¡QUIETO TODO EL MUNDO! ¡LLEGÓ LA LEY!

M'ha costat triar un títol que reflecteixi fidelment l'episodi que vaig viure ahir a la frontera catalano-andorrana. Tot el que relataré, encara que sembli increïble, va succeir realment (1.)

Andorra és un lloc fantàstic i ple de contrastos. Vaig arribar dissabte i durant tot el dia va lluir un sol espaterrant. L'endemà no va parar de nevar. Així són les coses per aquelles contrades. En pocs anys va passar de ser un país pobre i semi-feudal a un imperi comercial. La Laura i jo vam anar a Caldea. Algú m'havia dit que era un lloc una mica garrulo. Bé, malgrat que vaig veure més tatuatges d'espirals dels que voldria, el lloc em va encantar. Quin benestar! El punt més extasiant va ser sortir a una piscina-jacuzzi de l'exterior amb l'aigua ben calenteta mentre estava nevant (2.)

Que hi té a veure això amb els meus problemes amb l'autoritat? És un dels molts contrastos del Bell Principat. Per una banda a les botigues et tracten com un rei i t'inciten a comprar-ho tot, però a la frontera els guàrdies civils et fan sentir com un contrabandista. La Laura i jo vam sortir molt relaxats de Caldea i més tard, a la nit, els Guàrdia Civils ens van estressar força. Aquí exposo els fets desgraciats:

20'15. L'autocar arrenca. Ha parat de nevar i el vehicle no va tant ple com esperàvem. Salivejo pensant en fer-me un entrepà amb el formatge andorrà que he comprat.

20'30. Arribem a la frontera. Una senzilla formalitat.

20'32. Entra un Guàrdia Civil armat i demana la documentació NOMÉS a un parell de persones del fons de l'autocar (una d'elles porta un barret antic). Bé, deu ser una mena de tràmit.

20'40. Fan sortir a tothom de l'autocar de males maneres.

20'45. Un grup de policies increpa a les persones d'abans (que tenen un aspecte un tant sospitós). Em venen al cap els policies de Makinavaja en general i en Jesús Bonilla en concret. Ens fan treure l'equipatge de l'autocar i apareixen com per art de màgia un parell de maletes que no són de ningú.

20'50. Tornem a entrar a l'autocar (excepte els dos sospitosos). La gent comenta que a aquelles maletes deu haver-hi armes, drogues, pornografia infantil, lacasitos o coses per l'estil.

20'55. Entren els sospitosos. Ningú els diu res per no contaminar-nos de la seva maldat. De sobte semblen una mica àrabs... La Laura comenta que la policia fa abús de poder i que li fan fàstic així en general. Jo li comento que el meu oncle era policia, el meu pare és un ex-policia i jo mateix sóc de la secreta. Ella riu però deu pensar que sóc una mica idiota.

21'00. Un Guàrdia Civil demana als sospitosos que tornin a sortir. Sí, definitivament tenen pinta de musulmans.

21'20. La gent truca a les seves famílies dient que arribaran més tard. La majoria són pijos i la seva conversa gira entorn segones residències a Andorra i viatges a Tailàndia.

21'30. Anem veient com la policia va aturant cotxes i escorcolla les maletes. Observo que segueixen el patró d'aturar una successió de "cotxe-sense-neu-al-capo/cotxe-nevat". Coincidència? Jo no ho crec.

21'50. Un Guàrdia Civil ens explica (d'aquella forma tant divertida com parlen) que no poden relacionar la maleta sospitosa amb els sospitosos. Però ells saben que són més culpables que un gitano fent footing (3.) Demana si algú els va veure entrar les maletes al autocar. Ningú diu res. El Guàrdia Civil ens convida a oblidar la nostra timidesa catalana i a denunciar-los. Finalment no ens posem d'acord i el policia se'n va una mica ofès.

21'57. Tornen a entrar els sospitosos a l'autocar. No llueixen cap blau ni símptomes d'agressions.

22'20. La Laura i jo creiem que els cotxes dels esquiadors que es veuen per la finestra, en realitat porten cocaïna al capó fent veure que és neu. Cada cop hi ha més paranoia a l'ambient. Al seient de darrera tinc un basc que es queixa molt de la policia (4.)

22'40. La gent abandona la posició més submisa i es comencen a sentir comentaris subversius. Opinen que els Guàrdies Civils són una mica ximplets.

22'55. Tornen a fer sortir els sospitosos. Per passar l'estona, la Laura i jo fem bromes estúpides. Som els únics.

23'00. Entren de nou els sospitosos. Els molt desgraciats no han tingut ni el detall de portar-nos alguna cosa per menjar.

23'10. Unes noietes pijes molt bufones surten a fora.

23'20. Tornen les pijes rosses. Les observo una bona estona tot sospitant que han arribat a alguna mena de tracte amb la policia o bé que elles són les autèntiques culpables. La Laura malinterpreta el fet que les miri fixament. Es veu que es pensava que estava mirant-lis el cul. Quina imaginació tenen les noies!

