Big Kahuna Burger

COMENCEN LES OPOSICIONS DISSABTE QUE VE!

2011-06-11T19:31:00.010+02:00

S'acosta el dia D! Porto gairebé un any preparant-me per les Oposicions. Han sigut moments durs, amb nervis, enrabiades per les retallades del govern i moltes hores estudiant a la biblioteca de Badalona. Tinc ganes que arribi dissabte. Sortiran 5 temes i jo en triaré un. Vomitaré tot el coneixement que pugui, citaré autors que no m'importen en absolut i després respiraré tranquil. Encara quedaran més proves però el més dur haurà passat. Començo a notar la fatiga i en qualsevol moment em pot sortir fum del cap.

Suposo que la majoria de gent estarà bastant histèrica per la pressió i per les poques places però jo ho viuré com una alliberació. I si trec un 9'5 però finalment em quedo sense plaça doncs intentaré no fotre'm un tret i pensar que ha estat un any perdut. Hauré de buscar altres vies.

He comès errors i potser a vegades m'he perdut per camins que no duien enlloc. Però vull pensar que de tot s'aprèn. Sento que fins i tot quan les coses estan més fotudes hi ha esperances. Per molta crisis dels collons i atur desmesurat, les oportunitats estan a tot arreu. Només cal saber buscar-les.

EL MESTRE JOHN HUSTON

2011-06-03T16:37:00.007+02:00

Dins dels grans genis del cine clàssic n'hi ha un que, al meu parer, no té tota la glòria que es mereix. Parlo de l'enorme John Huston, un director amb una filmografia de quaranta anys impressionant i d'allò més variada. Estem parlant d'un Hemingway del cinema, és a dir, d'un artista inquiet, aventurer, amic de la boxa, viatger, borratxo, molt mascle i genial. Va ser un gran amic d'en Bogart amb el que compartien festotes i joies del setè art. En Huston, fill i pare d'actors, resulta un personatge fascinant. De fet, sempre l'he preferit a l'altre gran director americano-irlandès, en John Ford que potser gaudeix de més fama pels seus westerns.

Des de petit m'han atret les pel·lícules d'aventures d'en Huston. Tinc una anècdota al respecte. A 5º d'EGB havíem d'escriure un relat i vaig agafar la història de El tesoro de Sierra Madre i la vaig modificar lleugerament. La mestra em va posar molt bona nota per la redacció, sense sospitar que estava plagiant al gran John Huston.

De debò, us animo a que mireu alguna de les seves pel·lícules. És un temps molt ben aprofitat! Us recomano les meves preferides:

1941 – El halcón maltés: La primera pel·lícula de Huston i una de les obres mestres de la història del cinema. Basada amb la novel·la de Dashiell Hammett, amb un Bogart fantàstic fent de Sam Spade i uns secundaris de luxe. Cine negre en estat pur!

1948 – Cayo Largo: Un altre títol imprescindible de cine negre amb Bogart i el magnífic Edward G. Robinson tancats a un hotel del sud de Florida. Força original i claustrofòbica.

1948 – El tesoro de Sierra Madre: L'únic cop que va guanyar un Oscar (i també el seu pare com actor). Ambientada a Mèxic, amb un Bogart bipolar i l'ambició com a tema de fons. De petit era una de les meves pelis preferides.

1950 – La jungla del asfalto: Un altre clàssic magnífic de cine negre sobre atracadors. De petit no m'agradava per la seva complexitat i foscor però ara la sé apreciar pel que val. Un dels primers papers de Marilyn Monroe.

1951 – La reina de África: Segurament la millor pel·lícula de Huston, la més rodona. Li va donar l'únic Oscar a en Bogart. Una aventura en un riu d'Àfrica durant la I Guerra Mundial. El guió és tant magistral que s'ensenya a totes les acadèmies de cinema. Un autèntic plaer en tots els sentits. No conec ningú que l'hagi vist i no l'entusiasmi.

1972: El juez de la horca: Una peli certament estranya però que de petit em flipava, sobretot per un Newman fent d'un jutge força particular que es salta la llei quan li convé i assassina a qui li molesta quan està jugant al poker.

1975 – El hombre que pudo reinar: Segons Maruja Torres, és la més bella pel·lícula d'aventures de tots els temps. Basada en una novel·la curta de Kipling a la que supera totalment. Els protagonistes són uns encantadors Sean Connery i Michael Caine que viatgen per terres inhòspites afganeses. Un 10! Del tot recomanable!

1981 – Evasión o victoria: Bé, no és que sigui una obra mestra però és molt entretinguda. A més, resulta interessant la barreja de futbol, nazis, Michael Caine, Pelé i l'Stallone fent de porter. Segurament, qualsevol altre director hauria patinat amb una combinació tant explosiva però no el gran mestre John Huston.

LA GUERRA DE SECESIÓN

2011-06-01T11:10:00.005+02:00

Ahora que se cumplen 150 años del inicio de la insurrección del Sur contra el Norte, vale la pena repasar las grandes películas que ha dado el cine sobre la Guerra de Secesión de los Estados Unidos. El Viejo Sur, esa tierra de paletos desdentados y racistas según los tópicos, siempre me ha fascinado. Y no sé porqué...

1915 - El nacimiento de una nación: Es larga y muda pero vale la pena. El director Griffith hace el primer análisis serio de la Guerra Civil americana en el cine y rompe todos los esquemas anteriores, tanto por su modernidad narrativa como su ferviente glorificación del KKK...

1926 – El maquinista de la general: La mejor película de Buster Keaton. Una visión muy divertida de la guerra con un tren que se convierte en un personaje más. ¡Imprescindible!

1939 – Lo que el viento se llevó: El clásico de los clásicos. La mayor superproducción de la historia con un Clark Gable y una Vivien Leigh enormes. El color y el vestuario fascinan. A pesar de su antigüedad y sus 240 minutos (¡jamás he visto una película más larga!) se hace muy entretenida. Quizás su magia consiste en el retrato veraz del Viejo Sur y la nostalgia por una sociedad que ha desaparecido...

1966 – El bueno, el feo y el malo: La guerra sólo es una excusa, el marco donde se mueven los tres protagonistas en busca de un tesoro. Según Tarantino, es la mejor película de la historia. ¡Y no voy a ser yo quien le lleve la contraria!

1989 – Tiempos de gloria: Un dramón antibélico que le valió a Denzel Washington su primer Oscar. Muestra un regimiento de negros que luchan por el Norte y que también sufren discriminación en ese bando.

2003 – Cold Mountain: En la estela de “Lo que el viento se llevó”. La odisea de un soldado sudista (Jude Law) que escapa del frente para volver con una guapísima Nicole Kidman. Ofrece una visión bastante negativa del conflicto pero idealiza la sociedad sencilla y encantadora del Sur.

Y así, a bote pronto, no se me ocurren más. Lo que más sorprende de estas películas es que se dulcifica una sociedad cerrada y racista y sólo se resaltan los aspectos positivos como la cortesía, el encanto por el estilo de vida, la tranquilidad, la amabilidad... No conozco ninguna película donde los Confederados sean abiertamente los malos. Y no lo digo como una crítica. Está bien huir del maniqueísmo y que no se perjudique la imagen de los sureños. En este sentido, el trato a los vencidos después de la Guerra fue exquisito. Siempre se buscó la reconciliación, cerrar heridas, no hubo represión... Es decir, lo contrario que Franco en España... Los norteños querían que la gente del Sur se sintiera cómoda en el país. ¡Y eso que se cargaron a su gran presidente Lincoln!

EL SUICIDI DE LES ESQUERRES

2011-05-23T01:30:00.004+02:00

Volia escriure alguna cosa de tot això de les Acampades a Plaça Catalunya i Sol però he preferit esperar a les eleccions municipals. La meva primera impressió d'aquest nou moviment era bastant ambigua però un cop em vaig acostar i em va agradar el que vaig veure. Hi ha de tot però en general és gent força normal que senzillament està farta de l'atur juvenil del 40% i de la falta d'oportunitats. La dreta els desprecia i parla d'una majoria silenciosa i “d'ordre”. L'indubtable és que malgrat la vistositat de les seves protestes, hi ha un gran nombre de persones que està a les antípodes dels que demanem més democràcia. I aquesta gent té por d'aquest que protesten i han anat a votar alarmats perquè tot continuï igual. Això explica l'ascens de la dreta. L'esquerres està més desunida que mai. El PSC ha perdut la Generalitat i ara Barcelona, Badalona i Girona. Ha caigut a tot arreu. ERC ha tingut la mateixa davallada. Haurien de renovar-se. Si en Montilla i en Puigcercós van treure els pitjors resultats de la història dels seus respectius partits haurien de dimitir i deixar pas a gent nova. Qui mana al PSC? No queda clar, l'ombra d'en Montilla segueix allà, avergonyint als seus simpatitzants. Em resulta increïble aquesta apatia del PSC i d'ERC! Sembla que es vulguin passar tota la vida a l'oposició? Si un dirigent d'una empresa presentés uns informes equivalents als resultats electorals d'aquests dos partits, us asseguro que es faria una bona reestructuració.

En canvi, el PP de Badalona, amb tàctiques que freguen el nazisme ha obtingut uns resultats impressionants. Una important lliçó a extreure: Sigues demagog, fomenta l'odi i embruta els sentiments de la gent i obtindràs vots. Ah, i el PP de València han donat la majoria absoluta a una gent que està pendents de judici per corrupció... Plataforma s'ha multiplicat i a Vic consolida el segon lloc a l'ajuntament. Realment el panorama és desolador. La crisis ens ha arrabassat la dignitat. Estem caient en picat.

L'únic consol és que el nou moviment que reclama una democràcia més real i participativa pot influir a molta gent. No a curt plaç, això acaba de quedar demostrat. Però si a llarg-mig plaç. La Revolució Francesa no es va gestar amb un any. De fet, la majoria dels intel.lectuals que la van provocar ja feia anys que estaven morts al 1789. Els polítics farien bé de tenir por a la veu dels ciutadans. Sembla que la victòria de la dreta i l'extrema dreta a les eleccions aigualeix el creixement de la protesta però ja veurem com acabarà.

El que pronostico pel futur és un gran creixement de la crispació. Tornarem al 2003 quan uns governants autoritaris i malcarats prenien decisions d'esquenes al poble. Veurem un govern despòtic i moltes manifestacions i protestes. A Madrid, a Barcelona, a Badalona. A tot arreu hi haurà tensió. Estem arribant al clímax de la crisis. L'any que ve segurament el PP arrasarà a Espanya i continuaran les retallades a la Generalitat. Si no sortim aviat potser ens engolirà.

El cas de Badalona és especialment trist. És com si als darrers temps, el PP ens hagués emborratxat mica en mica amb gotes de racisme i demagògia i hem acabat fent una enorme ximpleria: Votar-lo. Demà despertarem i molta gent es penedirà del que va fer la nit anterior. Però el mal ja estarà fet. I haurem de suportar una llarga ressaca de quatre anys.

TODO SOBRE EVA

2011-05-05T17:13:00.001+02:00

La vida inteligente en el asteroide Y-757 nació con los mitocondrios, una especie parecida a los humanos. Llamaremos a la primera hembra Eva y, por coherencia, al primer macho, Adán. Se comunicaban con silbidos y tenían la facultad de dividirse en dos partes iguales y volverse a juntar a voluntad. Adán y Eva eran felices y sólo se dedicaban a hacer el amor, comer y dormir. Tuvieron muchos hijos, de la misma forma que los tenemos nosotros.

Un día, Eva se desdobló y quiso acariciar la sensualidad de un cuerpo femenino. Cuando Adán lo descubrió, tuvo miedo y la maltrató. Fue el principio de la marginación de las mujeres de ese asteroide. Durante miles de años, los Adanes utilizaron su fuerza física para esclavizar a las Evas desobedientes. Generaciones de mujeres crecieron sumisas a los deseos de los machos. Pero las cosas han cambiado últimamente y las condiciones de las mujeres han mejorado mucho.

Sin previo aviso, millones de mujeres fusionan sus cuerpos en un solo organismo. Los hombres se sienten insignificantes y siguen un proceso parecido. Finalmente, en ese mundo sólo quedan una gigantesca Eva y un gigantesco Adán. El coloso Adán se muestra avergonzado y se disculpa por todas las injusticias del pasado. Y ella, generosa y maternal, perdona a su compañero.

En el asteroide Y-757 empieza una nueva etapa basada en el amor y el respeto entre iguales.

ELS RUMORS RACISTES

2011-03-24T23:54:00.005+01:00

Darrerament hi ha moltes coses que m'indignen. I una d'elles és que la gent s'indigna massa per coses irrellevants (com les declaracions d'en Mourinho) i oblida les coses importants. M'estaré fent gran? Sigui com sigui, en aquest post parlaré d'una cosa que al meu entendre és realment indignant. Parlo dels rumors racistes que circulen al carrer, que exageren tòpics negatius, inventen, manipulen contra un grup de persones pel sol fet que són estrangeres. Imagino que tots n'heu sentit alguna vegada. L'ajuntament de Badalona ha fet un fulletó que desmunta aquests rumors, potser perquè el PSC està espantat per la possibilitat de perdre l'alcaldia a mans del PP. I no sé als altres badalonins que els sembla però a mi em fastigueja molt pensar que viuré a l'única ciutat important catalana governada pel PP. I no per l'ala centrista precisament, si no per un paio racista, demagog i feixistoide com és en García Albiol. Durant aquests quatre anys només ha parlat d'immigrants dolents, de carrers insegurs i de beques que van pels nens negritus. No és exagerat relacionar aquest discurs amb el de LePen.

Penjo uns exemples de rumors racistes i dades oficials de Badalona per combatre'ls:

Els comerços dels estrangers obren quan volen i no són inspeccionats.

Tots els comerços d'alimentació tenen les mateixes limitacions d'horaris i inspeccions. Si no compleixen les normes són tancats.
Tots els serveix socials són per als estrangers.

La gran majoria d'assistència, residències... són per la gent gran. Els immigrants solen ser molt joves i no requereixen tant aquests serveis.
Els estrangers col·lapsen la sanitat pública.

Dels 9220 ingressos a l'Hospital de Badalona el 2009, només 5 eren d'estrangers sense targeta sanitària. Els estrangers acudeixen 4'7 vegades l'any al metge, els espanyols ho fan 8'3 vegades.
Els estrangers copen les places de les escoles i es queden amb totes les beques de menjador.
El 81'5% de les places d'escoles bressol a Badalona són per nens espanyols. El 71% de les famílies beneficiades per les beques de menjadors són espanyoles. Es segueixen criteris econòmics, no de nacionalitat.

En fi, que cadascú creu el que vol creure però trobo que té molt delicte que una persona jove i que ha anat a l'escola tingui aquestes idees racistes i falses. Quina lògica té que el govern doni més ajuts als comerços xinesos i que faci la vida impossible als d'aquí? O que els metges no t'atenen perquè estan massa ocupats amb els immigrants? L'ultima vegada que vaig estar a la Seguretat Social, la sala d'espera estava abarrotada. Correcte. Però absolutament totes les persones eren avis i avies catalans. Hi haurien unes 50 persones però estic convençut que només hagués fet falta una sola persona negra o un mocador al cap perquè molts avis tornessin a casa emprenyats perquè els immigrants col·lapsen la sanitat. No és just, es clar que no. Aquesta mena de prejudicis xenòfobs són els que van acabar portant a les guerres, el nazisme o l'holocaust. Crec que la situació és prou greu i que l'odi racial ha calat fort i està prou escampat com perquè sigui necessària una educació ciutadana. No pot ser que ens indignem per certes coses trivials però transigim quan un familiar, amic o conegut fa un comentari profundament racista. I els mestres tampoc haurien de girar el cap quan escolten certes coses xenòfobes.

Faig una crida als badalonins i badalonines perquè el dia 22 de maig vagin a votar. No tots els partits són iguals, la mandra no és excusa. Estem a punt de deixar entrar al nostre ajuntament gent molt xunga que incita a l'odi racial. Vosaltres mateixos. No és qualsevol cosa. ÉS GREU.

P.D: Última noticia!! Sembla que el representant de CIU a Badalona, en Ferran Falcó no es queda curt amb les seves idees filo-nazis. La meva mare pertany a una associació de veïns del barri i fa dues setmanes va venir a xerrar el representant de CIU. Doncs sembla que, amb força mala llet, els va dir que Romania era un país de merda (literalment) i que tant de bo no existís. No sé si era per esgarrapar algun vot o perquè realment ho pensa però la dotzena de persones que hi havia es van quedar flipats. Sí, ja sé que és massa fort com per ser real, sembla de dolent de peli. Però és ma mare i no tinc cap motiu per pensar que m'enganya.

A Badalona l'única opció decent és votar a un partit d'esquerres. La resta són gentussa de la pitjor calanya.

LA DRETA EM REPUGNA!

2011-03-16T18:21:00.006+01:00

Tenia entès que a mesura que ens fèiem grans ens tornem conservadors, de fet em sembla raonable i desconfio dels joves molt conservadors o dels yayus molt d'esquerres. Però jo dec estar patint una greu involució perquè no em sentia tant d'esquerres des de les mentides de l'11M. Suposo que no és estrany perquè tot just encetem un govern de dretes a Catalunya (no ens enganyem, CIU no és un partit de centre, se'ls veu el llautó) i la perspectiva espanyola és que governarà el PP, potser per majoria absoluta. Potser sóc un antiquat però aquesta perspectiva em repugna totalment.

La campanya de desprestigi que van fer els mitjans rancis espanyols i també la burgesia catalana va enfonsar la credibilitat del tripartit, molt més que els seus propis errors o la terrorífica conjuntura econòmica. Recordo que a la universitat al 2003 tots ens felicitàvem pel nou govern d'esquerres. I els fatxes s'han passat set anys llençant “sapos i culebras” fins que ens hem cregut que el PSC, Esquerra Republicana i Iniciativa eren una colla de bandarres que enfonsaven el país. En realitat jo mai vaig veure la magnitud de la tragèdia, malgrat ens van convèncer que era així. Però això no és nou. Les campanyes contra el catalanisme i les esquerres van arribar a provocar un alçament militar i una guerra civil. Molta gent va creure realment que la República estava destrossant el país. Avui dia els mitjans s'han refinat molt i de la violència física s'ha passat a la violència verbal. La manipulació de la dreta catalana i espanyola continua quan es tracta de desprestigiar als que no són dels seus.

Així, els catalans hem votat en Mas perquè, òbviament, calia un canvi. El primer que va fer el molt honorable va ser trair aquelles promeses electorals que havia fet. Ho podem entendre, això ho fan tots els polítics... Després van venir les salvatges retallades socials. Ens vam consolar pensant que és normal per la crisis i assumint que aquestes coses no agraden a ningú però cal fer-les. La retallada de CIU s'estan centrant bàsicament a les millores socials (SANITAT i EDUCACIÓ). També amb menys diners a la xarxa de metro però ho entenc perfectament, cap diputat de CIU ha agafat el metro o l'autobús a la seva puta vida. Tots venen de casa bona, de la zona alta i allà no agafen els transports de la “xusma” com vosaltres o com jo. La majoria va anar a universitats privades com l'ESADE que vol dir que els seus papis van pagar una milionada a la que pocs tenen accés. Creieu que això representa a la majoria de catalans??

Ens vam creure que feien falta calers però llavors per què collons es carregaran l'IMPOST DE SUCCESSIONS?? Només grava a les classes més altes (un 5% de la població catalana, la més rica). L'alta burgesia catalana no vol pagar i CIU que són els seus gossos doncs prefereixen escanyar als currants. Tu com a lector, formes part d'aquesta exquisida minoria? Imagino que no. El govern no vol redistribuir la riquesa de la forma més justa. Prefereix ofegar al poble català per servir als interessos dels milionaris. Molts mitjans que serveixen a aquesta elit utilitzen la demagògia per espantar a la gent i els fan creure que si deixen un piset als seus fills hauran de pagar aquest impost. Doncs no! NOMÉS PAGAVEN ELS QUE REBEN UNA HERÈNCIA DE MÉS D'UN MILIÓ D'EUROS (166'386 milions de les antigues pessetes). Home, és una xifra que crec que supera moltíssim a la classe mitjana. Només afecta als milionaris o que deixin més d'un milió (d'aquí el nom). Està clar, que no afecta al poble pla.

Però es clar, la gent va escollir al candidat més guapo. Personalment, si no surt a la llum cap noticia esfereïdora del tripartit, cosa que dubto, continuaré reivindicant la seves millores socials (les dèries patrioteres ja no m'agraden tant). El tripartit va fer amb set anys molts més pisos de protecció oficial, parades de metro, escoles i hospitals que CIU en 23 anys. Si estàs en contra d'aquestes accions o ets un super milionari o sincerament ets un idiota que no sap el lloc que ocupa. És clar que el tripartit va gastar diners de les arques públiques però en coses que beneficiaven al poble català i no a quatre rics podrits de diners.

A partir d'ara tindrem molts anys de govern de dretes a Catalunya, a veure com inverteixen els recursos. Riure molt quan tornin a pactar amb el PP, quan es destapin escàndols financers com el cas Palau, quan mostrin a tothom com en són de racista i carcas. Però ploraré quan no pugui accedir a una plaça de mestre per retallades neo-feixistes que ha fet.

Ja sé que molta gent odiava el tripartit (qui sap si per iniciativa pròpia o repetint el que deien a certs mitjans), però voldria que algú m'assenyalés els gravíssims errors que va cometre el govern d'esquerres que estiguin a l'alçada de les que jo he exposat. Crec que ho haureu de rumiar molt i molt.

EL HUNDIMIENTO DE JAPÓN

2011-03-14T17:25:00.003+01:00

Existen un par de película de catástrofes con este título. Tratan de una serie de catástrofes naturales que azotan Japón (terremotos, tsunamis, erupciones volcánicas...) y que obligan a traslados masivos de la población. Los trágicos incidentes de estos días me han hecho recordarla... El país del Sol Naciente siempre ha tendido a fantasear con su propia destrucción, quizás conducida por las circunstancias. En 1923 un terremoto de 7'8 grados Richter arrasó Tokyo y Yokohama y se llevó más de cien mil vidas. Después vino la Guerra del Pacífico con sus bombardeos incendiarios, las ciudades arrasadas y el holocausto nuclear de Hiroshima y Nagasaki... No es raro que inventaran Godzilla y todas esas películas de monstruos que arrasan Japón. En mangas como Bola de Drac o Akira también nos han acostumbrados a ver ciudades arrasadas. Además, en 1995 el terremoto de Kobe (6'9 grados Richter) también destruyó buena parte de la ciudad y mató a más de 5000 personas.

Hasta ahora, las mayores dificultades de Japón era la recuperación económica, cosa que nos parece una broma comparada con las imágenes y los datos que nos llegan del país. Cuando me enteré de la noticia del terremoto (8'9 grados Richter!!) lo primero que pensé fue “suerte que no ha pasado un poco más al sur, porque allí se concentra el área metropolitana de Tokyo”. Cien o doscientos kilómetros más al sur y la catástrofe hubiera alcanzado proporciones incalculables. La región del norte siempre ha estado mucho menos poblada.

Ahora parece que el mayor problema son las centrales nucleares de alrededor como la de Fukushisma. Actualmente el gobierno nipón lucha contrarreloj para contener y refrigerar los reactores. Y nadie sabe como acabará todo. Personalmente tengo un mal presentimiento, como si en cualquier momento vayamos a leer una noticia escalofriante para la que no estamos preparados. Algo que nos supere y que minimice cualquier otra desgracia.

Históricamente, Japón siempre ha estado muy poblado. Todas sus islas suman un territorio bastante más pequeño que España (aquí viven 45 millones de personas y allí 125...). Además, la tierra es montañosa, pobre en primeras materias y en general poco aprovechable para los seres humanos. Desde hace décadas deben importar alimentos y petroleo. En este sentido, es un país muy dependiente del exterior. Por eso no les ha quedado más remedio que apostar por la tecnología y fabricar productos con un alto valor añadido que puedan vender al extranjero para poder comprar energía. La necesidad de electricidad les ha llevado a la locura de concentrar más de cincuenta centrales nucleares en el territorio con más terremotos del planeta. Y también por eso (aunque no pretendo justificarlo), los japoneses se lanzaron a conquistar tierras asiáticas durante la II Guerra Mundial. Necesitaban “espacio vital” con mucha más urgencia que los nazis o cualquier otro país. Los actos cometidos por el ejército japonés en Manchuria, China, Filipinas, Corea... son repugnantes pero ellos pensaron que tenían derecho a colonizar territorios para su superpoblación. Igual que habían hecho los norteamericanos exterminando a los indios. Los japoneses masacraron a millones de chinos pero acabaron perdiendo la guerra. Y ya se sabe que la historia la escriben los vencedores.

Entre los años cincuenta y los setenta, los japoneses hicieron su “milagro económico”. En los años ochenta, Estados Unidos tenía pánico al poderío japonés pero después cayó en una crisis económica que ya dura veinte años. Además, tiene una población estancada y envejecida y enclaustrada en un espacio muy reducido. Y ahora este terremoto. Un territorio (mayor o menor, ya lo veremos), quedará contaminado y inutilizable por la radiación nuclear.

Creo que el declive japonés se acentuará en el futuro. Hace poco perdieron el segundo puesto en el ranking mundial por China y todo indica que sólo les queda ir para abajo. Ojalá que no sea así. Algunos periodistas recuerdan que los japoneses han aprovechado sus mayores crisis para recuperarse. Después de Hiroshima vino el boom económico. Pero ahora creo que ya han alcanzado su tope y que no les queda margen de maniobra. Sacrificaron demasiado en esos años y ahora lo están pagando.

Ahora el resto de naciones de la tierra sólo pueden hacer dos cosas: la primera ayudar al pueblo japonés en este momento tan difícil y a nivel interno debatir la vida de las centrales nucleares. ¿Cuántas tragedias vamos a tolerar antes de que arrincone la energía nuclear por las energías alternativas? La derecha le encanta burlarse de la ecología y de que los molinos de viento son inútiles y que están subvencionados. Pero después su arrogancia la pagamos todos como lo están haciendo los japoneses.

¡QUIETO TODO EL MUNDO! ¡LLEGÓ LA LEY!

2011-02-28T16:46:00.008+01:00

M'ha costat triar un títol que reflecteixi fidelment l'episodi que vaig viure ahir a la frontera catalano-andorrana. Tot el que relataré, encara que sembli increïble, va succeir realment (1.)

Andorra és un lloc fantàstic i ple de contrastos. Vaig arribar dissabte i durant tot el dia va lluir un sol espaterrant. L'endemà no va parar de nevar. Així són les coses per aquelles contrades. En pocs anys va passar de ser un país pobre i semi-feudal a un imperi comercial. La Laura i jo vam anar a Caldea. Algú m'havia dit que era un lloc una mica garrulo. Bé, malgrat que vaig veure més tatuatges d'espirals dels que voldria, el lloc em va encantar. Quin benestar! El punt més extasiant va ser sortir a una piscina-jacuzzi de l'exterior amb l'aigua ben calenteta mentre estava nevant (2.)

Que hi té a veure això amb els meus problemes amb l'autoritat? És un dels molts contrastos del Bell Principat. Per una banda a les botigues et tracten com un rei i t'inciten a comprar-ho tot, però a la frontera els guàrdies civils et fan sentir com un contrabandista. La Laura i jo vam sortir molt relaxats de Caldea i més tard, a la nit, els Guàrdia Civils ens van estressar força. Aquí exposo els fets desgraciats:

20'15. L'autocar arrenca. Ha parat de nevar i el vehicle no va tant ple com esperàvem. Salivejo pensant en fer-me un entrepà amb el formatge andorrà que he comprat.

20'30. Arribem a la frontera. Una senzilla formalitat.

