HAS VIST UN CARTELL ON HI DIU MAGATZEM DE NEGRES MORTS?

Em fa l’efecte que últimament he parlat de coses, potser, massa frívoles i descarades. A vegades cal escriure sobre aquelles qüestions importants, allò que ens fa pensar sobre de que va, realment, la vida. Exacte. M’estic referint al doblatge.

El món es divideix entre els enamorats de la versió original i els que prefereixen les pelis doblades. En aquesta vida cal definir-se... En teoria als ximplets ja els hi està bé el doblatge (i tot el que tingui a veure amb la ignorància en general). En canvi, les persones cultes i exquisides sempre opten per la versió original perquè doblar una pel·lícula és com regalar condons a una escola religiosa. Una mala idea, sens dubte.
Estic segur que els lectors ocasionals d’aquest blog són persones cultes, més aficionades al vi que a la cervesa, enamorades del cinema europeu i defensores del reciclatge. No us enganyeu, jo també! Malgrat això, m’encanta el doblatge. Especialment en català. De nen m’agradava tancar els ulls i reconèixer la veu d’en Goku o en Follet Tortuga o qualsevol altre personatge d’una sèrie que m’agrades en una antiga pel·lícula de vaquers que feien a TV3. No sé, la percebia amb més simpatia, com alguna cosa casolana i familiar... Eren com retalls d’un món que m’agradava i del que no acabava de formar part totalment. Podia identificar a la perfecció els tons de les veus i establir relacions entre diferents pel·lícules només perquè tenien el mateix doblador. Era una mena de món oníric que no compartia amb gaire gent però que em deixava un regust agradable. Devia ser dels pocs nens que creien que molava més el submon dels dobladors que el dels actors glamurosos...

Us volia parlar de Pulp Fiction. Que l’heu vist en català? Llavors ja sabeu a que em refereixo. El doblatge en castellà és molt cutre i encara que els protagonistes queden com gent dura, fa mal a l’orella. En català, en canvi, els insults semblen massa refinats però aviat això, més que un problema, esdevé una avantatge. Les meravelloses converses entre en Jules i en Vincent guanyen matisos còmics molt subtils. El que perden en rudesa ho guanyen amb ambigüitat i un deliciós sentit de l’humor. Segurament no és la mateixa obra que va crear en Tarantino... Que voleu que us digui? Per a mi és millor. L’he vista en anglès (VOSE) i m’ha recordat al doblatge en castellà: Dur i violent. Sense la gràcia que es percep al guió original que he tingut la sort de llegir. Potser aquest cas és una excepció però també cal recordar que existeix.
També diuen que en Poe millora amb les traduccions al castellà i al francès perquè l’escriptor no era brillant en les descripcions i els traductors li han donat una riquesa lingüística que li afegeix valor (més que li resta) a la seva prosa gòtica. Són aquesta mena d’afirmacions les que multipliquen els posts de gent indignada. En sóc conscient i em sap greu...

Algú que em conegui pot dir: “Per què no parles d’en Joan Pera, maleït bastard?” Teniu raó... Però Ell dóna massa joc i això s’ha allargat més del que voldria. Ho deixo per un altre comment... Si ho fes ara, ràpid i malament, seria com resumir la Biblia amb deu ratlles. És a dir, un sacrilegi.