23'30. Un Guàrdia Civil comença a agafar les dades a tothom. Ho fa a una velocitat molt lenta. La gent insinua que el xicot és una mica de l'estil Forrest Gump. Res d'això! A més de transcriure les dades, el policia es molesta a dibuixar un retrat de cada passatger. La Laura surt especialment afavorida. El Guàrdia Civil diu que ho fa perquè tenen la fotocopiadora espatllada.

00'00. El Guàrdia Civil ens deixen sortir a prendre la fresca i em sembla que finalment no han agafat les dades a tothom.

00'15. A fora la gent opina que la Guàrdia Civil és cutre i ineficient. Jo comento que fan la seva feina i que són uns xicots molt trempats. Tothom em mira. Crec que he fet nous amics. Per alguna raó, la Laura s'aparta del meu costat i es posa a xerrar amb un super-esquiador ros i força atractiu (en general).

00'30. Arriba un altre autocar i la Guàrdia Civil ens fa pujar a tots perquè tornem cap a Barcelona. Estranyament, els sospitosos també venen amb nosaltres. En canvi, el conductor de l'autocar es queda retingut. No hi ha justícia en eixe món...

01'30. Per fi hem creuat la frontera, passem per La Seu, Organyà i llocs així. No hi ha llums a cap casa. Són pobles fantasmes.

02'30. Un cop a Barcelona (amb tres hores de retard), arribem com podem a casa, sense metro i esgotats.

El més divertit és que la gent comentava al final que havien sabut que el contingut de les famoses maletes no era droga ni explosius. Era tabac. De sobte perdo la meva fe en l'autoritat i no vull veure un Guàrdia Civil en molt de temps (5.)

Notes a peu de pàgina:

(1.) l'autor es reserva l'opció d'exagerar una mica els fets per accentuar la comicitat i la irreverència.

(2.) Com els micos japonesos a les fonts d'aigua calenta.

(3.) L'autor lamenta aquests comentaris racistes que mai pensava que podrien sortir de la boca d'un representant de la llei.

(4.) Sospito que és un terrorista de vacances.

(5.) Cremo les entrades que tenia per anar a veure la pel·lícula sobre el 23-F.

MARXO A CROÀCIA!

Demà me'n vaig de vacances. Bé, potser això no és del tot correcte, vistos els comments del darrer post. Demà me'n vaig de viatge. Sí, millor... Tinc molts viatges somiats (anar al Japó, a Austràlia, recórrer tota Sibèria amb el Transsiberià...) i aquest és un d'ells. Si hi penso, fins ara he viatjat bastant però encara no he sortit d'Europa. Malgrat que m'atreuen els viatges exòtics com a qualsevol lector de Tintin, Europa sempre m'ha donat tot el que he volgut. Si hi ha gent que només viatja per Espanya i diu que té tot el que es pot desitjar, imagineu Europa com a escenari...

Demà agafaré l'avió amb la Laura i anirem fins a Treviso, una petita ciutat italiana propera a Venècia. Allà ens quedarem una nit i a l'endemà anirem en cotxe fins a Ljubljana, la capital d'Eslovènia. Diuen que és un petit país molt maco. Sense gaire temps, després anirem a Zagreb, la capital de Croàcia. Sembla que té un aire centreeuropeu semblant a Viena, Praga o Budapest. O sigui que deu ser fantàstica.

A l'endemà ens xuparem uns 400 km en cotxe fins arribar a Split. És la primera ciutat costera que veurem. Té una història bastant particular. Fa 1700 anys era el palau de l'emperador Dioclesià. Amb la caiguda de l'Imperi Romà, l'arribada dels bàrbars i el pas dels anys, aquest palau va ser ocupat i va esdevenir una ciutat. Es veu que passeges pel casc antic i veus cases construïdes en antics edificis romans. Una meravella.

La següent parada serà Dubrovnik, coneguda com la perla de l'Adriàtic. Pel que he vist sembla una ciutat de conte. Massa maca per ser real. Com a tota la província de la Dalmàcia es nota una forta influència italiana (més ben dit veneciana) unida al toc eslau i mediterrani. Com que a Dubrovnik tenim més temps, a més d'anar a la platja i visitar la ciutat podem fer una petita escapada a Montenegro, que està a 40 km d'allà.

Dubrovnik és a la punta més meridional del país i després haurem de tornar a pujar. Serà llarg però finalment arribarem a Zadar, una ciutat marítima molt bufona que es troba una mica més amunt de Split. La següent parada serà Pula, a la península d'Istria. És una petita ciutat prop de la frontera i allà hi ha un dels amfiteatres romans més ben conservats del món. D'allà, passarem la frontera i a l'endemà tornarem a agafar l'avió de Treviso cap a Girona. De camí, suposo que pararem a dinar a la ciutat italiana de Trieste.

I aquest és el viatge planificat. Molta costa adriàtica, molt carretera i manta, moltes ruïnes romanes... I paisatges encara més macos que els que surten al programa “El paisatge favorit de Catalunya” i sense cap retoc informàtic!