20'32. Entra un Guàrdia Civil armat i demana la documentació NOMÉS a un parell de persones del fons de l'autocar (una d'elles porta un barret antic). Bé, deu ser una mena de tràmit.

20'40. Fan sortir a tothom de l'autocar de males maneres.

20'45. Un grup de policies increpa a les persones d'abans (que tenen un aspecte un tant sospitós). Em venen al cap els policies de Makinavaja en general i en Jesús Bonilla en concret. Ens fan treure l'equipatge de l'autocar i apareixen com per art de màgia un parell de maletes que no són de ningú.

20'50. Tornem a entrar a l'autocar (excepte els dos sospitosos). La gent comenta que a aquelles maletes deu haver-hi armes, drogues, pornografia infantil, lacasitos o coses per l'estil.

20'55. Entren els sospitosos. Ningú els diu res per no contaminar-nos de la seva maldat. De sobte semblen una mica àrabs... La Laura comenta que la policia fa abús de poder i que li fan fàstic així en general. Jo li comento que el meu oncle era policia, el meu pare és un ex-policia i jo mateix sóc de la secreta. Ella riu però deu pensar que sóc una mica idiota.

21'00. Un Guàrdia Civil demana als sospitosos que tornin a sortir. Sí, definitivament tenen pinta de musulmans.

21'20. La gent truca a les seves famílies dient que arribaran més tard. La majoria són pijos i la seva conversa gira entorn segones residències a Andorra i viatges a Tailàndia.

21'30. Anem veient com la policia va aturant cotxes i escorcolla les maletes. Observo que segueixen el patró d'aturar una successió de "cotxe-sense-neu-al-capo/cotxe-nevat". Coincidència? Jo no ho crec.

21'50. Un Guàrdia Civil ens explica (d'aquella forma tant divertida com parlen) que no poden relacionar la maleta sospitosa amb els sospitosos. Però ells saben que són més culpables que un gitano fent footing (3.) Demana si algú els va veure entrar les maletes al autocar. Ningú diu res. El Guàrdia Civil ens convida a oblidar la nostra timidesa catalana i a denunciar-los. Finalment no ens posem d'acord i el policia se'n va una mica ofès.

21'57. Tornen a entrar els sospitosos a l'autocar. No llueixen cap blau ni símptomes d'agressions.

22'20. La Laura i jo creiem que els cotxes dels esquiadors que es veuen per la finestra, en realitat porten cocaïna al capó fent veure que és neu. Cada cop hi ha més paranoia a l'ambient. Al seient de darrera tinc un basc que es queixa molt de la policia (4.)

22'40. La gent abandona la posició més submisa i es comencen a sentir comentaris subversius. Opinen que els Guàrdies Civils són una mica ximplets.

22'55. Tornen a fer sortir els sospitosos. Per passar l'estona, la Laura i jo fem bromes estúpides. Som els únics.

23'00. Entren de nou els sospitosos. Els molt desgraciats no han tingut ni el detall de portar-nos alguna cosa per menjar.

23'10. Unes noietes pijes molt bufones surten a fora.

23'20. Tornen les pijes rosses. Les observo una bona estona tot sospitant que han arribat a alguna mena de tracte amb la policia o bé que elles són les autèntiques culpables. La Laura malinterpreta el fet que les miri fixament. Es veu que es pensava que estava mirant-lis el cul. Quina imaginació tenen les noies!

23'30. Un Guàrdia Civil comença a agafar les dades a tothom. Ho fa a una velocitat molt lenta. La gent insinua que el xicot és una mica de l'estil Forrest Gump. Res d'això! A més de transcriure les dades, el policia es molesta a dibuixar un retrat de cada passatger. La Laura surt especialment afavorida. El Guàrdia Civil diu que ho fa perquè tenen la fotocopiadora espatllada.

00'00. El Guàrdia Civil ens deixen sortir a prendre la fresca i em sembla que finalment no han agafat les dades a tothom.

00'15. A fora la gent opina que la Guàrdia Civil és cutre i ineficient. Jo comento que fan la seva feina i que són uns xicots molt trempats. Tothom em mira. Crec que he fet nous amics. Per alguna raó, la Laura s'aparta del meu costat i es posa a xerrar amb un super-esquiador ros i força atractiu (en general).

00'30. Arriba un altre autocar i la Guàrdia Civil ens fa pujar a tots perquè tornem cap a Barcelona. Estranyament, els sospitosos també venen amb nosaltres. En canvi, el conductor de l'autocar es queda retingut. No hi ha justícia en eixe món...

01'30. Per fi hem creuat la frontera, passem per La Seu, Organyà i llocs així. No hi ha llums a cap casa. Són pobles fantasmes.

02'30. Un cop a Barcelona (amb tres hores de retard), arribem com podem a casa, sense metro i esgotats.

El més divertit és que la gent comentava al final que havien sabut que el contingut de les famoses maletes no era droga ni explosius. Era tabac. De sobte perdo la meva fe en l'autoritat i no vull veure un Guàrdia Civil en molt de temps (5.)

Notes a peu de pàgina:

(1.) l'autor es reserva l'opció d'exagerar una mica els fets per accentuar la comicitat i la irreverència.

(2.) Com els micos japonesos a les fonts d'aigua calenta.

(3.) L'autor lamenta aquests comentaris racistes que mai pensava que podrien sortir de la boca d'un representant de la llei.

(4.) Sospito que és un terrorista de vacances.

(5.) Cremo les entrades que tenia per anar a veure la pel·lícula sobre el 23-F.

LES REVOLTES AL MÓN ÀRAB (II)

2011-02-22T01:03:00.007+01:00

Mubarak va caure, potser no tant ràpid com es preveia però, finalment no li va quedar més remei que cedir. Van ser 18 dies suportant el clamor del poble, responent amb prepotència els crits de llibertat, amb joc brut com pagar a gent perquè simulin ser els seus partidaris. Tot i així, va caure. Poca gent podia preveure que un dirigent, per despòtic que fos, actuaria com ho ha fet en Gaddafi. Es clar que porta gairebé quaranta anys al poder i està sonat. Això ho sabíem tots. Només veient-li les pintes. Però amb la conyeta del passat socialista i la fama d'excèntric no provocava tant fàstic com altres. Els informes de la CIA ja advertien que estava malament del cap. De fet, es veu que el seu cos de protecció als viatges oficials són 200 dones verges. Amazones...

Fins ara si algú criticava a Gaddafi sempre podia escoltar “Oh, és una altra cultura... Com que als americans imperialistes no els hi agrada doncs ja és dolent, oi?” Però ara s'han destapat les caretes. En Gaddafi és un fill de la gran puta. Així, amb totes les lletres. La solució del dirigent libi quan el poble protesta és assassinar-lo. Amb l'exèrcit per terra i també disparant amb avions de combat contra els manifestants.

Diuen que han mort centenars de persones i que ara Trípoli és un camp de batalla amb cadàvers per tot arreu. També diuen que el dictador ha fugit a Veneçuela. Ara mateix la informació té molts forats perquè a Líbia no hi ha reporters. En Gaddafi, com tots els cabrons sense escrúpols, no és estúpid. Ha vist com a una frontera queia el règim de Tunísia i a l'altra ho feia Egipte. Quan ha començat a sentir crits al seu palau deu haver ordenat que no tinguin miraments. Que les revoltes s'han de tallar de soca-rel abans que siguin massa perilloses i incontrolables. Així és com actuaven Hitler o Franco en cas d'una possible revolta: Utilitzant totes les armes disponibles contra les masses. A la història hi ha hagut dictadors o dèspotes que en una situació així han acabat cedint. Ja fora per debilitat de caràcter o per mala consciència. El rei Lluís XVI va acabar a la guillotina per ser un dèspota però sobretot per ser dèbil. Exactament el mateix que el tsar Nicolau II. Al seu lloc, un malparit astut com l'Stalin hauria pogut esclafar les revoltes.

Ara Gaddafi ha ensenyat les seves cartes. Ha reprimit amb una duresa extrema contra els manifestant per demostrar-los que no faroleja, que no està disposat a repetir el que ha passat als països veïns. Però no crec que li funcioni. Només servirà per embrutar el seu currículum amb les morts repugnants. Ni el manipulador més brillant el podrà fer passar a la Història com un llibertador.

Si la revolta acaba triomfant, de què haurà servit tota aquesta repressió? Líbia ha enrarit el clima de les revoltes al món àrab, fins ara bastant pacífiques i modèliques. A partir d'aquí qualsevol canvi serà traumàtic, tant pels dirigents com pel poble. El poble es radicalitzarà. I francament no sé com reaccionaran a Marroc o Algèria. Que diran ara els americans? I els russos? I la Unió Europea? Ara mateix el tarannà que poden agafar les coses és força tèrbol. Crec que la innocència de les revoltes ha mort. S'imposa la realitat tàctica, la realpolitik, la sang, les venjances i l'odi.

Tot plegat em recorda que les nostres grans preocupacions (finançament, estatut, centralisme madrileny, el Barça que no està molt fi...) són simples passatemps. No són autèntics problemes. En tot cas, només són problemes de pijos.

LA TEORÍA DEL PÉNDULO

2011-02-19T17:05:00.003+01:00

“PA NEGRE: Catalanismo y lobby gay arrasan en los Goyas” Esta es la rotunda y malévola conclusión que extraen en Intereconomia sobre la victoria de Pa Negre en los premios Goya. No soy uno de esos catalanes masoquistas que leen asiduamente “El Mundo” y miran programas de extrema derecha para poder quejarse más y mejor. ¡Otro trabajo tengo que alimentar mi bilis! Pero me ha chocado leer la opinión de esta gente. A los viejos tópicos de “cine subvencionado español” u “otra película sobre la Guerra Civil...” se añade el hecho de opinar con el mayor desparpajo sobre una película que estoy convencido que no han visto. No hay otra explicación.

Ayer vi Pa Negre y me ha hecho pensar en la teoría del péndulo. Es muy sencilla: consiste en que toda moda o corriente de opinión tiende a su contrario poco después de alcanzar su cima. Como si todo fuera un péndulo oscilante que va de un extremo al otro. Puede parecer una tontería pero me sirvió para explicar en clase los grandes cambios artísticos que giran del “Renacimiento al Barroco” o del “Romanticismo al Realismo”. Parece que cada época tiene su contrario en la siguiente y que cuando la gente se cansa de determinadas cosas, opta por su antagonista. Por ejemplo, a los hippies de los sesenta les siguieron los punks en los setenta. ¿Existen estéticas más diferentes? Del virtuosismo musical de “Stairway to heaven” a la música destoyer de Los Ramones.

¿Que dónde quiero llegar? Durante el franquismo se hicieron películas con una visión franquista sobre el la guerra civil (rojos devorando niños bautizados y todo eso). Con la muerte del dictador y la llegada de la democracia se idealizó a la República y la sociedad que pudo haber sido y no fue. De ahí surgieron un montón de películas con soldados republicanos de moral intachable, muy cultos... que acababan muriendo a manos de fascistas sanguinarios. Fue lo que muchos intelectuales fascistoides (je, je, suena a contradicción en si misma) calificaron como “la revancha de los perdedores”. No seré yo quien diga que este cine no ha pecado de un cierto maniqueísmo pero lo entiendo después de 40 años de dictadura. Pero claro, llega un punto que te cansas de la misma visión y quieres ver la guerra desde otra óptica.

El punto medio fue idealizado por genios como Aristóteles. Siempre he pensado que no todo es blanco o negro y que los grises tiñen la mayoría de temas. No todos los republicanos fueron víctimas ni todos los nacionales eran fanáticos fascistas. Aunque la represión franquista de la posguerra facilita mucho esta visión. Pero la gran mayoría de esa España ignorante y miserable luchaba y moría siguiendo las ordenes de sus “jefes” según la zona en la que estaban. Pocos soldados habían leído a José Antonio Primo de Rivera o Manuel Azaña. De hecho, la mayoría apenas sabía leer.

Pa Negre presenta una imagen nueva. No idealiza a nadie. La guerra y la posguerra fue miserable y embruteció a la sociedad. La gente, después de asesinar a curas o a comunistas, habían perdido una parte de su condición humana. Se habían convertido en monstruos.

La metáfora del director me parece de una sabiduría muy cruda “una guerra es como tirar una piedra a un charco lleno de mierda”. Y eso fue la guerra civil, una suciedad moral y física que llenó España de muerte, hambre y miseria. Afectó a todo el mundo (burguesía, campesinos, soldados...) aunque si somos un poco justos podemos hacernos una última pregunta: “¿Y quién empezó la guerra?”. Los mismos que hoy en día siguen contaminando con sus mentiras y manipulaciones. Aunque existen muchas tonalidades de grises, personalmente el franquismo me parece tan negro como el carbón.

LES REVOLTES AL MÓN ÀRAB

2011-02-01T15:18:00.004+01:00

Realment feia bastant de temps que no actualitzava el blog. Tenia el cap a altres llocs i no gaire a dir, suposo. Ara tinc un parell de coses: les revoltes que estan succeint als països àrabs. En realitat la gent no m'atura pel carrer per preguntar-me el meu punt de vista d'historiador del que està passant al Magreb. Però ho faré igualment. I és que aquest tema com diria en Julián López de Muchachada Nuí són “movidas muuu gordas”. Ningú s'esperava que un bon dia sortirien revoltes populars i ciutadanes als països àrabs. Però tampoc s'esperaven que el bloc comunista cauria ràpidament el 1989... Cal recordar que a la zona del Pròxim Orient no hi ha pràcticament cap règim democràtic. I com pot ser això? Si Egipte, Tunísia o Marroc són llocs molt turístics i aliats dels Estats Units i Europa. Doncs perquè aquestes autocràcies xungues són contràries als islamistes radicals i amb això ja n'hi ha prou per ser amics d'Occident. Així de clar. De la mateixa manera que el règim de Franco era aliat de les democràcies pel seu anticomunisme. La diferència, i el que em fa certa enveja, és que mentre que Franco va morir al llit i només llavors va ser possible una democràcia, al Magreb la revolta ciutadana està sacsejant els règims.

El govern corrupte de Tunisia ha caigut i el de Mubarak a Egipte està a punt de caure. El vell dictador porta 30 anys al poder però ningú, per molt malparit que sigui, pot governar si té la immensa majoria del poble en contra. Centenars de milers de persones al sortit als carrers a protestar. A més, l'exèrcit ha dit que no atacarà al poble o sigui que, en la meva opinió, la revolució triomfarà definitivament aquesta mateixa setmana. En Mubarak i el seu fill hauran d'agafar un avió a Aràbia Saudi. No es descarta que l'impuls del poble estengui la revolució a altres països àrabs que també pateixen la falta de llibertat com Jordània o Argelia i potser la Líbia de Gadafi. En tot cas, la dictadura monàrquica de Marroc sembla, per desgràcia, la més arrelada.

Des del primer moment que vaig veure les revoltes em van recordar en cert sentit a la Revolució Francesa i com es va estendre en pocs anys per mitja Europa. És possible que ara estem vivim l'equivalent del món àrab. Molts experts opinaven que era un poble submís i que si protestaven ho feien els fonamentalistes amb bombes contra Occidento. Bé, doncs aquestes revoltes són civils, de gent jove que està desesperada per la falta d'oportunitats i de feina i que desitja lliberta. Exacte, llibertat, el mateix que la resta de la humanitat. Potser això callarà molts prejudicis que es tenen del món àrab, que molts savis qualifiquen alegrement de “gent xunga”. Sí, ja sabeu ho diuen experts com l'Aznar, els neo-cons americans i qualsevol veïna del cinquè segona.

La pregunta que es fa Occident (i també Israel) és “I ara què?” Els canvis poden ser bons però també dolents. Fins i tot una acció contundent fàcilment pot provocar una reacció encara més forta. Els exemples són abundants:

1919, Alemanya: cau el govern del kaiser i el substitueix una república de Weimar, la mar de democràtica (bien!). Al 1933 la gent vota a un tal Adolf Hitler que promet patria, treball i poder ari (molt malament!)
1931, Espanya: Una República democràtica substitueix un dictador (bien!). Anys després i una guerra civil pel mig, els sectors xungos imposen una dictadura més dura que qualsevol rei absolutista de l'Edat Mitjana (mal!)
1979, Iran: Es derroca al sha de Persia per corrupte (bien!) i poc després agafen el poder un grup de fanàtics (mal!)

És a dir, un cop de puny a un malparit molts cops desencadena que el malparit s'hi torni... amb una barra de ferro. Llavors hauríem de renunciar a qualsevol canvi i ésser submisos davant dels tirans? Definitivament, no! Cada canvi, cada nova generació, porten inscrita l'esperança de que és possible un món millor.

Avui dia la gent està més informada (suposem) i no es permetria l'arribada al poder d'un genocida (suposem). En el cas egipci, no és provable un futur govern fanàtic que s'enfronti als americans i israelites. Entre els opositors destaquen els “Germans musulmans”, una gent pacífica i moderada que miren molt més al govern de Turquia que a la bogeria iraniana.

El temps ho dirà però jo vull tenir esperança.

AVUI UNA MANI I DEMÀ UNA FINAL DE COPA

2010-07-10T11:23:00.003+02:00

Aquesta tarda a les 6 hi ha una manifestació en defensa de l'Estatut. És fàcil preveure una participació multitudinària i la posterior i variada interpretació dels fets. Cadascú jutjarà l'esdeveniment segons el seu punt de vista. Doncs vet aquí el meu:

En primer lloc és positiu que agrupi a gairebé tots els partits polítics. Una cosa força difícil, per cert, en un poble tant donat a l'enfrontament i que gairebé mai es posa d'acord en res. Per desgracia, som uns cainistes. I alguns parlen de la guerra civil espanyola com si aquí tots haguéssim anat a una, com si aquí no s'haguessin cremat convents i assassinat a burgesos, com si ningú hagués anat amb els franquistes...

A l'Edat Mitjana, quan els jueus estaven espargits per mig món, es deia que dos hebreus necessitaven tres sinagogues. Als catalans crec que ens passa una mica el mateix...

Jo també aniré a aquesta manifestació i potser això podria estranyar a algun bordegàs. No sóc independentista ni gaire aficionat a les manifestacions però crec que aquesta vegada val la pena. Com la mítica manifestació del 77 o la de la guerra d'Irak. No es tracta de reclamar una selecció de hockey catalana i en català (cosa que m'importa ben poc) sinó de fer-se respectar. “Un poco de respeto, coño”, que diria en Torrente. Tampoc crec que aquesta manifestació pugui canviar gaires coses del dictamen del tribunal.

Tal com jo veig, un tribunal ple de jutges arcaics ha anul.lat articles de la nova Carta Magna catalana. Un Estatut aprovat pel poble català i les Corts espanyoles, per cert. I aquests senyors s'han passat quatre anys deliberant i deteriorant les relacions entre Catalunya i Espanya mentre s'acceptaven articles exactament iguals a altres comunitats com Andalusia. Per mi això és injust i crec que és bo alçar la veu per dir-ho. Encara que això no canvii res, és important demostrar que no ens la poden “meter doblada” sempre que vulguin. Que poden ignorar i humiliar als catalans sense cap resposta. Així entenc jo aquesta manifestació: com un “tour de force”, una prova de força. Potser és arriscat perquè pot crispar més l'ambient i això (per mi) és dolent. Però si surt un milió de persones al carrer potser l'Espanya cavernaria i anti-catalana actuarà amb més por i respecte.

Crec que l'Estatut quedarà tal com està, agradi o no, però si demostrem que no som una societat dòcil i submisa potser no caldrà tornar a manifestar-nos més endavant. Ho veig com un assumpte gairebé higiènic. I com ja he dit, per mi no és tracta de l'article aquest on diu si Catalunya és una nació, una nacionalitat, una comunitat autònoma o un ves-comtat. Cadascú sent la terra d'una manera diferent i Catalunya serà el que vulgui el poble català, diguin el que diguin uns quants jutges de setanta anys. En la meva opinió, aquests termes abstractes no mereixen una mani. Els articles que parlen de competències, de PIB, de gestió i eficàcia, en definitiva, de diners, sí que mereixen que passem una tarda de calor al Passeig de Gracia. Tot i que no nego que també hi haurà un punt d'orgull nacional trepitjat.

D'altra banda, també és casualitat que en el moment que les relacions Catalunya-Espanya estan més deteriorades que mai, la selecció espanyola hagi arribat per primera vegada a la final del Mundial. I per primera vegada veig banderes espanyoles a molts balcons catalans. De forma desacomplexada. Si demà Espanya guanya el mundial (cosa bastant provable) es desfermarà una eufòria hispana enorme. Mai vista a terres catalanes en temps democràtics. Entenc que això preocupi i molt a la gent de la JERC, les CUP, i en Laporta perquè demostra que, malgrat tot, Catalunya no és tant anti-espanyola com voldrien. I també confondrà a molts fatxes de la Meseta. Creuran que Catalunya deu estar a un pas de la guerra tribal i que hi ha dos bàndols molt diferents: per una banda, els que es manifestaran avui (dolents separatistes) i per un altra, els que han estat celebrant les victòries de la selecció (nois ben macos). En la secta d'en Joel Joan el mateix però exactament a l'inrevés. Uns són botiflers espanyolistes i els altres bells patriotes. Com sempre allò de blanc i negre, bons i dolents, amics i enemics.

Els sorprendria saber que molts dels catalans que avui aniran a la manifestació sota el lema “Som una nació” també sortiran a celebrar la victòria d'Espanya al Mundial. Potser si reflexionessin sobre aquest fet (no ho faran) arribarien a comprendre una mica millor l'esperit català.

Bé, com a apunt final diria que estarem uns quants dies veient banderes (espanyoles, senyeres, estelades...) fins a l'avorriment. Espero que quan acabi l'estiu ens posem les piles i entre tots fem baixar una mica l'atur.

LES ELECCIONS A CAN BARÇA

2010-06-14T20:14:00.002+02:00

Jo no en sé gaire de futbol. De fet, gairebé no m'interessa. No obstant, avui parlaré de les eleccions per la presidència del Barça.

El Barça ha tingut presidents força divertits. Tenim en Nuñez que va estar vint-i-pico d'anys (com en Pujol), era petit i d'aspecte estrany (com en Pujol també). Pel que sabem, li agradaven molt els diners i plorava a la mínim ocasió. Les seves frases són propies d'un geni de la comèdia. Els de l'equip del Crackovia ens ho recorden constantment. Després d'en Nuñez va pujar el seu segon, un tal Gaspart que feia bastant mal rollo i tenia una retirada al senyor Burns en estat zombi. Els barcelonistes recorden aquest període fosc per l'escassetat de títols. Però l'espectacle ha de continuar i després va sortir elegit en Laporta. I aquest senyor si que va donar espectacle! Els seus crits de “Al loro!” i “que n'aprenguin!” seran una mina pels humoristes. A part d'això serà recordat per coincidir amb l'etapa amb més títols del club i pel seu independentisme a l'estil Joel Joan que fa les delícies de la gent de la COPE.

Però tot s'acaba i han hagut eleccions per escollir el president del club. Hi havia 4 candidats i ha sortit un tal Sandro Rossell que fa una mica de cosica (com els altres 3). Repeteixo que jo no tinc ni puta idea de futbol però em sembla que mentre hi hagi un bon entrenador com en Guardiola al capdavant, el president és secundari.

Les eleccions per la presidència del Barça fa com 3 setmanes que es segueixen amb molta passió als diaris i a la tele. Diria que han tingut més cobertura que les eleccions pel govern espanyol, nord-americà o fins i tot català. Ah, és cert, que ser president del Barça és més important que ser president de la Generalitat (Carretero dixit). Recordo que l'arribada a TV3 dels 4 candidats a president del Barça van ser rebuts amb tota pompa per la mateixa directora Mònica Terribas. Un tracte tant exquisit que diria que no han tingut en Zapatero o en Montilla, que agradi o no, per bo o per dolent, diria que tenen més rellevància que en Rossell i companyia.

Evidentment trobo malament tota aquesta pantomima. Però potser el problema és meu. Per la majoria de gent, el Barça és més que un club. Per mi, en canvi, el Barça només és un club de futbol. Sí, ja sé que aquesta frase fa una ràbia terrible a tot bon culé però jo ho veig així. Quan una cosa t'agrada li donés un gran contingut sentimental i l'engrandeixes. Bé, doncs per mi Star Wars, Porco Rosso o El apartamento són molt més que pel·lícules.

EL FINAL DE PERDIDOS (texto libre de Spoilers)

2010-06-04T12:39:00.003+02:00

El otro día vi el final de Perdidos con inmensa curiosidad. Se había montado tal pollo mediático (que si se emitiría a la vez que Estados Unidos, que si la gente se quedaría hasta las tantas para ver el último capítulo...) que me extrañó que no se estuviera hablando de fútbol sino de una serie de tele. Pero lo que más me asustaba era que la mayoría de seguidores de Lost (o losties... o frikis directamente) se quejaban de que el final era una chufla. Yo quise esperar a que estuviera doblado y me comía la impaciencia. Sí, posiblemente mucha gente habrá visto el desenlace en versión original antes que yo... Pero yo he gozado escuchando la voz de Sawyer que es la misma que la de Fry de Futurama (¿os habíais fijado? Queda creíble como pringado y como machote).

Bueno, y hablando de cosas serias, a mí me gustó el final de Perdidos. Y creo que a la mayoría de los que dijeron que era una mierda, con el paso de los días les irá gustando cada vez más. Algunos dijeron que era demasiado melodramático y que no resolvía todas las incógnitas. ¡Menuda novedad! Esta es la esencia de Lost. Lo digo por el gran número de personajes que a lo largo de las temporadas van murieron en escenas muy emotivas. ¿Y que no lo resuelven todo? Es una divertida queja para una serie que durante seis años se ha basado en que cada nuevo episodio planteaba veinte incógnitas y resolvía sólo una. Para mi gusto casi todo ha quedado (bien) explicado, excepto algunas chorradillas sin demasiada importancia. En la última temporada precisamente se han resuelto la mayoría de incógnitas.

Estoy contento de haber seguido esta serie de tanta calidad y que ha marcado (obsesionado) a medio planeta. No diré que sea la mejor serie de la historia pero sí que tiene elementos que la hacen superior a la mayoría. Por mucho que lo piense, no recuerdo haber visto ninguna serie de misterio mejor que Lost. Tampoco recuerde una serie tan ágil, impactante, curiosa o adictiva. Y lo siento, pero para mí Lost le da mil vueltas a Twin Peaks que a pesar de su calidad ahora me parece lenta y demasiado marciana.

En su momento yo empecé aficionándome a Heroes, esa serie de gente con superpoderes. Y sólo vi Perdidos por la insistencia de todo quisqui. Pero Heroes tuvo una temporada buena y después se hundió en la miserie. Y Perdidos ahí está. Con seis temporadas, casi todas con un nivel excelente. O volviendo a Twin Peaks que se alargó y tuvo un final decepcionante.

Y eso me lleva a pensar que realmente lo difícil no es enganchar a la gente sino mantener su afición durante tanto tiempo.

Otro punto fuerte de Perdidos son los personajes. Al principio pueden parecer estereotipados: el héroe (Jack), el chulillo (Sawyer), el árabe chungo (Said), la pija tonta (Shannon), el niño bonito (Boone), el gordito simpático (Hugo), el místico (Locke), la chica peligrosa (Kate), la músico drogata (Charlie)... Pero muy pronto estos tópicos sin vida adquieren personalidad y les coges cariño. Porque la verdad es que a la gente, aunque tiene un favorito, les suelen gustar casi todos. Es mi caso. Realmente me caen bien todos aunque quizás mis preferidos serían Locke y Benjamin Linus.

¿Y los vuestros?

P.D: Ahora me fijo que hace 3 años ya escribí un post sobre Perdidos en el que explicaba que había acabado de ver la 3 temporada. Como pasa el tiempo...

