martes, junio 10, 2008

LLEGENDES EUROPEES QUE ES TORNEN REALITAT

No. En aquest post no parlotejaré sobre les meravelles de la Unió Europea que converteix els nostres somnis en realitat. Es que avui m'he aixecat pensant en una cosa curiosa: en com els europeus al llarg dels segles hem inventat contes i llegendes i ens els hem acabat creient. Normalment això es devia a que aquests contes els van escriure els antics grecs i romans i això suposava una certesa gairebé tan absoluta com la mateixa Bíblia. A l'Edat Mitjana, la paraula de Plató, Aristòtil o Homer era la Veritat. Al Renaixement es consideraven els canons de l'Edat Antiga com el més propers a la perfecció que podia aspirar un ésser humà i no va ser fins a la Il·lustració que es va considerar que per fi s'havia superat a l'Antiguitat Clàssica. Tot i així durant els segle XIX, XX i XXI es segueix veient la Història Clàssica com un model de la nostra societat actual.



Als segles XV i XVI, Europa (més concretament la Península Ibèrica) va començar a obrir-se a l'exterior. Primer d'una forma tímida i després amb molta empenta. A Europa hi havia superpoblació, ganes d'aventures cavalleresques i d'omplir els mapes en blanc. Però per damunt de tot hi havia ambició d'or, plata i espècies. Els portuguesos van explorar les costes d'Àfrica (no s'exploraria l'interior fins al segle XIX) i van arribar a l'Índia i Indonesia i els espanyols van descobrir Amèrica. És l'època dels temibles conquistadores que van massacrar poblacions senceres, robar or i totes aquestes coses que ja sabem. Però no volia parlar ara d'això.



És curiós com aquests guerrers, capellans, administradors... van voler ubicar aquell Nou Món que els resultava tan estrany dins d'unes pautes europees clàssiques. Amb les seves conquestes espaterrants es sentien nous Julis Cèsars i Alexandres que guanyaven totes les batalles contra enemics mil cops més nombrosos. Si les proeses eren dignes dels textos antics, d'allà es va buscar els referents. California o Brasil ja sortien als mapes europeus molt abans del descobriment d'Amèrica. Eren llocs mítics semblants a la Atlàntida (mite platònic, per cert) que van adjudicar a uns territoris tant bon punt van poder. D'igual forma, les celebres Amazones eren un poble de dones guerreres que es tallaven un pit per disparar millor l'arc i que es suposa que habitaven al Pròxim Orient. Els exploradors portuguesos devien sentir rumors que a la jungla brasilera hi havia un poble de dones guerreres i no van dubtar a nomenar Amazones a aquella jungla tan immensa. La recerca de la Font de l'Eterna Joventut o del Dorado van obsessionar a molts exploradors espanyols però en veritat aquests mites eren molt més antics i van ser traslladats al Nou Món intentant fer-les coincidir amb el que deien els indígenes de cada lloc. Tot plegat és com si ara poguéssim establir contacte amb un marcià i l'obliguéssim a repetir “mi casaaaa” perquè ho hem vist a una pel·lícula que ens ha agradat.



És curiós que Homer parli als seus contes d'un poble de guerrers nans que no arriben a mig metre i els anomena pigmeus... i els exploradors més savis d'Europa els estiguessin buscant durant segles per tot el món. Primer Amèrica, Australia, Àfrica... Finalment, al XIX es va trobar una tribu semblant: el poble dels akkes. Se'ls va anomenar pigmeus segons la paraula grega i van aixecar una gran expectació a l'Occident de l'època. A Europa se'ls va tractar com a mites vivents, com una prova física de que Homer era infal·lible. I per què no? Si feia poc que un alemany havia trobat les ruïnes de Troia seguint els textos d'Homer. Fins llavors es creia que era una ciutat llegendària.

A Estats Units, potser perquè són més pragmàtics i no han llegit tant els clàssics, es va arribar a exposar a alguns pigmeus al zoo de Nova York...



Tornem a la Amèrica colonial. Els capellans espanyols volien saber d'on havien sortit aquells “salvatges caníbals” que era com veien als asteques i els inques. Es va arribar a la conclusió que malgrat tot, aquella gent eren descendents d'una tribu d'israelites que es van extraviar durant els 40 anys de travessia pel desert de Moises. Així, els indis (un altre exemple de que els europeus posaven noms equivocats segons les seves creences...) també eren Fills de Déu que tenien ànima. Havien perdut el camí, d'acord, però encara podien ser salvats. La maquinaria religiosa espanyola es va posar mans a l'obra i el cert és que tot un continent sencer es va convertir al catolicisme. Si en aquelles discussions s'hagués arribat a la conclusió que els indis no tenien ànima i no eren Fills de Déu, segurament a Amèrica Llatina els indis serien una minoria i s'hauria fet un extermini pràcticament igual a la que es va dur a terme a Estats Units on “l'indi bo era l'indi mort”. Malgrat les atrocitats colonitzadores espanyoles, s'ha de dir que els anglosaxons van tenir una política encara més cruel envers el diferent, el salvatge.... Als indis de Nord America se'ls va treure qualsevol noció d'humanitat i es van dedicar a exterminar-los sistemàticament i a considerar que les seves terres eren, en realitat, terra buida que esperava ser colonitzada.



Però potser qui il·lustra millor aquesta manera de transformar, i fins i tot negar, la realitat perquè s'avingui als nostres interessos va ser Cristòfor Colom. El pobre va morir sol i abandonat pensant que el continent nou que havia descobert era aquella Índia rica en espècies que havia promès a la reina Isabel de Castella. I això que a aquelles alçades tothom ja s'havia adonat que aquells territoris eren alguna cosa nova i sorprenent.

I es que hi ha qui viu d'il·lusions...





Etiquetas:


Parador