Molta gent encara tenen l'idea que Croacia és xunga, per les guerres iuguslaves dels anys 90'. Però allò va acabar fa 15 anys! És com si ens fes mal rotllo anar a França l'any 1960 per la II Guerra Mundial... Bé, espero que no ens passi res greu com que ens robin el cotxe o que em violi una colla d'albano-kosovars. O potser m'agradarà tant aquest paisatge que Hayao Miyazaki va dibuixar a Porco Rosso que m'hi quedi indefinidament. Encara que el més provable és que el 23 de juliol estigui de tornada a casa.

Fins aviat!

¿MADRÍ, MADRID O MADRIZ?

Ahir vaig tornar amb l'AVE d'un viatge a Madrid i ha estat força interessant. En primer lloc, m'ha semblat una meravella de ciutat. Malgrat tots els prejudicis que pot tenir un català per causes reals o inventades, no conec ningú a qui no li agradi la capital de les Espanyes un cop que la visita.

He anat per Setmana Santa, d'acord, però he vist i he sentit coses que m'han sobtat: una assistència massiva a les esglésies com si es tractés d'un partit de futbol, una processó molt solemne a les tantes de la nit amb aquells encaputxats que sembla que estiguin emprenyats perquè Obama és president, unes quantes botigues de records religiosos... I tot això en ple centre de Madrid! Suposo que tampoc és tant terrible que es conservin aquestes tradicions espanyoles, potser és que a l'àrea metropolitana de Barcelona som una colla de descreguts i d'apòstates... però el cert és jo he nascut i he crescut a una ciutat on la presencia del catolicisme era més discreta. Una conversa real entre tres iaies escoltada al costat del Congreso de los Diputados:

• Pues el párroco de mi pueblo, ya lo han hecho obispo de Covagonda...

• Ay, que bien, hija...

No sé, sembla que a Barcelona les àvies tenen altres temes de conversa. No és que siguin iaies punkis però... D'altra banda, un matí un amic i jo vam entrar a un bar del centre que ens va impressionar: érem els únics clients del local i tot tenia un ambient fosc i macabre. Al fons, la tele retransmetia una missa en llatí i a la barra només es podia llegir El Mundo. La cambrera era una iaia que feia la pinta de censurar que parléssim en català entre nosaltres. Vaig anar a pagar els dos tallats en gel i va dir amb aire casual que eren quatre euros. Quin abús! I a sobre al pagar un bitllet gran la iaia feixista i un borratxo que acabava de venir es van mirar i remirar el bitllet vint vegades i debatien sobre si era autèntic davant meu. Potser sóc massa refinat i català però jo d'això en dic mala educació...

Podria tancar aquí el post i no diria cap mentida però tampoc relataria tota la realitat: seria només una visió sesgada i demagògica del que he vist. Aquesta ha estat la part que no m'ha agradat. Tota la resta de Madrid em sembla genial. El contrast entre la gent jove i la gent gran és abismal. Pels carrers es veuen xavals que van vestits o disfressats de totes les maneres i en cap moment em van semblar amenaçadors. Tenia aquesta percepció. A qualsevol parc públic es veuen grupets de joves asseguts a la gespa i xerrant i semblen encantadors. Gente mu sanota. Un es pot quedar mirant un skin, un punk, un mod, un pijo del PP, un heavy... I no sembla que t'hagin d'apunyalar per això! No fan cara de ressentiment i d'odiar a l'humanitat... En aquest sentit a Barcelona sembla que hi hagi més mala llet. Per exemple, aquestes mogudes contra Bolonya han passat a Barcelona però a Madrid no s'ha sentit res. És que nosaltres som uns nobles agitadors i ells uns feixistes conformistes? Tant de bo fos això! Allà la gent sembla més feliç, amb menys palles mentals i més preocupada del que realment importa, que és passar-ho bé i ser feliç. Crec que el tòpic que a Madrid es surt més que a Barcelona deu ser cert. A les nits es veu un ambient engrescador a barris com Chueca, Letras o Lavapies que és impossible trobar a Barcelona. També es respira una tolerància allunyada del sectarisme que per desgracia abunda a tants llocs. Cadascú és el que vol pero no cal barallar-se amb els que pensen diferents. El barri per sortir dels gays també és el barri on surten els heteros i els clubs fashion es barregen amb La casa Paco on hi ha tapes castizas i delicioses. El parque del Retiro em va enamorar en tots sentits i un diumenge a la tarda qualsevol es veu una gentada de totes les edats i ètnies gaudint de la vida com mai he vist. Semblava Woodstock o qualsevol gran esdeveniment! Clar que jo puc atribuir-ho gelosament a que ens xuclen els impostos a Catalunya, no treballen gaire i per això són més feliços... Però evidentment els trets no van per aquí...

Ahir vaig arribar a Barcelona i plovia. Observava la gent de Rodalies i em semblava que tenien expressió trista i meditativa. D'altra banda tot tenia un aspecte com més europeu, gairebé afrancesat. No sé, amb sinceritat és el que vaig percebre.

