RAFAEL AZCONA HA MORT: VISCA EL REI!

Ignoro si en Rafael Azcona tenia algun malnom (apodo) però si en Clark Gable va ser anomenat el Rei del cine i l'Elvis el Rei del Rock, no veig perquè el millor dels guionistes de la nostra terra no hagués merescut ser anomenat “el Rei”.

Sí, per si no ho sabeu, en Rafael Azcona va morir ahir als 81 anys. És trist que només parlem de certes persones quan moren, i en el cas dels guionistes aquest oblid és encara més cruel.

Sempre he admirat al senyor Azcona, un home de Logroño molt polivalent i amb tota mena de virtuts creatives. Va fer d'escriptor, de dibuixant de caricatures a la mítica revista La Codorniz i va escriure molts dels millors guions del cine espanyol. I com ell mateix va dir: “Escribo guiones porque me resulta más fácil que escribir novelas”. Sí senyor, amb dos collons! Jo també firmo això.

La seva associació amb l'inigualable Berlanga el va portar a fer autèntiques obres mestres com Plácido o El verdugo on hi havia una subtil però ferma crítica a la dictadura franquista. El fet que el règim no se n'adonés demostra un cop més la seva imbecil·litat.

A la transició va escriure les mítiques Escopeta Nacional, Patrimonio Nacional... que reflecteixen millor que ningú la seva època. Després va venir La Vaquilla que per mi és la millor pel·lícula que s'ha fet mai sobre la guerra civil. A més, és radicalment divertida. Si no l'heu vist, mireu-la perquè reflexa millor que cap altra cosa que hagi vist, que va ser en veritat la nostra guerra civil.

A partir d'aquí tot són genialitats a la línia. Azcona es preocupa pels agitats anys 30 espanyols i la seva guerra fraticida. La meravellosa Belle Epoque ens dona una visió romàntica i dolça de la proclamació de la República i un mosaic de personatges estrambòtics i genials: un jove carlí que va calent, un capellà encantador, un jove idealista, un vell savi i quatre germanes fogoses i “en edad de merecer”. Va guanyar un Oscar i m'atreveixo a dir que no hi ha cap pel·lícula espanyola que sigui superior a ella.

La Niña de Tus Ojos té més de la Vaquilla, amb un humor coral de personatges egoistes i molt hispànics que només volen sobreviure. El teló de fons és l'Alemanya nazi i en Goebbels un dels protagonistes. El guió és gairebé perfecte i el repartiment immillorable. La Penelope Cruz i l'Antonio Resines senzillament mai han estat millors.

El seu últim guió va ser una adaptació d'uns relats que van acabar com La lengua de las mariposas. Per alguns, és massa partidista. És possible, però no es veu gaire sovint un exemple semblant de lirisme, de fascinació per un personatge (el vell professor que interpreta Fernando Fernan Gomez) i un final tant colpidor. La veritat és que no em sembla “propaganda roja” com dirien certs polítics conservadors. I si ho és, està tant ben feta i amb tanta gràcia que no te n'adones. Com xarop que et cura i no té mal sabor. Les recents “Salvador” i “Las 13 Rosas” em semblen infinitament més burdes i puc entendre que per certs sectors es pugui qualificar de propaganda (tot i que narra fets reals...). Però es clar, el guionista d'aquestes dues pelis no va ser el genial Azcona...

En fi. Només recordar que el cine espanyol hagués estat infinitament més avorrit i poc interessant sense aquest home que ens acaba de deixar. Esperem que hagi creat escola i surtin autors igual d'interessants. En aquest sentit quan veig pel·lícules d'en David Serrano (m'agrada el seu nom!) sempre reconec tocs “berlanguians”. Especialment quan els personatges, que són tots una colla de tarats, discuteixen i cadascú està obsessionat amb alguna cosa seva i crida i falta al respecte al seu company i llavors l'altre l'interromp i no el deixa acabar... Typical Spanish. Però ara m'adono que aquest tocs no eren originals d'en Berlanga si no que ja estaven al cap de qui els escrivia: en Rafael Azcona. En Berlanga, i també en Trueba, deuen molt al seu guionista fetitxe, que mereix bona part dels seus èxits i reputacions. Com en Woody Allen director li deu molt al Woody Allen escriptor.