LA GUERRA DE VIETNAM

2010-05-25T13:33:00.002+02:00

Cuando uno piensa en un museo dedicado a la guerra de Vietnam seguramente le viene a la cabeza un garito montado por un veterano medio loco al que le falta un brazo o un ojo. O al menos esa es la imagen de las pelis. El otro día fui a un museo sobre la guerra del Vietnam ubicado en Castellfollit de la Roca (Garrotxa) que creo que es de los más importantes de Europa. Lo lleva un hombre de mediana edad al que hace años le picó el gusanillo por el tema. A cada uno le da por algo...

Vale la pena ir a Castellfollit. Por las vistas... y también por el museo. Este señor (le llamaremos, señor F, de Friki), hace años que almacena material auténtico. Desde uniformes hasta planos, armas... Con fotos, maquetas, explicaciones. En fin, muy completo. Aunque os advierto que la tienda huele a humedad y el señor F no tiene pinta de estar casado.

Esto me hace pensar en que la guerra de Vietnam ha sido la única, hasta la fecha, que Estados Unidos ha perdido. La derrota se debe a la dureza del entorno (junglas, mosquitos, enfermedades) y a la tenacidad y fanatismo de los vietnamitas. La guerra de guerrillas cobró en estos parajes un auténtico sentido. Los soldados americanos volvían a casa mutilados y traumatizados; con la sensación que había sido una guerra injusta. Es normal que el pesimismo y la crudeza sean tan habituales en las películas que se han hecho sobre la guerra de Vietnam. Normalmente no es un subgenero que me apasione ya que suelen ser muy deprimentes pero aprovecho para recomendar las que más me han gustado:

1979 – Apocalipsis Now. En teoría, es la mejor. Con un guión adaptado del Corazón de las Tinieblas, una magnífica dirección de Coppola y unas inmensos Martin Sheen y Marlon Brando. Aprendimos que la victoria huele a napalm y aún resuena ese coronel Kurtz alertando sobre “el horrooooor, el horrooooor...”

1987 – La Chaqueta Metálica. La mitad de película trata de la dura instrucción de los soldados y la otra mitad sobre la guerra en si. El sadismo y la verborrea del sargento Hartman son apabullantes.

1987 – Good Morning, Vietnam. Medio comedia y medio drama. Robin Williams como divertido locutor de radio Saigón con alergia a la autoridad.

1989 – Corazones de Hierro. Michael J. Fox y Sean Penn son soldados con diferentes maneras de ver el conflicto. Muy dura y muy real.

1994 – Forrest Gump. El bueno de Tom Hanks nos enseña que puede destacar en casi todo sin proponérselo. Cuando está en Vietnam salva a todo su destacamento y da otra oportunidad al teniente Dan que se ha quedado sin piernas.

Sé que me dejo algún título imprescindible como Platoon, Nacio el 4 de julio o Cuando eramos soldados pero es que no las he visto.

JA VE L'ESTIU

2010-05-22T09:20:00.003+02:00

Abans d'ahir vaig patir una insolació. Em vaig passar tot el matí repartint curriculums a escoles de Barcelona. Unes cinc hores. I allò que no t'adones però el sol picava fort. El proper cop em sembla que aniré amb un barret (estil Bogart) o una gorra (estil Manu Chao) perquè he estat un parell de dies bastant atontat. Més atontat del normal, vull dir. Els guiris també els hi passen coses d'aquestes a la platja però com que jo anava vestit, doncs el sol només em va afectar el cap... No diré que he acabat tenint visions però sí que notava coses rares. A part de marejos i mals de cap, percebia que el temps passava molt lentament. M'estava estirat al llit cinc minuts i em semblava que portés allà una hora... No vaig dormir bé si no que tenia intervals de són curts i intensos en que els somnis semblaven especialment reals. Tot plegat força desconcertant...

Vaig arribar a casa caminant com un zombi i esquivant els rajos de sol com un vampir. El meu cos, i especialment la cara i el coll, desprenien molta calor. Very, very hot! Em posava mocadors amb gel al front i notava com es desfeien ràpidament. Sentia que si em concentrava molt podria tirar una bola de foc, com aquell superheroi dels 4 fantàstic. Però no ho vaig fer, perquè ja sabeu que diuen: “Un gran poder, comporta una gran responsabilitat”.

Però això no és el pitjor. Em vaig posar algu a la tele per distreure'm i com que no tenia a mà cap capítol nou de Perdidos doncs... vaig veure uns quants capítols de Twin Peaks! Si jo ja estava marejat i confús, al acabar de veure la sèrie de David Lynch el meu desconcert es va multiplicar per mil. Tenia por que em vinguessin a veure enanitos i gegants per donar-me complicats missatges en clau...

Vaja, el meu consell és que si patiu una insolació, absteniu-vos de mirar Twin Peaks i coses per l'estil.

INDIANA CO-JONES Y EL ARCA DE NOÉ

2010-04-28T13:01:00.004+02:00

El profesor Co-Jones, nieto del célebre Indiana Jones, entró en su despacho de la Universidad de Bellaterra. Un par de hombres musculosos y trajeados le estaban esperando.

¿Doctor Co-Jones? ¿Es usted el provocador y polémico experto en historia antigua?
Mmm... Si se refieren a eso de la momia inca, ya estaba rota cuando la encontré...
No se de que me habla...
Entiendo. Les ha enviado el decano de la universidad. Puedo explicarlo todo... O casi. ¿¿Cómo iba a saber que algunas de mis alumnas de primero eran menores de edad??
Venga con nosotros- dijo el otro gorila impaciente.

Sin decir nada más, los gorilas metieron al doctor Co-Jones en su coche y lo llevaron a casa de su amo, el despiadado constructor de casas adosadas en la Manga del Mar Menor, y fiel votante del PP, Antonio Donovan. En su casa se celebraba una fiesta de nivel. Todo el pijería del país se había reunido en aquella casa. En la sala principal de la mansión empezaron a quemar banderas republicanas y señeras. La fiesta estaba siendo un éxito. Antonio Donovan se ausentó un momento para hablar con el profesor de historia antigua.

Antonio Donovan era uno de esos nuevos ricos con pocos modales y afición por combinar los trajes de Emilio Tucci con las chancletas veraniegas. De hecho, hablaba como Torrente...

Buenos días, señor Cojones.
Co-Jones. Soy el nieto del célebre...
¡Yo le llamo como me da la gana! Además, Cojones es más español que coujons... Si hasta parece catalán y todo...
No se ande por las ramas. ¿Para que me ha hecho venir?

Antonio Donovan le enseñó la portada de La Razón y de El Mundo. En ambas venía el mismo titular: “Zapatero y Carod Rovira enriquecen uranio” pero también aparecía un misterioso titular:

“INVESTIGADORES CHINOS ASEGURAR HABER LOCALIZADO EL ARCA DE NOÉ EN TURQUÍA”

Supongo que un famoso arqueólogo como usted ya conocerá esta noticia- dijo Donovan-. Los periódicos son de ayer...
No tenía ni idea... Por cierto, ¿qué es el Arca de Noé?

El millonario Donovan se rió por la ocurrencia mientras bebía un vaso de tinto Don Simon. No imaginaba que el doctor Co-Jones lo preguntaba en serio.

¡El Arca de Noé! ¿Se lo imagina doctor Cojones? El barco-patera en la que Noé metió a su familia y a todos los bichos del planeta. ¡Y ahora esos chinos, esos malditos comunistas, aseguran que la han encontrado!
¡Pues que se la queden!- dijo el arqueólogo muy serio-. Nosotros tenemos su pollo chop-suey. Me parece justo.
¿Es que no se da cuenta? ¡Ese arca es la radio que nos permitirá contactar con Dios! Y no podemos permitir que los amarillos hablen con Él. Debemos ser nosotros porque... ¡Dios es español!
Ya entiendo. Usted quiere que vaya a Turquía y robe el Arca de Noé a los chinitos... ¿Y por qué no se lo pide a mi padre?
Ya lo hicimos. Y la ha palmado... Le han hecho torturas chinas... Bfff... es muy asqueroso... A mi me entraron arcadas cuando me lo explicaron...
Pues prefiero que no me cuente los detalles...
¡Le arrancaron los pulgares y se los metieron por el culo!- dijo Donovan precipitadamente-. He pensado que era mejor que lo supiera...

Y así fue como el doctor Co-Jones se embarcó en esta loca aventura y puso rumbo a Turquía. Nadie arranca los pulgares a su padre para luego metérselos por el culo...

CONTINUARÁ...

PARADOXES DE LA VIDA

2010-04-19T23:36:00.002+02:00

Aquest matí el metro va tant ple de gent com qualsevol altre dia laborable. L'oficinista de les ulleres s'esmuny entre un grup d'homes amb pintes d'executius, adolescents cridaners i immigrants. La ferum és agressiva i el sacseig del vagó, violent. El temps passa molt a poc a poc. Encara queden unes quantes parades. I després cal fer un transbord per agafar la línia groga. El passadís sembla un escorxador. Gent amb cares tristes i resignades que remuga... L'oficinista de les ulleres s'ha de llevar abans de les 7 del matí per arribar a l'empresa a l'hora que toca. I així cada dia. Per un sou de 1000 euros i escaig. Quants anys fa d'això? Tres o quatre? Sempre hi ha un any que li balla. De quan va estar fent de becari sense cobrar res...

Aquesta és la rutina de l'oficinista de les ulleres. Però avui ha passat una cosa una mica diferent. Al seu costat hi havien dos senyors de mitjana edat que llegien la premsa esportiva. Xerraven de futbol. Sembla que l'erupció del volcà islandès i el caos aeri també ha afectat a can Barça. L'equip d'en Guardiola no pot viatjar a Milà amb avió i ho ha hagut de fer amb un autocar. Els senyors que llegien la premsa estaven preocupadissim per la incomoditat de viatjar tantes hores amb autocar i si això afectaria a la moral dels jugadors. Es lamentaven amb to teatral que això era una gran desgracia i que s'hauria d'anul·lar el partit pel tal que aquesta “crisis” no afectés als jugadors del Barça. El diari esportiu dedicaven unes 6 pàgines a aquesta noticia i titllava el viatge amb autocar fins a Milà “d'odissea”. És curiós que això sigui una gesta quan l'oficinista de les ulleres recorda haver fet de petit un viatge a Itali amb autocar (segurament una miqueta més cutre que amb el que viatgen els jugadors del Barça) i no va ser cap trauma. Ell (i els seus pares i dotzenes de persones més) va dormir a l'autocar i va viatjar més de 14 hores seguides i no recorda que ningú li pengés una medalla.

L'oficinista de les ulleres baixa del metro emprenyat. Entra al primer bar que troba i es posa a esmorzar sense preses. Un tallat i una pasta. Per primer cop a la vida arribarà tard a la feina. Al bar tothom parla de la gran proesa del dia: el viatge en autocar. No hi ha cap treballador que no planyi als jugadors del Barça. Joves milionaris que durant unes hores viatgen com la gent ordinària. Quin trauma! Només faltaria que vingués un malvat (madridista) i els obligués a agafar el metro un matí.

De sobte, l'oficinista de les ulleres es sent trist i enganyat...

HABEMUS PAPAM!!

2010-03-20T13:31:00.009+01:00

A la memòria del meu oncle, Josep Serra.

El seu darrer còmic. El dibuix és estil anys 80', una mica com en Jordi Bernet. L'humor és bastant El Jueves.

Feu click a les pàgines perquè es vegin més grans. Espero que us faci gràcia.

LOS OSCARS DE ESTE AÑO

2010-03-09T13:48:00.005+01:00

Es cierto que debería hablar un poco de los Oscars de este año. Al fin y al cabo, este es un blog de cine... Venga, me voy a posicionar: en general, me gustan las “pelis de Oscar”. Soy consciente que hay mucho politiqueo en todo esto pero, dejando de lado los intereses, normalmente se dan Oscars a pelis buenas. Ahí están Forrest Gump o Sin Perdón para demostrarlo. Creo que si analizamos la gala de este año se confirma lo de la dos variantes fundamentales de la indústria del cine y los Oscars (calidad+intereses de todo tipo).

Para mí, la mejor noticia de esta gala ha sido el Oscar para el coronel Landa de Malditos Bastardos. Y más teniendo en cuenta que los críticos no aprecian demasiado a Tarantino por el toque provocador (o demencial) de sus películas.

Por otro lado, no estoy de acuerdo con los 3 oscars técnicos de Avatar. A mí me gustó. No sé si marcará un antes y un después en la historia del cine pero no entiendo a todos esos críticos que la destrozan por simplista. Bueno, sí que lo entiendo... Hicieron lo mismo con Star Wars o Indiana Jones en su momento y en cambio ahora las idolatran. Supongo que en principio da rabia esto de “película más taquillera de la historia”. Los críticos suelen verse como garantes de la calidad cinematográfica y dan por sentado que la gente es idiota. Si algo vende mucho, ellos ya se encargan de despedazarlo. Lo hipócrita es que con el paso de los años cambien de postura. Les molesta mucho que en Avatar los malos sean muy malos y los buenos muy buenos pero eso no parece importarles en Indiana Jones o cualquier otra peli de aventuras... Y sinceramente, yo no veo que los ejércitos de orcos o de soldados imperiales tengan una gran gama de matices... En mi opinión, Avatar es lo más cercano a la Star Wars de nuestra generación y no pienso caer en el tópico de decir que es una sucesión de tópicos.

Aunque entiendo la decisión de la Academia. Quizás James Cameron no necesita una sobredosis de ego. Ya ha dirigido auténticos taquillazos como Terminator, Alien o la misma Avatar y ganó 11 Oscars con Titanic. ¿Para qué más?

Por desgracia aún no he visto la gran triunfadora de esta gala, es decir, En Tierra Hostil. Supongo que no será una mala peli pero el juego es demasiado evidente. A los Estados Unidos de Obama les va de perlas proyectar un mensaje positivo de los soldados que luchan en Irak. Según he oído, la admiración por esos muchachos es de una rotundidad absoluta. A lo mejor, esto puede sorprender a todos los que hemos visto pelis de Vietnam con una fuerte carga contra las guerra imperialistas... No sé, la tendré que ver un día de estos. Y no es ningún secreto que el hecho que la directora sea la primera mujer que gana un Oscar y que lo haga con un tema tan masculino suma muchos puntos...

¿Qué más ha pasado? Ah, sí. Se rumorea que Sandra Bullock ha ganado el premio a la mejor actriz. ¡Menudo cachondeo! Creo que Miss Agente Especial aún no se lo cree. Y también han premiado a la actriz de Precious. Se ve que a los críticos siempre les ha gustado los grandes dramas: una mujer negra, de obesidad mórbida, analfabeta, a la que todos desprecian, se queda embarazada y... Bueno, bueno... Que una cosa es un drama y otra, esto. ¡Parece una calculada y efectista máquina de hacer llorar! También quiero ver Precious pero por lo que me han explicado sobrepasa todos los límites de tremendismo hasta llegar a la obscenidad. Desde luego, es cierto eso de que es más fácil hacer llorar que reír...

Pues en general, una gala bastante desafortunada. Pero el espectáculo debe continuar. A ver el año que viene...

QUATRE HISTÒRIES AMANIDES PER UNA DELICIOSA DOSIS D'IRREALITAT

2010-03-05T12:09:00.008+01:00

Norma Desmond va ser una actriu molt important del passat. Guanyava molts premis i cobrava una autèntica fortuna a cada pel·lícula. Tots els directors de Hollywood volien treballar amb ella i els homes la desitjaven. Però tot això fa temps que es va acabar... Actualment Norma Desmond viu a una tètrica mansió mig abandonada i derruïda. Fa vint-i-cinc anys que no surt a cap pel·lícula i ha retirat els miralls de casa seva per no veure els estralls de la vellesa. Cada dia el seu majordom li escriu cartes d'admiració perquè la seva mestressa cregui que continua tenint una legió d'admiradors.

Un bon dia, Norma Desmond rep una visita: un famós director (dels d'ara) li ofereix un paper a la seva propera superproducció. Allò desperta les seves il·lusions més profundes. Fa esgotadors tractaments de bellesa i s'aprèn de memòria tot el guió com si fos la Biblia. Aquella serà la seva darrera oportunitat de tornar al més alt!

Per desgràcia, Norma Desmond ignora deliberadament que el paper que li han ofert no és el de la jove protagonista, si no el de la seva mare...

***

Avui el Führer s'ha aixecat de mal humor al seu bunker. Els seus colaboradors són una colla de derrotistes. Només pel fet que Berlín està envoltat de tropes enemigues, el poble alemany creu que la guerra està perduda. Malparits! Es que no recorden que ell, Adolf Hitler, ha dominat mig món? Ara les coses no van tant bé però pensa que els alemanys segueixen sent una raça superior a les altres i una força superior els ha d'ajudar. La reunió del matí no va gaire bé. Els generals fan cares llargues i semblen més morts que vius. Hitler ordena al mariscal encarregat de la defensa de Berlín que uneixi les dues divisions del sud i faci un atac fulminant contra els soviètics. El mariscal tartamudeja paraules incomprensibles però accepta la missió.

Segons el Führer, la unió d'aquestes forces sumen més de 200.000 soldats d'elit. Ells seran els salvadors de la pàtria. Un cop que els soviètics reculin cap a l'est, les tropes nazis hauran de fer un moviment de pinça i unir forces amb la II Divisió. Així neutralitzaran les forces angloamericanes que venen per l'oest.

Aquest pla brillant (digne del Führer que no s'equivoca mai) els donarà el temps necessari perquè es desenvolupin les armes definitives. Moscou, Londres i Nova York seran bombardejades sense compassió i els porcs dels aliats no tindran més remei que demanar la pau.

El Führer surt pletòric de la reunió. Veu la victòria a l'abast. Quan els generals es queden sols es fa un incòmode silenci. Després parla el mariscal:

No disposem de les tropes que diu el Führer. Fa mesos que les van perdre però ningú ha tingut el valor de comunicar-li. I òbviament no tenim bombes atòmiques. La guerra està perduda, cavallers...

L'endemà, Hitler es suïcida sense entendre en què s'ha equivocat...

***

En J. Coromines camina pel carrer molt capficat amb les seves cabòries. L'altre dia va votar al referèndum per la independència. “Els mitjans feixistes tornen a riure's de Catalunya... Diuen que un 20% de participació no és gaire. Un 20% de patriotes són molts! I més tenint en compte que els grans partits botiflers no han fet gaire ressò i que el referèndum no té valor real. Amb propaganda i un referèndum vinculant segurament la participació seria del 60%. O més. Una victòria aclaparadora. Llavors tindríem un estat propi i podríem decidir. Tot seria genial...”

El noi va tant distret que topa amb un home que porta un turbant. Ni l'ha vist. Després agafa un autobús perquè no té ganes de caminar. L'autobús va ben ple (principalment de gent amb un color de pell fosca o xarnegos) però per en J. Coromines aquell autobús està ben buit. “El dia que es faci un referèndum tothom votarà per la independència... Al capdavall, un 20% de participació són molta gent. Si fos un partit haurien quedat segons o així... Guaita quanta gent! Tots aquests vots aniran al nou partit d'en Laporta. Quin autèntic patriota! El nostre país ben aviat sortirà del túnel. Mai Catalunya ha estat tant malament com ara. Ni amb Franco!”

Una senyora gran d'origen extremeny li demana que s'aparti de la porta de l'autobús o no podrà sortir. Però en J. Coromines no l'escolta i la vella ha d'esmunyir-se com pot. L'autobús travessa la ciutat de Santa Coloma de Gramenet i en J. Coromines pensa que es tracta d'una ciutat buida. Quina llàstima que allà no hi visqui ningú! Mentrestant s'intenta convèncer que, en realitat, a Perpinyà es parla molt el català. Segurament l'estat francès (conjurat amb l'estat ejpanyol) ha segrestat als catalanoparlants del Rosselló i els manté tancats a casa.

***

Un grup d'estudiants d'Humanitats de la UB decideix saltar-se una classe avorrida i anar al bar. Tots estan encesos perquè acaben de sortir de la classe d'en Gallego, un profe que consideren un “venut”. I mira que als anys setanta havia estat un autèntic revolucionari... El grup d'estudiants ocupen una taula del bar i parlen sobre com salvar el món. Una conversa animada, entre birres i porros. Les dones de la neteja (sud-americanes) s'encarreguen de netejar les restes de menjar, tabac i les deixalles que els alumnes escampen sense gaire cura.

El problema és que aquests profes s'han acomodat- diu un noi amb clapes al cabell-. Ara tenen la seva paga, dona, fills... Viuen molt bé i són una colla de conservadors.
El sistema està podrit!- diu una noia amb rastes-. El capitalisme segueix escanyant la gent, els pobres són explotats... Ara és l'hora d'una societat anarquista.
El poble hauria de tenir el poder. Sense banquers, ni especuladors, ni polítics...
Ni policia!- crida el noi amb clapes al cabell. Els nois de les taules del costat es giren un moment.
I legalitzar la droga!- afegeix un altre.

Apareixen tantes propostes fantàstiques que fan una llista per donar-la al representant dels estudiants que la setmana vinent sortirà a un debat de televisió. El grup d'estudiants està esverat. Asseguren que si ells manessin, el món aniria molt millor. Que saben els polítics de justícia social? En Gallego, aquell profe venut i covard, els havia dit que l'anarquisme era un somni utòpic. Deia que qualsevol sistema polític havia de ser realista i tenir en compte que l'home és imperfecte i que cadascú pensa d'una manera diferent. Un discurs típic de conservador amargat! El grup d'estudiants, en canvi, creu allò de “un altre món és possible”. Ells es veuen com la flama de llibertat del poble. Paradoxalment, les dones de la neteja sud-americanes els veuen com una colla de nens mimats (malgrat han decidit vestir com uns homeless) que embruten les taules i el terra com uns porquets maleducats...

EL LEPRECHAUN DE LOS DESEOS

2010-02-21T12:34:00.007+01:00

¿Sabéis que es un Leprechaun? Es el nombre que le dan los irlandeses a los duendecillos. La mitología suele definirlos como seres traviesos pero el que yo conozco tiene un sentido del humor bastante retorcido. Cuando tenía diecisiete años vi a uno correteando por mi jardín. Por aquel entonces yo era un chico bastante acomplejado. En la escuela se burlaban de mi aspecto físico. Decían que tenía la nariz con forma de patata, el cuello corto y la cintura demasiado ancha. Las chicas no me hacían caso y mis compañeros me ponían motes desagradables. Sí, ya lo sé... ¿Cuantas veces habéis oído esta historia? Pero en mi caso sucedió algo diferente. Un duendecillo irlandés me hizo una visita. Dijo que podía concederme deseos, como por ejemplo, cambiar mi aspecto físico. Y las condiciones eran muy ventajosas...

Empecé pidiendo que transformara mi horrenda nariz en un bello apéndice al estilo griego. El cambio fue asombroso. Ese defecto, que tanto me había amargado desde que era pequeño, se esfumó para siempre. El Leprechaun me dijo que a cambio debía pasarme dos meses sin salir de mi habitación. Ignoro el motivo de esta petición pero quedé tan satisfecho con su magia que le hice caso. Tuve que fingir una grave enfermedad para que mis padres no me obligaran a incumplir el pacto.

Cuando sólo faltaba un día para el final del plazo estaba totalmente pletórico. Con mi nueva nariz me sentía mucho más atractivo, como si estuviera a punto de comerme el mundo. Y entonces volvió a aparecer el odioso Leprechaun... Me dijo que estaba dispuesto a ofrecerme un nuevo trato: podía dejar de ser un chico obeso y tener un cuerpo musculoso. A cambio, me exigió que estuviera cinco meses sin hablar con nadie. Al principio me negué, por supuesto. Pero días después, al contemplar mi fofa figura en el espejo, opté por aceptar el trato.

No quiero aburriros con los detalles. Una vez que tuve un cuerpo irresistible me di cuenta que un galán como yo no podía medir un metro sesenta. Meses después me encapriché por tener los ojos azules. Y ahora estoy pagando por... En definitiva, hace muchos años que no salgo de casa ni hablo con nadie. El duende cada vez se vuelve más exigente y caprichoso... Es terrible porque me gustaría sacar partido de mi nuevo aspecto. ¡Os juro que jamás ha existido nadie con un físico tan perfecto como el mío! Lástima que ya he cumplido sesenta años. Creo que cuando vuelva a ver a ese duende le pediré que me rejuvenezca...

¿Y por qué os explicaba todo esto? ¡Ah sí! Estad muy atentos por si alguna vez os topáis con un Leprechaun. Normalmente vive en los jardines con un césped muy verde que recuerde a los prados de Irlanda. Os aseguro que él puede cumplir todos vuestros deseos.

GENERACIÓ NI-NI

2010-02-05T18:17:00.002+01:00

Quan l'esperit d'Edison va llegir el diari aquell matí es va enfurismar com una mona. L'inventor de la bombeta no es podia creure el que deia l'article. Un percentatge molt alt dels joves espanyols no treballaven ni estudiaven.

A què es dediquen, doncs, aquesta colla de pòtols?

Jules Verne, escriptor incansable del segle XIX, li va explicar que molts joves estaven desmotivats per la societat en la que vivien i que per això es dedicaven a fer el dropo. Bàsicament, mirar la tele, llegir el diari, anar a passejar... La seva rutina era força semblant a la dels jubilats però quan arribava el cap de setmana es desmelenaven i sortien de festa fins les tantes de la matinada.

Però això no pot ser!- va exclamar Edison-. Sortir de marxa val una pasta i sé del que parlo: La beguda, el tabac, la coca... D'on diantre treuen els diners per pagar tot això?
Normalment dels pares. Aquests són els que penquen.
Quina poca-soltada! Els seus papes els han comprat una moto quan suspenien una assignatura. I així han sortit!

Va intervenir una tercera persona: Leonardo Da Vinci, un inventor hiperactiu. Va ser ell qui va informar als altres que la situació no era gens fàcil i que el mercat laboral a l'Espanya del 2010 feia fàstic. Els polítics no feien gaire cosa perquè baixessin les taxes d'atur. La mala gestió econòmica venia de feia molt temps, quan no s'invertia en I+D i a Espanya es construïen tants pisos com a mitja Europa junta. A més, cap govern s'havia preocupat dels treballs temporals o l'atur juvenil, el més alt dels països desenvolupats. Després d'una estona de debatre aquests temes, les tres ànimes van prendre una decisió. Anirien a veure a Buda i li demanarien reencarnar-se en cossos de joves d'avui dia. En nadons, no. En joves de vint-i-tants anys que estiguessin a l'atur. L'Il·luminat es va estranyar de la proposta però va acabar acceptant.

I aquesta és l'explicació que de tant en tant apareguin joves que no havien fet res a la vida i de sobte han descobert un gran avenç. O han construït un aparell molt enginyós que serveix per això o allò altre.

LOS MUSICALES SON ALGO BONITO DE VER

2010-01-21T12:46:00.004+01:00

Dentro de poco estrenarán una peli musical llamada Nine que según parece está basada en un musical de Broadway, que a la vez era una versión musical de la película 8 y medio de Fellini. Me parece una buena idea esto de reciclar historias. Ahí tenemos West Side Story que versiona los amores imposibles de Romeo y Julieta con bandas de Nueva York o el Rey León que se inspira en la historia de Hamlet pero en plan selvático. Si de Shakespeare se puede sacar tanto jugo, es lógico que también pueda aprovecharse la obra de Fellini o... ¿por qué no? ¡Ingmar Bergman!