Evidentment espero tornar algun dia amb l'AVE i passar-ho bé en aquesta ciutat tant plena de diversió, cultura, gangues al Rastro, racons encantadors i gent que parla com el Jorge Sanz. No és perfecta però és fantàstica. I també tinc la sensació que damunt de rivalitats polítiques, futboleras, econòmiques, idiomàtiques i altres zarandajas... madrilenys i catalans estem fets per entendre'ns. Sé que molts no estareu d'acord i potser jo tinc aquesta impressió perquè la meva àvia era de Puente Vallecas i això em fa ser subjectiu però crec sincerament que la comunicació entre les dos ciutats pot ser molt beneficiosa per a tots. Ens complementem bé precisament per les nostres diferències i pels contrastos de la nostra manera de ser. De la mateixa manera que ho feien Don Quijote y Sancho, Sherlock Holmes i Watson o Asterix i Obelix.

ANEM A CREMAR EL REICHTAG!

No tinc gaire temps per escriure però només volia dir que avui mateix me'n vaig a Berlin. Fa temps que vull viatjar a Alemanya, avui dia, un dels països més democràtics, ecologistes i amb més bona reputació del món... Es clar que no és això el que a mi m'interessa... Jo vull trobar restes de la major barbàrie de la història de la humanitat. M'agradaria anar al bunker on Hitler es va fotre un tret al cap, a Postdam o als llocs on Goebbels feia els seus discursos... però com que tornem dijous no tenim gaire temps. M'entristeix pensar que és relativament fàcil trobar a la zona de l'est de la ciutat, antigues relíquies comunistes i que en canvi, em sera impossible trobar, per exemple, una gorra de les SS. No penseu malament! Vaig estudiar Història UNICAMENT per poder comprar aquestes coses sense que ningú em miri malament!

Últimament Berlin esta molt de moda i des de la caiguda del mur, es diu que serà la futura ciutat de moda europea. Londres ha seguit aguantant però qui sap fins a quan... Alemanya i Berlin al cap davant tornen a funcionar i sembla que ja s'ha paït la Reunificació (ja era hora!). Tot això de les comunes anarcos em fan cosica però no voldria que aquest prejudici em marqués gaire. A Barcelona tota aquesta gent semblen brutes deixalles humanes que només saben tocar la flauta al costat d'un gos brut. A Berlin estic segur que aquesta gent és neta i porta corbata. Qui sap si un uniforme...

També tinc ganes d'anar a un cabaret, encara que sigui turístic però em sembla que el meu pressupost m'ho impedirà... Per mi Berlin sempre evoca a Marlene Dietrich amb la seva roba andrògina o de vampiressa cantant cançons de la bohèmia del Berlín dels anys 20. O també desgarradores cançons de les miseries de la guerra i del nazisme com Lili Marleen. Us les poso aquí perquè crec que valen la pena de sentir. Teniu en compte que són antigues...

http://www.youtube.com/watch?v=JNRuNdVveeg&feature=related Lili Marleen





http://www.youtube.com/watch?v=5SE-hInqAiM Ruinas de Berlin

I bé, que suposo que jo me'n vaig cap a l'antiga capital del III Reich amb unes idees al cap i després em toparé amb la realitat i faré coses totalment diferents. Avui dia a Berlin és més normal veure graffitis, turcs o gays vestits de sadomaso que una esvàstica. I això em sembla la mar de bé. Sobretot perquè jo tinc una mica pinta de jueu...

EL MEU VIATGE A LES VASCONGADES

No és que tingui molt a dir però la gent em para pel carrer i m'exigeix que escrigui un nou post. He sentit a dir que a molts països en vies de desenvolupament hi ha hagut aixecaments urbans i enfrontaments terribles amb la policia per això. Bé, ara no recordo si era per la pujada del preu dels aliments bàsics o pel meu blog. Una de les dues, segur.

Aquest cap de setmana he anat a Donosti amb uns amics. He de reconèixer que tenia algun prejudici amb els bascos... No sé, trobo que la gent els admira massa. A la meva antiga uni estava fart de veure gent amb enganxines de la bandera d'Euskadi, companys que s'apuntaven a aprendre basc i altres coses com aquestes. No dels murcians, ni dels andalusos, ni dels gallecs (quan es bastant més provable tenir parents allà). No dic que no s'ho mereixin ni que aixequin pedres petites ni que trenquin trocs escarransits. Ans al contrari! Només opinava que la seva cultura gaudeix d'una reputació superior als seus mèrits. Bé, és una opinió. Reconec que no he llegit autors bascos ni he escoltat gaire de la seva música ni he vist gaires de les seves pel·lícules però em fa la sensació que no els fa falta donar gaire per despertar la simpatia d'alguns col·lectius que jo trobo eminentment ximplets. La seva obsessió per la raça basca com a fet diferencial em fa yuyu i el fet que ETA es condemni amb boca petita (o no es faci, com al camp del Bilbao i es xiuli si es proposa un minut de silenci) em fa fàstic directament. En aquest sentit el nacionalisme català em sembla molt més civilitzat, obert, mestís i d'acollida. M'agrada més un nacionalisme basat en la llengua com el català o fins i tot en la religió com l'irlandès que un basat en una suposada raça superior com l'alemany o el basc. Sort que avui les tesis de Sabino Arana ja estan desfasades però encara queda un flaire radical i racista.

