ese año. No se sabe qué pasó pero al día siguiente, todos los periódicos deportivos del país le pusieron el mote de Gorka “Kolita Korta”. El siguiente partido fue en Mestalla, contra el Valencia. Como todo el mundo sabe, es un campo desagradable, poblado de gente cruel y todos se mofaron de Gorka y su “pequeño amiguito”. Ese día, el joven crack de Basauri no metió ningún gol. De hecho, ya nunca más volvió a marcar. A partir de entonces Gorka se hundió en una terrible depresión. El Bilbao acabó perdiendo la Liga en la última jornada y Gorka abandonó el mundo del fútbol y se refugió en una botella de alcohol. La versión oficial es que murió de cirrosis el año de las Olimpiadas pero otros afirman que lo han visto en tugurios de mala muerte y que si le invitas a una copa te cuenta su historia.

¿MADRÍ, MADRID O MADRIZ?

Ahir vaig tornar amb l'AVE d'un viatge a Madrid i ha estat força interessant. En primer lloc, m'ha semblat una meravella de ciutat. Malgrat tots els prejudicis que pot tenir un català per causes reals o inventades, no conec ningú a qui no li agradi la capital de les Espanyes un cop que la visita.

He anat per Setmana Santa, d'acord, però he vist i he sentit coses que m'han sobtat: una assistència massiva a les esglésies com si es tractés d'un partit de futbol, una processó molt solemne a les tantes de la nit amb aquells encaputxats que sembla que estiguin emprenyats perquè Obama és president, unes quantes botigues de records religiosos... I tot això en ple centre de Madrid! Suposo que tampoc és tant terrible que es conservin aquestes tradicions espanyoles, potser és que a l'àrea metropolitana de Barcelona som una colla de descreguts i d'apòstates... però el cert és jo he nascut i he crescut a una ciutat on la presencia del catolicisme era més discreta. Una conversa real entre tres iaies escoltada al costat del Congreso de los Diputados:

• Pues el párroco de mi pueblo, ya lo han hecho obispo de Covagonda...

• Ay, que bien, hija...

No sé, sembla que a Barcelona les àvies tenen altres temes de conversa. No és que siguin iaies punkis però... D'altra banda, un matí un amic i jo vam entrar a un bar del centre que ens va impressionar: érem els únics clients del local i tot tenia un ambient fosc i macabre. Al fons, la tele retransmetia una missa en llatí i a la barra només es podia llegir El Mundo. La cambrera era una iaia que feia la pinta de censurar que parléssim en català entre nosaltres. Vaig anar a pagar els dos tallats en gel i va dir amb aire casual que eren quatre euros. Quin abús! I a sobre al pagar un bitllet gran la iaia feixista i un borratxo que acabava de venir es van mirar i remirar el bitllet vint vegades i debatien sobre si era autèntic davant meu. Potser sóc massa refinat i català però jo d'això en dic mala educació...