Me lo puedo imaginar en grandes letras de león que iluminen los teatros más prestigiosos de Broadway, el West-End, la Gran Vía madrileña o el Paral.lel de Barcelona: El Séptimo Sello: El musical. Sería una caña. De los creadores de Grease, llega el gran musical sobre el cine de autor... Se podrían adaptar las obras maestras de directores tan prestigiosos como Bergman, Truffaut o Kurosawa. Estoy convencido que llenarían cada función. Todo el mundo iría a verlo, desde los intelectuales hasta las porteras. El entusiasmo se desbordaría con canciones como “La muerte es tan deprimente...”, “Los escandinavos somos gente divertida” o el super éxito “Mi vejez es desoladora”. Todas ellas repletas de bailes sugerentes y ritmos pegadizos. ¿Y por qué no? ¿No se ha hecho un musical de Mecano? Claro que combinar la comedia ligera y las crisis existenciales puede ser una tarea complicada pero eso añadiría riqueza a este musical. Tendrían un aire culto y popular a la vez. Como Joaquín Sabina, Hemingway o... Guti.

El argumento podría ser el siguiente: Un anciano profesor universitario reflexiona sobre los sinsabores de la vida. Entonces aparecen de la nada unas bailarinas cachondas y le quieren animar con una coreografía. Hasta aquí todo correcto, ¿no? Entonces el viejo mira una fotografía en blanco y negro de cuando era niño. Tras un monólogo de diez minutos sobre lo efímero de la juventud, aparecen bailarines y bailarinas esculturales disfrazados de colegiales. ¡Ovación asegurada! Otro número musical ilustraría el primer amor encarnado por una cabra iraní (mestizaje). Después nuestro protagonista estudia en la universidad y entraría en una lucha interior: Por un lado quiere ser un filosofo francés (a pesar de ser sueco) y por el otro, un samurai. Eso posibilitaría un merecido homenaje a las películas de Kurosawa. Pero finalmente el joven acaba dejando de lado su formación y se convierte en un golfo callejero al estilo de Truffaut. Esto se expresaría con canciones reivindicativas del estilo “Los peores ladrones son los banqueros” o "El capitalismo no me mola en absoluto".

El segundo acto se centraría en la identidad sexual. De tanto frecuentar ambientes truculentos poblados de drogadictos, prostitutas y peludos marineros, nuestro protagonista se replantea su sexualidad. El necesario guiño a la tolerancia estaría marcada por la sutileza y el buen gusto con la canción titulada “¡Ay madre mía... de repente me gustan los pepinos!”. Sin duda, sería un himno valiente y comprometido con los gays, homosexuales y demás invertidos que tanto abundan en el mundo del espectáculo.

El tercer acto estaría marcado por una búsqueda existencial. De tabaco, una noche que los estancos están cerrados. Pero el público más inteligente entenderá esta metáfora como el hombre que busca desesperadamente a Dios en el universo. El vacío existencial se llenaría con las canciones “Jugando al ajedrez con la muerte” o “Buda, Jesús y Mahoma, creo en todos y en ninguno”. Llegados a este punto, es posible que la obra sufriera algún tipo de respuesta contundente por parte de colectivos religiosos... El escándalo sería parte de la promoción.

Para mayor goce de los entendidos, esta obra se escribiría en un idioma minoritario (estoniano o mongol) para que siempre pueda verse en versión original subtitulada. En el fondo del escenario se colocaría una gran pantalla con letras que fueran pasando. Sin duda, la gente culta encontrará mucho goze en leer subtitulos durante tres horas y perderse parte de los bailes.

¡Pronto se estrenará el musical que los gafapastas llevan años reclamando! ¡Que tiemblen los directores comerciales!

TOTS SOM HAITIANS AVUI

2010-01-14T13:29:00.003+01:00

Estic impressionat i colpit. I enrabiat. És per aquesta noticia que vaig llegir ahir sobre un terratrèmol a Haiti. No és la primera desgràcia que afecta a un país del tercer món ni crec que sigui l'última. Però m'ha sorprès el ball de xifres. De les primeres noticies que deien que havien mort milers de persones fins a les dades del govern: 100.000 persones. Això cal tornar-ho a llegir. 100.000 vides humanes que s'han extingit per sempre entre les runes. Un calcul ràpid diu que això és més gent que la que hi ha a ciutats com Girona o Tarragona. Tots morts. Homes, dones, nens i nenes, vells... Aquesta catàstrofe ha colpejat el país més pobre d'Amèrica. Algunes fonts parlen de que tota la capital, Port-au-Prince s'ha anat a la merda i s'han ensorrat el govern, la universitat, els edificis públics... No vull ni pensar que ha passat amb les dèbils barraques on viu amuntonada les masses de població pobre. L'únic que es podem fer en aquests casos és col·laborar, enviant diners, roba, aliments o medicines a una ONG a veure si ajuda a aquesta pobra gent.

I com cada vegada que m'assabento de noticies així, em ve al cap una frase de Stalin: la mort d'una persona és una tragèdia. La d'un milió de persones és una estadística... Aquesta frase torna a ser fastigosament certa. I creieu-me, el que la va dir sabia de que parlava perquè ell va matar a milions de russos... En canvi la desgracia i la mort d'un personatge de pel·lícula ens pot fer plorar. Si el director aconsegueix que ens identifiquem amb ell. En canvi, escoltem que han mort 100.000 persones a Haití i hi ha el risc que ens quedem freds. No, això no es pot permetre!

Estic enrabiat al pensar que aquestes morts no valen res per molta gent. Només són negres pobres i morts de gana... El món va canviar per 3000 morts a les Torres Bessones o 200 morts a Madrid o Londres. Què passaria si s'ensorrés el Camp Nou i morissin 100.000 catalans? Quina cobertura mediàtica hi haurà el dia que hi hagi un terratrèmol de gran intensitat sobre el sud de Califòrnia?? (que pot passar en qualsevol moment, segons els científics). El dia que mig Beverly Hill se'n vagi a la merda semblarà que el món s'acabi. I en canvi ara, no passa res. Això m'altera terriblement. Ahir em costava conciliar la son per aquest motiu. Vaig obrir les webs de moltes pàgines de diaris per informar-me i quina va ser la meva sorpresa al veure la web de l'Avui. Aquesta tragedia tenia un breu espai al final de tot, entre una entrevista a Rosa Díez i el Nacionalisme i no sé què del facebook en català... La portada estava ocupada pel partit del Barça i per les Olimpíades d'hivern a Barcelona... Mare meva. Quina monstruositat! No són importants aquestes morts perquè no són blanques, europees o per què no parlen català?

No recordo haver sentit tant de fàstic per un diari a la meva vida. Ni agafant La Razón ni El Mundo... Em repugna que aquest diari ignori la mort de 100.000 persones a Haití i que avui tingui una portada sobre eurodiputats catalans que demanen que es retiri la simbologia franquista del Parlament Europeu. No és conya, aneu a aquesta pàgina i comproveu que suposo que encara estarà així...

O sigui que segons el cap d'aquest diari, això és la noticia del dia i el terratrèmol d'Haiti és una mera anècdota? Fa temps que llegeixo uns quants diaris a internet i sabia que l'Avui es centrava a publicar noticies sobre que Espanya és dolenta i Catalunya som unes víctimes... Però mai hauria pensat que arribarien tant lluny. El seu fanatisme provincià em sembla gairebé criminal. Desaconsello a qualsevol ésser humà que compri aquest diari perquè no té més valor que un pamflet de propaganda.

Ja estem tacats. Les persones del futur tindran accés a l'hemeroteca del segle XXI. Llegiran sorpresos les portades i es preguntaran perquè 3000 morts americans valen milers i milers de paraules de condol més que uns morts negres. Encara que siguin 20 vegades més nombrosos. Com és això possible? Fa anys, després de l'11-S els titulars de molts diaris deien que “Tots erem americans”... Per què ara no ens solidaritzem amb el poble haitià?

Sento que la humanitat és a dia d'avui una mica més pobre. Segurament algun dia tindrem un càstig proporcional a les nostres accions.

LAS VERSIONES DE KING KONG

2009-12-27T15:57:00.007+01:00

A veces la obsesión de una persona arrastra a otra. Es el caso de un amigo mío que últimamente está revisando todas las versiones que se han hecho de King Kong y ayer vi con él la versión de 1976, que casi no recordaba. Es interesante compararlas y ver sus diferencias y como cada una es un reflejo de su época.

La original es de 1933 y, como todo el mundo sabe, es una pasada. Se basa en el mito de la bella y la bestia y marca las pautas que seguirán todas las versiones. Una expedición americana viaja a una isla tropical del Pacífico desconocida. Una tribu adora a un mono de treinta metros, el simio se enamora de la chica, muy rubia y muy mona, y los exploradores capturan a la bestia y se la llevan a Nueva York. Allí se expone como octava maravilla del mundo pero se escapa y causa destrozos por la ciudad. Finalmente escapa de la jungla urbana y sube al símbolo de modernidad de la época (Empire State en los años treinta y las Torres Gemelas en los setenta) y es abatido por los aviones.

El King Kong de 1933 tuvo un éxito grandioso en un mundo en crisis. Grandes y pequeños se emocionaron con las aventuras del gran simio. En esa época se pensaba que aún quedaban rincones inexplorados en el planeta, puntos en blanco en el mapa. Y si unos exploradores accedían, ¿por qué no podía estar poblado de bestias antediluvianas, incluidos dinosaurios? Hay muchas películas, libros o cómics de la época que van por ese camino. El equivalente hoy día serían los OVNIS en el espacio... Me llama la atención el ritmo endiabladamente rápido y ágil del guión y unos efectos especiales impresionantes para la época. Sería el Avatar de los años 30. Quizás por eso, esta película ha marcado a varias generaciones y casi todos la hemos visto y la seguiremos viendo. No se me ocurren muchas películas de esa época que sigan impresionando a la juventud de hoy día.

En los años 70 hubo otra gran crisis, esta vez por el petroleo y se hizo una revisión del mito. Los actores son buenos (Jessica Lange, Jeff Bridges) y se ha hecho un esfuerzo para adaptarlo a los tiempos modernos. Los exploradores son de una compañía que buscan petroleo, el protagonista es ecologista y la película tiene un punto de desinhibición sexual producto de su época. Aunque me parece un tanto vulgar... Mientras que el King Kong original es tierno con la chica, el de los setenta parece un mono salido que sólo quiere tirarse a una sensual Jessica Lange. Le quita la ropa, la toca y la retoca... A veces la cara de Kong me recuerda la de un viejo verde...

Y por último está la versión de Peter Jackson del 2005. Es gigantesca, digna del director del Señor de los Anillos. Los efectos especiales son alucinantes y se ha optado por ambientarla en los años treinta. De alguna manera, parece que la versión anterior no existe. Vuelven a aparecer dinosaurios en la isla (tendría que haber salido algún orco...), se describe los años de depresión y el viaje a la isla Calavera tiene un aire muy oscuro, en la línea del Corazón de las tinieblas de Josep Conrad. Aquí vemos un King Kong maduro y solitario, cansado de estar solo en una isla poblada de monstruos. Las escenas por Nueva York y especialmente en lo alto del Empire State son acojonantes. Para mi gusto, el mito de la Bella y la Bestia adquiere unas connotaciones mucho más poéticas que las versiones anteriores. Naomi Watts está sublime y parece sentir más conexiones con el simio que con un Adrien Brody más bien feucho. Esta vuelta de tuerca hubiera sido imposible en el pasado, el espectador de los años treinta no estaba para tanta profundidad psicológica...

VENTAJAS E INCONVENIENTES:

Versión 1933

Es el clásico por excelencia.
Ritmo endiablado
Efectos especiales majestuosos.

Los actores son más justitos que los de otras versiones.
No tiene lecturas tan profundas

Versión 1976

Interesante adaptación a los tiempos
Jessica Lange en todo su esplendor

El guión es mucho más lento y poco trabajado
Tiene muchos defectos típicos de los años 70.

Versión 2005

Obra maestra con sólidos pilares: guión, actores, director, efectos especiales...
Dimensión poética que se ha dado a King Kong
Perfecta recreación de los años 30.

Quizás es demasiado larga.

Ahora he recordado otra película excelente ambientada en los años 40: Las normas de la casa de la sidra. Tobey Maguire es un jovencito introvertido que sólo ha visto una película en su vida. Exacto, King Kong. Charlize Theron lo lleva al cine y ven una peli de amor. Al salir el chico dice algo así como “Me ha gustado. Sólo digo que no es King Kong...”

EN AQUESTES FESTES TAN MAQUES...

2009-12-25T13:34:00.003+01:00

BON NADAL!
¡FELIZ NAVIDAD!
MERRY XMAS!
JOYEUX NOEL!

I que per Cap d'any tots acabem aixi!

EL QUE RECORDO DEL MEU SOPAR D'ANIVERSARI

2009-12-13T09:54:00.003+01:00

PIM-PAM, PIM-PAM!!! COPAS VIENEN, COPAS VAN!!!

BLANC I NEGRE. TRIEU!

2009-11-30T13:41:00.007+01:00

Ho he de confessar... Sempre m'han atret els personatges que viuen entre dos aigües.

Aquells desafortunats que es mantenen en un difícil equilibri entre dos bàndols enfrontats. Totes les Pocahontas enamorades dels Johns Smith, els soldats soviètics que odien els invasors nazis però que a la vegada tenen una formació cultural alemanya, els Pasquals Maragalls que provenen d'il·lustres nissagues catalanistes i militen a partits amb seu a Madrid...

A molta gent aquesta mena de personatges els capgiren l'estomac. La paraula “traïdor” sempre planeja sobre els seus caps, són incompresos i molts cops pateixen finals cruels. Segurament el soldat soviètic lector de Goethe serà afusellat com un petit burgés amic dels feixistes, els indis refusaran a qui es barregi amb l'home blanc i els blancs mai veuran als pell-roges com un dels seus. I bé, el cas de l'expresident Maragall també és conegut... Sembla que a vegades l'esperit humà no accepta els matisos. O blanc o negre. O estàs amb mi o estàs en contra meu. Crec que aquesta darrera frase és d'en George Bush fill...

És lògic que en temps de crisis es fomenti la intolerància i el radicalisme però per la meva banda, sempre aplaudiré al seguidor fanàtic del Madrid que admira una bona jugada de Messi o al aficionat blaugrana que reconeix que en Casillas és un gran porter. Segurament molta gent veurà aquests actes com covards o dèbils però cada dia em semblen més valents. Malgrat que el més fàcil és creure que tots els de l'altre equip/bàndol/país/ètnia són una colla de malparits...

En alguns ambients castellans m'han arribat a anomenat “Jordi”, un error que suposo que es deu a que em veien com el típic catalanet amb accent quan parla castellà. Actualment els alumnes immigrants a vegades em pregunten perquè insisteixo tant en el tema de que parlin en català... Paradoxalment descobreixo que per alguns amics meus amb dos cognoms catalans jo sóc un referent de l'espanyolitat...

Em fa il·lusió. Potser el meu destí és acabar convertint-me en un personatge literari?

FILMETS 2009

2009-11-04T00:13:00.011+01:00

Ara feia bastant que no actualitzava. Tampoc tenia gaire que explicar... La darrera novetat és que aquest cap de setmana comença el festival de curts de Badalona anomenat Filmets. És un dels certàmens més prestigiosos del país i porta més de trenta edicions. A mi sempre m'ha donat bon rollo: es presenten curts de tot el món i de qualitat, es fa al mític teatre Zorrilla, és gratis... En fi, tot ajuda.

Aquest any he presentat un curt que vaig fer l'estiu passat. No és gran cosa però crec que resulta bastant divertit. El vam gravar amb un grup d'amics una nit a casa meva. El més destacable és que és mut i en blanc i negre, a l'estil Chaplin i això sempre és un punt. Si el passen al festival només és perquè hi ha un dia pels curts fets per badalonins i no hi ha cap control de qualitat (o de bon gust). Tot i així, es podrà veure el DISSABTE, 7 DE NOVEMBRE, A PARTIR DE LES DEU DEL MATÍ, AL TEATRE CÍRCOL CATÒLIC. Ja he vist la competència. És poc nombrosa... Així que us demano que els que podeu us acosteu a Badalona a veure el curt i votar-lo. Entre tots podem aconseguir que no guanyi un curt amb missatge!

Adjunto la pàgina on es pot veure el programa. El meu curt està a la pàgina 190:

http://www.festivalfilmets.cat/principal.php

Fa la sensació que m'encanten les pessigolles...

... Però el que més m'agrada és fer petons a les noies maques.

MATINS PUNT SÍ, MATINS PUNT NO

2009-10-04T15:37:00.006+02:00

Willie: A ver, ¿qué tiene de fantástico ese lider suyo?

Homer: (veu de flipat) Oh, el liiiider lo sabe toooodo...

Willie: (que l'ha convençut) ¿¿En serio?? Vaya, si que parece bueno...

Al diari avui sortien unes declaracions molt divertides d'en Joan Carretero, ex- d'Esquerra Republicana i ara liiiider d'un partit independentista que es diu Reagrupament.

Ha afirmat que el càrrec de president del Barça és mil vegades més important que el de president de la Generalitat que, segons ell, no té cap transcendència. Ostia, a mi em sona a la típica declaració de l'Esperanza Aguirre o l'Acebes però no, no. Se suposa que ve d'una persona que estima Catalunya...

Segons sembla, aquest senyor es presentarà a les eleccions catalanes de l'any vinent com a candidat a president de la Generalitat. Entenc que vulgui atreure a en Laporta, que últimament ha insistit en el seu independentisme, i li faci una mica la pilota però... No sé, pel meu gust són unes paraules bastant desafortunades i de mal gust. Ell que és independentista hauria de ser el primer interessat en no tirar merda damunt el Palau de la Generalitat. D'això ja s'encarrega el PP i la COPE...

Vaja, que tot plegat em sembla d'un baix to i d'un nivell baixissim... Però clar, com que jo mai acabo d'entendre el món del futbol potser no hi ha per tant. Algú em pot ajudar a veure-hi clar?

EN XAVI MASDÉU M'HA DIT QUE T'HA VIST PER BARCELONA...

2009-09-28T09:47:00.003+02:00

Ara fa temps que no escric res i aprofito per parlar-vos d'una serie fantàstica que, de moment, agrada a tothom que la veu. Seràs tu, lector raret de blogs, l'única excepció?? Es diu Arròs Covat i l'estrenen el dimarts 29 de setembre (demà!!), a les 23'00 de la nit al C33. Per sort ja han penjat 4 capítols a un blog així hem pogut veure-ho. Us passo l'enllaç per si li voleu donar una oportunitat:

http://blogs.tv3.cat/arroscovat

El dibuix és molt senzillet, no us enganyaré. Entre altres coses, els personatges no tenen ulls, nas ni boca. S'ha buscat un disseny pràctic, original, minimalista i divertit, que sembla sortit d'una revista de tendències. Crec que els ha quedat prou bé. En teoria la sèrie tracta del conflicte d'en Xavi, el protagonista, de fer-se gran i que se li covi l'arròs. Per mi només és l'excusa. El més divertit és el rollet que té, dins d'una Barcelona de disseny plena de moderniquis. Aquesta sèrie està enfocada a un públic urbà (més que res barceloní), gafapastas i guai de la vida. No tots els espectadors som així però igualment fa molta gràcia. Ahir em deia en Lluis, el meu amic de Girona, que la gent que reflexa Arròs Covat li fa ràbia més aviat però no obstant això la sèrie li encanta.

El guió és molt divertit i el doblatge és totalment genial. Per exemple, les veus dels companys de l'estudi del protagonista (un xarnego i un modern una mica gili) són brutals i es complementen perfectament bé. Les veus de les dues noies de la sèrie aconsegueixen realisme i sensualitat i la del prota i la tieta també estan molt bé. Els sons de mòbil i timbres estan fets amb la boca i són molt cutres però això li dóna gràcia. I al contrari que la majoria de produccions catalanes, els personatges parlen com la gent del carrer. No fan servir paraules cultes i estranyes, sinó pur barceloní ple d'errades, barbarismes i demés. Una mica com Plats Bruts però molt més ben fet. No és que em congratuli que destrossin la llengua catalana però m'agrada que un diàleg em soni mínimament realista i proper. A més, per compensar aquestes maldats ja fan mil programes com Bocamoll, no?

Aquesta proximitat, que em recorda al grup Manel, serà una de les claus de la bona acollida d'Arròs Covat (perquè és evident que tindrà bona acollida). És ben provable que en poc temps sigui una sèrie de culte, de l'estil el Dr. Katz, aquella sèrie dels 90 sobre un psiquiatre calb que se li movia el cos al parlar. Que guai era!

EL DOBLATGE DE BOLA DE DRAGÓN

2009-09-09T15:35:00.003+02:00

Estem molt ben acostumats a un doblatge excel·lent de les pelis i series que veiem (malgrat que després el que queda cool de debò és defensar la Versió original). Diuen que a Espanya és dels països del món on el doblatge és més bo però caldria recordar que una immensa majoria d'aquests grans professionals són catalans i que els millors estudis de gravació són a Barcelona. Quan escoltem en castellà les veus genials d'actors com Robin Williams, Brad Pitt o Jack Nicholson no hi pensem però la majoria són d'aquí. Que jo sàpiga, l'únic gran doblador bo que no és català és el de Bruce Willis i els dels Simpsons.

A vegades hi ha series que podem veure en català i castellà de dobladors diferents i llavors el contrast és horrible. Els Joves, l'Escurçó Negre... Potser perquè no són gaire conegudes fora de Catalunya i no es va cuidar gaire... Però el resultat és patètic. El pitjor cas de tots és Bola de Dragon. Els aficionats a la sèrie sabreu que el doblatge en català era magistral, amb veus plenes d'humor, matisos i amb molta personalitat. En castellà quan es va passar a Antena 3 i després a Cuatro, era una tortura. Com tocar una simfonia de Mozart a base de pets... Us adjunto uns quants exemples d'aquest treball pèssim. Les veus no només són planes i sense personalitat, a més els traductors s'inventaven coses d'una manera escandalosa, desvirtuant el producte i tacant aquesta sèrie. Jutgeu vosaltres mateixos i sobretot, sobretot, valoreu un bon doblatge:

En Goku no és tant bona persona com pensàvem...

En Vegeta el samurai...

En Vegeta vol posar una bomba a la nau d'en Babidi...

En Goku no sap els seus propis atacs...

En Cor Petit formava part d'una tribu màgica...

En Babidi passa droga a en Dabla...

En Goku no sap que en Vegeta és un guerrer de l'espai...?

Les misterioses tècniques científiques d'en Goku...

En Cor Petit és un humà...

En Frizer té poders sobre el foc o era el planeta Namek que es destruïa...?

NOCHE AGRADABLE

2009-08-28T00:43:00.003+02:00

Que mal rollo. Acabo de volver a casa después de ver Anticristo de Lars von Trier. Es una de las pelis más asfixiantes y repulsivas que he visto en mi vida. Para algunos quizás es una obra maestra pero yo no soy aficionado a ir al cine a sufrir como un cerdo el día de la matanza. Vamos, que sales del cine con un mal cuerpo importante. Por si eso fuera poco no me encuentro muy bien. Sólo es un resfriado, no es gripe A pero fastidia un poco en verano...

Cuando llego a casa (vacía) me sorprende un poco ver gente en el descampado que hay debajo de mi balcón. Se ven luces, son jóvenes. ¿Están haciendo un canuto? ¡Ojalá! Para mi sorpresa veo que justo bajo mi casa hay seis adolescentes sentados frente a un tablero a la mortecina luz de dos velas. No hablan, no hacen bromas, parece que no respiren. Creo que están haciendo la ouija.

La verdad es que da bastante mal rollito. No es que crea mucho en estas cosas pero espero que no convoquen ningún espíritu cabroncete porque me gustaría dormir del tirón. En fin, buenas noches y a soñar con los angelitos...

TODOS LOS RAROS FUIMOS AL CONCIERTO...

2009-08-18T10:40:00.006+02:00

Avui toquen els Manel a les festes de Gracia i anirem tot il·lusionats. A vegades em pregunto com pot ser que un grup senzillet que només te un disc em pugui emocionar tant... En tot cas no he sigut l'únic que s'ha deixat entabanar pel seu estil volgudament intranscendent. Realment aquest grup ha tingut un fort impacte. Suposo que les causes són diverses però intentaré comentar un dels motius principals que, al meu entendre, ha sigut clau per la seva bona acollida.

Manel és un grup que fa una mena de folk-pop bastant accessible i amb lletres emotives i suggerents. No parlen de grans veritats de la vida, no ens volen alliçonar ni adoctrinar-nos. No parlen de lluites armades, ni de qui em de votar. Ni tant sols citen als grans escriptors i filòsofs del segle XX. Senzillament parlen de coses senzilles i properes, normalment d'amor, de les petites coses que tenen les relacions i sobre algunes ruptures. La cançó “Al mar” només tracta d'un noi i una noia que volen anar a passar el dia a la platja. Aquesta superficialitat per molts deu ser sinònim d'una imbecil·litat aguda. Res més lluny de la realitat. Que parlin de petites coses que ens acompanyen durant tota la vida no és cap ximpleria (com se li va criticar a la Casa Azul en el seu moment). També pot ser una cosa molt valuosa. Per mi, la majoria de vegades, les grans causes i els ideals més grans amaguen injustícia i fanatisme. Després de tots els desastres que em anat acumulant al llarg dels anys (capitalisme, feixisme, comunisme, anarquisme...) només puc creure en les petites coses, els retrats minúsculs i la quotidianitat. Al cap i a la fi, són les més importants per la majoria de la gent.

Per això, us dic que escolteu el disc de Manel i us deixeu endur per la seva màgia casolana i canteu “Aqueesta caançó és per dir/ que no et troooobo gens en falta/ i quan me'n vaaaig a dormir/ amb la mà dretaaa ja em baaasta...” o el que t'ha dit un tal Bernat quan t'ha vist a Barcelona, les desventures amoroses de la Maria i en Marcel o com afrontar una ruptura amb una tal Dolors. Escolteu el disc, sí, però que no se us acudeixo anar aquesta nit a veure'ls a Gracia perquè té tota la pinta que no hi haurà lloc per a tothom!

En Bernat m'ha dit... "Quins pajaros!"

LA NOVA GRIP

2009-08-15T15:18:00.001+02:00

Potser m'ho sembla a mi però veig un sentiment una mica paranoic amb això de la grip A. Hi ha molta por i malgrat les autoritats diguin que no passa res la gent no se'n fia i creuen que quan arribin els freds hivernals això serà una autèntica epidèmia. He vist gent que tenien una mica de mal de cap i ja creien que estaven covant aquesta nova grip. I ho entenc perquè jo, de tant veure tantes pelis de Woody Allen, també sóc una mica hipocondríac...

Això em fa pensar que les pandèmies espanten molt. En un món global com el nostre en el que hom pot viatjar de punta a punta del món i transportar així una malaltia que abans només era local ens porta a imaginar un món futur a l'estil de la pel·lícula Doce Monos o Apocalipsis de Stephen King. Realment la cosa és tant greu? A vegades penso que l'estrany no és que hi hagi una terrible pandèmia que aniquili a mitja humanitat si no que això no hagi passat ja. La història de la humanitat està plena de massacres d'aquest estil però no són tant vistoses com altres holocausts. La Pesta Negra va arribar a Europa d'Àsia a l'Edat Mitjana i amb pocs anys van morir milions de persones i el continent va quedar mig buit. O que la principal causa del genocidi dels indis americans va ser l'arribada de malalties europees i no pas la colonització espanyola o el Setè de Cavalleria. No oblidem que l'anomenada Grip Espanyola que va sorgir just després de la I Guerra Mundial, va matar molta més gent que la mateixa Gran Guerra...

Hi ha hagut altres epidèmies al llarg de la història però semblava que les vacunes i la ciència podien eradicar les malalties i convertir la terra en una mena de llar d'infants o un quiròfan esterilitzat. Per desgràcia la realitat no és correspon i sempre estarem exposats a malalties noves que al principi no sabrem com combatre. En certa manera ens sentirem tant desorientats com els savis de l'Edat Mitjana quan la pesta negra aniquilava un poble sencer. Mai haurien pensat que el problema venia dels polls i les rates. Mentrestant, això sí, es dedicaven a cremar jueus o a fuetejar-se fins sagnar per apaivagar l'ira de Déu a l'estil asteca.

