I ARA QUÈ?

Em sento com (Nicolas Cage a Leaving las Vegas... XD) la protagonista de Terminator un cop que ha vençut el terrible androide i es veu abocada a un futur en que s’obren moltes possibilitats però que no coneix cap resposta. Divendres vaig fer la meva última classe de totes i dilluns començo la setmana prèvia d’exàmens. Un cop aprovats (creuem dits...) ja hauré acabat la universitat. Seré un llicenciat en Història i la gent, per anar bé, m’hauria de tractar de vostè.
És el meu sisè any a la facultat i, francament, ja n’estic tip. Perdre cada dia 3 hores de viatges a una RENFE fastigosa, aguantar els renecs infantiloides de companys revolucionaris que li diuen al professor que Cuba és el model de democràcia del futur o buròcrates que gaudeixen fent la vida impossible als alumnes... La majoria d’amics de classe han acabat abans que jo i aquest semestre he hagut de dinar sol molts dies. Hi ha res pitjor?

Malgrat això la universitat era com un còmode coixí, un espai que permetia no plantejar-se gaire el futur professional o que et donava seguretat. Quan s’acabi tot i afegeixi un aturat més a la llista se’m planteja l’inevitable “i ara què?”. Les meves aspiracions fa anys que són les mateixes. Ser guionista. Això ho complica tot una miqueta perquè no te gaire a veure amb la carrera de Història i és una professió difícil i molt tancada. Per pura covardia he fet el CAP, una mena de plan B per si no aconsegueixo realitzar els meus somnis i que sempre em quedi ser professor d’institut. La clau és saber en quin moment el plan B pot passar a ser el plan A...

En el fons no vull ser pessimista. És estimulant aquests camins que se m’obren i donen un petit marge perquè jo pugui actuar i decidir el meu futur. A més, estic fins els collons d’estudiar! Tinc ganes de desconnectar una mica, fer un viatge a Itàlia, portar a arreglar el meu Pc (aviat deixaré de lliurar mil treballs!) que últimament està més rebel del normal, anar a córrer els matins i no haver de matinar i anar a la platja quan arribi el bon temps... En definitiva tenir una mica de descans i recuperar forces per lluitar pel que realment vull.