Podria tancar aquí el post i no diria cap mentida però tampoc relataria tota la realitat: seria només una visió sesgada i demagògica del que he vist. Aquesta ha estat la part que no m'ha agradat. Tota la resta de Madrid em sembla genial. El contrast entre la gent jove i la gent gran és abismal. Pels carrers es veuen xavals que van vestits o disfressats de totes les maneres i en cap moment em van semblar amenaçadors. Tenia aquesta percepció. A qualsevol parc públic es veuen grupets de joves asseguts a la gespa i xerrant i semblen encantadors. Gente mu sanota. Un es pot quedar mirant un skin, un punk, un mod, un pijo del PP, un heavy... I no sembla que t'hagin d'apunyalar per això! No fan cara de ressentiment i d'odiar a l'humanitat... En aquest sentit a Barcelona sembla que hi hagi més mala llet. Per exemple, aquestes mogudes contra Bolonya han passat a Barcelona però a Madrid no s'ha sentit res. És que nosaltres som uns nobles agitadors i ells uns feixistes conformistes? Tant de bo fos això! Allà la gent sembla més feliç, amb menys palles mentals i més preocupada del que realment importa, que és passar-ho bé i ser feliç. Crec que el tòpic que a Madrid es surt més que a Barcelona deu ser cert. A les nits es veu un ambient engrescador a barris com Chueca, Letras o Lavapies que és impossible trobar a Barcelona. També es respira una tolerància allunyada del sectarisme que per desgracia abunda a tants llocs. Cadascú és el que vol pero no cal barallar-se amb els que pensen diferents. El barri per sortir dels gays també és el barri on surten els heteros i els clubs fashion es barregen amb La casa Paco on hi ha tapes castizas i delicioses. El parque del Retiro em va enamorar en tots sentits i un diumenge a la tarda qualsevol es veu una gentada de totes les edats i ètnies gaudint de la vida com mai he vist. Semblava Woodstock o qualsevol gran esdeveniment! Clar que jo puc atribuir-ho gelosament a que ens xuclen els impostos a Catalunya, no treballen gaire i per això són més feliços... Però evidentment els trets no van per aquí...

Ahir vaig arribar a Barcelona i plovia. Observava la gent de Rodalies i em semblava que tenien expressió trista i meditativa. D'altra banda tot tenia un aspecte com més europeu, gairebé afrancesat. No sé, amb sinceritat és el que vaig percebre.

Evidentment espero tornar algun dia amb l'AVE i passar-ho bé en aquesta ciutat tant plena de diversió, cultura, gangues al Rastro, racons encantadors i gent que parla com el Jorge Sanz. No és perfecta però és fantàstica. I també tinc la sensació que damunt de rivalitats polítiques, futboleras, econòmiques, idiomàtiques i altres zarandajas... madrilenys i catalans estem fets per entendre'ns. Sé que molts no estareu d'acord i potser jo tinc aquesta impressió perquè la meva àvia era de Puente Vallecas i això em fa ser subjectiu però crec sincerament que la comunicació entre les dos ciutats pot ser molt beneficiosa per a tots. Ens complementem bé precisament per les nostres diferències i pels contrastos de la nostra manera de ser. De la mateixa manera que ho feien Don Quijote y Sancho, Sherlock Holmes i Watson o Asterix i Obelix.

CAL POSAR L'ACCENT SOBRE LES COSES?

Ahir vaig anar per primer vegada al centre comercial Màgic de Badalona... i què voleu que us digui? Em va semblar lleig, fred i gens atractiu. Sí, la pilota gegant fa gràcia però la resta no. Potser es que anava amb prejudicis negatius perquè aviat ens haurem de desplaçar fins a aquests multicines perquè tanquen el mític Picarol però trobo objectivament més macos els centres comercials de la Maquinista i Diagonal Mar que aquest. Ah, pels que no sigueu de Badalona us explicaré una història molt divertida. Hi ha hagut una petita controvèrsia respecte l'accent obert que porta la A de Màgic. Bé, en veritat és bastant fort perquè als mitjans badalonins se n'ha parlat bastant. Jo ho havia llegit ja a diferents canals. I al facebook hi ha un grup de més de mil persones que exigeixen que es posi l'accent perquè asseguren que és una vergonya i que el català està amenaçat per això. Els “altres” per coses així diuen que està amenaçada la unitat d'Espanya... i jo no sé qui té més raó.