No crec que aquesta grip sigui LA GRIP però en teoria pot arribar qualsevol dia sense avisar. I fins que no hi hagi una autèntica epidèmia que afecti a les ciutats occidentals no començarem a entendre que la natura, amb el seu caràcter indomable, sempre li passarà la mà per la cara a la humanitat. Només espero que nosaltres no ho veiem...

LOS ABDOMINALES DEL MAL

2009-08-04T09:29:00.007+02:00

Después de hablar de Haikus giro mi atención hacia ciertos individuos que tienen un cuerpo que no concuerda con su imagen. Son gente malvada y perversa que se emperran en destruir todo cuanto es puro en este país. Efectivamente, estoy hablando de Jose Maria Aznar y Pablo Motos. Cada uno en su campo, han aterrorizado a más gente que el Hombre del Saco. Sus cuerpos no deberían tener nada destacable pero últimamente ambos han lucido unos abdominales que la prensa especializada ha calificado como "del mal". Algunos podríais decir que es admirable que consigan resultados con dedicación y ejercicio. ¡Falso! Esto que vemos aquí es muy raro y estoy convencido que se debe más bien a un tipo de pacto satánico. Juzquen ustedes mismos:

HAIKUS

2009-07-31T21:31:00.005+02:00

Hauria d'escriure un post sobre el viatge a Croàcia però seria massa llarg i no sabria com començar. D'altra banda m'agradaria compartir una troballa que he fet recentment, precisament a la tornada del viatge. Es tracta dels poemes japonesos Haikus. Mai m'ha atret gaire la poesia però aquesta m'ha fascinat, com a tants i tants occidentals abans que jo. En principi són versos molt curts, senzills i accessibles, allunyats de la mètrica enrevessada que tant abunda a la literatura europea.

Els escriptors de haikus volien plasmar imatges o sensacions amb les mínimes paraules possibles acostant-se perillosament al no-res. La seva principal preocupació no era trobar els mots adequats si no eliminar tots aquells innecessaris. Tenien una visió de les coses gairebé zen, com si busquessin la Il·luminació budista en cada poema. En tot cas, creaven imatges mentals molt suggerents. L'autor de haikus condensa els poemes perquè nosaltres els llegim i els acabem de lligar. Basho, el més grans dels escriptors d'aquest art va dir: “El haiku que mostra el setanta o el vuitanta per cent del seu tema és bo. Mai no ens cansarem, però, d'aquell que revela només el cinquanta o seixanta per cent”. D'això se'n diu minimalisme... Ja ho diuen que sempre és millor suggerir que mostrar. Així el lector fa la meitat de l'esforç però acostuma a valer la pena. A vegades els haikus gairebé semblen menjar congelat durant segles que nosaltres escalfem dins el nostre cap, a foc lent. Amb cura. I segur que acabem menjant un plat deliciós.

Veiem uns quants:

Olor d'orquídia.

S'hi perfuma les ales

la papallona.

***

Pelo una pera:

gotes dolces que llisquen

pel ganivet.

***

L'alta muntanya,

reflectida dins l'ull

de la libèl·lula.

***

Herba d'estiu.

Belles dames de Saga,

dintre les tombes.

***

Dreta, una aixada

sense ningú al voltant.

Quina calor!

***

En la brisa de primavera

Rumiando su pipa

Aguarda el venerable barquero.

MARXO A CROÀCIA!

2009-07-14T16:19:00.006+02:00

Demà me'n vaig de vacances. Bé, potser això no és del tot correcte, vistos els comments del darrer post. Demà me'n vaig de viatge. Sí, millor... Tinc molts viatges somiats (anar al Japó, a Austràlia, recórrer tota Sibèria amb el Transsiberià...) i aquest és un d'ells. Si hi penso, fins ara he viatjat bastant però encara no he sortit d'Europa. Malgrat que m'atreuen els viatges exòtics com a qualsevol lector de Tintin, Europa sempre m'ha donat tot el que he volgut. Si hi ha gent que només viatja per Espanya i diu que té tot el que es pot desitjar, imagineu Europa com a escenari...

Demà agafaré l'avió amb la Laura i anirem fins a Treviso, una petita ciutat italiana propera a Venècia. Allà ens quedarem una nit i a l'endemà anirem en cotxe fins a Ljubljana, la capital d'Eslovènia. Diuen que és un petit país molt maco. Sense gaire temps, després anirem a Zagreb, la capital de Croàcia. Sembla que té un aire centreeuropeu semblant a Viena, Praga o Budapest. O sigui que deu ser fantàstica.

A l'endemà ens xuparem uns 400 km en cotxe fins arribar a Split. És la primera ciutat costera que veurem. Té una història bastant particular. Fa 1700 anys era el palau de l'emperador Dioclesià. Amb la caiguda de l'Imperi Romà, l'arribada dels bàrbars i el pas dels anys, aquest palau va ser ocupat i va esdevenir una ciutat. Es veu que passeges pel casc antic i veus cases construïdes en antics edificis romans. Una meravella.

La següent parada serà Dubrovnik, coneguda com la perla de l'Adriàtic. Pel que he vist sembla una ciutat de conte. Massa maca per ser real. Com a tota la província de la Dalmàcia es nota una forta influència italiana (més ben dit veneciana) unida al toc eslau i mediterrani. Com que a Dubrovnik tenim més temps, a més d'anar a la platja i visitar la ciutat podem fer una petita escapada a Montenegro, que està a 40 km d'allà.

Dubrovnik és a la punta més meridional del país i després haurem de tornar a pujar. Serà llarg però finalment arribarem a Zadar, una ciutat marítima molt bufona que es troba una mica més amunt de Split. La següent parada serà Pula, a la península d'Istria. És una petita ciutat prop de la frontera i allà hi ha un dels amfiteatres romans més ben conservats del món. D'allà, passarem la frontera i a l'endemà tornarem a agafar l'avió de Treviso cap a Girona. De camí, suposo que pararem a dinar a la ciutat italiana de Trieste.

I aquest és el viatge planificat. Molta costa adriàtica, molt carretera i manta, moltes ruïnes romanes... I paisatges encara més macos que els que surten al programa “El paisatge favorit de Catalunya” i sense cap retoc informàtic!

Molta gent encara tenen l'idea que Croacia és xunga, per les guerres iuguslaves dels anys 90'. Però allò va acabar fa 15 anys! És com si ens fes mal rotllo anar a França l'any 1960 per la II Guerra Mundial... Bé, espero que no ens passi res greu com que ens robin el cotxe o que em violi una colla d'albano-kosovars. O potser m'agradarà tant aquest paisatge que Hayao Miyazaki va dibuixar a Porco Rosso que m'hi quedi indefinidament. Encara que el més provable és que el 23 de juliol estigui de tornada a casa.

Fins aviat!

LES EXIGÈNCIES DEL JOVE AKRAM

2009-06-27T13:30:00.003+02:00

De totes les històries de Les Mil i una Nits que van ser excloses del llibre hi ha una que m'agrada molt. Tracta d'un jove nascut al desert del que avui seria Uzbekistan. Es deia Akram i pertanyia a una tribu turcomana que feia poc que s'havia islamitzat. El seu pare, el seu avi i tots els seus avantpassats s'havien enriquit amb les caravanes que feien la Ruta de la Seda (el mític trajecte comercial que enllaçava el Mediterrani i la Xina durant l'Edat Mitjana). El petit Akram va créixer escoltant històries meravelloses de terres estranyes i veient marxar llargues cues de camells plenes d'objectes valuosos. Moltes vegades li havia demanat acompanyar al seu pare però la resposta sempre era la mateixa: era massa petit per un viatge tant perillós.

Van passar els anys i un dia la caravana on viatjaven el seu pare i els seus germans va ser assaltada per uns bandits. No van fer cap presoner. L'Akram es va fer càrrec del negoci però es va centrar a les tasques administratives i evitava formar part d'aquelles caravanes on la meitat de la seva família havia trobat la mort. De totes maneres, patia molt per elles. Com sabia que les tornaria a veure? En aquells dies va agafar el costum de resar a Alà perquè tingués cura dels seus negocis. A canvi, prometia donar almoina als pobres i ser millor persona. Els seus precs no eren gaire útils i moltes vegades el desert es menjava aquella columna de camells i mercaders. I també era bastant freqüent que els terribles mongols saquegessin les mercaderies. Quan passava això, l'Akram s'enfadava molt amb Alà, Mahoma i tots els sants musulmans. De què servia molestar-se a resar a Déu si no en treia cap avantatge? Potser tot plegat era una enganyifa i hauria de tornar a creure en els deus dels seus avantpassats... Potser així la seva sort canviaria... L'Akram estava convençut que estava maleit perquè ni els més vells del poblat recordaven un anys tant dolents. Havien patit epidèmies, plagues, gana... La seva primera dona va morir en el part i amb la segona no havia tingut més sort. Només li havia donat nenes i corria el rumor que li era infidel. Evidentment, no li va quedar més remei que repudiar a aquella donota desvergonyida!

Un dia, aquella dona repudiada es va posar molt malalta i el metge només li va donar uns dies de vida. Al principi, l'Akram va creure que aquella mort no l'afectaria gaire després d'encaixar tantes desgràcies però es va adonar que no podia suportar l'idea que ella es morís. Es va passar dos dies i dues nits al seu costat, plorant i demanant a Alà i a Mahoma per la seva recuperació. Per primera vegada, es preocupava i resava a Déu per algú que no era ell mateix ni les seves riqueses. Va pensar que era trist que només ens recordéssim de Déu quan volíem demanar-li favors però encara es va sentir més miserable al adonar-se que no ens preocupem en demanar favors pels altres. Només busquem la nostra felicitat individual.

Finalment la seva antiga dona es va recuperar misteriosament. L'Akram mai va saber si allò havia estat una casualitat o alguna cosa més. Potser a Alà només li agrada que el molesti la gent que es preocupa dels altres i en canvi ignora als egoistes que li demanen gaudir de fama, riquesa fàcil i coses per l'estil.

LAS OPOS

2009-06-22T12:55:00.004+02:00

El sábado por la mañana fui a un cole cerca de San Roque (barrio de Badalona con cierta mala fama) para hacer las oposiciones. Nada serio. Como no me lo había preparado tanto como la mayoría de gente pues iba un poco a probar suerte. Un profe de la uni nos dijo que la primera vez fuéramos sin aspiraciones, sólo para ver como funciona. La verdad es que es un mundillo algo raro, todo es bastante confuso y cada persona te cuenta una cosa distinta. Así que yo iba en misión suicida, rollo kamikaze. O como me gustaba verlo, en plan espía, a recoger información.

Quizás no os resulte muy sorprendente pero la mayoría de gente que estaba ahí tenían una cara de profesor que tiraban patrás. ¿Yo también tengo la típica cara de profe? No lo sé, en todo caso, ellos más. Como no conocía a nadie y la mayoría de gente iba en grupitos me sentí un poco Forrest Gump. Allí donde miraba veía ojos llenos de pánico y algunos parecían aún más desinformados que yo.... Aquello no estaba muy bien organizado y entre entregar un trabajo y el examen pasó una hora en la que me fui a un bar a seguir estudiando temas que llevaba flojos (el arte Gótico en la Alemania del siglo XIV sin ir más lejos...) En el temario de Geografía e Historia hay 72 temazos y la mitad no son ni de Historia...

Cuando llegó la hora del examen me enteré como era el sistema de elección de los temas. Un bombo de lotería sacaría cinco números y cada número representaba un tema. De los cinco temas se escoge uno y lo desarrollas durante dos horitas. El azar tiene un papel bastante importante. Yo no me había preparado ni la mitad de temas así que entenderéis porque lo consideraba una misión kamikaze. Salió un número. Que si teoría del arte. Otro. Que si comparar teorías políticas... ¡Aquello iba a ser una masacre! Pero el destino quiso que el cuarto número fuera un tema familiar: “Fascismo y neofascismo”. En mi mente oí un “¡ting, ting, ting!”. Premio. Me levanté extasiado de la silla y grité “¡Bingo”! Casi me expulsan por esto... Para mí no hacía falta que sacaran la última bolita que quedaba porque yo con aquello tenía más que suficiente.

Es gracioso porque los temas que me había preparado eran los que llevaba peor y si hubieran salido tampoco me hubiera defendido dignamente. En cambio me sale un tema que no me había mirado ni una línea y me puse muy contento. Me pasé dos horas escribiendo sin parar. Yo iba pidiendo folios y más folios. El profe que estaba ahí me miraba raro... La mano me dolía una barbaridad pero yo estaba ahí, emocionado, hablando de Hitler, Mussolini, Goebbels y otros angelotes. Y en el fondo sé que les debo una...

Cuando pasaron las dos horas y me encontraba solo, el profe me pidió que le entregara el examen. Le dije que ni hablar. ¡Estaba con lo más emocionante! Al final tras un breve forcejeo y un par de narices rotas le tuve que dar el examen. Imagino que pensareis que tengo mucha potra y que la plaza de funcionario ya es mía pero no es tan fácil... Aquello sólo fue una parte de las oposiciones. También hay un trabajo sobre programar todo un curso, que además debo explicar delante de un tribunal y otras pequeñas sorpresas. Pero en todo caso estoy contento. Es muy probable que me tumben o sencillamente que haya miles de personas con mejores notas que yo pero sé que de momento la cosa funciona. De hecho, he superado en mucho todas mis expectativas. Y eso esta muy bien.

LA CALLE DE LA FELICIDAD

2009-06-17T22:26:00.004+02:00

El caso es que nunca me había detenido a pensarlo... pero cuando paseaba por la calle X en el Born siempre me ponía de buen humor. Aún no sé exactamente el motivo, si es que hay alguno, pero mi mente empezaba a pensar en cosas alegres. Me asaltaban sensaciones cálidas o recuerdos divertidos. ¿Alguna vez habéis ido por la calle y de repente os viene a la mente una anécdota realmente tronchante? Seguro que sí. Y no podéis disimular una sonrisa cuando pasa esto; aunque estéis en la calle, en el metro o en una entrevista de trabajo. Es algo estúpido y os da vergüenza por si alguien os ve riendo solos sin venir a cuento pero es algo que no se puede evitar. Bueno, pues cuando entrabas en la calle X del Born de Barcelona siempre te cruzabas con alguien que se le escapaba una risita.

La de veces que mis pies me habían llevado a ese lugar en momentos de tristeza o depresión sin que yo fuera realmente consciente... Y la misteriosa calle me servía de bálsamo y siempre había salido un poco más reconfortado. Un día intenté descubrir el secreto pero no encontré nada de particular. Ni había marihuana en los balcones, ni sonaba música de una flauta mágica ni nada por el estilo. Sencillamente pasaba. Como esas viejas leyendas que dicen que el mar limpia los corazones de los marineros. Quizás es que esa calle limpiaba los corazones de los caminantes...

Alguien, con una mentalidad más analítica que la mía, también se debió preguntar por el secreto de todo esto. Y hace un par de años se anunció a bombo y platillo que la calle X del Born de Barcelona tenía propiedades curativas. El alcalde asociaba a su partido político aquellas ventajas; los turistas se acercaban en masa y un gran número de ciudadanos tristes y deprimidos buscaban una felicidad que no viniera en cápsulas. Como os podéis imaginar, a partir de entonces, cuando paseo por la calle X no siento nada en particular. La muchedumbre sigue visitándola como una atracción turística pero creo que nadie ha vuelto a sentir aquella extraña y reconfortante sensación de bienestar. Es una calle como cualquier otra. ¿Pero quien sabe? Puede que un día de estos, cuando la gente se olvide un poco de esta “atracción” yo pueda volver a sonreír cuando dé una vuelta por ahí.

No me extrañaría que pronto se destape una calle de propiedades parecidas en una calle del casco antiguo de una ciudad europea. Puede que sea Praga o Viena o incluso Budapest. Pero estoy seguro que cuando esto suceda, la magia se evaporará muy pronto.

NOTICIES INQUIETANTS

2009-06-08T22:06:00.004+02:00

Últimament els diaris venen mogudets. Suposo que us heu assabentat que ha mort en David Carradine però a mi em va sorprendre una mica quan vaig saber que l'han trobat despullat i amb una corda al coll i als testicles. Sembla que el mític actor de Kung Fu i Kill Bill s'estava masturbant asfixiant-se i no es va saber controlar i s'ha acabat ofegant. Suposo que tots pensem que podia haver contractat els serveis d'una prostituta tailandesa i ara encara estaria viu... Però molts actors de Hollywood sembla que hagin assumit el vici i la xerinola com una forma de vida. Però crec que és una mort una mica humiliant per un actor famós...

I ara fa un moment obro el diari i em trobo un parell de noticies encara més estranyes. Una actriu que es diu Sara Casasnovas ha estat atacada per un fan emprenyat a la sortida d'un teatre... AMB UNA BALLESTA! Rollo John Lennon però més excèntric. I al costat d'aquesta al·lucinant noticia, veig que en Peter Doherty (cantant i aficionat a la vida sana) l'han detingut per injectar-se heroïna EN UN AVIÓ!

No seré pas jo l'encarregat de defensar la moral cristiana i el bon gust però totes aquestes coses em sobten una mica. No em puc imaginar als personatges públics de la meva infància amb noticies com aquesta. En Tom Hanks o l'Spielberg? Impossible! Si es veuen tant campechanos i tant senzills... O sempre ha sigut tot tant decadent i estrambòtic? Potser abans també passaven aquestes coses però mai arribaven a la llum i no ens assabentàvem. Potser el Hollywood de la nostra infància era tant o més desfasat que el d'ara però aconseguien que els seus draps bruts no sortissin a la llum... De totes maneres tot i que l'Errol Flynt tocava el piano a les festes amb la polla i la Marilyn es tirava a tot Cristu sembla que ho feien més discretament. O no en feien tanta ostentació....

No ho sé. Vosaltres que creieu?

LES ELECCIONS EUROPEES I LA DEMAGOGIA DEL PSOE

2009-06-04T13:09:00.003+02:00

He decidit fer un post que farà les delícies de tothom. Per què? Doncs perquè penso criticar al meu “estimat” PSC com diria algun dels meus amics. En realitat jo no em caso amb ningú, i tot sovint he defensat i he criticat coses de tots els partits i vario el meu vot freqüentment (això sí, dins la franja de l'esquerra). Però ara vull fer un toc d'atenció sobre la campanya del PSC que em sembla escandalosa.

Les últimes eleccions que va guanyar Zapatero (amb el vot massiu dels catalans) es va fer una campanya de por basada en dir que si no sortia el PSOE vindrien el PP de Rajoy on l'ombra d'Aznar encara era allargada. Bé, no cal recordar que el Partit Popular no deixa precisament bon gust de boca a Catalunya... Així que evocar als “dolents” va ser una bona tàctica per dir que calia escollir el mal menor. Fins i tot es van fer servir cartells de propaganda electoral inspirats amb Reservoir Dogs on comparaven als gangsters de la peli de Tarantino amb en Rajoy i els sempre suggerents Acebes i Zaplana. Amb aquesta campanya es va aconseguir mobilitzar a gent que no acostuma votar o que ho hauria fet per altres partits d'esquerra i que van acabar votant a Zapatero per allò del vot útil. Molt bé. Una mica agressiu, una mica demagògic pel meu gust però va funcionar... Però ara a les eleccions europees repeteixen la mateixa formula! I fins i tot augmenten la intensitat. A l'actual campanya del PSOE només he vist crítiques al PP i cap proposta. Als seus anuncis es veu el Trio de las Azores i quan l'Aznar va guanyar les eleccions i altres escenes que fan ràbia a qualsevol persona decent. També han omplert la ciutat amb les cares d'Aznar, Berlusconi, Bush... amb una pinta molt amenaçadora. Per Déu, quin mal gust!

No sé qui és el responsable d'aquesta campanya però em sembla vergonyosa. Com que els altres són pitjors això fa que ni s'esforcin a oferir propostes pròpies. Que ens diu el PSOE? Com vol millorar les nostres condicions de vida? Només critiquen als altres... Es com dir “a qui preferiu: a un lladre o a un lladre assassí?” i em sembla molt trist. Sincerament no m'imagino a Felipe Gonzalez basant la seva campanya només en una crítica al PP o al record dels anys del franquisme. I tampoc m'imaginava a Zapatero caient tant baix. Destruir en comptes de construir... No es pot tirar molt de temps d'un truc tant mesquí. En fi, si segueixen per aquest camí, entre això i la crisis a les properes eleccions veig al PP a Espanya i a CIU a la Generalitat.

I a sobre no em podré enfadar perquè ells s'ho hauran buscat...

QUE ÉS PER MI EL FUTBOL

2009-05-27T19:37:00.003+02:00

“Hola, em dic David Serra i... no m'apassiona el futbol!” Aquesta podria ser la presentació que faria a una associació de gent rara. Els companys m'aplaudirien i em dirien “Ben fet, David. Ets molt valent!”. I es que aquestes darreres setmanes sembla que si no entres a l'espiral de futbolmania ets un asocial o una persona antipàtica. Malgrat això, penso que el futbol segurament deu ser el millor esport de tots i sóc del Barça malgrat que això mai m'ha tret la son. Suposo que no acabo d'entrar a la passió que sent la majoria de gent. Aquest sentiment blaugrana que jo analitzo racionalment en comptes de viure'l... ho faig amb el cap quan ho hauria de fer amb el cor. Però què voleu que us digui? El meu cor està per altres coses!

En fi, tot això no treu que per mi el futbol també té connotacions molt positives. Vinga, us regalaré una mica les orelles... Crec que el més gran del futbol és el sentiment de germanor que provoca a la gent. Aquest esperit de que tots anem a una i que si guanya el Barça guanyem tots. Sembla que aquest company que està al teu costat i que no teniu gaire en comú es converteix en el teu germà si el Barça li fot un gol al Madrid. L'abrases i saltes amb ell i sents un càlid sentiment de benestar. I el millor de tot és que aquest sentiment positiu no només és personal (com ho podria ser llegir un bon llibre) si no que és compartit per tots els que estan al teu voltant. I això en una societat tant individualista com la nostra hem de dir que té molt de mèrit. Fins i tot jo que m'ho miro fredament, des de fora i malgrat això ho trobo maco.

Recordo que quan era petit vaig anar un dia amb els meus cosins i el meu oncle a un bar de carajilleros a veure un partit del Barça. No recordo quin però deuria ser molt important. El bar estava ple de gom a gom i els nens ens ho miràvem de genolls a terra. Quan marcava el Romario de torn, el bar esclatava. Era com una mena d'orgasme col·lectiu en que la gent s'oblidava si estava a l'atur o la seva dona li fotia les banyes amb el veí. I és per tot això que trobo maco veure un partit important del teu equip rodejat de gent que ho viu. Malgrat jo no em pugui emocionar tant com voldria, segurament m'ho passaré bé i em sentiré ple d'una sensació de joia i benestar. Artificial o no, provocada o real... però allà estarà. Es possible que fins i tot l'alegria d'una victòria ens porti a fer bogeries que mai faríem per un llibre o una pel·lícula com banyar-nos en pilotes al mar o disfressar-nos de prostituta vietnamita.

En fi, que visca el Barça i visca el caliu!

EL MEJOR FUTBOLISTA DE LOS OCHENTA

2009-05-06T13:00:00.003+02:00

Ahora que todos estamos entusiasmados con el Barça y que ha renacido una nueva pasión por el fútbol, creo que es un buen momento para recordar la vieja historia de una gloria futbolera. Y es prácticamente verídica... Al principio de los años ochenta, los equipos vascos jugaban muy bien. El Bilbao y la Real Sociedad ganaban títulos y su juego era imitado por todos. Fue entonces cuando surgió como de la nada, el mejor jugador que ha pisado un estadio de fútbol europeo. Se trataba de Gorka Izaberri, un auténtico mago del balón. Posiblemente a la mayoría no os suene este nombre porque sólo jugó un año. Pero fue una temporada realmente brillante. Y después desapareció. Algunos lo llaman el Baudelaire del fútbol.

Gorka era un chavalín salido de un barrio obrero de Basauri. Su padre era alcohólico y maltratador pero su madre aún lo era más. Entre los dos le ponían fino... Y en la escuela, las cosas no le iban mucho mejor al pobre Gorka. Franco acababa de morir y los profesores temían que con la nueva Constitución estaría prohibido pegar a los niños Así que aprovechaban cualquier ocasión para apalizar a los alumnos. Recordad que no se les puede juzgar con los ojos de hoy en día...

Para Gorka la única vía de escape era el fútbol. Y para eso tenía un don natural. Estaba dotado de un talento que se da en una persona entre un millón. Y eso es mucho para un vasco... Pronto empezó a destacar y un antiguo jugador brasileño que se llamaba Roberto lo metió en la cantera del Bilbao. ¿O eso pasaba en Oliver y Benji? Da igual, el caso es que con los años, Gorka pulió su técnica y se convirtió en el delantero más prometedor de Euskadi, de Navarra y de parte del extranjero. Finalmente debutó en el Bilbao en la temporada del 83. Era el jugador más joven de la Liga pero su calidad arrollaba a cualquier defensa. Era mejor que Romario, Zidane y Messi juntos.

Por desgracia, tuvo la mala suerte de vivir en una época complicada. En Madrid estaba la Movida Madrileña donde lo normal era vestirse de mujer, chutarse la vena con heroína y escuchar música de calidad discutible. En Barcelona el ambiente no era mucho más sano con un Maradona que agotaba las existencias de cocaína de la ciudad. Los mismos compañeros vascos de Gorka Izaberri también habían caído en las garras del vicio y la decadencia. El portero dijo que se gastó su fortuna en alcohol, prostitutas y coches de lujo... y que el resto lo malgastó.

Pero Gorka era un auténtico chicarrón del Norte sin otros vicios que levantar piedras y partir troncos. Sus compañeros sentían envidia y le odiaban por eso. Su rendimiento, claro, era mucho más bajo porque tenían una vida nocturna muy intensa. Como Guti y Ronaldinho en una despedida de soltero.

A medida que la liga avanzaba y Gorka marcaba hat tricks en casi todos los partidos, sus compañeros del Bilbao querían hundirlo en la miseria. Pero no sabían como hacerlo porque era un muchacho muy sanote. Traían prostitutas a los vestuarios, le ponían droga en el Cola-cao pero nada daba resultado. Su voluntad era inamovible. ¿Sería un hombre superior al resto de los mortales? ¿Es posible que Gorka simbolizara a la raza superior vasca que tanto idealizó Sabino Arana?

Finalmente Gorka Izaberri cayó en desgracia por un motivo que nadie había imaginado. Un compañero que se duchaba a su lado se dio cuenta que Gorka tenía un pene bastante pequeño. En otras palabras, ridículo. Y un día lo comentó al entrenador de forma casual. Por cierto, creo recordar que Javier Clemente era el entrenador del Bilbao en ese año. No se sabe qué pasó pero al día siguiente, todos los periódicos deportivos del país le pusieron el mote de Gorka “Kolita Korta”. El siguiente partido fue en Mestalla, contra el Valencia. Como todo el mundo sabe, es un campo desagradable, poblado de gente cruel y todos se mofaron de Gorka y su “pequeño amiguito”. Ese día, el joven crack de Basauri no metió ningún gol. De hecho, ya nunca más volvió a marcar. A partir de entonces Gorka se hundió en una terrible depresión. El Bilbao acabó perdiendo la Liga en la última jornada y Gorka abandonó el mundo del fútbol y se refugió en una botella de alcohol. La versión oficial es que murió de cirrosis el año de las Olimpiadas pero otros afirman que lo han visto en tugurios de mala muerte y que si le invitas a una copa te cuenta su historia.