Amb aquestes idees anava jo a Donosti i em vaig trobar un país que semblava sortit d'un somni. Les seves muntanyes són d'un verd tant intens que fa mal a la vista i es complementen perfectament amb el mar cantàbric i amb una ciutat que de tant maca que és sembla que no sigui del tot real. Només vaig estar dos dies i només vaig veure Donosti i Hondarribia però realment em van deixar fascinat. Sembla com un món apart, un oasis aïllat de tot el que estem acostumats a veure. El menjar és exquisit, la gent semblava molt agradable i cortès, l'aigua de l'aixeta era més bona que la nostra aigua embotellada... Realment és un món a part.

Fins i li vaig agafar simpatia al seu idioma, Entenem-nos. Segueixo pensant que és un idioma d'orcos però també té la seva gràcia. Especialment quan vas de copilot i el conductor distret et pregunta assenyalant una senyal de trànsit escrita només en basc: “Què posa allà?” Askarikasco cacatua mechorrea el higo. O coses per l'estil. I per cert, per què totes les ces en basc es converteixen en kas?? Tot sona com molt anarca, no?

Segurament seguiré pensant que el partit més capacitat per resoldre els eterns problemes bascos és el PSOE i em seguirà produint un fàstic gens dissimulat ETA i qualsevol que defensi una ideologia, sigui quina sigui, amb violència, sang i mort. Opino exactament igual que en Carod Rovira en això. Però potser sí que és un poble especial que és mereix la nostra admiració i respecte i potser si que arribarà el dia que la seva autonomia no serà suficient i hauran d'optar per la via de la independència. Però haurà de ser per altres camins dels emprats fins ara, amb una política d'integració, no d'exclusió. De tolerància i respecte i no d'odi. S'hauran d'oblidar tots els tics feixistes camuflats en joves amb palestines i que cremen coses i haurà de ser amb una franja d'acceptació de més del 51% perquè si no seria inviable. El primer pas seria una condemna total i absoluta a la violència. Que no es miri amb condescendència tot dient “ai aquesta mainada, quines coses que fan...” o “bé, són una mica radicals però ja convé que hi hagi joves així. Amb nobles ideals...” Mentre existeixi això el PP seguirà tenint arguments. Penso que ara per ara, el principal motiu per què Euskadi no és independent és la mateixa ETA que embruta una ideologia, que no té res de bruta pe si mateixa. Estic convençut que sense aquests assassins, tarats i xusma i amb un partit independentista com ERC allà, aquesta causa tindria una acceptació del 70 el 80%.

I ara se'm desperta un sentiment nou. No l'havia sentit mai. I és que de cop i volta, em faria llàstima no formar part del mateix país que aquests simpàtics brètols que parlen un idioma tant estrany i que viuen a un paisatge que sembla sortit de la ment màgica d'en Tolkien.

FRANCIA MOLA, LO SIENTO, ESO ES ASÍ...

Acabo de volver del sur de Francia (Carcassona, Toulouse, Narbonne y Perpignan), lo que para mí no es poca cosa. Mi profunda admiración por todo lo francés me dejan una leve sensación de inferioridad cuando establezco contacto con el país vecino. No soy de los que critican obsesivamente su propio país (excepto por su exceso de patriotismo y sus tics más rancios...). Reconozco los grandes avances de la economia española y catalana, lo que se ha mejorado en temas como la sanidad, el empleo, el medio ambiente, los logros sociales.... pero siempre que contemplo la sociedad francesa se me ocurren comparaciones odiosas.

En Europa existen paises del sur donde se vive bien y se come mejor. La calidad de vida, como decía un amigo mío. La gente es abierta y simpatica, hay mucho sol, se bebe buen vino y la esperanza de vida supera los ochenta años. Pero las cosas no funcionan ni a tiros. Ejemplos que nos vienen a la cabeza serían Italia, España o Grecia. Todos ellos en el Mediterraneo, en el sur de Europa.

Por el contrario hay paises realmente competitivos y eficientes. El clima es frio y llueve mucho y el carácter de la gente suele ser más reservado por diversos motivos. Quizás la población no vive tanto ni se come tan bien pero existe otro tipo de calidad de vida relacionada con condiciones de trabajo excelentes, estado de bienestar muy avanzado y sueldos muy altos. ¿Ejemplos? Suecia, Gran Bretaña, Alemania...

Como en todo en la vida, existen ventajas e inconvenientes abundantes en ambos lados. Habrá unos que prefieran un modelo y otros el otro. Yo lo respeto. ¿Donde quiero llegar? Pues que para mí Francia goza de las ventajas de los dos modelos y muy pocos de sus inconvenientes. A medio camino del Mediterraneo y de la Europa nordica, unos rubios y otros morenos... Tienen todas las ventajas de España o Italia (clima, cocina, bebida, creatividad desbordante, calidad de vida....) y también las de Alemania o Suecia (economia solida y desarrollada, sueldos altos, puntualidad, estado del bienestar...).

