jueves, enero 18, 2007

DE GUAYS ALTERNATIVOS Y MORALISTAS CONSERVADORES


Últimamente tengo la sensación de que nos estamos equivocando. De que el mundo entero se va al garete y nos entretenemos en destruir el mundo, más que nada por aburrimiento. Me estoy refiriendo obviamente a los desastres ecológicos pero también a otras cosas. En el mundo de la Cultura y la Sociedad las cosas no van mejor. El aburrimiento y el cansancio nos llevan a despreciar todo lo que no sea de ultimísima novedad. Lo del año pasado ya es caduco, las modas van y vienen en una insaciante espiral consumista que nos convierte en agónicos e insaciables. Y lo peor del caso no es eso. Para mí, como casi licenciado de Historia, es horrible contemplar como toda la civilización desde hace 3000 años es considerada una basura. ¿Para qué queremos una estatua romana si hoy se pueden hacer mejor? ¿Un cuadro de Velásquez? Si hoy día las fotografías nos muestran imágenes más reales. ¿Qué nos puede enseñar Shakespeare si en su época no había internet? Lo antiguo no nos sirve. Está pasado y ajado. Ni en la Edad Media se había dado una incultura así…

Hoy día es más guay burlarse de Cervantes sin haber leído una línea antes que confesar (siempre arrepentido) que te ha gustado. Es el viejo truco de que queda mejor criticar algo que defender algo. Yo en general soy bastante cínico y me gusta aplicar el humor en casi todo porque no hay muchas cosas sagradas. Pero algunas sí que hay. Creo firmemente que no todo vale y que, por ejemplo, burlarse del holocausto o de los deficientes es de mal gusto. Claro que diciendo estas cosas puedo parecer un moralista conservador…
Como hoy día cualquier artista es un liliputiense comparado con los grandes artistas del pasado ya no creemos en nadie. No es que antes fueran superiores, es que ellos no tenían tele, vivían peor y no se podían distraer con la avalancha de ocio de la que gozamos hoy, así que se pasaban la vida dedicados a lo suyo, escribir, pintar o lo que fuera. Seguramente no habrá otro Chaplin ni otro Lope de Vega pero eso no quiere decir que nos podamos burlar de ellos para ser guays. Muchas veces se presupone que si nosotros nos burlamos de estos grandes tótems es que nosotros estamos por encima. Nos creemos tan buenos que criticamos a los grandes iconos del mundo occidental y nos quedamos tan anchos. Nuestra contracultura nos ha hecho superar a esos carrozas y hemos dado la vuelta y nos hemos aficionado a Gran Hermano y otras cosas “más informales”. ¡Y encima nos jactamos de ello! Bien, siento dar el mensaje de que no hemos llegado a igualar a esa gente y que nunca lo haremos. Y que para criticar a los clásicos y ser guay antes debemos conocerlos bien.
Picasso o Dalí eran excelentes pintores realistas, de gran trazo y enorme cultura de los clásicos. Ellos eran genios y sabían que antes de atreverse a romper los esquemas de la época debían conocerlos bien. Hoy día como ya no hay tiempo para aprender a caminar empezamos a correr tan pronto como podemos y además queremos ser los más rápidos de la Historia. Y esto hace inevitable que caigamos continuamente.

Etiquetas: ,

10 Comments:

At 7:52 p. m., Anonymous Anónimo said...

Lamentablement estem en una època en que es venera la mediocritat per sobre d'allò que sí mereix un reconeixement. Ara mateix a la tele surt l'ex-nòvia d'un futbolista parlant d'un aborto que va tenir i de la seva sogra, i està connectada a la màquina de la veritat. I la gent ho mira, quan té accés a moltes altres opcions d'oci. I com arreglem això?

 
At 1:35 a. m., Anonymous Anónimo said...

¡Repito que a mi el Siglo de Oro me come la polla! XD

 
At 12:31 p. m., Anonymous Anónimo said...

Vaig a fer-te de mosca cojonera:

Has escrit: "burlarse del holocausto o de los deficientes es de mal gusto."

Llavors, pq amb la pelicula Borat, els xistes amb q mes sonoras carcajadas emities, eren els q es ficaven amb els subnormals?
I de fet, pq recentment vas publicar un post sobre la pelicula, q titulaves "Mi hermano tiene un muy divertido retraso mental" ??

Cada home es amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules.

Apart d'aixo, l'exemple q has posat sobre Dalí m'ha clar i il.lustratiu.

