TODOS LOS RAROS FUIMOS AL CONCIERTO...

Avui toquen els Manel a les festes de Gracia i anirem tot il·lusionats. A vegades em pregunto com pot ser que un grup senzillet que només te un disc em pugui emocionar tant... En tot cas no he sigut l'únic que s'ha deixat entabanar pel seu estil volgudament intranscendent. Realment aquest grup ha tingut un fort impacte. Suposo que les causes són diverses però intentaré comentar un dels motius principals que, al meu entendre, ha sigut clau per la seva bona acollida.

Manel és un grup que fa una mena de folk-pop bastant accessible i amb lletres emotives i suggerents. No parlen de grans veritats de la vida, no ens volen alliçonar ni adoctrinar-nos. No parlen de lluites armades, ni de qui em de votar. Ni tant sols citen als grans escriptors i filòsofs del segle XX. Senzillament parlen de coses senzilles i properes, normalment d'amor, de les petites coses que tenen les relacions i sobre algunes ruptures. La cançó “Al mar” només tracta d'un noi i una noia que volen anar a passar el dia a la platja. Aquesta superficialitat per molts deu ser sinònim d'una imbecil·litat aguda. Res més lluny de la realitat. Que parlin de petites coses que ens acompanyen durant tota la vida no és cap ximpleria (com se li va criticar a la Casa Azul en el seu moment). També pot ser una cosa molt valuosa. Per mi, la majoria de vegades, les grans causes i els ideals més grans amaguen injustícia i fanatisme. Després de tots els desastres que em anat acumulant al llarg dels anys (capitalisme, feixisme, comunisme, anarquisme...) només puc creure en les petites coses, els retrats minúsculs i la quotidianitat. Al cap i a la fi, són les més importants per la majoria de la gent.

Per això, us dic que escolteu el disc de Manel i us deixeu endur per la seva màgia casolana i canteu “Aqueesta caançó és per dir/ que no et troooobo gens en falta/ i quan me'n vaaaig a dormir/ amb la mà dretaaa ja em baaasta...” o el que t'ha dit un tal Bernat quan t'ha vist a Barcelona, les desventures amoroses de la Maria i en Marcel o com afrontar una ruptura amb una tal Dolors. Escolteu el disc, sí, però que no se us acudeixo anar aquesta nit a veure'ls a Gracia perquè té tota la pinta que no hi haurà lloc per a tothom!

En Bernat m'ha dit... "Quins pajaros!"

UNA GRAN PLUJA MOLT AVIAT CAURÀ

Acaba de sortir el nou disc d'Amaral! Sé que molta gent llegirà aquesta frase i ja directament pensarà que el post no l'interessa. O fins i tot que Amaral és una merda i el fet que jo li dediqui un post demostra com en sóc de bandarra. Doncs a mi m'agrada! Amb les seves melodies enganxoses, la seva poesia de bellesa desgarradora i seca, l'Eva amb el seu atractiu estrany, gairebé de follet del bosc, i en Juan Aguirre, que com diuen a Muchachada Nui es “el seriote del gorrico”.
Com que encara no he sentit l'àlbum no puc opinar, però m'encanta la versió que han fet de la mítica A hard rain's a-gonna fall de Bob Dylan. Diria que l'original és de l'any 63 i aquesta pluja pesada que titula la cançó tenia molt a veure amb una pluja nuclear. Recordem que feia poc que havia hagut el conflicte de Cuba i la possibilitat d'una guerra nuclear era bastant propera. S'han fet moltes versions, jo destacaria la de Gerard Quintana i Jordi Batista als Miralls de Dylan. Trobo que aquest parell van fer traduccions molt ben fetes i adaptar les metàfores del Mestre no és una feina fàcil. Ara recordo un parell d'estrofes sobre aquesta cançó que eren d'una poesia colpidora. Una mare li pregunta al seu fill que ha vist en el transcurs dels seus viatges pel món. “He vist nens jugant amb pistoles i espases” o que havia sentit “El plor d'un pallasso cansat de fer riure”.

Ara, per l'Expo de l'aigua de Saragossa, Amaral (grup admirador i deutor de Bob Dylan i a més a més són de Saragossa) han fet una interessant versió del tema. El tema atòmic jo crec que s'obvia però té l'essència dylaniana i aquestes metàfores tant maques que ens exciten tant. A més, resulta molt adequada per aquests dies de pluges que han omplert tan simpàticament ens nostres pantans. Enllaçeu aquí i si teniu uns minuts escolteu-la que és molt maca.

http://www.youtube.com/watch?v=UJ4VaaUUMbQ


LLEGARÁ LA TORMENTA

Me han dicho que has vuelto por fin a tu casa
¿Qué has visto en tu viaje por tierras lejanas?

Caí entre la bruma de doce montañas
Vagando por seis autopistas cortadas
En medio de siete bosques callados
Perdido en las costas de negros océanos
Subí a diez mil millas hasta un camposanto

Y llegará, llegará, llegará,
llegará la tormenta
Que anuncia el cielo

Me han dicho que has vuelto por fin a tu casa
¿Qué oíste en tu viaje por tierras lejanas?

El ruido de un trueno preludio del miedo
La última ola al final de los tiempos
Tambores sonando en la linea de fuego
Y tantos susurros que no escucha nadie
Oí carcajadas y llantos de hambre
La triste canción del poeta en la calle
La voz de un payaso cubierto de sangre

Y llegará, llegará, llegará,
llegará la tormenta
Que anuncia el cielo

Me han dicho que has vuelto por fin a tu casa
¿Y qué harás ahora que el viaje se acaba?

Volver antes de la lluvia de estrellas
A lo más profundo de lo desconocido
Donde hay multitudes sin nada en las manos
Allí donde el sol ha secado los ríos
Donde eres esclavo o un pobre fugitivo
Que ha visto los ojos de un hombre sin rostro
Donde todas las almas han sido olvidadas
Donde negro es el color y el número no existe
Gritaré hasta que quede grabado en el viento
Y mi voz se refleje desde ésta montaña
Aunque tenga que andar encima de las aguas
Hasta que ésta llamada sea escuchada

Y llegará, llegará, llegará,
llegará la tormenta
Que anuncia el cielo
Y llegará, llegará, llegará,
llegará la tormenta
Que anuncia el cielo.