Sembla que és molt important que al cartell no hi digui Magic si no Màgic perquè aquest accent esbiaixat converteix la paraula en anglesa. Menys mal que no la fa en espanyola perquè si no hi hauria hagut el doble de polèmica! Bé, aquesta és una de tantes protestes ximpletes que no faig molt de cas i que em semblen minúcies comparades amb problemes de debò però com ja he dit ahir vaig visitar el centre Màgic. I al recordar-ho em va semblar el doble d'estúpida! Vaig entrar a dues botigues i només em van parlar en castellà. A una botiga de roba hi havien les típiques xenis bufones, sense estudis i que destrossen el castellà i òbviament no parlen català ni que les matin. I a una cafeteria el mateix... A veure, entenc la lògica empresarial... Aquest centre comercial està a prop de moltes barriades de castellano-parlants que no els importa si els venedors no parlen català. Per cert, al centre de Badalona no és així... També potser que com les botigues són multinacionals no dediquin especial interès en que els seus treballadors siguin bilingues. No ho sé... Però després de veure tot això la demanda del fotut accent em va semblar infinitament més ridícula. O potser els catalans d'avui dia som així: obsessionats pels símbols i les coses visibles i ens la sua el dia a dia i les coses pràctiques. Acabarem tenint un esperit encara més quixotesc que els castellans més mesetaris? Deixarem que les futures generacions oblidin el català i a la vegada obligarem a que tots els carrers estiguin senyalitzats en català? Ho dic perquè a Perpinyà el català el deu parlar l'1% de la població però està senyalitzat a tot arreu... Déu ser que tenir una llengua morta vesteix molt.

LAS ELECCIONES MÁS IMPORTANTES DEL SIGLO

No soy de los que piensan: “pues da igual quien salga, es lo mismo Obama que McCain...”. Empiezo aclarando esto. De acuerdo, queda muy bien. Los americanos son gilipollas y yo estoy por encima de esto y tal... pero creo que no es verdad. ¿Alguien en sus cabales piensa que si Al Gore hubiera sido presidente en el 2000 todo estaría exactamente igual que ahora tras ocho años de administración Bush? ¿Occidente viviría la misma decadencia con un tejano ignorante y sin escrúpulos que con un intelectual que se preocupa por el medio ambiente?

Admito que cuando ponemos mucha ilusión en un político y lo idealizamos porque lo contrastamos con alguien repugnante (Aznar, Bush o McCain...) siempre nos acabará decepcionando. Es normal. Si sale Obama nos decepcionará. ¡No es Superman negro! Seguramente en Europa nos decepcionará antes que a la progresía americana. Por eso que dicen que la izquierda americana es equivalente al centro europeo y que los republicanos serían algo así como la extrema derecha de aquí. Hombre, cuesta imaginar a Rajoy o a Sarkozy diciendo que no cree en la evolución y que Dios es español y estas cosas. A Berlusconi en cambio uno se lo imagina haciendo casi cualquier cosa...

Supongo que me tengo que posicionar. Me gustaba mucho Hillary Clinton y Obama lo veo como una especie de Kennedy, en el mal sentido. Seguro que le acaban pegando un tiro... Pero a pesar de esto también creo que el mundo se juega mucho y que si sale McCain será una catástrofe a nivel planetario. El mundo estará gobernado por un anciano paranoico que fue torturado por comunistas y su segunda a bordo tiene pinta de iniciar un conflicto nuclear con Rusia por cualquier chorrada. Los americanos tendrían que pensar en esto antes de votar “al que no es negro”. Creo que los demócratas se han arriesgado demasiado. Han apostado fuerte con Obama. A Sean Penn y Brad Pitt les gustará mucho pero a todos esos millones de americanos que están entre la costa Este y la Oeste no les hace ninguna gracia que un negro sea presidente. Al fin y al cabo sus antepasados iniciaron una guerra para que los negros siguieran siendo esclavos y muchos de sus padres o abuelos linchaban a negros para divertirse. Claro que América no sólo son los pueblos de Alabama pero tampoco España es sólo Zamora y el PP siempre saca millones de votos. Por mucho que esto nos sorprenda en Barcelona.