Por eso me encanta Francia y por eso les tengo una envidia (in)sana. Cuando he ido a Londres he pensado: “vale, sois la ostia pero vaya mierda que comeis.... ¿Y el sol? ¿Habeis oido hablar de él?”

Y cuando voy a Italia me lo paso genial pero flipo con sus malos modales, sus retrasos inaguantables y su extramada informalidad. Mirad como va el país que ahora pienso que en España las cosas no funcionan tan mal....

¿Pero que puedo decir de Francia? ¡Nos superan en todo! Además, estos señores inventaron la democracia. La gente normalmente se suele quejar que los franceses son muy estirados o que nos miran por encima del hombro o cosas así. Aunque yo lo entiendo perfectamente. Me encanta las novelas francesas, como sus obras de teatro, sus casas, sus paisajes, sus comics, sus películas, su música, su República, su idioma, su comida, su racionalidad... e incluso me encantan los franceses y las francesas. Aunque sean muy suyos...

BOM DIA SAUSADE (buenos días tristeza)

Acabo de tornar del meu viatge a Lisboa i Oporto i em sembla que han passat masses coses per poder resumir-les en un espai tant petit amb èxit. Em limitaré a escriure sobre una visita que vam fer a un local de Fado del barri de l'Alfama. I què és el Fado? Doncs la música nacional portuguesa, a mig camí entre el flamenc, el blues i el tango. Sobresurt la gran evocació que produeix. Gairebé tots els fados parlen de Sausade, una mena de nostàlgia molt portuguesa plena de tristesa del passat.

El nostre hostal a Lisboa es deia TravellersHouse, estava situat a prop de la Praça do Comercio (una mena de Plaça Reial portuguesa). Molt cèntric, res a dir. Bé, tret de que l'hostal es podria definir com un experiment de comuna neo-marxista. Quan els meus companys i jo vam entrar al menjador ens vam quedar sorpresos: turistes de tots els països del món estirats a l'estora o a pufs bevent o fumant petas, gent descalça que agafava cerveses del menjador com si allò fos casa seva... Després de l'impacte inicial he de dir que és el millor hostal que he estat mai i que el recomano totalment. A més és molt barat! Allà vam conèixer noies franceses, canadenques i una colònia d'australians que deixen en ridícul als americans de les pelis en bretoleria i apologia de l'alcoholisme.

Però tornem al fado. Després de sortir de festa amb tota la gent de l'hostal, una nit als meus amics i a mi se'ns va ficar al cap anar a un d'aquells locals cutres de l'Alfama (una mena de Barceloneta de fa trenta anys) a escoltar cantants de fados. Ens va acompanyar un canadenc informàtic que vam conèixer que parlava castellà.

Mig per casualitat vam trobar un local a un carrer que feia pujada, prop d'una plaça on hi havia una església blanca (no te pèrdua...). Era una casa petita, de sostre baix i atapeïda de gent que em recordava a les casetes de tota la vida de Dalt la Vila (Badalona). Allà un parell de portuguesos tocaven la mandolina i la guitarra espanyola. Un d'ells era igual a l'Ozores i aprofitava l'espai entre cançó i cançó per pelar-se una taronja i el següent per anar cruspint-se-la. Els meus amics van trobar adequat pel moment demanar uns gots d'oporto. Per crear ambient.

Aviat es van anar succeint els cantants de fados que es veu que anaven fent la ronda de local en local. Vaig contar tres. Un que duia un barret i tenia un aire agitanat, un vell alcohòlic i decadent que portava roba cinc talles més grans i un home perfectament vestit que semblava un oficinista. De tant en tant les cuineres o cambreres s'afegien al cant.

Quan algú cantava es feia un respectuós silenci i ens banyàvem d'aquella música trista i decadent i observàvem com el cantant tancava els ulls i reflexava una tristesa i un dolor que semblava arrancat de les entranyes. Totes les cançons semblaven parlar de desamor, de nostàlgia, de mala sort... No cal dir que tant jo com els meus amics ens colpia aquell espectacle. El noi canadenc, en canvi, tenia un aire entre distret i poruc. Com si allò l'avorrís i alhora ens recrimines haver-lo portat a un lloc tant decadent i de mala reputació. Això era especialment patent quan l'homenet alcohòlic em posava la mà a sobre i m'explicava histories incomprensibles en un idioma que, com ens va dir després la propietària del local, ni ella mateixa entenia.

La jefa es mereixeria un poema. Es va asseure a la nostra taula i em deia alguna cosa. Era una dona de mitjana edat, trista, que se li perdia la vista jugant amb el seu anell de casada (tot i que a mi em feia l'efecte que era divorciada...). Mirava l'avi amb pena, com si fos un familiar que havia d'aguantar. Potser tots eren familiars. Sigui com sigui no crec que ningú pugui aguantar llargues sessions de fado cada nit sense contagiar-se d'un aire trist i depriment. Per molts diners que faci a costa de turistes riallers que no entenen res de tot això.

