QUAN EM VAIG DESPERTAR, ELLA HI ERA...

... No li trobo una explicació racional. És un diumenge al matí, no són ni les dotze... La nit anterior vaig sortir de farra i ara tinc un mal de cap horrorós. Estic espès i no aconsegueixo recordar qui és aquesta noia morena que dorm al meu costat. M'agradaria veure-li la cara però dorm d'esquena a mi. Encongida, arraulida als llençols en posició fetal. Si vull veure-li la cara potser l'acabaré despertant. I m'agradaria tenir una mica d'informació per quan això passi... De moment només l'espio furtivament i intento fer memòria. La piga que té a l'esquena em recorda alguna cosa... Les seves faccions són incertes i el seu cos és menut i delicat. Potser m'he liat amb una alumna? Espero que no. Porto anys intentant evitar-ho! I aquestes petites berjaules no m'ho posen gens fàcil. Jo vaig estar a favor d'introduir l'educació sexual a les escoles, però això ha sortit de mare. Totes s'han convertit en unes noietes provocadores i agressivament sexuals... No, miri com la miri aquesta noia no és una alumna. Aquests malucs forts, aquesta esquena sinuosa... Són d'una dona de la meva edat.

Mentre els rajos de sol vermellosos es filtren entre les cortines me n'adono d'un petit detall: no estic a la meva habitació. Pel seu toc impersonal i aquesta olor indescriptible, més aviat sembla una habitació d'hotel. Com hi dec haver arribat? No recordo res de la nit anterior... Bé, que vaig sortir de farra amb uns amics de tota la vida. Oh, Déu meu! Es possible que m'hagi embolicat amb la Sandra, la novia d'un amic meu? El cert és que sempre m'ha excitat i no sé ben bé perquè. Potser ahir la nit em vaig emborratxar tant que em vaig llençar després d'anys d'intercanviar mirades furtives, frases a mig acabar i silencis. Molts silencis. Jo sé que ella m'estima i que quan em diu: “Calla la boca, imbécil...” ho diu amb amor i deixant-me clar que la nostra atracció destruiria masses coses. Després de meditar una estona, me n'adono que no pot ser la Sandra perquè ella no és morena. Qui pot ser doncs?

De sobte, com un llampec, m'arriba al cap un record. Em vaig trobar a ma germana Lídia a la discoteca! Mare meu! És la mena de relació incestuosa que sempre m'ha espantat, a la vegada que excitat. Si l'Anthony Perkins a Psicosis deia que “la millor amiga d'un noi és la seva mare”, jo diria que ha de ser la germana petita. I per què no? Cada dia es donen molts casos d'aquests. Bé, els fills no acostumen a sortir gaire bé... però això no em preocupa. Adoptarem. Sí, segur que és la Lídia. Té el mateix color de cabells i el seu cos és igual. Si fins i tot ronca com ella! La despertaré i li diré que ja era hora que féssim realitat aquell desig no declarat que acumulem des de fa anys. L'únic que em molesta és el que dirà la mamà. i el papà Bé, segur que hi estan d'acord. Sempre han estat molt progres...

Finalment totes aquestes cabòries van ser inútils. Ara em sento com un ximple per haver-me plantejat tantes coses. Només era un travesti...