Algún día un negro será presidente de USA, por la sencilla razón que son 40 millones de personas y que tienen influencia en muchos campos. Pero en mi opinión aún no están preparados. Las encuestas dicen que la mayoría de americanos están hartos de Irak, de Bush, de la crisis que han provocado los republicanos con 8 años de mal gobierno y endeudamiento... Los americanos quieren, necesitan un cambio. Dicen que Obama supera a McCain en 10 puntos lo que es una burrada. Pero aún así, dentro de unos días podemos tener una sorpresa. Ojala me equivoque y quede en ridículo y la gente me insulte en los posts pero me da miedo esa gente que no sale en las estadísticas. O la que miente. Como un comentario de la maravillosa humorista Tina Fey “Soy de las que dicen que votarán a Obama pero acabaré votando a McCain...”¿Problemas de mala consciencia?

Ojalá en esta ocasión la razón venza a los sentimientos. Y más ahora que hablamos de los sentimientos más bajos de la humanidad como el racismo y el recelo al Otro.

ÉS CORRECTE MENTIR I MANIPULAR PER LA CAUSA EN LA QUE CREUS?

No és que vulgui ser polèmic perquè la gent no comenta gaire aquest blog (que també...). Es que avui he llegit un article al diari que m'ha semblat interessant. Tracta del polèmic homenatge d'en Xirinacs, un representant de l'independentisme dels anys de la Transició. La veritat és que jo no sabia qui era aquest senyor... Un mossèn l'ha comparat amb Jesucrist i he pensat que potser és el nou messies. En Joel Joan (que també pateix un cert messianisme) es considera un deixeble seu. O sigui que Xirinacs seria Jesucrist i Joel Joan, Mikimoto, Oleguer, Oriol Jonqueras i la resta serien una mena d'apòstols. Imagino que en Joel Joan seria el més important i l'encarregat d'escriure la nova Biblia de l'independentisme i dir que el que està bé i el que no. I Judas seria algun espanyol que trairà la causa i acabaria votant al PP... Fins aquí tot sembla força normal, democràtic i del segle XXI... però és que resulta que en Xirinacs al 2001 es va declarar en una ocasió “amic d'ETA”. Així, amb aquestes paraules i amb dos collons! Bufa, quin messies del independentisme més tronat! Llavors suposo que l'atemptat d'ETA a l'hipercor de Barcelona devia ser una bona noticia per en Xirinacs perquè va ser el major èxit del grup terrorisme. Mai havien matat tant bé i a tanta gent innocent alhora! Visques i hurres, així hem de construir el nostre país!

La veritat és que a mi cada vegada m'agraden més les revolucions i menys els revolucionaris. Ells són persones i la poden cagar i dir barbaritats o sortir al carrer amb el puny alçat i la creença de ser superior a la resta, com en Joel de la foto de dalt. La veritat és que la causa independentista cada vegada em sembla més respectable i digne i pel contrari els seus autoproclamats “liders espirituals” em resulten cada vegada més patètics. De fet, excepte en Mikimoto, tots em semblen figures mediocres que sense aquests xous publicitaris no serien ningú. D'altra banda quan surt un lider d'ERC com en Carod Rovira i li diu a un senyor que “cap frontera ni cap ideologia mereix vessar ni una gota de sang. Ni l'independencia de Catalunya ni l'Espanya una i indivisible...” doncs jo no puc deixar d'aplaudir-ho. Comparar el pensament d'en Carod i altres líders responsables d'ERC amb aquesta opereta tronada de Joels, Xirinacs i demés és com comparar un sospir amb un eructe d'allò més vulgar i desagradable.

I enganxo l'article que m'ha semblat tant bo. Crec que parla del que he plantejat al títol. Hi ha moltes causes per les que lluitar. Algunes bones i altres dolentes. I no tenen res a veure entre elles. Bé, potser quan més s'acosten és quan algú decideix falsejar voluntàriament els fets per guanyar vots o adeptes a la causa...

Article de Toni Bolaño: 'No ens expliquin sopars de duro'

TRANVÍA A LA MALVARROSA... ¿Y por qué no? Es un buen título...

