¿MADRÍ, MADRID O MADRIZ?

Ahir vaig tornar amb l'AVE d'un viatge a Madrid i ha estat força interessant. En primer lloc, m'ha semblat una meravella de ciutat. Malgrat tots els prejudicis que pot tenir un català per causes reals o inventades, no conec ningú a qui no li agradi la capital de les Espanyes un cop que la visita.

He anat per Setmana Santa, d'acord, però he vist i he sentit coses que m'han sobtat: una assistència massiva a les esglésies com si es tractés d'un partit de futbol, una processó molt solemne a les tantes de la nit amb aquells encaputxats que sembla que estiguin emprenyats perquè Obama és president, unes quantes botigues de records religiosos... I tot això en ple centre de Madrid! Suposo que tampoc és tant terrible que es conservin aquestes tradicions espanyoles, potser és que a l'àrea metropolitana de Barcelona som una colla de descreguts i d'apòstates... però el cert és jo he nascut i he crescut a una ciutat on la presencia del catolicisme era més discreta. Una conversa real entre tres iaies escoltada al costat del Congreso de los Diputados:

• Pues el párroco de mi pueblo, ya lo han hecho obispo de Covagonda...

• Ay, que bien, hija...

No sé, sembla que a Barcelona les àvies tenen altres temes de conversa. No és que siguin iaies punkis però... D'altra banda, un matí un amic i jo vam entrar a un bar del centre que ens va impressionar: érem els únics clients del local i tot tenia un ambient fosc i macabre. Al fons, la tele retransmetia una missa en llatí i a la barra només es podia llegir El Mundo. La cambrera era una iaia que feia la pinta de censurar que parléssim en català entre nosaltres. Vaig anar a pagar els dos tallats en gel i va dir amb aire casual que eren quatre euros. Quin abús! I a sobre al pagar un bitllet gran la iaia feixista i un borratxo que acabava de venir es van mirar i remirar el bitllet vint vegades i debatien sobre si era autèntic davant meu. Potser sóc massa refinat i català però jo d'això en dic mala educació...

Podria tancar aquí el post i no diria cap mentida però tampoc relataria tota la realitat: seria només una visió sesgada i demagògica del que he vist. Aquesta ha estat la part que no m'ha agradat. Tota la resta de Madrid em sembla genial. El contrast entre la gent jove i la gent gran és abismal. Pels carrers es veuen xavals que van vestits o disfressats de totes les maneres i en cap moment em van semblar amenaçadors. Tenia aquesta percepció. A qualsevol parc públic es veuen grupets de joves asseguts a la gespa i xerrant i semblen encantadors. Gente mu sanota. Un es pot quedar mirant un skin, un punk, un mod, un pijo del PP, un heavy... I no sembla que t'hagin d'apunyalar per això! No fan cara de ressentiment i d'odiar a l'humanitat... En aquest sentit a Barcelona sembla que hi hagi més mala llet. Per exemple, aquestes mogudes contra Bolonya han passat a Barcelona però a Madrid no s'ha sentit res. És que nosaltres som uns nobles agitadors i ells uns feixistes conformistes? Tant de bo fos això! Allà la gent sembla més feliç, amb menys palles mentals i més preocupada del que realment importa, que és passar-ho bé i ser feliç. Crec que el tòpic que a Madrid es surt més que a Barcelona deu ser cert. A les nits es veu un ambient engrescador a barris com Chueca, Letras o Lavapies que és impossible trobar a Barcelona. També es respira una tolerància allunyada del sectarisme que per desgracia abunda a tants llocs. Cadascú és el que vol pero no cal barallar-se amb els que pensen diferents. El barri per sortir dels gays també és el barri on surten els heteros i els clubs fashion es barregen amb La casa Paco on hi ha tapes castizas i delicioses. El parque del Retiro em va enamorar en tots sentits i un diumenge a la tarda qualsevol es veu una gentada de totes les edats i ètnies gaudint de la vida com mai he vist. Semblava Woodstock o qualsevol gran esdeveniment! Clar que jo puc atribuir-ho gelosament a que ens xuclen els impostos a Catalunya, no treballen gaire i per això són més feliços... Però evidentment els trets no van per aquí...

Ahir vaig arribar a Barcelona i plovia. Observava la gent de Rodalies i em semblava que tenien expressió trista i meditativa. D'altra banda tot tenia un aspecte com més europeu, gairebé afrancesat. No sé, amb sinceritat és el que vaig percebre.

Evidentment espero tornar algun dia amb l'AVE i passar-ho bé en aquesta ciutat tant plena de diversió, cultura, gangues al Rastro, racons encantadors i gent que parla com el Jorge Sanz. No és perfecta però és fantàstica. I també tinc la sensació que damunt de rivalitats polítiques, futboleras, econòmiques, idiomàtiques i altres zarandajas... madrilenys i catalans estem fets per entendre'ns. Sé que molts no estareu d'acord i potser jo tinc aquesta impressió perquè la meva àvia era de Puente Vallecas i això em fa ser subjectiu però crec sincerament que la comunicació entre les dos ciutats pot ser molt beneficiosa per a tots. Ens complementem bé precisament per les nostres diferències i pels contrastos de la nostra manera de ser. De la mateixa manera que ho feien Don Quijote y Sancho, Sherlock Holmes i Watson o Asterix i Obelix.