 
At 12:38 p. m., Anonymous Anónimo said...

Tens raó. És de mal gust i jo no ho faria i menys en una peli o una serie. Però això no vol dir que quan vaig veure a Borat em va fer gracia, com tu dius que digues que el seu germà te un "divertit retras"... Es clar que la manera de fer-ho a la peli no era amb la malicia amb la que ho podria fer molta gent. I la peli, de fet, és una critica a la gent k pensa aixi i k te idees tant racistes i masclistes.

No sé, tens raó que tot plegat és una mica contradictori... En Woody Allen ha fet un parell d'acudits bastant forts sobre l'Holocaust (sé que murieron 6 millones de personas pero tambien sé que los records estan hechos para superarse) i si ho hagués fet qualsevol altre l'haguessin matxacat. En fi, l'idea general és que no tot s'hi val. Però els exemples dels limits els ha de posar cadascu.

 
At 6:07 p. m., Blogger Albert said...

Hi ha un grup que es diu Faris Nourallah. En el seu darrer disc, "Il suo cuore di transistor", canten el següent en una cançó. "Living in the past will just bring sorrow". Doncs això.

 
At 10:08 p. m., Blogger Alexis said...

Osigui, jo crec que és important tenir cultura, ja que conèixer coses del passat ens ajuda a entrendre el present. Ara bé, és un problema tenir dificultats a l'hora de fer una conexió. Cal entendre que, així com moltes coses avui en dia no existirien sense el seu referent en el passat, aquestes coses passades, fora del seu context històric no tindrien gaire valor. És a dir, la màquina d'escriure, en el seu moment fou un gran invent, molt útil i molt celebrat, però quin sentit té ara? No té lògica reivindicar la màquina d'escriure. És clar que l'hem de respectar com a invent que va establir les bases per un futur avenç tecnològic, etc. Amb l'art, tot i que de manera més complexa, succeeix el mateix. Pintar bé és una habilitat d'allò més especial i, malgrat la fotografia, segueix estan valorat. Ara bé, encara que ara al món hi hagi gent que pinti tan bé com Velazquez o Leonardo (que segur que n'hi ha), no arribaran pas gaire lluny. Cada època demana unes qualitats diferents i triunfar en un món com el d'avui no és pas fàcil, no hi ha pas, com tu suggereixes, una apologia de la mediocritat, simplement hi ha uns criteris diferents que responen a una lògica social i històrica. Si els condemnes i no els entens és que no ets bon historiador.

 
At 12:57 a. m., Blogger David said...

Diria que ningú pot pintar com Velazquez. Només fa falta mirar detingudament un quadre com la vella fregint ous on es pot captar l'aire i l'atmosfera que es respira al quadre. Un prodigi que mai més s'ha aconseguit. Això no ho pot fer qualsevol mindundi del barri, com tu insinues.

Es clar k avui dia es valoren altres coses però l'exemple de la màquina d'escriure no val pq les millores técniques i cientifiques són molt més clares de veure k l'art. Avui dia no es mor ningu de rabia si esta vacunat. A principis de segle XIX si. L'art és subjectiu i cadascu pot dir el k prefereix, encara que dir-ho no sigui gaire guay. De totes maneres se 4 cosetes sobre art del segle XX que tant agrada. De fet, ja saps k vaig disfrutar com un enano amb la Tate Modern i k el meu bagatge d'art em permetia interpretacions k potser no tothom podia fer.

I em sap greu pero es evident i innegable k estem en una societat k fa apologia de la mediocritat. Només cal veure els idols d'avui dia com Beckam (jugador mediocre), els cantants d'OT (cantants mediocres, et trobes a patades a un karaoke de mala mort) i la majoria de pelicules k es fan avui dia k son això, mediocres...

Però si ho penses es normal, en una societat tant democratica com la nostra s'evita tant com es pot l'elitisme. Això esta bé, pero a l'art ens volen fer creure k cada persona pot ser un artista. I per desgracia això és fals. A Espanya hi ha 44 milions d'artistes? Els autentics artistes, agafem els canons que agafem, son 4 escollits k sobresurten de la masa general i no qualsevol fill de vei k se l'hagi xupat a un habitual de la premsa rosa.