Últimamente he tenido unos días movidos entre una cosa y otra pero creo que ya es hora de que escriba algo de mi viaje a Valencia. De eso hace ya un par de semanas. Se lo debo a Luis y a Maika...

Todo empezó como una apuesta, casi como una bufonada... Me encontraba yo en la Ametlla de Mar con un amasijo de gente de distintos lugares de la Península. En una de nuestras charlas nocturnas, siempre acompañadas por un brandy añejo, Sir Luis comentó que hoy día, gracias a los avances tecnológicos, se podría llegar a Valencia en menos de 80 días. Yo me mofé de tal afirmación, pues no existe en el mundo actual un medio de locomoción lo suficientemente rápido para recorrer 200 kilómetros en menos de 80 días...

Al final resultó que llegamos en dos horas y que empalmamos un viaje con otro... En realidad, el problema surgió porque yo tenía prejuicios contra Valencia. Ya sabéis: esa extraña tierra tan parecida y tan diferente a la nuestra. A veces los medios de comunicación nos llevan a creer que la Comunidad Valenciana es el paraíso de especuladores inmobiliarios y de gente que vota masivamente al PP y que se pasa el día conspirando contra los catalanes. Por cierto, los catalanes votamos todos a partidos progresistas, somos cívicos, ecologistas, más europeos que el resto de españoles y mucho más abiertos. Y somos más cultos y leemos más. Eso es así.

Mi trato con los indígenas valencianos fue agradable y divertido. Sobretodo divertido. Una noche salimos a tomar una cerveza con el primo de Alex y con todos sus amigos. Al final fueron unas cuentas cervezas más. Comprobé que en Valencia se juega al futbolin con sólo dos defensas y con cuatro delanteros... Muy raro, ¿no? A pesar de ellos dejamos un puesto muy alto en nuestra particular partido “Barça-Valencia”. Entre risas, música, cerveza y porros, nos pusimos a hablar de frikadas y comprobé aliviado que los chavales también habían crecido viendo Bola de Drac en TV3. Es un ejemplo de esa frase hecha que dice “son más las cosas que nos unen que las que nos separan...”

El tío de Alex, que fue el auténtico instigador de todo, nos hizo una esmerada visita turística de Valencia. Por ejemplo, aprendí que la alcaldesa es una malvada lesbiana del PP. Lo que no sé es como pueden dejar la alcaldía a alguien así...

En sus explicaciones se mezclaba un punto de orgullo por su ciudad y una basta cultura. Reconozco que yo haría exactamente lo mismo si tuviera que enseñarle Badalona a algún deslenguado que osara criticarla...

También había un problema monetario. No trabajo pero desde mayo pero este verano me he operado la vista, he viajada mucho y me he drogado mucho. No me hagáis caso, era una broma.... Tampoco he viajado tanto...

Tenía reparos en alargar el viaje hasta Valencia porque no quería gastarme mucho dinero. Esta posibilidad era bastante real cuando viajas con un tío que nunca llega a final de mes y que se gasta sus ahorros en ropa pija, alcohol y cigarrillos. Y el resto lo malgasta. Por suerte iba con otro amigo que declaró la guerra al derroche y se comprometió con el ahorro. El secreto es estrujar cada euro. Y no cenar fuera cada noche... Por ejemplo, para ir a la playa de la Malvarrosa cogíamos el tranvía en vez del taxi.