QUÈ PENSA EN TORIYAMA DE LA PELI DE BOLA DE DRAC??

2009-04-28T01:24:00.005+02:00

Diuen que el contrari d'amor no és odi si no indiferència. Però com que acabo de veure Dragon Ball Evolution no sé el que sento exactament. És odi o és indiferència? Per una part és indiferència perquè és una pel·lícula tant allunyada de l'esperit original de Bola de Drac que és com veure els Powers Rangers... I per un altra banda és odi perquè tot plegat és un seguit de despropòsits pels quals un home de bé no pot deixar d'emprenyar-se.

Abans de res, sóc el primer en reconèixer que adaptar a la gran pantalla Bola de Drac no és una tasca gens fàcil. No segueix un esquema de peli típica i està plena d'alts i baixos. A més calen molts efectes especials i tot i així segurament quedarà millor en dibuixos animats. Hi ha personatges estrambòtics que no veig com podrien quedar bé en una peli amb el seu físic (Ulong, Chaos, Frízer...) Tot i això, el que ha fet aquest director no té nom. En James Wong sap com fer mal als que vam veure Bola de Drac de petits i recordem la sèrie amb nostàlgia. Realment ha pitjat tots els botons que calien per embrutar el manga més famós de tots els temps. I ho ha fet amb una saviesa i dedicació magistral. Començo a pensar que aquest senyor és un geni del mal i que li agrada destruir coses sense sentit. Potser és una mena d'homenatge als dolents de Bola de Drac...

Realment en James Wong i els seus guionistas han agafat la història i l'han prostituït, sodomitzat, maltractat i en acabat han esculpit a una foto amb la cara d'en Toriyama . Entre els fets més vergonyosos podem dir que en Goku és un noi de divuit any que va a l'institut i els altres xicotots es fiquen amb ell, la Xixi és la tia bona de l'institut, en Mutenroshi és jove, té cabell i viu a la ciutat (i gairebé no fa referències sexuals, no fos cas que la peli no agradi a tots els públics...) En Cor Petit ha fet una mena d'aliança amb guerrers de l'espai convertits en mico... La personalitat dels protagonistes és nul·la i quan es mor algun d'ells senzillament te la suda... A més, els efectes especials són fluixos, de telesèrie cutre... On han anat a parar els 100 milions de dolars que diuen que ha costat? Perquè la peli dura una hora i deu minuts... És possible treure res de bo de tot això?? Les xorrades es succeïxen a tanta velocitat que no tens ni temps de pair-les... Per exemple, ara recordo que quan la Bulma es troba amb en Goku es sorprèn que existeixi MÉS D'UNA Bola de Drac... I un minut després li ensenya el radar que ella mateixa ha construït i que serveix per localitzat LES BOLES (en plural). Mai havia vist un guió que insultés d'aquesta manera a la intel.ligència de l'espectador. Sincerament, no entenc perquè està tot tant mal fet. Hollywood té crisis d'idees i a la vegada desaprofita una saga que podria omplir moltes trilogies i que agrada a milions i milions de fans de Bola de Drac de tot el món.

El fet que s'hagin passat tota la saga de Bola de Drac pel forro em fa mala sang perquè he vist adaptacions d'altres obres, també molt difícils de fer, que són obres mestres i que s'han cuidat molt els detalls. Fa poc vaig veure Watchmen i segons el meu parer és una meravella tot i que hi ha gent no li ha agradat. En tot cas, el que és indiscutible és que han adaptat el còmic tant minuciosament com han pogut. O el Senyor dels Anells... Un llibre de 1500 pàgines amb un univers propi ple de màgia, monstres, batalles apocalíptiques... Gens fàcil de rodar. I en Peter Jackson ho va fer a la perfecció! Potser tot es deu a que en Tolkien era un erudit anglès i en Toriyama només un maleit pinta mones groc del que ens podem aprofitar i enganyar com a un xino? A mi em sembla que tot plegat és prou racista...

Una recomanació: No la veieu. Ni tant sols per internet i per poder criticar-la, com he fet jo. Es que no té cap sentit, només us farà malicia i no us aportarà absolutament res.

¿MADRÍ, MADRID O MADRIZ?

2009-04-08T13:23:00.004+02:00

Ahir vaig tornar amb l'AVE d'un viatge a Madrid i ha estat força interessant. En primer lloc, m'ha semblat una meravella de ciutat. Malgrat tots els prejudicis que pot tenir un català per causes reals o inventades, no conec ningú a qui no li agradi la capital de les Espanyes un cop que la visita.

He anat per Setmana Santa, d'acord, però he vist i he sentit coses que m'han sobtat: una assistència massiva a les esglésies com si es tractés d'un partit de futbol, una processó molt solemne a les tantes de la nit amb aquells encaputxats que sembla que estiguin emprenyats perquè Obama és president, unes quantes botigues de records religiosos... I tot això en ple centre de Madrid! Suposo que tampoc és tant terrible que es conservin aquestes tradicions espanyoles, potser és que a l'àrea metropolitana de Barcelona som una colla de descreguts i d'apòstates... però el cert és jo he nascut i he crescut a una ciutat on la presencia del catolicisme era més discreta. Una conversa real entre tres iaies escoltada al costat del Congreso de los Diputados:

Pues el párroco de mi pueblo, ya lo han hecho obispo de Covagonda...
Ay, que bien, hija...

No sé, sembla que a Barcelona les àvies tenen altres temes de conversa. No és que siguin iaies punkis però... D'altra banda, un matí un amic i jo vam entrar a un bar del centre que ens va impressionar: érem els únics clients del local i tot tenia un ambient fosc i macabre. Al fons, la tele retransmetia una missa en llatí i a la barra només es podia llegir El Mundo. La cambrera era una iaia que feia la pinta de censurar que parléssim en català entre nosaltres. Vaig anar a pagar els dos tallats en gel i va dir amb aire casual que eren quatre euros. Quin abús! I a sobre al pagar un bitllet gran la iaia feixista i un borratxo que acabava de venir es van mirar i remirar el bitllet vint vegades i debatien sobre si era autèntic davant meu. Potser sóc massa refinat i català però jo d'això en dic mala educació...

Podria tancar aquí el post i no diria cap mentida però tampoc relataria tota la realitat: seria només una visió sesgada i demagògica del que he vist. Aquesta ha estat la part que no m'ha agradat. Tota la resta de Madrid em sembla genial. El contrast entre la gent jove i la gent gran és abismal. Pels carrers es veuen xavals que van vestits o disfressats de totes les maneres i en cap moment em van semblar amenaçadors. Tenia aquesta percepció. A qualsevol parc públic es veuen grupets de joves asseguts a la gespa i xerrant i semblen encantadors. Gente mu sanota. Un es pot quedar mirant un skin, un punk, un mod, un pijo del PP, un heavy... I no sembla que t'hagin d'apunyalar per això! No fan cara de ressentiment i d'odiar a l'humanitat... En aquest sentit a Barcelona sembla que hi hagi més mala llet. Per exemple, aquestes mogudes contra Bolonya han passat a Barcelona però a Madrid no s'ha sentit res. És que nosaltres som uns nobles agitadors i ells uns feixistes conformistes? Tant de bo fos això! Allà la gent sembla més feliç, amb menys palles mentals i més preocupada del que realment importa, que és passar-ho bé i ser feliç. Crec que el tòpic que a Madrid es surt més que a Barcelona deu ser cert. A les nits es veu un ambient engrescador a barris com Chueca, Letras o Lavapies que és impossible trobar a Barcelona. També es respira una tolerància allunyada del sectarisme que per desgracia abunda a tants llocs. Cadascú és el que vol pero no cal barallar-se amb els que pensen diferents. El barri per sortir dels gays també és el barri on surten els heteros i els clubs fashion es barregen amb La casa Paco on hi ha tapes castizas i delicioses. El parque del Retiro em va enamorar en tots sentits i un diumenge a la tarda qualsevol es veu una gentada de totes les edats i ètnies gaudint de la vida com mai he vist. Semblava Woodstock o qualsevol gran esdeveniment! Clar que jo puc atribuir-ho gelosament a que ens xuclen els impostos a Catalunya, no treballen gaire i per això són més feliços... Però evidentment els trets no van per aquí...

Ahir vaig arribar a Barcelona i plovia. Observava la gent de Rodalies i em semblava que tenien expressió trista i meditativa. D'altra banda tot tenia un aspecte com més europeu, gairebé afrancesat. No sé, amb sinceritat és el que vaig percebre.

Evidentment espero tornar algun dia amb l'AVE i passar-ho bé en aquesta ciutat tant plena de diversió, cultura, gangues al Rastro, racons encantadors i gent que parla com el Jorge Sanz. No és perfecta però és fantàstica. I també tinc la sensació que damunt de rivalitats polítiques, futboleras, econòmiques, idiomàtiques i altres zarandajas... madrilenys i catalans estem fets per entendre'ns. Sé que molts no estareu d'acord i potser jo tinc aquesta impressió perquè la meva àvia era de Puente Vallecas i això em fa ser subjectiu però crec sincerament que la comunicació entre les dos ciutats pot ser molt beneficiosa per a tots. Ens complementem bé precisament per les nostres diferències i pels contrastos de la nostra manera de ser. De la mateixa manera que ho feien Don Quijote y Sancho, Sherlock Holmes i Watson o Asterix i Obelix.

LAS NOCHES DE LA PRINCESA

2009-03-26T20:25:00.001+01:00

¿Has visto como va esa friki? - comenta un chico rubio y bien parecido sin apenas disimulo-. Su ropa parece sacada de una peli de serie B...

Se refieren a M, la chica rara de la facultad. Ella no tiene encanto, ni chispa, ni sabe conjuntar la ropa ni los zapatos. Por no tener, no tiene ni dinero... Son las diez de la mañana de un miércoles cualquiera. Una mesa del bar de la facultad de derecho llena de jóvenes atractivos de clase alta. La simple presencia de M. les resulta incómodo porque les aparta del mundo perfecto y glamuroso que han creado. “También hay chusma así en el mundo”, deben pensar.

M. se sienta sola en una mesa y come un bocadillo que ha preparado por la mañana. Los otros la miran y sonríen.

¿Pero... se puede ser más cutre? - comenta una chica mona-. El menú sólo vale diez euros...

Cuando M. acaba su bocadillo sale del comedor en dirección a la biblioteca. La mayonesa le ha ensuciado la comisura de los labios pero parece que no se da cuenta. De camino a la biblioteca pasa por una zona ajardinada y en el césped se fija en una pareja que se besa con una pasión que considera exhibicionista. Pero en verdad le gustaría que uno de esos idiotas que tanto la desprecian la tumbara en el suelo y la besara con descaro. Exactamente igual que el chico que está observando. Que la apretara contra si, que la lamiera sin ninguna vergüenza... Se muere de ganas pero tendrá que esperar hasta la noche para esto... La pareja de enamorados percibe su presencia y la mira con desprecio. Ella opta por ir a la biblioteca.

Una vez en casa, M. se percata que sus calcetines no están conjuntados y entiende algunas bromitas sobre calcetines que ha oído durante el día. Le gustaría que no le afectaran. Ella está por encima de todo esto, se repite. Pero le afectan.

Toma un baño caliente con sales y consigue relajarse. Casi ha olvidado que los demás la ven como un insecto insignificante. Un muñeco de goma al que se puede aporrear una vez tras otra sin que pase nada. Sin sentimientos. En su dormitorio, bien limpia, se cepilla el cabello durante un buen rato. Para ella es como un ritual. Por fin ha conseguido dominar las puntas abiertas y el cabello encrespado. Se aplica una crema en la piel que se la deja suave y limpia. Se pinta los ojos con un toque oriental que cree que la favorece. Sin sus gafas de culo de botella no se ve muy bien pero juraría que está preciosa.

Su principal dilema es el pijama que se va a poner. ¡Tiene tantos y todos son tan bonitos! Finalmente opta por uno verde que se compró la semana pasada. Resulta curioso que en su armario sólo tenga dos pantalones tejanos y en cambio infinidad de pijamas para dormir. Lleva una hora arreglándose y el último toque es unas gotas de colonia fresca y agradable. Está lista y guapa para irse a dormir.

Tumbada en la cama, M. espera que esta noche volverá a soñar con ese hombre misterioso y seductor que la corteja y la hace sentirse mujer. Quiere estar guapa y radiante para él. Mientras va cogiendo el sueño se pregunta si todo esto la aisla y la margina del mundo real. A su alrededor, todo tiene un aire onírico, confuso. Casi opiáceo. Ahora mismo le costaría distinguir exactamente entre el mundo real y el ficticio. Hay gente que huye de la realidad tomando drogas o alcohol. Ella sueña. Con tanta precisión que a veces le cuesta distinguir lo que es real y lo que no lo es. Le gustaría creer que la realidad se corresponde al lugar donde uno se siente más a gusto.

VIDEOS DIVERTITS

2009-03-23T13:47:00.004+01:00

Adjunto uns quants videos divertits del youtube que vaig veure l'altre dia. Són una frikada molt grossa, d'aquelles de les que rius de tant estúpides com són... Però no sé, em van fer gràcia i volia deixar constància. Gairebé tots són montatges de Bola de Drac però hi ha un dels Simpsons. llàstima que no estan en català... Gaudiu-los de tota manera:

El Granjer del principi de Bola de Drac Z es venja d'en Raditz.

En Goku també s'equivoca i comet errors estúpids

I aquesta és la gran venjança del príncep dels guerrers...

Això és un doblatge friki del primer capítol de Bola de Drac Z. Sóc una mica ximplet pk em fa gràcia?

I un montatge d'en Homer Torrente. Normalment no em molen gaire aquestes coses tant típiques però aquest em va fer molta gràcia.

A la que et descuides, perds una de temps amb aquestes xorrades. I jo, que vull fer el bé al món, ja l'he perdut i us he escollit les millors. Així us evito la selecció...

UNA TARDE CON MURAKAMI

2009-03-19T00:24:00.005+01:00

Ayer fui a una conferencia de Haruki Murakami, el famoso escritor japonés. También estaba la directora de cine Isabel Coixet que ha rodado una peli en Japón y aprovechaba para hacerle preguntas. Yo descubrí a Murakami la semana pasada cuando me leí del tirón Tokyo Blues. Muy recomendable, por cierto. Así que cuando un amigo me dijo que él estaba en Barcelona y daba una conferencia en una biblioteca de Gracia me apunté enseguida. Y aunque no lo parezca, este señor tiene sesenta tacos... Así que pensé que quizás quería compartir el secreto de la juventud eterna conmigo.

A medida que me acercaba a la biblioteca presentí que quizás habría bastante gente. De hecho, Murakami es el escritor japonés más famoso en su país y en todo el mundo. Pero nunca hubiera pensado que una auténtica multitud se congregaría en las puertas de la biblioteca. Una hora antes de la conferencia la cola daba la vuelta a la plaza y los fans se contaban por centenares... Miles. ¡Aquello era bestial! Parecía un concierto de una estrella de rock. Pensé que en toda Catalunya no había tantos aficionados a la lectura... ¡Es que llenábamos el Camp Nou! Esa era la parte buena. La mala es que se acercó un guardia y nos dijo que ya nos podíamos ir porque había demasiada gente y la sala de actos era pequeña. Por suerte, pudimos colarnos por unos conocidos de una amiga que estaban muy por delante. Incluso nos dieron unos tickets. ¡Finalmente sí que entraríamos! La cola se extendía cada vez más y adquiría proporciones bíblicas. Mientras esperábamos observaba a los japoneses y japonesas que había por ahí. Supongo que para ellos debía ser un motivo de orgullo. Vamos, yo estoy en Japón y encuentro una cola así de japoneses que quieren ver a Quim Monzó o Pérez-Reverte y me da un infarto de la alegría...

Lo que sucedió a continuación adquiriere tintes surrealistas. De pesadilla dantesca diría yo. Se acercaba la hora del inicio de la conferencia y la cola apenas avanzaba. Y la gente se impacientaba. “¿Podré entrar y ver a mi ídolo?” Los fans soltaban risas nerviosas y el orden de la cola se resquebrajaba. La muchedumbre empezó a entrar sin respetar el orden ni nada. La policía y cuerpos de seguridad no habían previsto tamaña multitud y eran muy pocos. Pronto se vieron desbordados por esa marea humana. Los empujones e insultos cada vez eran más violentos y los jóvenes lectores arrollaban a ancianos y niños para poder entrar. Se oían gritos de “¡¡Murakami, Murakami!!” que recordaban a los cánticos futboleros o a la adoración de un líder carismático.

Los hechos trágicos que seguramente habréis visto en la tele empezaron cuando los aficionados de Murakami se cruzó con los hooligans de Julio Verne y las novelas de aventuras. Creedme: la violencia fue extrema. Ambos estaban armados con palos, cadenas y botellas rotas. Encima de mi cabeza volaron algunos explosivos de fabricación casera. El resultado fue seis muertos, veinte heridos y dos japonesas embarazadas. ¡Y aclaro que yo no tomé parte de los altercados!

Evidentemente la charla de Murakami se suspendió. Los Mossos de Esquadra sacaron discretamente de la biblioteca al escritor japonés. No hubo incidentes excepto una joven lectora que se acercó a Murakami, se levantó la camiseta y le pidió a su ídolo que “le firmara las tetas”. Los responsables culturales han prometido una respuesta contundente para los culpables. Y esta tarde se ha programado una quema de libros de Verne, Stevenson y Salgari en la plaza del MACBA de Barcelona. Creo que todo esto se debe a que ahora la cultura ya es una afición de masas y eso tiene cosas buenas y cosas malas.

¡Ah, casi se me olvida! Los responsables de Educación de la Generalitat han pedido a Murakami que escriba una novela ambientada en Barcelona. Tratará de dos estudiantes japonesas que vienen a hacer un master a Barcelona y a fotografiar todas las obras de Gaudí. Ambas se enamoran de un pintor español y saldrán todos los tópicos locales para encandilar a los paletos de Nagoya, Kyushu y Osaka. Parece que se titularía “Midori, Naoko, Barcelona”.

REALMENT ENS ESTEM TORNANT MÉS CULTES?

2009-03-05T09:38:00.002+01:00

Quan una persona com cal llegeix el diari ja espera trobar noticies dolentes o estudis que incitin a la preocupació. Que si la crisis, que si ens estem carregant el planeta, que si els nens cada vegada tenen menys comprensió lectora... En canvi, ahir llegeixo un reportatge a El País que diu que cada vegada la cultura és més de masses i que obres de gran qualitat també són èxits de taquilla extraordinaris. Per fi bones notícies!

Sempre he pensat que un dels grans mals de la cultura en aquest país és que resulta molt elitista. Per una banda, una gran massa de gent que afirma (gairebé presumeix) que no llegeix mai i per l'altre una minoria culta amb llibres densos, difícils i avorrits. Espanya sempre ha estat un país de contrastos i històricament hem tingut unes taxes d'analfabetisme increïbles i quatre intel·lectuals de gran nivell però allunyats de la realitat del país. Per això tenim Unamunos, Azorínes, Pios Barojas i tota la pesca. Que poden estar molt bé però que sembla que mai despertaran un interès real en la població. Als països anglosaxons i francòfons sempre han sigut més espavilats i han sabut dotat de gran qualitat i profunditat moltes de les seves obres més “populars”. Qualsevol pot llegir a Shakespeare, Moliere, Mark Twain o Jules Verne. Són agradables, entren fàcilment i són obres mestres universals. Em canvi s'ha de tenir molts collons per llegir la Regenta, per bona que sigui. No estic defensant una infantilització de l'art però trobo que l'abismal distancia que hi ha hagut sempre a les Espanyes entre literatura “culta” i la “popular” és tant profunda que ha fet molt de mal a l'extensió de la cultura.

Els estudis indiquen que s'acurten distàncies i els ciutadans corrents cada vegada llegeixen més, van més als museus i les pel·lícules que veuen són aclamades per la crítica. També deu tenir alguna cosa a veure que la crítica ja no és tant gili com fa anys. Segurament als anys 70' haurien maltractat Wall.E o l'última de Batman exactament igual com van maltractar Tiburón, Star Wars, E.T o altres pelis de culte avui dia i que van ser despreciades per una crítica miop i pretensiosa que repetia que aquestes pelis, malgrat rebentaven la taquilla, no estaven a l'alçada de Ciudadano Kane.

També diuen que la crisis actual fa que la gent llegeixi més o vegi més pel·lícules. Té certa lògica... Des que l'home primitiu s'asseia al voltant del foc i el cap de la tribu explicava contes fins avui dia, tothom té a necessitat de distreure's. I ara que hi ha menys diners... Hi ha alguna distracció més barata que la cultura? Un llibre és una de les millors opcions per divertir-se durant moltes hores per un preu baix. Potser ara la gent no viatjarà tant ni es vendran tants cotxes. La societat del benestar ens havia acostumat a consumir compulsivament, a gastar i a llençar per tornar a consumir de nou. Ara potser les famílies hauran de pensar-ho dues vegades abans de comprar un videojoc al seu fill o en comptes de fer les vacances a Nova York potser hauran d'anar a Jaén, al poble dels avis tal com es feia abans. El xoc pot ser dur però tampoc s'acaba el món. Ningú pot dubtar que, en molts sentits, veníem d'un extrem que no es podia sostenir.

Per la meva banda ara estic gaudint amb un llibre que recomano: “Los mejores cuentos de los Mares del Sur” de Jack London. És l'escriptor de Colmillo Blanco (en català Queixal Blanquinós... XD) i a la seva època va gaudir de molt èxit (de públic i de crítica) escrivint novel·les d'aventures. És un llibre deliciós i bastant desconegut i conté moltes històries ambientades a illes del Pacífic com Polinèsia o Bora Bora. Avui dia són molt confortables i glamoroses però al segle XIX estaven poblades de caníbals, aventurers, predicadors fanàtics, taurons devoradors d'homes, traficants... Segurament mai podré permetre'm el capritx de viatjar a aquestes illes però aquests dies ho estic fent de la mateixa manera com s'ha fet ancestralment. Amb la imaginació.

JA TINC COMPTADOR DE VISITES!

2009-02-07T10:31:00.004+01:00

Sí, el teniu aquí a la dreta. Ja sé que de moment té un nombre de visitants més aviat ridícul però tot just el vaig posar ahir a la nit. Llàstima que ha començat de zero perquè si em donessin deu cèntims per cada visita que ha tingut el meu blog ara mateix tindria uns cinc euros amb trenta-set... A més, hauria de tenir també un comptador de visites il·lustres, no trobeu? Que es pugés detectar per la IP o així si un famós ha visitat el teu blog i llavors podríem dir “Aquest blog l'ha visitat l'Alex de la Iglesia, en Sabina i un actor d'una telesèrie...”. Una mica com els restaurants que tenen penjades fotos dels famosos que l'han visitat. Això dona un cert prestigui... Per cert, se m'ha acudit que si mai tinc un restaurant seria genial penjar fotos amb muntatges barroers en les que sortís al costat de gent famosa que és impossible que hagi menjat al restaurant (Luther King, Clinton, Churchill, Hitler...)

També aprofito el benentès per recomanar una pel·lícula que vaig veure ahir i que m'ha deixar flipat: “The Good, the Bad, the Weird” És coreana i només es pot veure en VOSE perquè no està doblada. De fet, he vist per internet que encara no ha arribat ni als Estats Units... Bé, això excitarà a alguns posmoderns anti-Hollywood i fastiguejarà a la majoria... Però en veritat és un remake a la coreana de “El bueno, el feo y el malo”, el mític spaguetti western d'en Clint Eastwood.

Ha sigut LA PEL.LÍCULA COREANA del 2008 i els tres protagonistes es veu que són les tres estrelles més importants del cine coreà. Està ambientada a Manxuria als anys 30, té tocs de westerns, de cine d'aventures, d'humor, d'acció i de tiros. Tiros a punta pala... No sé, és una peli que volia veure de fa temps. Una mena de mescla estranya d'un spaguetti western de Sergio Leone, Indiana Jones, Tarantino i cine oriental. A més, entretinguda a més no poder i amb una banda sonora que recorda a la de Kill Bill. El personatge de “el raro” és un d'aquells que recordes durant força temps després d'haver vist la pel·lícula.

Oi que tot sona prou bé? Doncs, vinga! A què espereu? Baixeu-la abans que ens treguin l'Emule! Si no em creieu o teniu moltes pelis bones per veure, us deixo l'enllaç del trailer perquè us feu una petita idea del que us estic venent.

Bon apettit!

ENLLAÇ DEL TRAILER DE "EL BUENO, EL MALO Y EL RARO"

LLIÇONS DE LA HISTÒRIA

2009-01-31T12:09:00.002+01:00

El senyor Rossell feia una entrevista de feina a una escola de Barcelona.

El seu currículum és espectacular, senyor Rossell... - va dir el director de l'escola – Ha estudiat a les millors universitats europees, nord-americanes i de Mongòlia... La seva tesis doctoral sobre la invasió alemanya de Polònia és tant brillant que no puc descriure-la amb paraules. El felicito perquè, a dia d'avui, és vostè l'historiador que sap més coses sobre els nazis del món.
He d'entendre, doncs, que la plaça de professor de Ciències Socials d'ESO és meva?- va preguntar el senyor Rossell amb un aire murri. Feia temps que no trobava una feina decent...
Em sap greu però no hi ha vacants en aquesta matèria...

El senyor Rossell no s'esperava aquesta resposta i es va alçar de cop i va tirar al terra d'una manotada tots els papers que hi havia a la taula del director.

I llavors perquè m'ha cridat tros de quòniam?!
Tranquil·litzis... No li puc donar el que vostè vol però hi ha hagut una baixa de maternitat al Parvulari. Hauria de donar totes les matèries i sobretot, sobretot, encarregar-se que facin pipi abans d'entrar a classe.
Això mai! Vaig ser el primer de la meva promoció i els historiadors de tot el món em truquen si tenen algun dubte sobre la II Guerra Mundial... No penso netejar els mocs a uns taps de bassa!

El senyor Rossell se'n va anar del centre molt enfadat. Dues setmanes després, quan se li van acabar els diners de l'atur i va començar a veure el seu gat com quelcom apetitós va trucar al director d'escola i va acceptar el lloc de treball. El que ve a continuació és conegut per tots. El senyor Rossell es va resignar a la feina però va voler aportar alguna cosa de la seva especialitat. Heus aquí la llista de barbaritats que va cometre a la llar d'infants:

A classe de Matemàtiques ensenyava als nanos a sumar i a restar amb problemes sobre jueus morts als camps d'extermini.
A Castellà els llegia fragments del Mein Kampf i els obligava a aprendre's les reflexions del Furher que “trobava més divertides” i a recitar-les als seus pares.
A Català els feia traduir del castellà el Mein Kampf. Segons sembla prestava especial atenció als diftongs i als pronoms febles.
A Anglès els ensenyava Alemany. Els textos que llegien sempre eren discursos de Goebbels.
A Naturals els explicava la jerarquia de les races humanes, de la més baixa fins a la millor. Com a joc pels petits, les desordenava i feia que els nens les tornessin a ordenar.
A Química els ensenyava formules per crear substàncies que, segons ell, “ens lliurarien de les races paràsites...”
A Educació Física els ensenyava disciplina, a formar files i desfilar militarment.
A Geografia traçaven mapes dels territoris de parla alemanya i els ensenyava estratègia militar.
A Història els ensenyava el que a ell li agradava definir com a “la Història que mai surt als llibres”. Segons aquestes tesis l'Holocaust és una exageració d'Israel, la guerra civil espanyola la va provocar la República i Windows és millor que Apple.
A Ètica els posava les pel·lícules de Chuck Norris i Steven Seagal.