Vaig pensar en explicar-li en poques paraules al nostre company canadenc que els vells portuguesos són terriblement nostàlgics del seu passat imperial però que a més senten la pitjor nostàlgia que es pot tenir. Aquella que raja d'alguna cosa inconcreta i etèria que, en realitat, mai ha succeït. Senten tristesa pel seu dia a dia que no es tant bo com esperaven. No paren de rebuscar entre els seus records esperant trobar un gran moment i quan no el tenen idealitzen el que mai han tingut. Em fa l'efecte que és un bucle i que acaben tenint nostàlgia fins i tot de la seva mateixa nostàlgia.

Però com se li explica tot això a un xicot de Canada?? Un país enorme, jove i glaçat que gaudeix d'un dels estat del benestar més elevats del món... Així que vaig optar per dir-li senzillament, abans de fer un terrible monòleg que no hagués servit per a res: “no creo que esta musica la pueda comprender un americano...”

I em vaig quedar tant ample.

ALMERIA ES CALIDAD DE VIDA

No direction home... Like a complelty unknow...

Se equivocaban aquellos que creían que mi viaje en coche hasta Almería acabaría en un accidente destinado a engrosar la cifra de muertos en carretera. El motivo es que yo no conducía… ¿Qué puedo decir de mi estancia en Almería? Pues que muy bien, muy intenso. Se trataba de combinar todo tipo de actividades, desde ir a playas maravillosas hasta salir por ahí o hacer batallas titánicas al Risk y al Street Fighter. Al final lo que se resentía era el sueño…

Fui a visitar a mi amigo más antiguo y más skin. Ahora vive en el Sur donde parece que le tratan bien. Yo nunca había estado en Andalucía y sólo conocía cuatro tópicos. Divertidos, por supuesto, pero no por ello necesariamente auténticos. Como cuando en un bar de Murcia todo el mundo estalló en aplausos por la llegada de un cincuentón. Para mí se trataba del cacique de la región que venía a entregar unas peseticas a sus currantes para tenerlos contentos y posiblemente votaran por él. A mis amigos les hizo mucha gracia aunque lo normal hubiera sido pensar otra cosa, como que se le casaba una hija o algo así. Es curioso, todos vemos la misma realidad pero cada uno da su propia versión…

La calidad de vida de Almería consiste, básicamente, en que ahí se come y se bebe muy bien. Y muy barato. El tópico de que por una caña te daban una tapa no sólo era cierto sino que se quedaba corto. Las caras risueñas y regordetas de la mayoría de los almerienses confirman la idea de que se vive bien.

En las mismas puertas de la ciudad se encuentra el desierto de Tabernas donde se han rodado todo tipo de películas maravillosas: desde Spaghetti westerns de Clint Eastwood y Sergio Leone hasta Patton, Cleopatra o Lawrence de Arabia. Es un desierto extenso y limpio, de los que a principios del siglo XX atraían a los viajeros ingleses o de los que servían de paisaje interminable a las luchas entre indios y vaqueros. Y un poco más lejos está el Cabo de Gata, un paisaje de sueño donde se rodaron muchas escenas de Indiana Jones 3. Tiene la misma belleza extraña de un paisaje lunar con rocas erosionadas por un viento que lo arrolla todo y un mar muy salado y atiborrado de peces. Fue ahí donde vimos con ojos asombrados como una patera desembarcaba en la costa y sus ocupantes africanos saltaban (literalmente) por nuestras mochilas y toallas. Es ese tipo de cosas que sabemos que existen pero que no nos acabamos de asimilar hasta que las vemos. Los marroquíes dejaron su cayuco antes de tocar tierra, con la misma desesperación (imagino) que la de los colonos emigraban de la Vieja Europa para iniciar una nueva vida en América.

¿Más cosas? La canción de Like a Rolling Stones de Bob Dylan interpretada de forma paródica y fumados o mi invención de un deporte parecido al béisbol pero con muletas. Estoy seguro que triunfaría en medio mundo. Espero que alguien cuelgue pronto el video en Youtube…

No me alargo más. Hace dos días que no salgo de casa. Me paso el día estornudando y tosiendo y aún tengo la vista nublada por la fiebre. No lo acabo de entender pero he vuelto de mi viaje al desierto (en verano) con un fuerte resfriado.

Estas cosas no le pasan ni al padre de Indiana Jones…

SI UN DIA HE DE TORNAR

Setembre. Vosaltres, pobres mortals, començareu a treballar aviat. Per mi les vacances tot just comencen ara. Si heu llegit les meves desventures al parking (amb les que per cert es podria escriure una historia de por...) sabreu que he passat un estiu que es pot definir de moltes maneres però mai com vacances. Demà marxo a l’Ametlla (de Mar) amb uns amics i després empalmo una mena de Road movie fins Almeria amb uns altres colegas. O sigui que estaré molt de temps sense escriure, cosa que reconec que no faig molt periòdicament.

La imatge aquesta de Porco Rosso em sembla preciosa i a més simbòlica del que és un esperit viatger i bohemi del que tots voldríem emmirallar-nos. Com? Que encara no l’he vista? Doncs us recomano aferrissadament que li doneu una oportunitat. Per mi i per molta gent és la millor pel·lícula manga de la historia. Ja ho he dit, apa! Feia temps que volia escriure sobre aquesta peli però no trobava el context. Tot i que, de fet, ara tampoc ve gaire a cuento...