Lo llevábamos bien esto del ahorro. Hasta que un desafortunado día fuimos a visitar tiendas frikis y una fantástica librería de segunda mano que se llamaba Paris-Valencia. Allí me gasté mucho dinero en chorradas y a la vez en cosas imprescindibles. Puede que en Septiembre tenga que mendicar pero... ¡Que diablos, valió la pena! Una cosa que puedo decir de los valencianos (y para mí eso es uno de los mayores elogios que se puede decir de un pueblo) es que parece que les gusta mucho leer y la cultura en general. Y no lo digo precisamente por ese engendro que nadie visita y que se llama Ciudad de las Artes y las Ciencias... La librería de la que os hablo era monstruosamente grande y estaba a rebosar de gente. Y no es una exageración. En Barcelona se puede ojear las contraportadas de los libros con muuucha más tranquilidad. Muy mala señal, por cierto...

Siempre se aprende mucho viajando. Y siempre es agradable viajar a algún sitio donde tienes amigos. Por eso espero volver a Valencia muy pronto.

ESPANYA A LA FINAL!

Sembla que els de Media Market (que no són tontus) s'han passat de llestos i ara els toca pagar els plats trencats. Que Espanya passi de quarts de final és una cosa bastant rara. Gairebé anecdòtica. I ja és mala sort que sigui precisament aquest any. Ja ho comentaven Joaquín Reyes i Raul Cimas (a Eurovision...): “Espanya es un país de ganadores: la Armada Invencible, la guerra de Cuba... Nos van a votar aunque sea por miedo...”. També va ser profètic un amic meu de nom Gonzalo: Aquest any que ningú dóna un duro per Espanya i que no partim com a guanyadors, potser donem la sorpresa...

Jo dec ser un d'aquells mals catalans que no ens molesta que guanyi Espanya. Fins i tot ho preferim a que guanyi Azerbayan! A mi els esports no em solen motivar gaire així que quan juga el Barça, o la Penya, o Espanya (i també les Seleccions catalanes of course) me la suda bastant però si he d'escollir prefereixo que guanyin sempre. I per què no? A mi el que em molesta és la gent que dóna per fet que per ser un bon català has de ser, necessàriament, anti-espanyol. Em sembla una bajanada. I una bajanada molt poc pràctica, per cert... Perquè ha sigut sortir del bar on he vist las semis i al carrer la gent no parava de celebrar-ho i fer xivarri, exactament igual que quan guanya el Barça. Vull dir que, amb tots els meus respectes, molts independentistes haurien d'entendre bé en quin país viuen i ser consequents. Si el 70% de la població catalana vol que guanyi Espanya i els índex d'audiència són astronòmics, i la resta de població es debat entre d'indiferència i l'hostilitat... Doncs no sé. Crec que si a un dirigent d'ERC li pregunten és millor que digui que no l'importa el que faci Espanya a dir que tant de bo perdin i perquè és una selecció colonialista i feixista. Només per una qüestió de realisme polític... Sí, ja sé que en Puyol, Xavi, Cesc i companyia juguen a la selecció espanyola perquè un franctirador els està apuntant a cada partit des de les grades però... que es pot fer?

Ara això sí. En Luis Aragonès em fa bastant fàstic i l'altra dia vaig escoltar la retransmissió de la SER i el seu patriotisme espanyol em va semblar ranci, excessiu i, cal dir-ho també, ridículament divertit. Quan defensaven a en Sergio Ramos semblaven Torrente o Acebes. I com que Espanya ha eliminat a la URSS... vull dir a Rússia, sé que els esperits de Franco i de Hitler deuen estar ben contents. El que no tinc clar es si ho celebraran al cel o a l'infern perquè en vida van fer moltes coses i no em vull precipitar en el judici... No es pot jutjar a les persones tant a la valenta!

Tots hem vist com les hordes asiatico-bolxevics han perdut davant la División Azul que ha desfet el gel de la tirania soviètica. Demà, en el centre de Viena, el capità de la selecció nacional li entregarà les desferres russes al capità de les SS i el públic germànic estarà molt content i serà una festa. No importa qui guanyi o perdi. És un partit entre pobles amics. Germans...

Déu meu, com m'hagués agradat sentir l'Espanya-Rússia per la COPE!