Després d'un any, van acabar despatxant al senyor Rossell quan un pare es va queixar que el seu fill havia suspès injustament una assignatura. Quan es va descobrir que fomentava valors poc democràtics i que feia bulling a un nen negre, gitano i homosexual va acabar a la presó on encara hi està reclòs. Sembla que es dedica a escriure un llibre pseudo-biogràfic on exposa les seves tesis racistes mentre espera que el deixin lliure. Alguns politicòlegs creuen que donada la seva carisma i la crisis econòmica que hi ha a l'actualitat, si el senyor Rossell es presentés a unes eleccions guanyaria per majoria absoluta. “I llavors si que faria una bona neteja...” - han afirmat els seus seguidors.

CAMPANA SOBRE CAMPANA

2008-12-23T17:08:00.004+01:00

“Siempre he odiado la Navidad, doctor. Y no estoy exagerando. No soy como todos esos meapilas que dicen odiar la Navidad pero que en verdad quieren criticar los excesos consumistas, las comilonas incesantes, los reencuentros con familiares pesados… A mí eso me la trae al fresco. En mi caso el uso del verbo odiar no es exagerado. No es una manera de hablar. Me dan auténticas arcadas, ¿sabe?”

“Creo que sería interesante que habláramos de su infancia… ¿Tuvo alguna mala experiencia relacionada con la Navidad?”

“Le podría hacer una lista… Mis padres se pasaban el día discutiendo y nunca me regalaron lo que quería. Si pedía a los Reyes un camión de juguete me regalaban carbón. Y si pedía un scalextric me regalaban carbón… Un año me di por vencido y escribí a los Reyes que quería carbón directamente. Ese año tuve una bicicleta…”

“Es la historia más desoladora que he escuchado en mi vida. No me extraña que esté usted loco de atar…”

“Pues acabo de empezar, doctor… Mis padres se divorciaron precisamente en estas fiestas. Fue una ruptura muy teatral, muy exagerada. Con muchos gritos e insultos por ambas partes. Armas blancas, ráfagas de disparos, olor a pólvora… Bueno, lo típico.”

“Yo sé mejor que nadie lo que es un divorcio complicado…”

“Ah, ¿está usted divorciado, doctor?”

“No, pero lo he visto en la tele… Continúe, por favor. Es realmente interesante…”

“Cuando era pequeño mi padre me obligó a ir a la cabalgada de Reyes y fue un desastre. Era un invierno especialmente frío y yo tenía la gripe. Mi padre disfrutaba como un niño con todas esas monsergas y se peleaba con los otros padres por los caramelos que tiraban los pajes. Recuerdo que estuvimos recogiendo chucherías del suelo hasta la madrugada. Después me pasé cinco meses guardando cama… Las navidades siguientes tampoco fueron mejores. Las luces de Navidad provocaron un cortocircuito que incendió el árbol de Navidad. Yo tuve graves quemaduras concentradas principalmente en la zona testicular. No quiero entrar en detalles...”

“Al contrario. ¡Me encantan las historias morbosas! ¿Por qué cree que me hice psiquiatra?”

“Básicamente todas las navidades de mi vida han sido un desastre…”

“Y todo esto culminó ayer cuando descubrió a su mujer montándoselo con un tipo que iba de Papa Noel, ¿no es cierto?”

“Correcto. Y en la habitación también había unos cuantos hombres disfrazados de elfos saltarines.”

“¿Y no estaban los tres Reyes Magos?”

“Bueno, sólo dos… Mi mujer es algo racista y Baltasar esperaba en la puerta”.

“Creo que ya entiendo los motivos de su odio visceral a las fiestas navideñas. De todos modos esto no justifica lo que ha hecho… Es usted un ser retorcido y monstruoso. ¡No conozco a nadie tan desequilibrado como para hacer algo así!”

“No me juzgue, doctor. ¡En mi pellejo cualquiera hubiera hecho lo mismo! Después de todo esto me resultaba insoportable la idea que me hubieran tocado tres millones de euros en el Gordo. Es como si el espíritu navideño me devolviera todo lo que me ha quitado…”

“¿Y por eso rompió el boleto?”

“Prefiero seguir odiando la Navidad como he hecho toda mi vida que ser millonario.”

“¡Está usted loco!”

“Tan sólo soy coherente…”

US DESITJO BON NADAL!!!

CAL POSAR L'ACCENT SOBRE LES COSES?

2008-12-19T11:09:00.002+01:00

Ahir vaig anar per primer vegada al centre comercial Màgic de Badalona... i què voleu que us digui? Em va semblar lleig, fred i gens atractiu. Sí, la pilota gegant fa gràcia però la resta no. Potser es que anava amb prejudicis negatius perquè aviat ens haurem de desplaçar fins a aquests multicines perquè tanquen el mític Picarol però trobo objectivament més macos els centres comercials de la Maquinista i Diagonal Mar que aquest. Ah, pels que no sigueu de Badalona us explicaré una història molt divertida. Hi ha hagut una petita controvèrsia respecte l'accent obert que porta la A de Màgic. Bé, en veritat és bastant fort perquè als mitjans badalonins se n'ha parlat bastant. Jo ho havia llegit ja a diferents canals. I al facebook hi ha un grup de més de mil persones que exigeixen que es posi l'accent perquè asseguren que és una vergonya i que el català està amenaçat per això. Els “altres” per coses així diuen que està amenaçada la unitat d'Espanya... i jo no sé qui té més raó.

Sembla que és molt important que al cartell no hi digui Magic si no Màgic perquè aquest accent esbiaixat converteix la paraula en anglesa. Menys mal que no la fa en espanyola perquè si no hi hauria hagut el doble de polèmica! Bé, aquesta és una de tantes protestes ximpletes que no faig molt de cas i que em semblen minúcies comparades amb problemes de debò però com ja he dit ahir vaig visitar el centre Màgic. I al recordar-ho em va semblar el doble d'estúpida! Vaig entrar a dues botigues i només em van parlar en castellà. A una botiga de roba hi havien les típiques xenis bufones, sense estudis i que destrossen el castellà i òbviament no parlen català ni que les matin. I a una cafeteria el mateix... A veure, entenc la lògica empresarial... Aquest centre comercial està a prop de moltes barriades de castellano-parlants que no els importa si els venedors no parlen català. Per cert, al centre de Badalona no és així... També potser que com les botigues són multinacionals no dediquin especial interès en que els seus treballadors siguin bilingues. No ho sé... Però després de veure tot això la demanda del fotut accent em va semblar infinitament més ridícula. O potser els catalans d'avui dia som així: obsessionats pels símbols i les coses visibles i ens la sua el dia a dia i les coses pràctiques. Acabarem tenint un esperit encara més quixotesc que els castellans més mesetaris? Deixarem que les futures generacions oblidin el català i a la vegada obligarem a que tots els carrers estiguin senyalitzats en català? Ho dic perquè a Perpinyà el català el deu parlar l'1% de la població però està senyalitzat a tot arreu... Déu ser que tenir una llengua morta vesteix molt.

JO TAMBÉ PENSO QUE EL VOYERISME ÉS GUAI AIXÍ QUE M'HE PASSAT AL FACEBOOK!

2008-12-04T12:18:00.001+01:00

Doncs sí, al final hi he caigut... Com que sóc un esclau de les modes i veig que això dels blogs i els fotologs i els xorraflogs ja està més mort que el VHS, doncs m'he registrat al Facebook. En aquestes coses acostumo a entrar tard i malament. Vull dir que em vaig comprar la Super Nintendo quan estava a punt de sortir la Play i coses d'aquestes i em vaig assabentar tard que eren els Grans Hermanos i OT, i tot i així mai m'han interessat. Em pregunto que és el que em “distreu” així de les modes del moment...

El Facebook sembla entretingudot però espero que no em tregui masses hores (en concret les que hauria d'estar buscant feina...). I això de poder veure (espiar) fotos de la gent em sembla una mica malsà però força interessant. De moment he enviat moltes peticions d'amistat a la gent (que maco!). Ara només queda que me les acceptin per ser ben considerat socialment. Perquè encara no pillo gaire el rollo que es porta he penjat algunes fotos i m'he fet fan de coses guais com són l'Arale i en Joan Pera. També he posat que la meva religió és Billy Wilder i que la meva ideologia política és la d'aquell homenet amb bigoti. No passa res, oi?

El que no entenc és que el meu perfil insisteix a posar que busco parella quan jo no ho he marcat... I ara m'agradaria aprendre una mica a organitzar-ho això. Com es fa perquè et surtin aquells tests com per veure quin personatge del Simpsons ets? Ho vull saber i visc a una angoixa constant!

Per cert, és cert que el Facebook és un instrument de la CIA per tenir-nos controlats fins que apareguin aquells xips que ens implantaran al cap? No em sembla malament però voldria saber-ho del cert.

EL DÍA DE LOS MEDIOCRES

2008-11-25T03:18:00.006+01:00

Antonio López (Toni para los amigos) era un tipo profundamente mediocre. Trabajaba en las oficinas de una multinacional. Una hormiguita más. Rozaba los treinta años y tenía unos cuantos amigos con los que hablaba de fútbol, de chicas y de motos, en este orden. Sus notas en el colegio habían sido discretas y nunca destacó en nada. No era ni aburrido ni interesante. Ni guapo ni feo.

Todo cambió una mañana que Toni estaba en el metro. Un miércoles cualquiera. Medio dormido, ojeando un periódico gratuito y con el aliento aún con gusto a café. Nada presagiaba que sería el día más increíble de su vida. Un adolescente miró a Toni de reojo y después con más intensidad. Se acercó alucinado, como si hubiera visto al mismísimo Dios.

Tú eres Antonio Lopez, ¿verdad? - le preguntó-.

Toni no conocía a ese chaval y le pareció un poco raro pero asintió la cabeza algo descolocado. El adolescente se puso a gritar como un poseso que Antonio Lopez estaba allí, a su lado, en ese vulgar vagón de metro... Y la multitud enloqueció. De hecho, no se oían gritos así desde los conciertos de los Beatles. Los hombres de todas las edades querían estrecharle la mano y darle palmadas en la espalda, las chicas le querían besar. La mayoría le pidieron autógrafos y Toni se sintió totalmente desconcertado. ¿Era una broma? ¿Alguien le estaba grabando para un programa de la tele? Toni no se lo pensó demasiado y se bajó del metro tan pronto como pudo. Una auténtica marea humana lo siguió por el andén y escaleras arriba.

En el exterior a Toni no le fue muy difícil camuflarse entre la multitud. Después cogió un taxi para llegar a la oficina. El taxista era un hombre que pasaba de los cincuenta años y con mirada desencantada. Toni le dijo la dirección y se empezó a cuestionar lo que había pasado. Tal vez era un sueño... El taxista lo miró incrédulo y después abrió los ojos como platos.

¿Usted... es quien... quien creo que es?- preguntó tartamudeando-.
¡Es que yo no sé quien cree que soy!
¡El famoso Antonio Lopez!
Bueno... Y dígame... ¿Por qué soy famoso?
¡Vaya pregunta! Usted es el hombre más importante del siglo. ¡Un héroe! ¡Marcó el gol que dio el Mundial a España!
¿Lo dice en serio?

El taxista dijo que él no era uno de esos nenazas que están obsesionados con los famosos. Que en su taxi había llevado a Almodovar, a Buenafuente... incluso a Julio Iglesias. Pero nunca se había emocionado tanto. Después de dejarlo frente a las oficinas (y tocarle porque según el taxista, daba suerte), Toni Lopez subió a la planta donde trabajaba. Temía que el jefe le echara la bronca por haber llegado tarde con esa tontería de los fans. ¡Era demasiado increíble para servir de excusa!

Cuando sus compañeros de trabajo lo vieron entrar se sorprendieron tanto como Toni al ver que su mesa estaba ocupada por un tipo que no había visto en su vida. De nuevo se armó una buena y toda la gente le rodeaba histérica. El jefe de Toni se acercó a la turba preguntándose a que se debía ese alboroto. Cuando vio a Toni cambió su actitud severa y le felicitó por el Oscar...

Toni estuvo toda la mañana en las oficinas. Los compañeros que antes le mostraban una actitud más bien indiferente, ahora les caía la baba. Le reían todas las gracias y le repetían que era un tío genial. Lo más raro (aparte de la misma historia que ya es bastante rara de por si...) es que cada uno le felicitaba por unas proezas diferentes. Para unos era un futbolista de elite, para otros un actor consagrado que había triunfado en Hollywood, un célebre piloto de Formula 1 o el mejor tenista del mundo...

A la hora de comer, el jefe le llevó al mejor restaurante de la ciudad. No les hizo falta tener reserva y obviamente, comió gratis. Allí conoció a unas bellísima modelos con las que estuvo entretenido toda la tarde y toda la noche. Ellas estaban encantadas con su último disco y bebieron botellas de champán que valían más de lo que él cobraba en un mes. También le ofrecieron drogas que no sabía ni que existían y tuvo las mejores sesiones de sexo que podía imaginar.

No sabe como acabó la noche pero se despertó en una limusina vacía. Cuando salió a la calle le dolía la cabeza. Caminaba por las calles sabiendo que en cualquier momento los gritos de la gente le iban a fastidiar la resaca. Pero nada. La gente le ignoraba exactamente como lo habían hecho toda su vida. Toni estaba molesto con el cambio y cogió del brazo al primer peatón que encontró.

¡Soy Antonio Lopez! ¿Ya se ha dado cuenta?
Y yo soy Pepito de los Palotes – le respondió el peatón malhumorado -. ¡Déjeme en paz o aviso a la policía!

De golpe y porrazo nadie le conocía. ¡El día anterior había sido el más grande de los deportistas, de los músicos y de los actores... y ahora no era nadie! Toni fue a su trabajo a regañadientes y el jefe le dio un sermón por llegar tarde. No estaba de humor pero aguantó el tipo. Después se sentó en su mesa y no sabía si echarse a reír o a llorar. Todo esto le parecía tan extraño y ridículo... Su compañero de mesa lo miró extrañado. Se llamaba Fernando Alonso y era un tipo alto y con patillas. Un asturiano sin cuello que tenía fama de prepotente.

¿Qué pasa?- le preguntó Fernando-. Pareces mareado...
Nada... – Toni no sabía por donde empezar a hablar-. Sólo estaba pensando que sería genial que todos pudiéramos ser ricos y famosos... Aunque sólo fuera por un día.

Fernando se echó a reír.

Sí, claro... Tú sigue soñando.

Y Antonio Lopez y Fernando Alonso siguieron trabajando hasta la hora de comer sin otra preocupación que cuadrar la hoja de presupuestos.

HITLER S'ENFADA AMB LA PELI DE BOLA DE DRAC

2008-11-12T11:23:00.007+01:00

Ja fa temps que tots sospitem que la peli de Bola de Drac que està preparant la Fox serà una puta merda. Es mou informació preocupant com que en Goku no serà aquell trapella que viu sol a les muntanyes i que mai ha tingut contacte amb éssers humans (excepte el seu avi). Els productors de Hollywood, que són molt llestos, han pensat que això és un horror i que amb un personatge així els joves americans no s'hi poden identificar. L'èxit de la serie a pràcticament tot el món deu ser un fet anecdòtic... Ignoren que en Goku sigui un nen que viu aïllat a les muntanyes perquè els deu recordar el dia a dia de Bin Laden i fan que en Goku és un noiet urbanita que va al insti. Ja sé que sona molt fort! Així doncs, va al insti i és un pringat que està enamorat de la Xixi i no li fa cas i a més els companys de classe es riuen d'ell. Però això que és? American Pie?

Un amic em va comentar que hi havia un video molt bo d'una escena de El Hundimiento on surt en Hitler desesperat protestant per aquests “canvis” de Bola de Drac. El penjo aquí perquè el gaudiu. A molts segurament us semblara fastigós ajuntar una cosa tant dolenta i seriosa amb un manga. Què voleu que us digui? A mi em fa molta gràcia i coordina bé!

Enllaç del video de Hitler al youtube

A part del video, trobo que tot plegat és una falta de respecte. Deuen pensar que com és un manga japonès dibuixat per un pervertidot com en Toriyama no mereix gaire fidelitat. És com si en Frodo en comptes de viure a la Comarca el fan ser un nan d'un circ a l'Anglaterra del segle XIX. Però això no ho haguessin fet mai! Per què els frikis del Senyor dels Anells mereixen més respecte que els nobles aficionats de Bola de Drac? Entenc els canvis, diguem, anecdòtics. Vale, si la Bulma no pot anar amb el cabell blau, doncs que sigui castanya... Si en Follet Tortuga no pot sortir ficant el cap entre els pits d'adolescentes perquè els americans són una mica puritans... vale. Fins i tot si el namek bo no es pot dir Déu perquè això insulta al salvador que va morir per nosaltres i bla... bla... d'acord. Però com a mínim que guardi un mínim de coherència amb la sèrie!

També us penjo imatges que no tenen desperdici... Un Cor Petit marró que sembla un dolent de Power Ranger i un Goku transformat en mico que sembla... Deu sap que! Tot això ens assegura que aquesta peli serà una merda. Però als productors de la Fox se la suda. Al cap i a la fi, els crítics la posaran verda sigui un seguit de despropòsits o estigui basada en el conte més apreciat d'Orient com és a l'original. I els seguidors de Bola de Drac per molt que la critiquem... l'acabarem anat a veure perquè és una cosa que no es pot deixar passar, independentment de que sigui una passada o una vergonya. Quan reflexiono sobre tot això penso que a vegades les coses són una mica injustes...

LAS ELECCIONES MÁS IMPORTANTES DEL SIGLO

2008-10-30T20:57:00.004+01:00

No soy de los que piensan: “pues da igual quien salga, es lo mismo Obama que McCain...”. Empiezo aclarando esto. De acuerdo, queda muy bien. Los americanos son gilipollas y yo estoy por encima de esto y tal... pero creo que no es verdad. ¿Alguien en sus cabales piensa que si Al Gore hubiera sido presidente en el 2000 todo estaría exactamente igual que ahora tras ocho años de administración Bush? ¿Occidente viviría la misma decadencia con un tejano ignorante y sin escrúpulos que con un intelectual que se preocupa por el medio ambiente?

Admito que cuando ponemos mucha ilusión en un político y lo idealizamos porque lo contrastamos con alguien repugnante (Aznar, Bush o McCain...) siempre nos acabará decepcionando. Es normal. Si sale Obama nos decepcionará. ¡No es Superman negro! Seguramente en Europa nos decepcionará antes que a la progresía americana. Por eso que dicen que la izquierda americana es equivalente al centro europeo y que los republicanos serían algo así como la extrema derecha de aquí. Hombre, cuesta imaginar a Rajoy o a Sarkozy diciendo que no cree en la evolución y que Dios es español y estas cosas. A Berlusconi en cambio uno se lo imagina haciendo casi cualquier cosa...

Supongo que me tengo que posicionar. Me gustaba mucho Hillary Clinton y Obama lo veo como una especie de Kennedy, en el mal sentido. Seguro que le acaban pegando un tiro... Pero a pesar de esto también creo que el mundo se juega mucho y que si sale McCain será una catástrofe a nivel planetario. El mundo estará gobernado por un anciano paranoico que fue torturado por comunistas y su segunda a bordo tiene pinta de iniciar un conflicto nuclear con Rusia por cualquier chorrada. Los americanos tendrían que pensar en esto antes de votar “al que no es negro”. Creo que los demócratas se han arriesgado demasiado. Han apostado fuerte con Obama. A Sean Penn y Brad Pitt les gustará mucho pero a todos esos millones de americanos que están entre la costa Este y la Oeste no les hace ninguna gracia que un negro sea presidente. Al fin y al cabo sus antepasados iniciaron una guerra para que los negros siguieran siendo esclavos y muchos de sus padres o abuelos linchaban a negros para divertirse. Claro que América no sólo son los pueblos de Alabama pero tampoco España es sólo Zamora y el PP siempre saca millones de votos. Por mucho que esto nos sorprenda en Barcelona.

Algún día un negro será presidente de USA, por la sencilla razón que son 40 millones de personas y que tienen influencia en muchos campos. Pero en mi opinión aún no están preparados. Las encuestas dicen que la mayoría de americanos están hartos de Irak, de Bush, de la crisis que han provocado los republicanos con 8 años de mal gobierno y endeudamiento... Los americanos quieren, necesitan un cambio. Dicen que Obama supera a McCain en 10 puntos lo que es una burrada. Pero aún así, dentro de unos días podemos tener una sorpresa. Ojala me equivoque y quede en ridículo y la gente me insulte en los posts pero me da miedo esa gente que no sale en las estadísticas. O la que miente. Como un comentario de la maravillosa humorista Tina Fey “Soy de las que dicen que votarán a Obama pero acabaré votando a McCain...”¿Problemas de mala consciencia?

Ojalá en esta ocasión la razón venza a los sentimientos. Y más ahora que hablamos de los sentimientos más bajos de la humanidad como el racismo y el recelo al Otro.

ÉS CORRECTE MENTIR I MANIPULAR PER LA CAUSA EN LA QUE CREUS?

2008-10-18T12:07:00.004+02:00

No és que vulgui ser polèmic perquè la gent no comenta gaire aquest blog (que també...). Es que avui he llegit un article al diari que m'ha semblat interessant. Tracta del polèmic homenatge d'en Xirinacs, un representant de l'independentisme dels anys de la Transició. La veritat és que jo no sabia qui era aquest senyor... Un mossèn l'ha comparat amb Jesucrist i he pensat que potser és el nou messies. En Joel Joan (que també pateix un cert messianisme) es considera un deixeble seu. O sigui que Xirinacs seria Jesucrist i Joel Joan, Mikimoto, Oleguer, Oriol Jonqueras i la resta serien una mena d'apòstols. Imagino que en Joel Joan seria el més important i l'encarregat d'escriure la nova Biblia de l'independentisme i dir que el que està bé i el que no. I Judas seria algun espanyol que trairà la causa i acabaria votant al PP... Fins aquí tot sembla força normal, democràtic i del segle XXI... però és que resulta que en Xirinacs al 2001 es va declarar en una ocasió “amic d'ETA”. Així, amb aquestes paraules i amb dos collons! Bufa, quin messies del independentisme més tronat! Llavors suposo que l'atemptat d'ETA a l'hipercor de Barcelona devia ser una bona noticia per en Xirinacs perquè va ser el major èxit del grup terrorisme. Mai havien matat tant bé i a tanta gent innocent alhora! Visques i hurres, així hem de construir el nostre país!

La veritat és que a mi cada vegada m'agraden més les revolucions i menys els revolucionaris. Ells són persones i la poden cagar i dir barbaritats o sortir al carrer amb el puny alçat i la creença de ser superior a la resta, com en Joel de la foto de dalt. La veritat és que la causa independentista cada vegada em sembla més respectable i digne i pel contrari els seus autoproclamats “liders espirituals” em resulten cada vegada més patètics. De fet, excepte en Mikimoto, tots em semblen figures mediocres que sense aquests xous publicitaris no serien ningú. D'altra banda quan surt un lider d'ERC com en Carod Rovira i li diu a un senyor que “cap frontera ni cap ideologia mereix vessar ni una gota de sang. Ni l'independencia de Catalunya ni l'Espanya una i indivisible...” doncs jo no puc deixar d'aplaudir-ho. Comparar el pensament d'en Carod i altres líders responsables d'ERC amb aquesta opereta tronada de Joels, Xirinacs i demés és com comparar un sospir amb un eructe d'allò més vulgar i desagradable.

I enganxo l'article que m'ha semblat tant bo. Crec que parla del que he plantejat al títol. Hi ha moltes causes per les que lluitar. Algunes bones i altres dolentes. I no tenen res a veure entre elles. Bé, potser quan més s'acosten és quan algú decideix falsejar voluntàriament els fets per guanyar vots o adeptes a la causa...

Article de Toni Bolaño: 'No ens expliquin sopars de duro'

DIFERENCIAS IRRECONCILIABLE

2008-10-11T15:35:00.005+02:00

Una vez al año se producen extraños acontecimientos en la bonita ciudad de Sitges. Normalmente está poblada de unos pacíficos sujetos que conocemos como gays, homosexuales, invertidos, mariquitas, maricones o “gente sensible”. Son gente simpática y muy salada. El prototipo perfecto es Jesús Vázquez, un hombre guapo, culto, ingenioso, que se cuida mucho y que vuelve locas a las adolescentes y a otros gays. Bien, pues en Sitges todos los hombres de menos de 40 años son así. Se pasan el día yendo a playas nudistas, leyendo revistas del corazón y mariposeando tanto como pueden. ¡Sitges es un lugar paradisíaco lleno de hombres musculosos y depilados! Pero sobre tan maravilloso lugar pesa una terrible maldición. Una vez al año, en el mes diez, a medio camino entre el solsticio de verano y el día de Todos los Santos, suceden hechos extraños. Casi se podrían tildar de paranormales.

Las calles de Sitges se pueblan de extrañas alimañas que visten sin ninguna clase. Se rumorea que ayer se anuló el “Desfile del Orgullo Gay” (que en Sitges se organiza cada día) y que cientos de zombis han inundado las calles. En estos días también es usual ver por la ciudad a reconocidos directores de películas no homosexuales e incluso fantoches disfrazados de películas tan horribles como Star Wars, Star Trek o el Señor de los anillos. Las confrontaciones entre estos frikazos raros y depravados y los alegres gayers no podían tardar. En la plaza mayor se han visto escenas de auténtica violencia entre los dos bandos enfrentados. Un abuelo gay vió a un tipo disfrazado de Darth Vader golpear con su espada laser de juguete a un gay alemán. Después una partida del lobby gay quemó en la hoguera al agresor en una hoguera.

Son dos maneras antagónicas de entender el mundo. Una basada en el falo, la promiscuidad descarada y divertida y la provocación constante y algo innecesaria. La otra en la obsesiva afición por la ciencia ficción, el terror, el rol y un miedo patológico al sexo contrario, al contacto humano y a todo lo que la sociedad considera “normal”. La guerra ya ha empezado. Esta misma tarde iré en persona a la zona 0 como representante de las Naciones Unidas. Junto a mí, vendrán dos observadores, uno gay y otro friki. Entre todos intentamos construir un mundo mejor en el que los niños homosexuales y los niños frikis puedan entenderse y convivir en paz en el futuro. Sé que esto es posible y que el dialogo se acabará imponiendo.

Antes de salir de casa, veo por la tele la batalla que se desarrolla en el paseo marítimo de Sitges. Un tipo se acerca a la cámara empuñando una espada medieval y le corta la cabeza a un homosexual al grito de “¡Sólo puede quedar uno, McCloud!”. Creo que el dialogo entre las dos partes será más difícil de lo que pensaba. Mejor me voy a Israel...

QUAN EM VAIG DESPERTAR, ELLA HI ERA...

2008-10-03T20:20:00.005+02:00

... No li trobo una explicació racional. És un diumenge al matí, no són ni les dotze... La nit anterior vaig sortir de farra i ara tinc un mal de cap horrorós. Estic espès i no aconsegueixo recordar qui és aquesta noia morena que dorm al meu costat. M'agradaria veure-li la cara però dorm d'esquena a mi. Encongida, arraulida als llençols en posició fetal. Si vull veure-li la cara potser l'acabaré despertant. I m'agradaria tenir una mica d'informació per quan això passi... De moment només l'espio furtivament i intento fer memòria. La piga que té a l'esquena em recorda alguna cosa... Les seves faccions són incertes i el seu cos és menut i delicat. Potser m'he liat amb una alumna? Espero que no. Porto anys intentant evitar-ho! I aquestes petites berjaules no m'ho posen gens fàcil. Jo vaig estar a favor d'introduir l'educació sexual a les escoles, però això ha sortit de mare. Totes s'han convertit en unes noietes provocadores i agressivament sexuals... No, miri com la miri aquesta noia no és una alumna. Aquests malucs forts, aquesta esquena sinuosa... Són d'una dona de la meva edat.