Porco Rosso té moltes lectures. Es pot veure amb ulls d’infant, agraint el seu estil paisatgista i el colorit fantàstic. Les aventures del mar i els pirates amb regust antic, rollo Errol Flynt. També us pot fer gràcia el disseny d’hidroavions dels anys 20’ o un pilot amb cara de porc. I a la vegada podem veure aquesta pel·lícula amb ulls de crític de cinema disposat a gaudir d’una joia del setè art. No exagero ni una mica. El creador d’aquesta obra és Hayao Miyazaki, potser l’únic dibuixant manga superior al gran Akira Toriyama. Aquest senyor ha fet series de tota la vida com Heidi, Conan el nen del futur, Lupin III... i també ha guanyat oscars a Hollywood.

Sincerament em fascina que un japonès pugui captar tant bé l’essència llatina, mediterrània, italiana... Des de la música de mandolinas que ressona amb un regust nostàlgic, al retrat que fa del Milà industrial d’entreguerres o de la societat feixista... També trobo molt fort que el protagonista que és un personatge esquerp, solitari, amb un greu problema de pes i una cara deforme... malgrat això aconsegueix enamorar a totes les dones maques que es creuen amb ell. I ens fa l’efecte que ell no ho busca! El més extraordinari de tot és que arribem a entendre-ho. D’una forma estranya i ambigua captem l’extraordinària fascinació que exerceix el personatge.

En fi no sé que em queda per afegir a més de que es una obra totalment imprescindible per qualsevol. Una lliçó d’humanitat des d’un personatge que ha renunciat a la seva pròpia humanitat perquè es sent decebut per la gent.

Si la veus i malgrat això no t’agrada, no és que siguis un babau. Senzillament és que ets mala persona...

Ara que coneixeu la meva malaltissa i problemàtica obsessió per Porco Rosso imagineu com em vaig sentir quan vaig llegir que farien una adaptació amb personatges reals. Del director francès d’Amelie i Largo domingo de noviazgo i protagonitzada per en Gerard Depardieu i l’Audrey Tautou. Francament clavarien els personatges de Porco i de la Gina, de l’hotel Adriano. Després em vaig assabentar que era un bulo, segurament mogut per una conspiració comunista nazi. Malgrat això penjo la foto d’aquesta irreal producció francesa.

Haurem de seguir somiant...

VACACIONES EN ROMA

Volia ficar la típica imatge de Vaciones en Roma on surten en Gregory Peck y l’Audrey Hepburn anant en moto... però amb les cares de l’Albert i meva enganxades al damunt. Per desgracia, no me n’he sortit d’una tasca aparentment tant senzilla... I he triat aquesta que també és xula. Jugo amb el concepte que allà a Itàlia “pecora” vol dir “ovella”. Això vol dir que tots els camperols italians de l’Edat Mitjana eren zoofilics? Home, tots no... però algun potser sí...

Només diré un parell de coses perquè segur que m’acabo enrollant. El viatge a Roma ha anat molt bé. Molt variat, amb moments de tota mena. Mereix un punt i a part les companyes de pis de la Sonia. Diguem que les diferencies culturals entre nacions (encara que siguin germanes) es deixen notar. No vull fardar però aquesta és la tercera vegada que vaig a Roma així que els Vaticans, Coliseus, foros i panteons d’Agrippa ja me’ls coneixia bastant i no li donava tanta importància. (De totes maneres són meravellosos “y quien diga lo contrario es un miserable... XD). Així que aquesta vegada he aprofundit en el caràcter del poble italià.

Els italians són uns éssers divertits, escandalosos i molt gesticuladors que viuen a un lloc màgic que s’anomena Itàlia. Ningú sap com aquest país funciona enmig del caos i el desordre que hi regna (pels italians, els espanyols són els alemanys del sud... i amb això ja està tot dit). Són un poble eminentment desvergonyit, fins al punt que no tenen cap paraula per definir la vergonya (que desconeixen). És cert. Busqueu-la a un diccionari italià. No surt!
És un país meravellós i que fa falta enfront l’avorriment dels països nòrdics. I si no existís l’hauríem d’inventar entre tots. No comparteixo la fascinació obsessiva del meu pare per Itàlia però diguem que des de que he tornat ja la puc entendre millor.

Podria explicar mil anècdotes interessants que han donat aquests cinc dies intensos i bonics però estic segur que l’Albert està preparant una autèntica meravella al seu blog que ens deixarà espatarrats a tots (fins i tot a la gent que no el coneix ni a ell ni a la seva pàgina).
En fi, per acabar voldria dir que els viatges a més d’on es fan també cal valorar (potser fins arribar al 50%), amb qui es fa. Un viatge a Tokyo o Califòrnia poden ser molt temptadors però també un viatge a un lloc com Berga amb 3 amics, molta cervesa i ganes de passar-ho bé. I jo a Roma he tingut uns companys de viatge immillorables.

Una abraçada Albert, Sonia i Esther!