EL FINAL DE MCCARTHY

Joseph McCarthy va ser un senador republicà americà que va aconseguir una fama i un poder enorme als anys 50. I per què va ser tant important aquest senyor? Doncs basicament pel mateix que ho és avui dia Federico Jimenez Losantos. Esperem que, a més, acabin tenint un final semblant...

McCarthy, en el moment més cru de la guerra freda i de la histèria anticomunista, es va auto anomenar defensor dels autèntics valors americans. Assegurava que malvats i perillosos comunistes americans tenien molt poder i que s'amagaven a les altes esferes de la política i l'art. En aquell moment el partit demòcrata estava al poder i aquesta por, aquesta demagògia extrema digne d'un propagandista com Goebbels, va fer creure a bona part del poble nord-americà que realment la pàtria estava en perill i que els manaven una colla de dèbils que entregaven el país als soviètics. Es va començar la famosa caça de bruixes on persones sospitoses de tenir idees d'esquerres eren perseguides i acomiadades de la feina. Charles Chaplin i Orson Welles són els exemples més famosos però hi havia molta gent apuntada a la Llista Negra. A l'altra banda, també van haver delators, gent que es va creure aquest discurs alarmista i denunciava a companys i amics a la Comissió d'Activitats Antiamericanes. Elia Kazan o Elvis Presley per exemple.

Aquesta situació d'histèria, aquesta por “que guardava la vinya” va ser tant exagerada que no es va mantenir molt de temps. No es pot enganyar a tothom sempre. I McCarthy ben aviat va quedar retractat com el que era: un borratxo irlandès fill de puta (paraules d'un profe meu de la carrera). Les seves sortides de to, formes extravagants i sobretot, el seu ficar-se amb tothom li van crear masses enemics. Masses fronts oberts. Un cop que els republicans van aconseguir el poder (i Eisenhower no es va caracteritzar per ser molt progressista que diguem), el senador McCarthy va continuar amb el seu estil i va dirigir les seves crítiques a l'exercit nord-americà i al mateix president. Com ja ha passat altres vegades, la joguina se'ls havia escapat de les mans. Hi va haver una censura general contra el desagradable senador i va acabar morint poc després pels seus problemes d'alcoholisme. Sol i ignorat per tothom.

Ahir, l'Audiència de Madrid condemnava a Jimenez Losantos per injúries greus a Gallardón, alcalde de Madrid i del PP, per haver dir que no l'importaven les víctimes del 11-M (de la seva pròpia ciutat). La multa és de 36.000 euros, que per alguns els hi pot semblar simbòlica però que ja no és la primera i a aquest ritme pot ben bé ser que no sigui l'última. Potser els capellans de la COPE s'adonaran d'aquí un temps que han creat un monstre que se'ls ha escapat de les mans. La línia dura del PP ha perdut dos cops les eleccions i Rajoy torna a buscar el centre i expulsa a hooligans com Acebes o Zaplana a la vegada que torna a comptar amb moderats com el mateix Gallardón. I quins interessos defensa Losantos? Els enemics li venen de totes bandes i sembla que un dels principals obstacles perquè un partit conservador arribi al poder sigui el mateix Losantos. Amb ell a la radio, l'esquerra espanyola seguirà presumint d'una superioritat moral clara. Diria que l'únic que segueix recolzant a Losantos (a part dels seus oients que no són pocs...) és el director de El Mundo, Pedro J. Ramírez. La tàctica d'aquest parell de bandarres no és diferent de McCarthy. Es tracta de crear tensió, de tensar la corda tot el que puguin sense que s'arribi a trencar. El problema és que sempre s'acaba esquerdant en algun punt.

Potser els bisbes de la COPE (tots ells grans demòcrates) no deixaran de banda a la seva “espasa” més coneguda per una multa però es poden adonar que estan en un camí sense sortida, destinat al fracàs més absolut en el segle XXI. I que no només faciliten el camí del seu gran enemic Zapatero si no que, a més a més, els hi pot sortir car.

