martes, junio 17, 2008

EL FINAL DE MCCARTHY



Joseph McCarthy va ser un senador republicà americà que va aconseguir una fama i un poder enorme als anys 50. I per què va ser tant important aquest senyor? Doncs basicament pel mateix que ho és avui dia Federico Jimenez Losantos. Esperem que, a més, acabin tenint un final semblant...



McCarthy, en el moment més cru de la guerra freda i de la histèria anticomunista, es va auto anomenar defensor dels autèntics valors americans. Assegurava que malvats i perillosos comunistes americans tenien molt poder i que s'amagaven a les altes esferes de la política i l'art. En aquell moment el partit demòcrata estava al poder i aquesta por, aquesta demagògia extrema digne d'un propagandista com Goebbels, va fer creure a bona part del poble nord-americà que realment la pàtria estava en perill i que els manaven una colla de dèbils que entregaven el país als soviètics. Es va començar la famosa caça de bruixes on persones sospitoses de tenir idees d'esquerres eren perseguides i acomiadades de la feina. Charles Chaplin i Orson Welles són els exemples més famosos però hi havia molta gent apuntada a la Llista Negra. A l'altra banda, també van haver delators, gent que es va creure aquest discurs alarmista i denunciava a companys i amics a la Comissió d'Activitats Antiamericanes. Elia Kazan o Elvis Presley per exemple.

Aquesta situació d'histèria, aquesta por “que guardava la vinya” va ser tant exagerada que no es va mantenir molt de temps. No es pot enganyar a tothom sempre. I McCarthy ben aviat va quedar retractat com el que era: un borratxo irlandès fill de puta (paraules d'un profe meu de la carrera). Les seves sortides de to, formes extravagants i sobretot, el seu ficar-se amb tothom li van crear masses enemics. Masses fronts oberts. Un cop que els republicans van aconseguir el poder (i Eisenhower no es va caracteritzar per ser molt progressista que diguem), el senador McCarthy va continuar amb el seu estil i va dirigir les seves crítiques a l'exercit nord-americà i al mateix president. Com ja ha passat altres vegades, la joguina se'ls havia escapat de les mans. Hi va haver una censura general contra el desagradable senador i va acabar morint poc després pels seus problemes d'alcoholisme. Sol i ignorat per tothom.



Ahir, l'Audiència de Madrid condemnava a Jimenez Losantos per injúries greus a Gallardón, alcalde de Madrid i del PP, per haver dir que no l'importaven les víctimes del 11-M (de la seva pròpia ciutat). La multa és de 36.000 euros, que per alguns els hi pot semblar simbòlica però que ja no és la primera i a aquest ritme pot ben bé ser que no sigui l'última. Potser els capellans de la COPE s'adonaran d'aquí un temps que han creat un monstre que se'ls ha escapat de les mans. La línia dura del PP ha perdut dos cops les eleccions i Rajoy torna a buscar el centre i expulsa a hooligans com Acebes o Zaplana a la vegada que torna a comptar amb moderats com el mateix Gallardón. I quins interessos defensa Losantos? Els enemics li venen de totes bandes i sembla que un dels principals obstacles perquè un partit conservador arribi al poder sigui el mateix Losantos. Amb ell a la radio, l'esquerra espanyola seguirà presumint d'una superioritat moral clara. Diria que l'únic que segueix recolzant a Losantos (a part dels seus oients que no són pocs...) és el director de El Mundo, Pedro J. Ramírez. La tàctica d'aquest parell de bandarres no és diferent de McCarthy. Es tracta de crear tensió, de tensar la corda tot el que puguin sense que s'arribi a trencar. El problema és que sempre s'acaba esquerdant en algun punt.



Potser els bisbes de la COPE (tots ells grans demòcrates) no deixaran de banda a la seva “espasa” més coneguda per una multa però es poden adonar que estan en un camí sense sortida, destinat al fracàs més absolut en el segle XXI. I que no només faciliten el camí del seu gran enemic Zapatero si no que, a més a més, els hi pot sortir car.





Etiquetas: , ,

2 Comments:

At 1:51 a. m., Anonymous Anónimo said...

Desde hace un tiempo estoy saliendo con Lorena. Lorena está muy enamorada de mi polla (las chicas se enamoran de las pollas; si no tienes una buena polla, desengáñate: nunca una chica se enamorará de ti). Me pidió venirse a vivir a mi casa:

-Si te quieres venir a vivir a mi casa, te tienes que tapar la boca totalmente con cinta americana. No soporto oír las tonterías que habláis las mujeres todo el día cuando os ponéis a convivir con un hombre.

-Vale –dijo ella.

-Tampoco quiero que salgas nunca de casa a no ser que yo te lo diga. Quiero que te pases los días en el sofá al lado de donde escribo mis geniales historias. Desnuda. Para ver que no me pones los cuernos con un mierda y para follarte en lugar de masturbarme. Yo te mantendré porque gano al mes lo que 7 subhumanos cualquiera juntos.

-Vale.

Lorena ha pasado ya un mes en ese estado: ve la tele, navega por Internet desde el sofá, pasea a mi perra, hace de comer. Por la noche duermo abrazado a ella. Ya no me hago pajas: se la meto por el agujero, me muevo mucho mientras veo un video porno, y me corro.

Ayer, Lorena, me hizo señas para que le quitara la cinta de la boca. Se la quite, y entre lágrimas me dijo:

-Soy super feliz contigo, Miguel. Esta es la vida que siempre había querido, pero nunca lo había sospechado. Encima tienes canal plus. Ahora me doy cuenta que las mujeres no servimos para nada salvo para que nos follen. Eso es lo que nos completa.

Y luego volvió a ponerse la cinta en la boca, tras pedirme perdón por haber hablado.

Lorena, es una buena chica. Posiblemente me case con ella.

 
At 1:39 p. m., Anonymous Anónimo said...

Espero que escribas un libro con estos relatos algun dia miguel. Yo lo compraria.

 

Publicar un comentario

<< Home


Parador