HAIKUS

Hauria d'escriure un post sobre el viatge a Croàcia però seria massa llarg i no sabria com començar. D'altra banda m'agradaria compartir una troballa que he fet recentment, precisament a la tornada del viatge. Es tracta dels poemes japonesos Haikus. Mai m'ha atret gaire la poesia però aquesta m'ha fascinat, com a tants i tants occidentals abans que jo. En principi són versos molt curts, senzills i accessibles, allunyats de la mètrica enrevessada que tant abunda a la literatura europea.

Els escriptors de haikus volien plasmar imatges o sensacions amb les mínimes paraules possibles acostant-se perillosament al no-res. La seva principal preocupació no era trobar els mots adequats si no eliminar tots aquells innecessaris. Tenien una visió de les coses gairebé zen, com si busquessin la Il·luminació budista en cada poema. En tot cas, creaven imatges mentals molt suggerents. L'autor de haikus condensa els poemes perquè nosaltres els llegim i els acabem de lligar. Basho, el més grans dels escriptors d'aquest art va dir: “El haiku que mostra el setanta o el vuitanta per cent del seu tema és bo. Mai no ens cansarem, però, d'aquell que revela només el cinquanta o seixanta per cent”. D'això se'n diu minimalisme... Ja ho diuen que sempre és millor suggerir que mostrar. Així el lector fa la meitat de l'esforç però acostuma a valer la pena. A vegades els haikus gairebé semblen menjar congelat durant segles que nosaltres escalfem dins el nostre cap, a foc lent. Amb cura. I segur que acabem menjant un plat deliciós.

Veiem uns quants:

Olor d'orquídia.

S'hi perfuma les ales

la papallona.

***

Pelo una pera:

gotes dolces que llisquen

pel ganivet.

***

L'alta muntanya,

reflectida dins l'ull

de la libèl·lula.

***

Herba d'estiu.

Belles dames de Saga,

dintre les tombes.

***

Dreta, una aixada

sense ningú al voltant.

Quina calor!

***

En la brisa de primavera

Rumiando su pipa

Aguarda el venerable barquero.