LA DEMOCRACIA ES UN INVENTO ABURRIDO

Bueno, de nuevo se han cargado una propuesta para estrechar los lazos de la Unión Europea. En 2005 Francia y Holanda se negaron a ratificar una Constitución Europea que nadie se había leído pero que parecía chunga. De acuerdo. Pero ahora no se trataba de una Constitución con todo lo que esto acarrea sino de un simple Tratado que los 27 acordaron en Lisboa para agilizar los trámites burocráticos e impedir que la UE se convierta en un gigante anquilosado. Los dirigentes de los paísees miembros sabían lo arriesgado de una consulta (aunque ese el mayor grado democrático, ¿no?) y decidieron aprobarlo en los parlamentos. Más seguro y tranquilo. Excepto en Irlanda, que por su sistema de leyes está obligada a hacer una consulta popular. O sea que 3 millones de irlandeses podían hundir algo destinado a 500 millones de europeos. Y así ha sido.

Todos los partidos políticos excepto los de extrema derecha y extrema izquierda apoyaban el sí. Sí, ya sé que eso no quiere decir nada y que las ideologías extremas siempre han dado mucha alegría y diversión a la política... Los políticos “respetables” y que estaban dentro del sistema temían el no porque conllevaría el descrédito a los irlandeses y el posible aislamiento de Europa. Irlanda ha tenido una larga tradición de pobreza, de un clima horrible y de una tierra dura. Cuando Irlanda entró en la UE (1973) era de los países más pobres de Europa. Actualmente, gracias a un boom económico sin duda aupado por las ayudas europeas, Irlanda tiene una renta per capita mucho más alta que países como Gran Bretaña, Holanda o Alemania. Irlanda le debe mucho a la UE: ha pasado de ser un país de borrachuzos con gusto a calentar a la parienta, fanáticos religiosos y pobres emigrantes a superar en riqueza a Japón o Estados Unidos. Y ahora esta gente es tan agradecida que le hace una putada enorme a los europeos que la han ayudado a prosperar. ¡Panda de insensatos!

Entiendo lo que mueve a un pueblo rico (o nuevo rico) a votar de forma, digamos, imprudente o irresponsable. Es el cansancio por la clase política convencional, por su corrupción y mentiras. Los abuelos irlandeses se morían de hambre, los padres pasaban penúrias y los hijos tienen 3 coches y se cambian de mobil cada año. ¿Que más les da todo? Es el mismo sentimiento que ha movido a la gente a votar al bufón Chiquiliquatre en vez de una opción que apostara por la calidad como La casa azul. Nos aburrimos y pensamos “A ver que pasa...” Y también votamos a partidos de fumetas o de frikis. Es posible que en un futuro cercano presenten a, no sé, un animal de granja como cabeza de lista de un partido y que tenga un montón de votos. Para liarla un poco...

Muchos me direis que esto no es malo. Incluso que es normal y divertido en esta sociedad donde nunca pasan “grandes cosas”. Puede ser. Los americanos, que gozan de una prosperidad y un derroche bastante malsano desde hace décadas, a veces se aburren tanto que deciden invadir un país para dar un poco de vidilla a las noticias. Y es que hay que reconocer que un periodo de 12 años de paz y tranquilidad para un pueblo como el americano es un coñazo. ¡Que prósperos y que aburridos fueron los años de la Administración Clinton! Ahora que los americanos se han cansado de Irak (¿pero cómo podían pensar que sería un paseo militar?) y que hay una crisis mundial de aupa, toca un Obama que sea tranquilo y modesto. Que nos centre un poco. Y dentro de dos o tres legislaturas ya volveremos a pensar en invadir un país. ¿Irán quizás? ¿O Corea del Norte? Aunque una guerra contra China nos tendría ocupados décadas enteras.

Todo sea para no aburrirnos...