Mentre els rajos de sol vermellosos es filtren entre les cortines me n'adono d'un petit detall: no estic a la meva habitació. Pel seu toc impersonal i aquesta olor indescriptible, més aviat sembla una habitació d'hotel. Com hi dec haver arribat? No recordo res de la nit anterior... Bé, que vaig sortir de farra amb uns amics de tota la vida. Oh, Déu meu! Es possible que m'hagi embolicat amb la Sandra, la novia d'un amic meu? El cert és que sempre m'ha excitat i no sé ben bé perquè. Potser ahir la nit em vaig emborratxar tant que em vaig llençar després d'anys d'intercanviar mirades furtives, frases a mig acabar i silencis. Molts silencis. Jo sé que ella m'estima i que quan em diu: “Calla la boca, imbécil...” ho diu amb amor i deixant-me clar que la nostra atracció destruiria masses coses. Després de meditar una estona, me n'adono que no pot ser la Sandra perquè ella no és morena. Qui pot ser doncs?

De sobte, com un llampec, m'arriba al cap un record. Em vaig trobar a ma germana Lídia a la discoteca! Mare meu! És la mena de relació incestuosa que sempre m'ha espantat, a la vegada que excitat. Si l'Anthony Perkins a Psicosis deia que “la millor amiga d'un noi és la seva mare”, jo diria que ha de ser la germana petita. I per què no? Cada dia es donen molts casos d'aquests. Bé, els fills no acostumen a sortir gaire bé... però això no em preocupa. Adoptarem. Sí, segur que és la Lídia. Té el mateix color de cabells i el seu cos és igual. Si fins i tot ronca com ella! La despertaré i li diré que ja era hora que féssim realitat aquell desig no declarat que acumulem des de fa anys. L'únic que em molesta és el que dirà la mamà. i el papà Bé, segur que hi estan d'acord. Sempre han estat molt progres...

Finalment totes aquestes cabòries van ser inútils. Ara em sento com un ximple per haver-me plantejat tantes coses. Només era un travesti...

OJO POR OJO...

2008-10-01T12:53:00.003+02:00

Ayer me pasó una cosa un poco rara... Estaba en el balcón tomando el sol mientras leía algo y noté que la claridad me molestaba más de lo normal. Después de la operación con láser, llevé gafas de sol durante un tiempo pero ahora ya no las uso. No tengo la costumbre y no me molestan tantos los rayos del sol como al principio... En fin. Pero ayer noté algo un poco raro. La visión como difuminada. Me sorprendí al comprobar que si cerraba un ojo lo veía todo de color un poco más apagado que con el otro. Claro, al tener abiertos los dos no lo notaba mucho pero si abría y cerraba los ojos y miraba algo fijamente el cambio era considerable.

Con el ojo derecho mi camiseta roja se veía desteñida, en cambio con el otro ojo, la camiseta adquiría una tonalidad intensa. Y mi piel igual. Con un ojo tenía un moreno saludable y con el otro parecía gris y de un color más bien malsano. Estuve jugando un rato con esto y me veía como una especie de David Bowie, con un ojo de cada color. O un Husky siberiano... Después caí que quizás esto no era bueno y por lo tanto, no era divertido. Me aparté del sol y un rato después ya veía los colores exactamente igual en los dos ojos. Supongo que respiré tranquilo. El pensamiento de que me hiciera falta una segunda operación de la vista era bastante desagradable...

Muchas horas después recuerdo otra cosa vagamente. Todo tenía un tono difuso, sin una lógica aparente. Estaba con alguien (no recuerdo con quien) y me quejaba que no veía bien por un ojo. Como si fuera una cosa muy normal, me arranqué el ojo con la mano y lo lavé con agua. No recuerdo que me doliera... Era un ojo raro, en la parte de atrás tenía un culo largo, parecido a una bombilla pero más largo. Acabado en punta, casi como un porrón. Recuerdo que me picó la curiosidad y me miré en el espejo a ver como quedaba la cuenca vacía. No se veía nada. Tan sólo un agujero oscuro y sin final.

Era como una especie de Terminator o zombi... Cuando el ojo estaba limpio me lo quería volver a colocar pero eso ya no era tan fácil porque me daba mucha cosa volver a ponérmelo. Con esa punta que debía encajarme al fondo... Pensaba que me haría daño, aunque arrancármelo no había sido ni doloroso ni complicado. Es curioso porque cuando llevaba lentillas siempre me daba mucho más respeto ponerme la lentilla en el ojo que quitármela...

Recuerdo que estaba muy nervioso y entonces me desperté. ¡Qué sueño más desagradable!

Y ahora estoy por llamar a la doctora que me operó la vista y comentarle lo de que me parecía ver unas tonalidades diferentes en cada ojo. Incluso puede que le comente mi sueño...

L'ÚLTIM MITE HA MORT

2008-09-30T16:31:00.004+02:00

L'altre dia va morir als 83 anys el que durant molt temps va ser el meu actor preferit. De petit m'encantaven les seves pelis i també ell, la seva xuleria i les seves poses. I no crec haver tingut una infancia especialment gay... La seva bellesa era tant exagerada que les nostres mares sospiraven pels seus ulls blaus i a la vegada agradava als nostres pares per la seva pose de rebel, per la seva qualitat interpretativa o la seva dimensió humana. De fet, no crec que a ningú que li caigui malament.

Era un d'aquells actors com la copa d'un pi però una mica maleit. Sí, va gaudir de molt èxit amb algunes pel·lícules però també de grans fracassos. A més la crítica malgrat que l'apreciava, no el posava a l'alçada d'altres mites de l'època com en James Dean, en Marlon Brando, en Montgomery Clift. Doncs ho sento, però a mí sempre m'ha agradat molt més que tots aquests. En James Dean queda molt maco amb només tres pel·lícules bones i matant-se als 20 i pocs d'un accident de cotxe. En Marlon Brando no va morir jove i a més va tenir un final totalment decadent i desmitificador... Però va fer grans interpretacions i obres mestres... En Paul Newman també va fer obres mestres, va correr més i més ràpid que en Dean o en Steve McQueen i a més va saber evolucionar amb els anys i fent cine interessant fins que la salut li ho va permetre. Crec que era l'únic humà que podia fer de seductor als 70 anys i ser creïble.

El problema d'en Paul Newman és que era un enorme talent com a actor però escollia els papers sense gaire encerts. O potser arriscava massa... O era culpa del seu representant? Va fer pel·lícules mediocres on ell era l'únic que brillava. Per què això si, per dolenta que fos la pel·lícula, ell sempre brillava.

A la seva filmografia té peliculones com Marcado por el odio, El largo y cálido verano, La gata sobre el tejado de zinc, El buscavidas, La leyenda del indomable, Dos hombres y un destino, El Golpe o El color del dinero però també bastantes ximpleries. Però quin actor, per bo que sigui, no ha fet autèntiques merdes? A més, sabia reflectir els personatges torturats d'en Tennessee Williams com ningú i a la vegada els seus pícars simpàtics i canalles són antològics.

La crítica mai va ser gaire amable amb ell. El va nominar a l'oscar en moltes ocasions però mai el coronava amb l'èxit. El tractaven com un plat de segona comparat amb els idolatrats James Dean o Marlon Brando. Deien: “Ells sí que eren autèntics rebels i no en Paul Newman...”

El fet que els primers papers que el van llançar a l'èxit (Marcado por el odio y El zurdo), els havia d' interpretar en James Dean si hagués estat viu, li donaven una certa aura d'arribista o de, com ja he dit, segon plat. Però sempre he pensat que en James Dean, malgrat que molés molt, ha estat una mica sobrevalorat. No crec que si hagués mort de vell, totes les seves pel·lícules haurien estat bones. De fet, ni de conya hagués mantingut una carrera tant excelent com en Paul Newman. Potser hauria estat un “juguete roto” a l'estil Makauly Culkin... Bé, borro això que per molta gent deu ser sacríleg... En tot cas, la seva rebeldia “sense causa” no hagués durat molt. Carregar-s'ho tot està molt bé però no s'aguanta a la llarga. En Paul Newman va saber ser rebel nihilista quan tocava (La leyenda del indomable em sembla magnífica!), compromès quan ho requeria (va ser activista contra la guerra de Vietnam i Nixon el tenia a la llista negra) i solidari i filantrop sense presumir ni fer-se fotos.

La seva qualitat moral era superior a la de les altres estrelles de Hollywood. Tots els homes voliem ser com ell i totes les dones se'l volien tirar. Era un gran home.

ES EL CICLO DE LA VIDA, SIMBA...

2008-09-25T15:08:00.011+02:00

Seguramente no existe nada en el mundo más perfecto y equilibrado que la naturaleza. Cuanto más la analizamos, más nos sorprende lo bien que funciona todo. Desde el vuelo de los pájaros hasta la adaptación de las especies a infinidad de habitats diferentes. En la naturaleza predomina el verde y el azul que son los colores más relajantes y que propician que la vida en la tierra sea más cómoda. El rojo, en cambio, es un color agresivo y que excita y mira tú por donde es el color de la sangre. Los animales carnívoros ven sangre y se ponen como motos... Eso es un punto a su favor en la lucha por la supervivencia.

Todo fluye y se transforma pero se supone que existen formas de vida en nuestro planeta desde hace unos 4000 millones de años (millón arriba, millón abajo...). Algunas formas de vida se transforman y siguen aquí después de millones de años y otras se han extinguido. Pero hasta ahora no hay un “auténtico” rey de la naturaleza. Ninguna especie es tan superior a la otra que pueda vivir de rentas, sobrevivir sin esfuerzo o ser mucho más fuerte que las otras. Y evidentemente, ninguna especie es inmortal.

Parece que hay un equilibrio natural, que cuando los seres humanos no modificamos, es bastante perfecto. Los desperdicios (véase, la mierda) no son un problema sino que se transforman en abono que ayuda a crecer las plantas, que a la vez alimentan a esos mismos animales que se pasan el día defecando y comiendo hierba. En cambio, nuestros desperdicios y residuos son un problema que no sabemos muy bien como resolver. ¿Acabaremos tirando cohetes al espacio llenos de residuos? ¿Aprenderemos a reciclarlos todos? ¿Los seguiremos amontando en lugares hasta que no quede sitio en la tierra? La naturaleza tiene una manera de resolver los conflictos mucho más viable y perfecta que la nuestra. Pero no es buena ni mala. Un lobo no ayudará a sobrevivir a un cachorro de otra especie (a pesar de lo que digan las leyendas...) pero tampoco matarán sin necesidad. El orden natural es totalmente amoral y seguramente casual.

Los dinosaurios se extinguieron por un “agente externo” como un meteorito. Fue una casualidad que quizás privó a estos bichos de evolucionar durante millones de años, hacerse más inteligentes y que hoy hubiera una “civilización dinosauria”. ¡Uy, que friki es plantearse estas cosas...! Si esto nos pasara a nosotros y no estuviera Bruce Willis para salvarnos... la gente diría que se debe a un motivo, como un castigo de Dios o algo así. No aceptarían que no hay ningún plan establecido y que sólo se debe al azar que hace y deshace sin seguir ninguna regla.

Es curioso que en la naturaleza sea imposible encontrar una línea totalmente recta o una redonda perfecta. Nuestras representaciones humanas más perfectas en el mundo de las matemáticas o el dibujo no se encuentran en la naturaleza. Son artificiales. Por eso, la naturaleza, la única cosa que estamos seguros que es perfecta y equilibrada contradice nuestra visión abstracta de la perfección. Supongo que eso nos convierte en aun más imperfectos...

¿Crees que estas imágenes son una blasfemia? ¿Te ofenden? ¿O quizás te han revelado una nueva Verdad? En todo caso, son impactantes...

El científico no estudia la naturaleza porque es útil, sino porque le cautiva, y le cautiva porque es bella.

Si la naturaleza no fuera hermosa, no valdría la pena conocerla, y si no valiera la pena conocerla, tampoco valdría la pena vivir. Por supuesto, no me refiero aquí a la belleza que estimula los sentidos, la de las cualidades y las apariencias; no es que la desdeñe, en absoluto, sino que ésta nada tiene que hacer con la ciencia. Me refiero a la belleza más profunda, la que procede del orden armonioso de las partes y que puede captar una inteligencia pura.

Jules Henri Poincaré (1854-1912), matemático francés y aficionado al can-can.

I EN WOODY ALLEN VA DIR AL MÓN: ANEU A BARCELONA!

2008-09-22T18:21:00.002+02:00

Vaig fer el que tocava: anar a veure l'última pel·lícula d'en Woody Allen al cine. Ell sempre m'ha agradat i veig les seves pelis des que era petit i no entenia les seves bromes tant adultes. D'altra banda, cada any que el geni jueu estrena una nova perla, jo vaig al cine a veure-la (excepte Sueños de Casandra que no em cridava en absolut...). Diria que vaig començar aquesta tradició amb Un Final Made in Hollywood, que va ser justament el meu primer any de carrera. Els universitaris de lletres admiren en Woody Allen perquè és el toca. A mi ja feia anys que mon pare em posava les seves pelis en cintas VHS. No és que el meu pare sigui un “pseudo-intelectual” si no que ho feia seguint la línea còmica dels germans Marx. Una branca força oblidada però també vital per entendre en Woody Allen, especialment el dels primers anys.

Ja fa molt que es parla de Vicky Cristina Barcelona. Potser massa... En Woody, a qui li agrada Barcelona com qualsevol turista, li va semblar bé rodar una de les seves típiques històries ambientada a aquella ciutat tant maca, igual que estava rodant Match Point i Scoop a Gran Bretanya amb tants bons resultats. Evidentment la productora catalana Mediapro es va desviure perquè el projecte es fes realitat pel prestigi i la imatge de Barcelona que es podia donar al món. Potser per això, aquesta pel·lícula feia una certa pudor d'encàrrec o d'anunci turístic... Però en Woody, amb 73 anys i a l'ocàs de la seva carrera, es deuria dir “i per què no?” Fa una peli per any, així que uns mesos rodant a Barcelona no era una mala idea...

El resultat crec que és fluix. I mira que vull ser benèvol amb el mestre jueu. M'agraden els actors que hi surten, m'encanta que es rodi una pel·lícula d'en Woody a Barcelona i normalment admiro els seus guions. Però clar, per algú d'aquí, es veu que els personatges estan construïts a base de tòpics. I no podia ser d'una altra manera! Amb Match Point i Scoop se'n va sortir perquè va fer uns britànics que eren americans però una mica més estirats, rics i snobs. Les diferències són puntuals. Però la cultura hispànica ja és una altra cosa i a més, fins ara resulta bastant desconeguda pel públic americà en general. I no només pel que situa Madrid com la capital d'un país sud-americà hostil. Els mateixos intel·lectuals americans (dels que sens dubte en Woody en forma part) no tenen una noció gaire clara de Barcelona, Catalunya o Espanya. Darrera del tòpic dels toros, el flamenc i la gent passional, pocs països europeus són tant desconeguts i exòtics pels americans. Espanya va ser una pària mundial aïllada pel franquisme, a més gairebé no han emigrat espanyols a Estats Units (trobem Coppolas italians, John Fords irlandesos... però molt pocs descendents d'espanyols). I l'art hispànic exceptuant Picasso i Dalí ha estat bastant d'autoconsum... Això explica que en Woody Allen hagués pensat que el personatge d'en Bardem seria torero (fins que algú d'aquí li devia dir que això ja no es portava... i ho va canviar per un pintor). Però és normal. Els intel·lectuals d'aquí tampoc coneixen gaire bé els costums i la personalitat, posem per cas, sueca. I més tenint en compte la tendencia que tenim a mirar-nos tot el dia el melic...

El personatge de la Penelope sembla una gitana vulgarota i suposo que en Woody s'haurà inspirat en les grans dones sicilianes del neorealisme italià. Quan va escriure la peli va utilitzar els personatges i les trames de sempre però en comptes de situar-ho a Manhattan ho feia a la zona alta de Barcelona. En comptes d'anar a les atraccions de la carrinclona Long Island, els personatges ho fan al Tibidabo... L'únic canvi és que els personatges tenen un afegit “hispànic” que són els tòpics que es poden tenir a Estats Units sobre la gent espanyola. Aquestes Maria Elenas que intenten matar als seus amants perquè miren a altres dones i que fumen molt, són artistes i malcarades. És interessant la contraposició que es fa entre la vida “mojigata” americana i el suposat estil llibertí europeu o mediterrani.

Tot plegat, és tant bonic i artificial com quan es troben en Bardem i la Rebeca Hall al parc Güell. S'aturen justament davant del drac de colors del parc, en un enquadrament perfecte, amb una llum perfecte i amb una molesta sensació que allò està massa preparat.

Tant de bo fóssim d'un altre ciutat per rendir-nos a aquest embruix barceloní i no veure-li les pegues!

UNA SÈRIE ANOMENADA EL CARRER DEL MAR

2008-09-16T17:48:00.002+02:00

Fa dies que no actualitzo i he pensat... per què no? El darrer dissabte va sortir una noticia a El Punt, edició Barcelonès nord, que parlava de la sèrie del Carrer del Mar que fa temps que preparem. Ara mateix s'està rodant i no acabarà fins a mitjans del mes que ve. Són 7 capítols i la posaran a Tele Badalona al febrer del 2009 en horari de màxima audiència. És un projecte que fa temps que s'arrossega i que per fi sembla que està en marxa!

El divendres de la setmana passada vaig anar a Tele Badalona on es feia la primera reunió d'actors. Jo, malgrat la meva condició de trist guionista, hi vaig anar. Doncs resulta que un dels xavals que jo creia que farien d'extres, era un periodista de El Punt! Ja m'estranyava a mí que prengués tantes notes del que deia el director... El cas és que gràcies a estar allà vaig poder comprovar el dissabte a la tarda que sortia aquesta foto de dalt a la contraportada i que parlaven de mí! Sóc el de la samarreta verda que té la mà a la boca i sembla que pensi. Em va fer molta gràcia i vaig anar ràpidament a l'hipercor, creient que s'haurien acabat els exemplars! De tornada llegia la contraportada mentre caminava pel carrer i dibuixava un somriure sense poder-ho evitar. Era la primera vegada que parlaven de mí a un diari i no era per cap delicte! Això alegra a qualsevol...

Vaig trobar la noticia també per internet però no hi vaig pensar a penjar-la. Ara han passat uns dies i m'ha costat de trobar... La penjo per si algú li interessa llegir-la.

També he de ser just i dir que els periodistes són bastant especials i s'ho monten tot de tal manera que els vagi bé. Només pel fet que jo estigués allà, ja diu que sóc el màxim inspirador dels guions de la sèrie. I això només és cert parcialment! Les declaracions dels actors van ser menys enginyoses a la vida real que aquí... I tot ha sigut magnificat una mica. Però és el seu ofici! A mi ja em va bé.

Ah, i perdoneu aquest post egòlatra i falocèntric... La setmana que ve tornaré a escriure sobre perquè es va enfonsar la URSS o què fa que Porco Rosso sigui una meravella.

ENLLAÇ A LA PÀGINA DEL DIARI

ON EXPLICO EL SECRET PER TROBAR FEINA

2008-09-08T00:46:00.001+02:00

Necessito feina però ja! Bé, de fet el que necessito són calers però després de mesos de vacances he de reconèixer que una feineta no m'aniria malament. Estic desesperat per la miserable xifra d'euros que tinc al banc i per les perspectives de no cobrar res al final d'aquest mes... He enviat com 200 currículums a coles i m'ho he currat bastant però no veig clar que trobi feina a curt plaç. Per això he recordat una cosa que puc fer perquè em donin feina. En pocs dies. Una setmana a tot estirar. Us ho explicaré per si vosaltres esteu a l'atur i voleu trobar feina una ben aviat.

A partir de demà dia 8 de setembre del 2008 em comprometo a sortir a correr cada matí. Sense excuses. Em faré un planning metòdic i alemany en que no hi haurà excepcions. Cada dia a les 9 del matí aniré a correr al parc de Can Solei. Es que fa temps que em vull posar en forma!

Que què té a veure aquest bon propòsit amb que jo trobi feina? Molt senzill. És la mateixa misteriosa lògica que fa que una torrada de melmelada sempre caigui al terra per la cara on hi ha untada la melmelada o que si estàs esperant el tren o l'autobús i t'encens un cigarret, el tren o l'autobús vindran ràpidament.

No hi ha una assegurança millor per trobar curro. Si et marques un horari estricte amb un noble propòsit, et plouran les ofertes de treball perquè no el puguis realitzar. És com allò que deia Coelho, que si realment vols una cosa, l'univers fa l'impossible perquè la aconsegueixis. Jo tinc una petita variant. Quan et marques un noble objectiu per millorar la teva vida, sempre apareixeran mil coses que ho impediran.

No falla. En un plaç d'una setmana. 100% efectivitat. El dia 15 estaré treballant de professor.

UNA NOCHE MOVIDA

2008-09-04T02:21:00.002+02:00

El otro día colgué un mini-corto sobre fumar que se hizo de forma muy rápida y precipitada. He visto que este es el post número 100 y esto me viene como anillo al dedo para hacer algo “especial”. Cuelgo un Corto con todas las letras. A ver, tampoco es una maravilla del cine pero requirió un poco más de preparación. También es mudo y en blanco y negro... Suena a que soy un pedante pero esto lo hago porque disimular mejor los errores.

La noche en la que colgamos el mini-corto de fumar estaba algo bebido y muy contento. Estaba seguro que era el momento perfecto para rodar una vieja idea que había escrito hacia años y que nunca había tenido el valor de hacer. ¡Quería coger el toro por los cuernos! Llamé a alguien para que filmara con una cámara decente y a mucha gente para que hiciera de “actores”. Entre comillas porque ninguno lo eramos y menos yo que acabé siendo el protagonista por vergüenza de los demás. O por falta de la mía, no sé...

La grabación duró unas 2 horas y fue difícil. Mis enfados en el corto eran bastante reales y la situación bastante similar a la que refleja el corto. Pero al final, y después de una tarde entera dedicada a montarlo y poner unos efectos de sonido muy divertidos, la cosa ha quedado bien. Bueno, eso es lo que creo. Me lo esperaba mucho peor, vaya...

Estoy bastante orgulloso a pesar de los fallos evidentes. En el fondo lo único que busca es arrancar una risa y creo que esto lo consigue con facilidad. Quizás lo lleve a algún concurso de cortos... Seguro que un corto así va muy bien para amenizar las denuncias existenciales y las grandes revelaciones de los otros cortos serios. Sería algo así como un entremés o un sainete del Siglo de Oro...

Aquí pongo un enlace. A ver que os parece. Ah, una recomendación imprescindible... Poned el volumen a tope porque la música de jazz y los efectos sonoros le dan mucha gracia.

¡Gracias a la gente que estuvo allí haciendo el tonto y perdonad si a veces pierdo los nervios por pequeñeces! En verdad fue un poco estresante...

UNA NOCHE MOVIDA

L'INESTABLE MULTIPOLARITAT

2008-08-30T12:20:00.003+02:00

En els moments de grans crisis la gent acostuma a acudir a la religió. En el moments d'inestabilitat històrica, quan les noticies ens superen i sembla que el món sigui una olla de grills, la gent acostuma a acudir als historiadors. Jo ho sóc, en teoria, i no ha vingut ningú a consultar-me! Bé, ho faré igualment...

Aquest estiu del 2008 ha estat mogut i han passat coses importants al que fins ara anomenaríem “periferia”. En efecte, no hi ha hagut un 11-S al cor de Nova York ni protestes a Paris però a Xina s'han fet uns jocs olímpics. Hi havia molta expectació. Que si el Tibet, que si els drets humans, que si la contaminació... Es preveien dues coses importants: que aquest Jocs servirien per manifestar el que tots ja sabem, que la Xina és la nova super- potencia emergent. I a la vegada també es deia que fallaria alguna cosa, algun atemptat, algun error d'organització que ens recordi que malgrat tot, Xina segueix sent un país de renda baixa. Al final, això últim no s'ha complert... Diuen que han estat els millors jocs de la història i que mai havien estat tant ben organitzats. Molts analistes euro centristes o neocons americans es deuen estar donant cops al cap.

A la vegada, mentre Sarkozy presenciava uns jocs que havia dit que no assistiria... Geòrgia tirava la primera pedra contra el país més gran del món, antiga superpotència nuclear... Clar que sí! Amb dos collons! Evidentment la cosa ha acabat com el rosari de l'aurora i les dues regions pro-russes ara estan sota control rus i la tensió entre Rússia i Occident mai havia estat tant forta des dels temps de la guerra freda. Ara hi ha un tema espinós enmig que ningú sap exactament com resoldre. El truc és fer un paper democràtic, a la vegada que es mira de calmar a Rússia i s'intenta mantenir l'estatus quo a la perillosa regió del Caucas. Sembla missió impossible!

Aquests dos fets de la “perifèria mundial” és possible que quedin registrats als llibres d'història com l'inici d'un nou ordre mundial. Són aquells fets que destaquen i exemplifiquen una cosa que tothom ja intueix. Com la victòria d'Estats Units sobre Espanya, l'antiga potència colonial, al 1898. En aquell any tothom ja s'adonava que Estats Units estava a punt de passar a Anglaterra com a 1 potencia mundial però feien falta fets concrets per contextualitzar-ho i posar dates. I no sempre és fàcil. En el cas del traspàs de la sobirania mundial de Gran Bretanya a Estats Units van haver de passar gairebé 50 anys més i dues guerres mundials. Ara Estats Units és l'amo i senyor absolut del planeta però ja fa temps que es veu que això canviarà aviat. Segurament no es tracta d'un sol país que guanyi una guerra. El món, globalitzat i divers, s'encamina cap a un nou ordre multipolar. No pot dependre tant l'ordre mundial d'un sol país si no que haurà d'estar més repartit. Així a bote pronto podríem dir que els futurs grans països seran Estats Units, la Unió Europea, Xina, Japó, Índia, Brasil, Rússia i Mèxic. Potser alguna sorpresa com Iran, Indonèsia o Sud africa... Ja s'han acabat els temps d'una sola veu absoluta que fa el que vol al món, com declarar una guerra a Irak que ningú vol. Ara s'exigirà un consens d'estats del món per resoldre els problemes del món.

Avantatges? És més just i no tot depèn del que vulgui l'Imperi Britànic, Estats Units o l'URSS. Inconvenients? Històricament, els períodes de multi polaritat acostumen a ser períodes de crisis o transició entre el decliu d'un imperi i el sorgiment d'un altre. Augmenta d'inestabilitat i la possibilitat de fer blocs i aliances que acabin en guerra.

PAÏSOS HISTÒRICAMENT HEGEMÒNICS A OCCIDENT

(Xina, en veritat, ha estat la 1 potencia mundial sense discussió des dels temps de l'Imperi Romà fins al s. XIX. Però a Occident no es vam en enterar perquè va estar segles en ella mateixa. Ara ja no ho està...)

1492 – 1648: Espanya. De la conquesta d'Amèrica i l'Espanya que no es posa mai el sol fins al decliu de l'imperi espanyol amb la guerra dels Trenta anys.

1648 – 1815: França. Del regnat de Lluis XIV fins a la fi de l'Imperi napoleònic.

1815 – 1914: Gran Bretanya. De la industrialització i la fi de Napoleó fins a la I Guerra Mundial.

1914 – 1945: Multi polaritat (Estats Units, Gran Bretanya, URSS, III Reich...) Dues guerres mundials, Stalin, Hitler, Crack del 29... Espero que la cosa no es repeteixi.

1945 - 1990: Estats Units i URSS. Una guerra freda que mai es va tornar calenta.

1990 – 2008...?: Estats Units. És l'amo i senyor de tot. Potser el 2008 es marcarà al futur com el principi del fi...