I ho diu això una persona k no es considera una artista per a res. Jo sóc conscient de les meves limitacions, fins i tot en els meus punts forts. Quan una persona comença a assumir la seva mediocritat (o falta de genialitat) és quan comença a valorar més els treballs dels autentics genis. Per exemple, en Woody Allen no crec k sigui un geni amb tots els ets i uts, senzillament te molt de talent i en treu profit.

 
At 11:22 a. m., Blogger Alexis said...

Canvia la teva consepció, que fins i tot els vanguardistes de finals s. XIX eren més progres que tu! Però és clar, en el seu moment ells eres considerats mediocres... Si tu haguessis viscut en aquella època, t'haguessis cagat en la mediocritat d'impressionistes, expressionistes, etc. Ah, i l'art no és una cosa tan rígida com tu sugereixes. El seu concepte ha anat canviant al llarg de la història, però sembla que tu necessites molt de temps per assumir els canvis.

 
At 12:01 p. m., Blogger Albert said...

Un apunt: la gràcia d Velázquez no es qe pinti tan bé que es vegi l'aire, sinó que fou el primer a fer-ho. A partir d'aquí, et puc assegurar que hi ha molt bons pintors capaços de fer-ho, però el primer, per això se'l calora. És com amb la música, de músics d'estudi boníssims n'hi ha molts, però potser no tenen res a dir.
Respecte al concepte, acabo de llegir una novel·la escrita per un director d'un museu que té un fragment amb el qual estic totalment d'acord: "Un artista es una persona que en una multitud levanta la mano y pide atención para que recalen sobre lo que él está proponiendo, porque piensa que tiene algo que decir. Uno se erige en artista por eso mismo, porque considera que tiene algo que ofrecer al mundo y considera que su visión viene a ampliar el espectro de la realidad; sí, un artista lo que aporta es un nuevo enfoque, un nuevo ángulo del prisma de la realidad, un nuevo color". I quants colors existeixen? Que un artista és un virtuós em sembla una concepció més que desfassada, ja se la van carregar els impressionistes.
Per la resta, bastant d'acord amb jules-bubblegum.

 
At 5:31 p. m., Blogger David said...

He rebut el missatge k volia, sóc un feixista desfasat. No pretenc tenir la raó absoluta i segurament la meva admiració per la historia i el passat no és gaire corrent. De totes maneres sóc totalment contrari a la vostra idea de "un artista és el primer k fa una cosa". No em canso de repetir (i vosaltres d'ignorar-me) que un canvi no te pq ser bo "per se". No vivim a la peli d'Atrapado en el tiempo on sempre passa el mateix. Al llarg dels anys ha hagut milers de canvis i no tots són automàticament bons. L'ascens del nazisme, l'invenció de la bomba atomica... Un canvi és una alteració de l'equilibri i pot ser per bo o per dolent. Vosaltres dieu k sempre és bo... Pues bueno...

Velazquez no va ser el 1 a pintar tant bé... Abans hi havia Leonardo, Miquelangelo, Murillo, el Greco, Rubens, els flamencs... Senzillament és el millor.

La innovació està bé sempre k no comporti oblidar el legat. Repeteixo que els impressionistes, Picasso o Dalí eren consumats experts en art clàssic. Si no hagués estat aixi només haurien estat xarlatans de fira. Abans de trencar les regles s'han de coneixer i això demana temps i esforç. Si no es va dient por ahi k America es va descubrir al segle XIX i això no pot ser... Sé que avui no es valora gaire l'esforç ni el virtuosisme i k aprendre a tocar una guitarra o llegir Hemingway és una perdua de temps... El que importa és transmetre sensacions, experiencies o com li volguem dir, d'acord. Però ja podrem fer-ho amb tanta incultura i ximpleria varia? Qualsevol es pot possar a fer dubi-dubi-da i inventar una melodia com Mozart? Jo crec k abans de fer això cal un profund estudi i una total dedicació a l'art per poder dir alguna cosa. L'instint, la inspiració màgica o ser tocat per Déu no funciona si no hi ha una base darrera. I ho dic pq ho sé i m'adono de les meves limitacions.

Ho sento però no puc evitar pensar(després de ser titllat de retograd) que aquesta concepcio totalment allunyada de l'esforç, de la sabiesa, de la dedicació profunda a alguna cosa... tot això ve donat per la ilusió de dir "jo també puc ser un artista si vull, mama..." Doncs siguem realistes. Cap dels k estem actualment escrivint akests blogs ho som. Ja ho hauriem demostrat o en tot cas insinuat a ulls perceptius.

 

Publicar un comentario

<< Home


Parador